Albert Noguera: “L’autoexecució de drets és un mecanisme d’igualació i redistribució de riquesa”

per Xavi Granell i Roc Solà

Albert Noguera és professor de Dret constitucional a la Universitat de València. Jurista i politòleg per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Dret per la Universitat de La Habana. Va ser assessor de les Assamblees Constituents de Bolívia i Equador. És autor també, entre altres llibres, de Los derechos sociales en las nuevas constituciones latinoamericanas (2010), Utopía y poder constituyente. Los ciudadanos ante los tres monismos del estado neoliberal (2012), La igualdad ante el fin del Estado social. Propuestas constitucionales para construir una nueva igualdad (2014), El sujeto constituyente. Entre lo viejo y lo nuevo (Trotta, 2017) i ara La ideología de la soberanía. Hacia una reconstrucción emancipadora del constitucionalismo (Trotta, 2019).

  • BLOC 1: Els teus llibres

1. Al teu llibre El sujeto Constituyente. Entre lo viejo y lo nuevo, parles de diferents tipus de subjecte constituent i de que segons quina forma adopte este subjecte s’establirà un tipus de democràcia. Quins són aquests tipus de subjectes als quals et refereixes i per què determinarien el tipus de democràcia?

Una de les tesis de partida del llibre és que en tot procés de transformació social, la forma del subjecte històric que el protagonitza determina el model d’Estat que s’acaba institucionalitzant. Això és així perquè per tot subjecte col·lectiu transformador la presa de l‘aparell d’Estat no és més que el mitjà per convertir aquelles formes d’organització i acció política que considera més eficaces per transformar en formes d’Estat i de Dret.

Si el subjecte polític que pren el poder s’ha construït al voltant de la identificació del poble amb un líder i de la creença en la brillantor i olfacte polític d’aquest, el que es pretendrà és fer del Dret estatal un instrument de centralització de poders en el líder perquè pugui legislar de manera ràpida, concentrada i vertical, donant lloc a un model d’Estat determinat. En canvi, si el subjecte polític fossin moviments socials assemblearis i de base autogestionaria, aquests pretendran fer del Dret estatal un instrument de descentralització comunitària de la presa i implementació de decisions, donant com a resultat un altre model d’Estat totalment diferent.

A partir d’aquí, el que fa el llibre és analitzar diferents experiències constituents històriques i els models de democràcia que en surten. El cas del procés constituent de la segona república espanyola de 1931 protagonitzat pel que anomeno el subjecte constituent com a partit o coalició de partits, la Conjunció republicana-socialista, del que en surt un model de democràcia parlamentaria. Els casos cubans de 1959 o veneçolà de 1999 protagonitzats per un subjecte com a identificació del poble-massa amb un líder dels que en sorgeix el que anomeno un model de democràcia de mobilització. I el cas del procés constituent bolivià de 2006-2007, protagonitzat per un subjecte com agregació de lluites i moviments socials que acaba institucionalitzant el que denomino un model de democràcia corporativa de cogestió. Aquests models de democràcia es diferencien per la concepció de poble de la que parteixen, els espais de conformació de la voluntat estatal i d’exercici de la sobirania i els mecanismes de control sobre el poder i d’implementació de polítiques públiques.

L’anàlisi d’aquests casos em serveix per formular una crítica a la forma dels subjectes polítics en què es varen acabar canalitzant el cicle de lluites populars iniciades amb la crisis de 2007-2008 en diferents països del sud d’Europa, és a dir, Podemos, Moviment 5 estrelles, etc. i la impossibilitat d’aquests d’actuar com a agents de transformació. Així com en la formulació de propostes per pensar com crear nous subjectes d’unitat popular en els nous escenaris que se’ns obrin al davant.

2. Vèiem que en els temps recents en el nostre país la constitució i els drets s’han utilitzat per limitar la democràcia i per dir que hi ha coses que no es poden fer. En el teu últim llibre de 2019, La ideología de la soberanía. Hacia una reconstrucción emancipadora del constitucionalismo, parles de l’autoexecución de drets. A que et refereixes amb aquest concepte? En una entrevista que li vam fer, el Jaime Palomera, el portaveu del Sindicat de Llogaters, ens parlava de l’autotutela de drets en la seva praxis militant. Va per aquí la qüestió?

