«pero aquí abajo abajo
cerca de las raíces
es donde la memoria
ningún recuerdo omite
y hay quienes se desmueren
y hay quienes se desviven
y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el Sur también existe»
El Sur también existe, Mario Benedetti (1986)
1.ÉS UNA DISCUSSIÓ DE SOBIRANIA
En totes les discussions polítiques que presenciem aquests dies hi ha un element clau que les conjuga totes, i és que en definitiva, totes aquestes discussions giren al voltant del concepte de sobirania. Si fem una ullada ràpida a Viquipèdia, veurem que etimològicament la paraula sobirania prové de «sobirà» i el sufix -ia (calcat del castellà), denotant la qualitat d’un sobirà; aquest prové del llatí «super» (per sobre) + «anus» (pertinença, procedència, relació) i vol dir «el que té autoritat per sobre de tots». I per tant, del que estem parlant quan parlem de sobirania és de qui té el poder (o l’autoritat) per prendre decisions però també d’on emana o sobre què descansa aquest poder.
Es discuteix molt perquè el govern espanyol o italià no han pogut actuar igual que el xinès o coreà. I de la mateixa manera, es discuteix perquè la Generalitat no va poder confinar Catalunya quan ho va demanar, ja que aquesta decisió va passar a dependre del govern central durant l’estat d’alarma. També es discuteix la sobirania econòmica que tenen els Estats a l’hora d’elaborar polítiques que ajudin a mitigar els efectes d’aquesta crisi. I això ha fet que torni a obrir-se un debat important sobre com relacionar-se amb la UE. Perquè s’ha demostrat (un cop més) que lo disfuncional a l’interior de la UE és que les autoritats monetàries ni tan sols poden servir als interessos de les empreses de tot el seu territori, sinó que bàsicament serveixen als interessos centreeuropeus. Pensar que en aquest context de guerra comercial els estats de la UE es posaran d’acord a l’hora de respondre al repte econòmic que tenim crec que és, com a mínim, innocent.
Així doncs, hi ha un debat obert sobre on està la sobirania d’alguns estats i si el que cal fer, justament és retornar aquesta sobirania perduda als Estats, o si el que cal fer és buscar una nova manera de repartir aquesta sobirania que no sigui deslocalitzant-la. Tothom parla de sobirania, tant els que volen un estat amb més sobirania econòmica com aquells que aposten per models de neoliberalisme autoritari. És a dir, que hi ha una discussió posterior, que és què fer amb aquesta sobirania. Utilitzar-la per posar la vida al centre o els negocis i els fluxos de diners? Volem sobirania per privatitzar més la sanitat o per fer-la millor?
I perquè tot això passa just ara? Doncs perquè en els moments d’urgència és quan li donem valor a tot allò que el mercat infravalora: les cures, la comunitat, tot allò que no respon a l’interès econòmic… En definitiva, recordem la importància de la res pública. Ara bé, no hem de deixar de tenir en compte que la crisi provocada pel COVID-19 no generarà automàticament una consciència positiva sobre el valor del que és públic, sinó que també pot alimentar el salvatgisme neoliberal del «campi qui pugui», encarnat ara en figures com Bolsonaro o Trump.
2. LA SOBIRANIA PERDUDA
El neoliberalisme és una ideologia molt poderosa i hegemònica perquè ha aconseguit una cosa decisiva: disposar d’un poder mundial que té una capacitat estratègica i tàctica desconeguda fins ara; però a més és un dispositiu de dominació capaç de diluir-se dins dels Estats i disposar d’un govern pastoral que afecta a cada un de nosaltres, que produeix la nostra vivència i experiència de la llibertat a través del mercat. Però en quin moment es produeix aquesta pèrdua de sobirania per part dels Estats que propicia el propi neoliberalisme? Òbviament, és obra de tot el procés de globalització, però la firma dels tractats europeus en va ser una peça clau. Tal com explicava l’historiador Giaime Pala a twitter aquests dies, tant els països del Nord com els del Sud van signar els mateixos tractats, que deixaven força clara la naturalesa intergovernamental i no federal de la UE. Els països del nord (els satèl·lits d’Alemanya) havien aconseguit exactament el que volien, mentre que els països del sud van preferir creure que aquell era el primer pas cap a un federalisme europeu. Però el Nord mai va estar disposat a acceptar formes de federalisme europeu, perquè, a diferència del Sud, no identificaven a la UE com la via per arribar a la «modernitat», ells ja eren “moderns”. Nord i Sud es van moure segons expectatives històricament molt diferents. Per dir-ho de manera coloquial, el cor d’Europa mai ha volgut més Europa en termes polítics, només en termes de mercat als quals exportar. Només cal veure quina ha sigut històricament la reacció d’Alemanya i els seus satèl·lits a l’hora de valorar una política fiscal europea.
