Si els dos anys anteriors, les jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya havien sigut atípiques en la seva forma —clarament determinada per la pandèmia—, enguany, ho han sigut en el seu contingut. La UPEC va ser pensada en els seus orígens (allà pel 2003) com un espai de trobada per a les diverses esquerres a Catalunya. Un lloc de discussió allunyat dels ritmes mediàtics i del dia a dia de la política que permetia abordar les qüestions per a les que mai hi sol haver temps. Pels seus micròfons han passat figures de totes opcions polítiques esquerranoses, persones de l’esfera sindical, representants dels moviments socials i intel·lectuals compromesos. Entre la llista històrica hi trobar personalitats com Antoni Domènech, Josep Fontana o Arcadi Oliveres. No seria agosarat dir que, amb aquest ampli ventall de conferències i debats, el seu canal de YouTube serà un document valuós pels historiadors que vulguin escriure sobre aquest període.
A l’edició d’aquest any, la temàtica que feia de fil conductor de les xerrades ha sigut la del pensament utòpic. L’element central ha versat sobre l’opció d’obrir nous horitzons en aquest món impregnat de l’èter neoliberal del No Future en el que sembla que ens se’ns vol fer viure. El títol —“Sota el present hi ha sempre el futur”— tractava de sintetitzar aquest enfoc de la utopia com a activador de la imaginació política. Roland Barthes ho posava en forma quasi de jeroglífic quan es preguntava: “Per a què serveix la utopia?” I ell mateix responia: “per a sostraure el sentit. Front al present, al meu present, la utopia és un segon terme que permet fer funcionar el ressort del signe: el discurs sobre lo real es fa possible, surto de l’afàsia en que m’enfonsa tot el que va malament dins meu, en aquest món que és el meu”[1]. Samantha Hudson ho va explicar en la seva conferència inaugural, a les 10 del matí, d’una forma més senzilla i potser més brillant. Deia, “a vegades discuteixo amb la meva tieta i em diu, per què hauries de guanyar més si treballes menys? I jo li dic, i per què no?”
A la vegada, si bé la frase-títol ens portava a aquest primer significat de la utopia, els núvols foscos de la pintura d’Alfons Borrell que constituïen el cartell d’aquest any, en recalcaven l’altra accepció, aquella de la utopia com a somni impossible, com a quelcom il·lús, com a u-topos, o sigui, un lloc que no existeix. Aquest doble joc de la definició de la utopia que va recalcar Jordi Mir a la xerrada Utopia i política. Imaginant futurs imperfectes, podria induir a pensar que, en el món de la Massacre de Melilla i l’augment de compra d’armes, el món de la pandèmia de la covid i de la pandèmia de la salut mental, de la destrucció del medi ambient i de l’explotació massiva del sud global, no hi ha utopia possible. Però bé podria ser que la utopia no fos impossible, i que ja l’estiguéssim vivint. Em va semblar interessant donar-li la volta i pensar que vivim en la utopia, però la d’algú altre, en aquest cas, el somni neoliberal de la lliure mercantilització del tot. No per casualitat la conferència de cloenda del David Fernández portava el títol de Cul-de-sac: Capitalisme com a distòpia. Amb una mica més de temps, la distòpia de les imatges (i propostes tenebroses) de la cimera de la OTAN bé podrien haver servit de motiu pictòric de les jornades.
La UPEC, doncs, va fer una aposta fonamentalment per discutir i pensar si pot haver-hi una sortida positiva a la situació de crisi civilitzatòria tenint en compte que tan equivocat és el pensament il·lús com el col·lapsisme, l’optimisme agosarat com el pessimisme del tot o res. Com ja va escriure Josep Pous i Pagès[2], “voler retenir de la vida només les dolors, igual que recollir-ne tan sols les gaubances, és fer sumes parcials. No pot ésser que no surtin esguerrats els comptes”.