Aquesta és una qüestió que plantejo en profunditat també en un llibre de 2014 que es diu La igualdad ante el fin del Estado social. En la modernitat els drets no són més que la facultat que tenim per acudir a l’Estat o a un funcionari per a que ens propiciï situacions d’igualació. Jo no puc dirigir-me directament contra un altre ciutadà per cobrar un deute. Allò modern del Dret modern consisteix en haver organitzat la mediació dels integrants de la societat a través de l’Estat. Això té conseqüències importants:

Una és la desaparició de la responsabilitat de la classe dominant darrera de la mediació del Dret. Quan un individu precaritzat és dirigeix a un funcionari a reclamar els seus drets queda ocult el subjecte central de la seva dramàtica situació: la classe dominant. L’Estat que apareix com a responsable immediat de la seva situació actua com a mur i oculta el culpable de la seva misèria. Una altra conseqüència és la destrucció de les formes comunitàries a través de les quals els individus ens podem relacionar entre nosaltres i, per tant, s’elimina tota possible relació conflictiva directa entre classes.

En resum, fixem-nos en la paradoxa. Al no entendre cap altra forma de relacionar-nos entre nosaltres que no sigui mitjançant la intermediació de l’Estat, fa que en moments de crisis dirigim la mirada enlaire, cap a l’Estat, i al veure que aquest està en fallida econòmica acceptem que cal apretar-se el cinturó. Ara bé, què passaria si enlloc de  dirigir la mirada enlaire ho fem cap al costat, cap als enemics de classe en el si de la societat: grans empresaris, bancs, etc. i entenguéssim la possibilitat de relacionar-nos amb ells sense la intermediació de l’Estat ¿continuaria essent certa la idea de que no hi ha diners i que cal apretar-se el cinturó?

Entendre això ens permet entendre que l’autoexecució de dret és un mecanisme d’igualació de drets i redistribució de riquesa que sempre que es doni complint determinades condicions com que no es causi un dany major del que el vol evitar i serveixi per cobrir situacions de necessitats vitals bàsiques, hauria de ser considerada per la llei i els jutges com a legal i legítima.

3. Aquest mateix últim llibre teu podríem considerar que és una reivindicació del constitucionalisme per a l’esquerra. Tot i així, almenys aquí, la paraula ‘constitucionalisme’ té una clara connotació dretana. Quin tipus de constitucionalisme reivindiques?

Tota comunitat que vulgui perdurar en el temps necessita institucionalitzar-se en alguna forma d’organització política territorialitzada i, per tant, necessita de Constitució. Ara bé, como resulta evident, aquesta pot ser d’esquerres o de dretes i això depèn de dos factors: un de procedimental, referit al seu moment fundacional. I un de substantiu, referit al tipus de relacions socials, econòmiques i polítiques que constitucionalitzi.

En primer lloc, cal distingir dos tipus de moments fundacionals de les Constitucions, cadascun dels quals porta associats valors diferents. Els moments fundacionals populars sorgeixen de la Història social i porten associats valors d’autodeterminació social. Les constitucions liberals o de després de la segona guerra mundial sorgeixen fruit de processos socials de lluita popular contra l’antic règim o contra el feixisme i visualitzen moments fundacionals associat a valors democràtics de resistència, llibertat, etc. Pel contrari, els moments fundacionals oligàrquics sorgeixen de la Història d’Estat i porten associats valores de sobredeterminació. La imatge de l’acte del 22 de novembre de 1975 en la que Juan Carlos I es proclamat Cap d’Estat jurant per Déu i els sants evangelis és un moment fundacional oligàrquic associat a valors autoritaris conservadors. Per això, entre d’altres motius, la Constitució espanyola només pot ser dretana.

Però a més a més, una Constitució d’esquerres ha de servir per institucionalitzar formes d’organització, apropiació, gestió i direcció dels processos socials, econòmics i polítics capaços de generar dignitat, igualtat i benestar. I aquestes han de ser formes adequades a cada època històrica. De res ens serveix institucionalitzar pràctiques de garanties de drets pròpies del segle XX per a les societats del segle XXI. Aquests són els dos elements que un constitucionalisme d’esquerres ha de tenir en compte.