Però la cosa no acaba aquí, i és que tampoc la sobirania nacional dels països val per tots igual. Només cal veure quin respecte va tenir la UE pel resultat del referèndum grec de 2015, i la diferència d’aquella situació amb com es va entomar el resultat del referèndum del Brexit.
3. LA DECEPCIÓ EUROPEA (?)
Que en una situació com l’actual, Europa només sigui capaç de pensar en mesures financeres dóna comptes de que no està a l’altura del moment i que en realitat no té capacitat per elaborar alguna mena d’estratègia o de tàctica en el camp del poder mundial. Aquest era el moment ideal per demostrar capacitat de lideratge i de que realment és un “pilar de drets socials” (concepte proclamat per Juncker el 17 de novembre de 2017). En aquesta crisi probablement es decideixi una bona part del destí de la UE. Els dirigents de la Unió Europea, ja fa anys que pateixen d’una estranya capacitat per esfumar-se quan els països i la societat els requereix i, si de cas, només es pronuncien en forma de retret o amenaça de càstig. Les institucions, especialment quan són joves, no es legitimen des de la fredor burocràtica freda i administrativa i el desdeny cap a les legítimes preocupacions, sinó per la seva capacitat de ser útils i de fer costat a aquells que, al capdavall, les han fet possibles. Les institucions europees sempre han patit de poca legitimació des del punt de vista democràtic, però sobretot han exhibit un excés d’arrogància i una enorme falta d’empatia. Que alguns governs regionals, com el de la Comunitat Valenciana, hagin confiat més en ciutadans xinesos residents per adquirir subministraments sanitaris de la Xina que en qualsevol instància de l’Estat espanyol o de la Unió Europea és algo que serà difícil d’obviar en un futur. I això també afectarà l’estratègia i la tàctica del neoliberalisme, per suposat. Com comentava l’exdirigent de Podem al País Valencià, Antonio Estañ, “si el virus és un missatge, és de la UE dient-nos que ni en una pandemia deixem de ser perifèria».
Ara bé, des d’el punt de vista polític, la crítica a Europa no pot ser feta des d’un enfocament particularista, això és, perquè “no ens beneficia com a país”. Sinó que ha de ser feta des d’un enfocament universalista que vingui a dir: “jo no sóc euroescèptic perquè vulgui menys immigració, sinó perquè formar part de la UE m’obliga a deixar morir gent al mar”. I en aquest sentit, també em sembla un error centrar el debat europeu únicament en termes de solidaritat i no d’eficiència i/o equitat. Perquè lo primer tanca el debat i el redueix a arguments dubtosos, lo segon, en canvi obre el debat a molts arguments més sòlids. Com per exemple que amb menys ingressos, Espanya ha aconseguit fer un esforç major que Holanda i Alemanya en la reducció del dèficit, des de l’enfonsament de 2009. De la mateixa manera, des de l’enfonsament de 2009, Espanya també ha fet un esforç molt més gran per augmentar la recaptació que Holanda i Alemanya. Però és que en realitat, la pitjor defensa que pot tenir Espanya és plantejar que és la que menys ingressa i la que menys gasta, perquè en el fons aquest és el problema, que els rics gairebé no paguen impostos. És a dir, que és la mateixa construcció de la UE la que permet que Itàlia i Espanya perdin respectivament el 3% i el 4% dels seus ingressos per impostos corporatius per evasió a través dels Països Baixos.
És evident que les receptes que mai van tenir sentit, d’escanyar les economies en el dèficit i el deute tot imposant una austeritat empobridora, menys lògica tenen encara en aquest moment. No és només que s’hagin de relaxar els controls econòmics de la Unió cap els estats tot refredant la seva ortodòxia, sinó que caldria un nou enfocament econòmic. El mainstream dominant en l’economia europea és víctima del doctrinarisme ultraliberal. Com deia algú aquests dies, fer polítiques econòmiques hauria de significar aplicar polítiques específiques a problemes concrets, no presumir de principis errats. El Banc Central Europeu, tard i malament, fa un parell de setmanes va fer una injecció comprant actius en els mercats financers per valor de 750.000€. Xifra clarament insuficient i venuda per la seva presidenta Christine Lagarde com una concessió esplèndida expressada amb actitud arrogant. Fa dies que 14 dels 19 països de l’eurozona demanen l’emissió d’eurobons com a mesura per mutualitzar el deute que es requereix per finançar els costos que està generant una situació tan inesperada i excepcional com aquesta. Tot i que pel que fa als eurobons la discussió també està oberta, i l’opinió de reputats economistes com Sergi Cutillas, Albert Medina, Pablo Cotarelo y Lascorz, és que aquests haurien de ser comprats directament pel BCE a perpetuïtat amb un interès del 0% i limitats a aquest període de lluita contra la crisi del Covid-19, perquè són l’únic tipus d’eurobons que van més enllà de el marc conceptual neoliberal i, per tant, de les lògiques de poder i negociació neoliberal que ja ens van hipotecar en l’última dècada. I aqui és on s’obre l’escletxa política, perquè com dèiem abans, va ser justament amb la integració europea que els estats europeus van transferir instruments claus de política econòmica que ara només poden ser activats des d’Europa: les polítiques monetàries o el control financer.