Així, no hauria de sorprendre a ningú que entre els ponents convidats a les xerrades, hi poguéssim trobar algú com el Sergi Raventós parlant sobre la Renda Bàsica en tant que materialització del dret a l’existència, a la vegada que el Ferran Elies explicava la quantitat de riquesa segrestada en paradisos fiscals; o a l’Héctor Tejero defensant la necessitat d’un Green New Deal, que recuperi l’esperit redistributiu i que es faci càrrec de la crisi ecològica, a la vegada que la Alicia Valero exposava l’escassetat energètica i de recursos en la que ens trobem ja immersos; o al David Minoves parlant de la necessitat de la concreció real del dret a migrar mentre diàriament es produeixen vexacions inhumanes dels drets humans a les fronteres; o l’Arantxa Mendiharat proposant l’element del sorteig com a mètode d’atiar la participació de la ciutadania; o la crida de la Juana Dolores a discutir en profunditat una nova catalanitat pel segle XXI assumint les mutacions socials de Catalunya des de les migracions dels 90; només per mencionar algunes de les idees exposades durant les jornades.
Però deixeu-me reprendre el fil del que mencionava a l’inici. La UPEC d’aquest any ha sigut atípica en el seu contingut. Com ja dèiem també, la pròpia tradició d’aquesta Universitat d’Estiu és la de portar a persones del món polític, del món sindical, dels moviments socials o del món universitari i intel·lectual. No obstant, en aquestes jornades del 2022, s’ha pogut comptar amb destacades presencies del camp de la literatura i l’art. Des de la cantant Samantha Hudson, a la poeta Juana Dolores o la novel·lista Layla Martínez (que finalment no va poder ser-hi per motius de salut) i fins i tot algú tan i tan polifacètic com el Marc Giró. No crec que sigui casualitat i pot ser que aquest fet ofereixi algunes pistes sobre la situació de les esquerres avui.
L’historiador Eric J. Hobsbawm en un dels seus darrers llibres, Cómo cambiar el mundo, Marx y el marxismo 1840-2011, explicava que en alguns períodes de grans crisis i de fortes polititzacions de la societat, a voltes, era en algunes parts del món cultural on es podien produir els pensaments més heterodoxos i més atrevits en relació a la discussió política. Això pot donar-se així perquè, en moments on el discurs polític s’ossifica, l’aproximació des de la sensibilitat moral o el compromís emocional d’una part món de la cultura, pot acabar oferint un diagnòstic més genuí i innovador que superi els peatges de la ortodòxia especulativa d’un sistema filosòfic o l’atenallament de les lleialtats partidistes.
D’aquesta manera doncs, potser i només potser, trobem en algunes de les xerrades reflexions, indicis, senyals parcials, d’algunes de les limitacions del cicle polític que ens precedeix. Potser quan Marc Giró parla dels pijos, parla de la manca de reflexió entorn a la realitat de classe de les nostres societats avui, en quina mesura aquesta condiciona els projectes polítics i com s’ha confós transversalitat ideològica amb transversalitat en les classes populars. Potser quan la Juana Dolores parla de redefinir la catalanitat, s’està dient que en la darrera dècada hem discutit molt sobre l’Estat i s’ha donat la nació per descomptada i que això té molt a veure amb algunes de les frustracions presents. Potser quan la Layla Martínez parla d’utopia i d’imaginació política s’està dient que hem discutit molt sobre el com —els 18 mesos, el asalto a los cielos, la desconnexió— però poc o gens sobre el per a què, per quin tipus de societat estem lluitant i quin tipus de país volem construir.
Potser només han sigut unes simples jornades, però potser feia falta que algú les organitzés, que algú poses totes aquestes qüestions sobre la taula i que algú es plantegi prendre’n nota i fer-ne un projecte polític. Per molt utòpic o difícil que sigui, aviat haurem de triar entre el que és fàcil i el que és correcte.
[1] Roland Barthes, Roland Barthes por Roland Barthes, 1975.
[2] Josep Pous i Pagès va ser un periodista i escriptor republicà. El fragment reproduït és del pròleg de 1926 d’una de les novel·les axials del modernisme català, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals,