4. A la pàgina 99 del mateix llibre, enumeres una sèrie de canvis estructurals de les nostres societats que farien necessària una elaboració d’un nou paradigma jurídico-constitucional capaç de generar dignitat. Si els il·lustrats cercaven limitar el poder de l’Estat dividint el poder, creus que fa falta una limitació de les èlits oligàrquiques globals o, com diu Cristina F. Kirchner, fa falta un nou Montesquieu?

És cert que la fase neoliberal del capitalisme ha suposat l’aparició de nous poders salvatges (poders financers, tecnocràtics, etc.) que escapen de qualsevol tipus de control democràtic. Per tant, en aquest sentit, segurament sí que cal crear instruments de control estatal, regional i global sobre aquests. Les propostes d’aprovar impostos a les transaccions financeres, d’un Tractat Internacional dels pobles pel control de les empreses transnacionals, etc. són iniciatives en aquest sentit. Tot i que a l’hora de parlar de control sobre el Poder, jo sempre he estat més de Rousseau que de Montesquieu. Els dos defensen models de control enfrontats. Montesquieu planteja un model on és el Poder qui s’autocontrola a sí mateix, al marge de la ciutadania, mitjançant un sistema de pesos i contrapesos entre les branques de l’Estat. Rousseau considerava la tripartició de poders, l’origen de la qual està en la divisió de poder anglesa entre monarquia, noblesa i burgesia, com una herència antidemocràtica de l’estamentació feudal. En les societats democràtiques, no són els representants els que s’han d’exercir control entre ells sinó que, inspirat en la figura del Tribunat de la plebs de la república romana, Rousseau planteja mecanismes de control participatiu o poder negatiu de la ciutadania sobre el Poder per exercir el control.

Ara bé, dit això, si hagués d’aprofundir més et diría que cal, fins i tot, anar més enllà d’aquesta dicotomía Montesquieu-Rousseau. Crec que la pregunta que em fas parteix d’una concepció liberal de democràcia i el Poder que cal superar. La teoria liberal només és capaç d’entendre la democràcia en l’interior de l’Estat i com una tensió antagònica al Poder. Es parteix d’una concepció pessimista del Poder com a dolent per naturalesa, sigui qui sigui qui el detenti, ja que té una tendència natural a degenerar en autoritarisme. Com a contrapartida, la democràcia es configura com la tècnica dirigida a limitar, regular i disciplinar el Poder. La història de la democràcia es percep com la història de la minimització del Poder. En Montesquieu, dividint-lo en tres i en Rousseau establint instruments de control participatiu com la revocació de mandat. Però, en tots dos, la democràcia s’entén com a tensió antagònica a la sobirania estatal que és on resideix el Poder.

Dic que cal superar aquesta visió perquè al meu entendre, parlar de democràcia real vol dir superar la idea de democràcia com a “societat civil que controla al Poder” en l’espai de l’estatalitat, per bastir una nova idea de democràcia com a “societat civil que es governa a sí mateixa” contra l’Estat. Canviar l’espai d’exercici del Poder implica deixar d’entendre la democràcia com un afora antagònic al malvat Poder, per passar-la a entendre com a autoexercici del Poder. D’aquesta manera, Democràcia i Poder deixen d’estar en tensió i passen a ser sinònims.

 

  • BLOC 2. Política i conjuntura actual

5. Després de les municipals del 26 de maig del 2019, on la CUP no creix sinó que perd en vots respecte el 2015, escrius un article fent autocrítica respecte a la CUP com a instrument polític per a l’esquerra independentista. Que creus que s’ha fet malament?

És obvi que la CUP, com qualsevol altre organització, ha fet moltes coses bé i d’altres de no tant bé, però no crec que, ara mateix, sigui moment de desplegar aquí el llistat de coses que cadascú pugui pensar que s’han fet malament, especialment, quan aquest és un debat que s’està afrontant a nivell intern. Les organitzacions polítiques no operem sobre temps estàtics sinó dinàmics i canviants i el deure de la CUP, ara, és pensar com adapta el seu projecte polític a nivell organitzatiu, discursiu, comunicatiu, movilitzador, etc., a un nou escenari caracteritzat pel final de cicle del Procés i el que segurament serà l’obertura d’un nou cicle post-coronavirus amb totes les conseqüències que a molts nivells aquest tindrà. Com dic, aquest és un debat que s’està duent a terme internament i que de les diferents opinions que hi ha, l’única opció que em semblaria un error gran és l’opció de  l’immobilisme i el continuar igual.