4.EL RETORN DE LA SOBIRANIA
Però aquest final de camí és més aviat el principi d’un altre viatge: és ara quan s’evidenciaran canvis geopolítics i tensions socioeconòmiques que porten temps covant-se. Un altre viatge que ens porti a una renovació cultural del bé comú i de les cures, i que d’aquí sorgeixin els fonaments per a una ciutadania de segle XXI assentada sobre la base, no ja només de la feina, sinó sobre el dret a l’existència garantida. És a dir, s’obre la possibilitat de recuperar la sobirania propia dotant-nos d’institucions que no obeeixen estrictament a lògica del que l’Estat és actualment, i aquesta també seria una manera de tornar al poble marges de sobirania. Perquè assistim a una transformació per la qual, a la llarga, l’enemic pot no ser tant les nostres elits nacionals com Alemanya i el BCE. Això permetria reintroduir per primera vegada un tema que es debatia molt al voltant de tot el moviment del 15M i que després es va perdre, que és la posició subordinada d’Espanya en l’economia europea per la dictadura de Frankfurt. I això, en certa mesura, pot obrir també un horitzó «nacional-popular» a Espanya. Després de la derrota de Syriza al 2015, no s’han tornat a tenir debats seriosos sobre la qüestió europea, i és probable que la constant cursa electoral no hi hagi ajudat. Però segurament ha arribat l’hora de recuperar aquell debat, dur-lo a l’actualitat, i seguir-lo promovent.
Perquè en la situació actual veiem que malgrat totes les seves limitacions i l’empetetiment de funcions i atribucions patides els darrers quaranta anys en nom del globalisme i la desregulació, al moment de la veritat els Estats han acabat per ser la referència, la única referència, d’uns ciutadans perplexos i espantats. Quan tot això acabi, el partits de dreta desacomplexada i euroescèptica recuperaràn la seva aposta per tornar a les trinxeres identitàries. Tindran aleshores un argument més: la incapacitat i inacció de les institucions internacionals en el moment dramàtic en que se les requeria. La Unió Europea haurà desaprofitat una gran oportunitat. Una altra. Perquè si la UE no dóna una resposta a l’altura dels que teòricament són els seus principis i valors, la ferida serà letal. I si els estats no són capaços de garantir el dret a l’existència a les seves poblacions, seran poders privats -com multinacionals- qui ocuparan el seu buit.
Ara bé, tampoc podem oblidar que Estat-nació no vol dir avui el mateix que al 1946. De fet, Donald Trump ha estat avantguarda de l’antiglobalització i la tornada als Estats forts, però no a base d’ampliar drets socials com als anys 40, sinó defensant un proteccionisme de tall nacionalista: murs contra la immigració i guerra comercial contra la Xina. Primer, els de casa i després ja es veurà. Llavors, voler un Estat-nació fort avui significa sobiranisme trump style? De la Xina també vénen aires sobiranistes, molta gent s’ha fascinat per la seva contundent gestió del coronavirus (oblidant que van encobrir el brot durant setmanes). Sigui com sigui, tornen a ser sexys els Estats forts, de pocs drets i mà dura, com el xinès. O el model de cobertura social amb restricció de llibertats que ressona ara a Occident. I que bé podria degenerar. Pandèmia com a coartada per treure el fuet? Hongria va aprovar aquesta setmana una llei que permet a l’ultradretà Viktor Orbán -que comparteix partit europeu amb el PP- allargar indefinidament l’estat d’alarma pel coronavirus. Però és que el propi Macron, l’adalid de la desregulació, també demana ara major sobirania nacional per poder cobrir necessitats bàsiques.
Veiem doncs, que el neoliberalisme com a llenguatge hegemònic està en crisi. Tot i que el mercat financer segueix dominant la situació, el coronavirus ha colpejat dur al discurs desregulatori neoliberal. Vagi vostè ara a la porta d’un hospital públic a defensar la seva privatització… i aviam què li passa. Tot i que el neoliberalisme realment existent sempre ha estat més de colonitzar l’Estat que d’acabar amb ell, un ‘revival’ de l’Estat focalitzat en la salut pública no sembla el millor escenari pels neoliberals. Tanmateix, la Unió Europea es resisteix de moment a les pressions del sud d’Europa per donar una sortida menys ortodoxa a aquesta crisi que a l’anterior. Acceptarà Alemanya mutualitzar riscos amb els països mediterranis? Deixarà Països Baixos de ser el Floyd Mayweather de la UE?