6. Has dit també que hi ha moviments com el feminisme, el 15M o l’independentisme que són capaços d’actuar com a nous centres de mobilització que executarien aquelles funcions que la teoria clàssica atribueix a la classe obrera … 

Part de l’esquerra continua assumint la idea que la identitat socioeconòmica Treball i el discurs econòmic de classe són els únics que permeten complir els objectius de classe. Pretendre trobar en altres identitats (raça, gènere, sexualitat, nació, etc.) la font d’un potencial transformador seria concedir a identitats marginals virtuts que no tenen.

Crec que aquest discurs obvia un element important i és que perquè un discurs tinguin capacitat d’interpel·lar i ser apropiat per la massa, ha de coincidir amb alguna de les identitats històriques hegemòniques. Totes les persones tenim múltiples identitats (sexual, cultural, de gènere, de classe, de raça, lingüística, jurídica, nacional, etc.) però no totes elles tenen el mateix pes en la construcció del jo. Cada època històrica té identitats hegemòniques i identitats secundàries. En les societats industrials la identitat de classe era la central, cada vegada més aquesta va perdent capacitat d’agencialitat i mobilització i és substituïda, en les noves generacions, per noves identitats hegemòniques. Només cal haver assistit, en els últims anys, a les manifestacions de l’1 de maig i a les de el 8 març, els “Fridays for future” o la de l’Orgull, per adonar-se’n d’aquest desplaçament.

Precisament per això, resulta cada dia més difícil poder construir un moviment transformador de massa només al voltant de la identitat i discurs de classe. A més a més, cal ser conscients de que ni el subjecte o identitat Treball no és, de per si, portadora espontània i automàtica del socialisme. Poden existir grans moviments obrers integrats i assimilats pel sistema que no són socialistes ni permeten exercir  les tasques de classe. Ni tampoc és cert que moviments socials construïts sobre altres identitats, no puguin servir per a executar aquelles tasques de classe que la teoria clàssica assigna als obrers. Podem posar un exemple: l’eix central del discurs del moviment indígena a Bolívia el 2006 no és la classe sinó allò cultural-identitari vinculat a la territorialitat i als drets de la naturalesa, no obstant, plantejats no de manera formalista sinó en una lògica sistèmica, impliquen un qüestionament d’arrel i una ruptura amb el model de desenvolupament econòmic i productiu capitalista.

Aquest exemple demostra que la iniciativa revolucionària pot també venir d’altres grups o identitats oprimides diferents. El repte no està en impedir que el discurs d’aquests substitueixi el de classe, sinó en aconseguir que el seu discurs porti implícit una reorganització estructural de sistema que permeti aconseguir els objectius de classe.

7. De què depèn que l’independentisme, el feminisme o l’ecologisme puguin, actualment, executar funcions de ruptura amb el Règim?

Doncs depèn de que siguem capaços de ​​dotar al feminisme, l’ecologia política, la teoria de gènere i identitat sexual, l’antiracisme, etc. d’una motivació ideològica antisistèmica, la qual cosa està estretament vinculada a dos aspectes: Un, a la crítica a l’ordre estatal i econòmic capitalista. I, dos, a la seva concepció com a estratègia de transició. Això implica entendre l’exercici dels drets associats a aquestes noves identitats hegemòniques com a desbordament de les institucions polítiques i les seves relacions distribució, per reorganitzar formes alternatives d’apropiació, gestió, organització i direcció de recursos i processos socials, econòmics i polítics.

8. Ets crític amb el pacte entre UP i PSOE. Quines limitacions creus que té aquest govern? Què creus que hauria de fer Unidas Podemos?

Crec que quan l’esquerra transformadora ha de prendre la decisió de si entra o no al Govern, i més encara quan et planteges entrar en una coalició amb el PSOE, ha de tenir en compte dues coses fonamentals:

En primer lloc, has de ser conscient de quins problemes concrets et trobaràs per poder tirar endavant el teu programa polític. Cal entendre que entres en un aparell buit de sobirania econòmica i subordinat als mandats de la Unió Europa. I cal entendre també que l’Estat no és un instrument passiu, sense autonomia, que pot ser utilitzat quan es vulgui per qui vulgui per aconseguir el que vulgui, sinó que és una complexa articulació  d’aparells i tensions en que per molt que controlis determinats ministeris, el règim desplaçarà els llocs de poder real cap a altres aparells o branques, bloquejant o convertint els espais ocupats per l’esquerra en espais de poder formal.

I, en segon lloc, has de tenir també molt clar que l’única manera de poder superar els problemes anteriors és si disposes d’un moviment fort i combatiu de lluites populars en la societat que t’atorguin una relació de força suficient capaç de permetre’t a l’interior dels aparells d’Estat imposar la teva voluntat per sobre de la del règim. La fortalesa de les lluites populars en l’esfera social no està en una relació d’exterioritat respecte a l’Estat sinó que són la condició necessària per poder usar estratègicament l’Estat. Si no disposes d’aquest segon element entrar a Govern és un suïcidi. Si en disposes, entra-hi és una obligació. No hi ha assegurances de que aconsegueixis res, però cal provar-ho.

Unidas Podemos decideix entrar a Govern sense tenir la segona condició, per això crec que va ser un suïcidi. No sé si ho fan per ingenuïtat o per l’enlluernament d’anar en cotxe oficial, no ho sé. Però, a aquestes alçades de la pel·lícula ja és igual el que faci UP, l’única opció passa per aprendre dels errors, construir nous subjectes polítics al marge d’ells i estar preparats per quan arribin nous contextos d’oportunitat, que amb la irrupció del Coronavirus tot sembla indicar que serà molt aviat.

 

  • BLOC 3. Amèrica Llatina

9. Les Constitucions de Veneçuela, Equador i Bolívia, precedides per la de Colòmbia, van inaugurar el que alguns autors han anomenat “Nou constitucionalisme llatinoamericà”. Quines novetats presenten aquestes constitucions? 

Ui! resulta impossible resumir amb una resposta d’una entrevista totes les ruptures que aquestes constitucions impliquen amb el que fins llavors s’havia considerat políticament correcte en el constitucionalisme liberal. Les noves constitucions llatinoamericanes són textos enormement complexes i rics, no només pel gran número de novetats que presenten sinó també per les múltiples contradiccions que les travessen.

Fixem-nos que, a diferència del que acostuma a passar, aquestes no són textos jurídics elaborats ni per una comissió de juristes, ni un partit amb un model ideològic de societat acabat i coherent. En els tres països, el subjecte que protagonitza els processos constituents és un bloc popular conjuntural conformat en el si de les lluites dels 90 i els 2000 contra el neoliberalisme, i aquest no és un bloc homogeni, sinó integrat per moviments i subjectes que provenen de diferents tradicions polítiques democràtiques cadascuna de les quals defensa tipus diferents de sobiranies. El moviment indígena defensa formes de sobirania territorial-cultural, els sectors provinents de la tradició bolivariana o republicana-rousseauniana defensen formes de sobirania popular, els juristes d’esquerres provinents de la tradició del garantisme defensen formes de sobirania constitucional, etc. Les “bancadas” del MVR a l’assemblea Constituent de Veneçuela, del MAS a Bolívia o de AP a Equador, són una barreja d’activistes i militants provinents d’aquestes múltiples tradicions i cada sector introdueix elements del seu model en la Constitució.

Això explica que en aquestes constitucions hi trobem elements nous com, entre molts d’altres, la indivisibilitat, aplicabilitat directa o iguals garanties de tots els drets provinent de la tradició garantista, el reconeixement del dret a l’autodeterminació i a l’autonomia política dels pobles indígenes o el pluralisme jurídic provinents de la tradició comunitarista-indígena, la revocació de mandat, múltiples formes de referèndums i consultes o la ruptura de la tripartició de poders establint un quart poder ciutadà de control provinent de la tradició bolivariana o republicano-rousseauniana, etc. Explicar els elements que cada una d’aquestes tradicions introdueix ens portaria hores, i explicar les contradiccions que existeixen entre ells i als conflictes Estat-societat i entre òrgans constitucionals que això implica més hores encara.