Es comença a perfilar doncs la batalla política que ve entre keynesians, neoliberals, sobiranistes, socialistes i socioliberals. Perquè la tornada a l’Estat-nació també posa en dubte el tauler econòmic mundial. Què passarà amb la globalització i les cadenes de valor? Segons l’economista francès Thomas Piketty, cal fer un pas enrere, cal apostar pel que ell definieix com a “federalisme social”. És a dir, que el lliure comerç i el flux de capitals entre dos països no ha de continuar si no es comparteixen objectius socials i un model de desenvolupament basat en l’equitat i la sostenibilitat. Segons el mateix Pikkety, per avançar en aquesta direcció és inevitable passar per una fase que impliqui una mica de desglobalització. És a dir, reduir el comerç i els fluxos de capitals entre països per passar d’una globalització neoliberal a un federalisme social amb la menor disrupció econòmica i caos possible. Perquè, en qualsevol cas, seguir com fins ara no és una opció, si no volem servir la victòria en safata de plata a l’extrema dreta. Si els moviments d’esquerres o progressistes no comencen a pensar en aquestes receptes, serà el contribuent el que aporti ara la xarxa social i econòmica necessària, com va passar durant la crisi financera de 2008. Al contrari del que va succeir el 2008, necessitem estar segurs de no tornar a la normalitat; és a dir, s’hauríen d’implantar ajudes a llarg termini, com la renda bàsica universal, invertir en serveis públics potents, i reconèixer i fomentar la nostra connectivitat social per promoure la nostra salut i benestar. Per evitar que el coronavirus augmenti la desigualtat, caldrà molt més que pagar els sous durant la pandèmia. En canvi, el que estem veient ara sembla una repetició de 2008: intervencions estatals massives per preservar l’statu quo. El neoliberalisme, com diu el sociòleg Martijn Konings, funciona a força de rescats financers. És el mateix cicle una i altra vegada: socialització del risc i privatització del benefici. Així doncs, si alguna cosa ha posat de manifest el coronavirus és que l’efectivitat de l’internacionalisme i les entitats supranacionals potser només existia en el caps d’uns pocs.
Com assenyalava Jorge Moruno en un recent article a Cuarto Poder, una unió basada en institucionalitzar i fomentar els desequilibris econòmics només és capaç de forjar una amistat purament instrumental. Espanya i Itàlia no tenen altra alternativa més que avançar en la federació europea. Espanya i Itàlia no tenen altra opció perquè el nivell d’endeutament és impossible d’assumir individualment, perquè, a més, això implica un pas més en el cicle de l’austeritat i les retallades que debiliten l’economia. Però Europa, si vol sobreviure, tampoc té una altra opció que equilibrar la balança entre els estats membre. La pregunta potser està en si Europa realment vol més Europa. Perquè veient quins són els països de la zona euro que demanen l’emissió d’eurobons, crec que això no va tant de Nord contra Sud, com de majoria de països que no volen deixar ningú enrere contra minoria de bloqueig. I no és un tema que tingui a veure amb l’empatia, per a l’empatia ja tenim amics, família o parelles. El que s’exigeix dels governs europeus és un compromís amb l’equitat a l’hora de solucionar aquesta crisi. I tampoc es tracta de “refundar el capitalisme” com demanava Sarkozy fa deu anys. Sinó que es tracta, tal com apuntava Gerardo Pisarello en un recent article, d’escoltar el que estan plantejant moviments com el feminisme o l’ecologisme i utilitzar la crisi com a oportunitat per posar els fonaments d’una economia diferent: més cooperativa, que prioritzi allò públic, la comunitat, i que es plantegi la reversió urgent de l’escalfament global i de la desigualtat social.
En definitiva, és molt poc probable que la globalització torni a ser el que era abans. L’Estat-nació està tornant, impulsat per aquesta crisi sense precedents. Per què la gent sempre s’acosta a la calor dels Estats després d’un terratrèmol social. Per un motiu molt senzill: poden mobilitzar tot el seu poder molt més ràpid que qualsevol organització internacional. És quan la gent està decebuda i enfadada que és més procliu a refugiar-se, tornar a la tribu i aixoplugar-se a les fronteres conegudes.
El somni modern d’un govern transnacional objectiu i tecnocràtic es troba en gravíssimes dificultats. Però si hem de comprendre el perquè, el primer que hem de fer és prestar una major atenció als orígens i l’autoritat del coneixement especialitzat, així com a l’ideal de perspectiva objectiva «apolítica» que l’acompanya. Un dels avantatges de la turbulència dels temps que corren és que aquesta ens obliga a observar amb una nova mirada les institucions i les tradicions l’existència de les quals havíem donat per suposat.