10. Què van suposar per a eixa part (majoritària) de la població que havia estat tradicionalment exclosa de les institucions? 

Des de el punt de vista de l’exclusió o inclusió de les institucions, els processos de canvi i les noves constitucions impliquen trencar amb la relació entre estructura patrimonial i estructura política. Tradicionalment, sempre havia existit en aquests països una articulació entre les classes econòmiques dominants amb el poder de l’Estat. Els empresaris i terratinents ocupaven els càrrecs de President, ministres, diputats, etc. i usaven l’Estat en favor de la reproducció del seu poder. Els processos de canvi a Veneçuela, Equador i Bolívia trenquen això, expulsen del poder estatal a aquests sectors i els substitueixen per una nova burocràcia política conformada per dirigents sindicals, indígenes i professionals de classe mitja.

Això, no obstant, genera una de les principals contradiccions que acabarà debilitant enormement aquests processos. El fet de que les organitzacions socials passin a tenir ara com a finalitat principal l’accés i acomodament dels seus militants en els espais estatals abans reservats a l’oligarquia i no la continuïtat del procés de transformació, acaba donant lloc a una forta burocratització del subjecte de canvi. S’acaba produint una desmobilització i la reproducció d’una nova casta política que hereda els privilegis del poder estatal i en fas ús. La majoria dels nous càrrecs acaben pensant-se que foren elegits per ser els millors i no pel que verdaderament va ser, per un procés d’inclusió. Això acaba generant, a mesura que passen els anys, una separació cada vegada major entre nous polítics i societat.

11. Quines resistències es van trobar per part de les oligarquies en el transcurs del procés constituent? 

La composició de les oligarquies és diferent en cadascun dels tres països i els nivells d’intervenció estrangera també, això fa que la intensitat de la contrarrevolució hagi estat totalment diferent a Veneçuela que a Equador o Bolívia. Els mecanismes de desestabilització comuns en la dreta llatinoamericana i internacional han estat la violència social racista, el bloqueig institucional, la paràlisis i estrangulament econòmic i els intents de cop d’Estat. Però, com dic, caldria fer un anàlisis concret de cadascun dels tres processos per veure com s’han aplicat o no i en quin grau, cadascuna d’aquestes tècniques de desestabilització.

12. En el cas concret de Bolívia, quines creus que han estat les causes que portaren a la caiguda del Govern d’Evo Morales el passat novembre de 2019? 

S’ha discutit molt sobre si el que ha passat a Bolívia pot qualificar-se o no de cop d’Estat. Crec que una vegada coneixes i analitzes tots els fets, resulta evident que sí hi va haver un cop d’Estat. Ara bé, també crec que existeixen diferents mètodes d’anàlisis del que va passar, cadascun dels quals atorga una naturalesa diferent al cop d’Estat.

Evo Morales i García Linera han explicat el cop des d’una concepció absolutament simplista. La seva explicació es construeix al voltant d’una hiperinflació artificial de l’antinòmia tant en el camp posicional, el performatiu, com en l’axiològic.

En allò posicional, descriuen dos pols polítics oposats i aïllats, sense que hi hagi res al mig. Un dels contraris és el pol “dreta-fracció de l’exèrcit-ambaixada nord-americana” que actua com a subjecte actiu del cop contra el pol “Govern-poble”. En allò performatiu, entenen l’execució del cop com una confabulació fredament premeditada d’avantmà pel primer pol contra el seu contrari, sense cap element d’espontaneïtat. I en allò axiològic, s’associa a cada un dels pols, respectivament, com a portadors de valors purs i totalitzadors oposats, de justícia i democràcia contra injustícia i autoritarisme. Això fa que descriguin l’esdeveniment com un cop d’Estat pur. Es a dir, com una maniobra perfectament planificada d’assalt violent al poder per part de la minoria blanca, racista i rica, preparada fredament amb l’imperialisme i l’exèrcit, per imposar, en contra de la voluntat del poble, un règim dictatorial.

Entendre els fets així, no només crec que no s’adequa totalment a la realitat, sinó que té dos inconvenients importants. Un és que no et permet respondre moltes preguntes del que va passar. Perquè el novembre de 2019 part dels empresaris recolzen a Evo i gran part del moviment indígena o del moviment obrer no ho fa? I l’altre és que com el cop seria només culpa de la intervenció d’un agent extern, impedeix qualsevol tipus d’autocrítica sempre necessària per l’esquerra per treure aprenentatges dels fets.

Al meu entendre la caiguda d’Evo Morales és fruit d’un conjunt de fets molt més complexes on es suma un esclafit de massa sobrevingut i no planificat on diferents sectors socials, també populars, expressen descontentaments acumulats contra el Govern. Evidentment, també de maniobres colpistes de les dretes. I d’un conjunt d’errors polítics garrafals del MAS en la gestió de la crisis que permeten que la dreta pugui passar perpetrar el cop i ocupar la Presidència sota la màscara de la legalitat i la succió constitucionalment vàlida. Tot això fa que més que d’un cop d’Estat pur, haguem de parlar, al meu entendre, d’un cop d’Estat híbrid.

13. Xile ha sigut el laboratori llatinoamericà per excel·lència del neoliberalisme i, fins fas res, se’ns venia com un model exitós econòmicament i, a la volta, alternatiu als governs de canvi. Després d’un cicle de protesta molt intens que perdura fins ara, es va a produir aquest any un referèndum per obrir un procés constituent. En quines condicions es pot obrir aquest procés? Quina és la potencialitat transformadora del subjecte constituent xilè? Es pot produir una reforma de l’Estat en clau plurinacional, com va succeir al cas bolivià, que inclogui al poble mapuche?

La qüestió constituent ja fa anys que s’arrossega a Xile on encara està en vigència la Constitució de Pinochet. L’any 2015, Michelle Bachelet va iniciar un procés participatiu per a l’elaboració d’una nova Constitució que, finalment, va acabar en res. L’esclafit popular dels últims mesos ha tornat a posar sobre la taula aquesta demanda i ha fet que, el novembre de 2019, els partits firmessin un acord al Congrés per fixar l’inici d’un procés constituent i els mecanismes per a realitzar-lo.

D’aquest acord, l’element amb més projecció internacional ha estat el de la convocatòria d’un referèndum, previst inicialment per aquest 26 d’abril i prorrogat ara al 25 d’octubre pel coronavirus. En aquest es preguntarà a la ciutadania si volen que s’aprovi una nova Constitució i, en cas afirmatiu, quin tipus d’òrgan l’ha de redactar, una assemblea mixta conformada 50% per membres de l’actual Congrés i 50% per constituents elegits, o una Convenció constitucional conformada 100% per constituents elegits.

Ara bé, crec que, en referència al que preguntes, l’element clau de l’acord polític i al que no s’ha prestat massa atenció és el que estableix que el text de la nova Constitució haurà d’aprovar-se per una majoria de dos terços de vots a favor. Això redueix en gran mesura la potencialitat transformadora del procés i limita el tipus de reforma de l’Estat en clau plurinacional o en qualsevol altra clau, ja que atorga capacitat de bloqueig a la minoria. L’exigència de dos terços provoca o que no es sigui capaç de poder aprovar un nou text constitucional per falta d’acord o, en el seu cas, que l’única manera d’aconseguir-ho sigui redactant una Constitució de principis oberts o abstractes on tothom si senti còmode. Cap dels dos casos serveix per tancar la crisis política a Xile a la que, crec, li queda molt de recorregut encara.

 

  • BLOC 4. Recomanacions

Per acabar, ens recomanaries un documental?

No sé si podem qualificar-lo com a documental perquè és una barreja de gèneres, però per qui s’hi atreveixi, Noticias de la Antigüedad Ideológica: Marx/Eisenstein/El Capital, de l’Alexander Kluge. Dic per a qui s’hi atreveixi perquè són nou hores on Kluge reprèn l’intent de Sergei Eisenstein, l’any 1929, de filmar una pel·lícula de El Capital d’acord amb l’estructura narrativa de l’Ulisses de Joyce, i crec que ho fa de manera magistral.

I un llibre?

El Maestro y Margarita, de Bulgákov.

I una pel·licula?

Moltes… Lista de espera de Juan Carlos Tabío, La plaga de Neus Ballús, The Nemon Demon del Winding Refn, Billy Eliot de Stephen Daldry i Despedidas de Yojiro Takita.

 

L’imatge de l’entrevistat és de YouTube.

Deja un comentario