La primera vegada que vaig sentir parlar d’Albert Hirschman va ser en boca d’un psicoanalista argentí que impartia un curs en el segon pis de la llibreria on jo treballava aleshores. Em va explicar com li havia sorprès el fet de desconèixer aquest autor. S’havia topat amb un llibre seu a la secció de llibres de segona mà que teníem. Aquesta obra era Les passions i els interessos. Arguments polítics en favor del capitalisme previs al seu triomf, editat per Capitán Swing al 2014. A més, recordo que em va dir una frase que per la meva impressionabilitat de noi de vint anys encara recordo: «Aquest Hirschman mira les coses des de l’altre costat».
Efectivament, Les passions i els interessos, publicat originalment el 1977, era un llibre escrit «des de l’altre costat». Aquí, Hirschman proposa un gir destacable en la interpretació de l’aparició del capitalisme. Es planteja què podria significar si en realitat els canvis ideològics o les transicions de llarg abast s’haguessin donat com a processos endògens en comptes de com emergències insurgents i independents respecte del paradigma dominant anterior. Hirschman exposa la sospita en aquest llibre que pot ser més interessant fixar-se en les continuïtats històriques i en els processos de més llarga durada. Que el món modern potser no era tan modern a la fi.
A la contra de moltes anàlisis que entenen l’emergència del capitalisme i del seu esperit com un assalt a sistemes d’idees i de relacions socioeconòmiques preexistents, aquest autor s’aventura a l’edifici del pensament social dels segles XVII i XVIII —Montesquieu, Steuart, Millar , Smith— per donar resposta a una inquietud que ell considerava havia d’interessar a les esquerres del seu moment, és a dir, la incapacitat de la ciència social en els 70 per donar llum sobre les conseqüències polítiques del creixement econòmic, més enllà de si es produïa sota condicions socialistes, capitalistes o mixtes. Hirschman té la intuïció que hi havia preguntes en el clima intel·lectual dels segles XVII i XVIII que connectaven les diferents escoles de pensament i que, a la vegada, estaven ressonant amb força al XX. En concret, li interessen —en una línia propera a la de Karl Polanyi—la relació que hi ha entre l’expansió del comerç (o mercantilització) i la pau i la que es troba entre el creixement industrial i la llibertat (i el seu revers, l’autoritarisme).
L’economista va considerar en aquest llibre que valia la pena tornar la mirada enrere, cap als pensaments i especulacions del bo i millor dels segles XVII i XVIII a causa de la pobresa intel·lectual del nostre propi temps d’especialització i compartimentació del saber. Aquest separatisme disciplinar, al seu entendre, estava empobrint les ciències socials en termes de rendiment explicatiu, i sobretot, en relació a les continuïtats històriques. Hirschman ho exemplifica dient que «mentre que les anàlisis marxistes i weberianes discrepen en la importància relativa dels factors econòmics i extraeconòmics, tots dos entenen l’emergència del capitalisme i del seu esperit com un assalt a sistemes d’idees i de relacions socioeconòmiques preexistents». D’alguna manera, l’autor considera que un canvi tan brutal com el sorgiment del capitalisme —i el seu esperit— va tenir més a veure amb un fenomen d’emergència a partir de les condicions prèvies que no en contra d’elles i que això era rellevant per a qualsevol que volgués pensar canvis de profunditat pel que fa a el model econòmic. Aquestes eren les seves preguntes en aquest llibre, però l’element relacional de la seva perspectiva excediria clarament aquesta obra.
El 1991, ja caigut el mur de Berlín i en plena ofensiva neoliberal, Hirschman publicava un altre llibre, La retòrica reaccionària, i ho feia en una altra clau. El món havia canviat molt respecte a quan escrivís Les passions i els interessos. Si llavors tractaria de mostrar els límits i problematitzar un corrent històrica de transformació social en el seu si quan aquesta s’ossificava, a La retòrica reaccionària és una altra la qüestió que estava en joc. Aquí, Hirschman se submergeix en les profunditats històriques de el pensament conservador per comprendre el comportament polític i cultural de la reacció neoliberal per, alhora, i per contraposició, fer un exercici d’afirmació rotunda sobre quina cosa pogués ser alguna cosa així com La retòrica progressista. Llegint a l’enemic, per carambola voluntària, ens proposa com s’han acostat a la política i a la història tots aquells que han participat en les transformacions més rellevants de les nostres societats en sentit d’ampliació i reconeixement de drets i de redistribució de la riquesa. Així, aquest llibre de 1991, és un llibre que es pot llegir al mateix temps que el llibre de Corey Robin, La ment reaccionària. El conservadorisme des Edmund Burke fins Donald Trump. En tots dos, fan acte de presència des Edmund Burke a Maistre, des Constant a Hayek. Però el llibre de Hirschman en concret posa l’accent en com els reaccionaris van reaccionar contra els Drets de l’home i del ciutadà de la Revolució francesa al segle XVIII, contra l’extensió del sufragi al llarg del XIX o contra els drets econòmics i socials que constitueixen l’Estat de benestar al XX. Això el fa un llibre més interessant inclús perquè, a voltes, és al poder on hi ha pocs dubtes sobre quines conquestes són o no decisives i quines lluites toquen privilegis centrals que les classes dominants no estan disposades a cedir.
Per Hirschman, cadascun dels moviments progressistes de la història dels últims 200 anys han vingut seguits, amb més o menys èxit, de moviments ideològics reactius. Gramsci fa un plantejament molt semblant. Ell considera que per avaluar si es tracta d’una etapa progressiva o regressiva es havia d’analitzar «si en la dialèctica revolució-restauració és l’element revolució o l’element restauració el que preval». En aquest binomi clàssic, Hirschman avalua quines estructures argumentatives han tingut preponderància entre els judicis reaccionaris. I ho fa una altra vegada des de la seva perspectiva relacional o posant el focus en les continuïtats doncs, no en poques ocasions, els plantejaments reaccionaris permeen les ments el camp progressiu més del que s’està disposat a acceptar. Destaca fonamentalment 3 tipus de tesi: les de la futilitat, la perversitat i el risc.
En primer lloc, la tesi de la futilitat per a Hirschman és tot aquell plantejament que considera que un canvi polític o social és en moltes ocasions inútil. Aquest tipus de plantejaments cauen sovint en considerar com a cosmètics o formals canvis evidents i solen caure en el cinisme o l’infantilisme. Hirschman posa com a exemple paradigmàtic la interpretació d’Alexis de Tocqueville sobre la Revolució francesa que hauria generat canvis purament de façana, però no hauria tocat l’essència profunda de la dominació. És més, els plantejaments de la futilitat poden arribar fins al paroxisme de plantejar que moltes de les conquestes que se succeeixen amb l’acció de les forces progressistes ja estaven en camí o en funcionament abans de l’aparició del canvi. Tocqueville arriba a intentar demostrar que els Drets de l’Home i del Ciutadà ja havien estat instituïts en part per l’Antic Règim molt abans que fossin declarats solemnement a l’agost de 1789. Davant d’aquest enfocament, Hirschman aventura una possibilitat d’antídot, «de tant en tant, seria bo veure’ls menys desenganyats i ressentits, potser amb una mica d’aquesta ingenuïtat que tant els agrada denunciar i amb alguna obertura a l’inesperat, al possible».
En segon lloc, la tesi de la perversitat és aquell plantejament segons el qual tota intenció de millora o avenç de la societat acaba generant seu efecte contrari. En nom d’una suposada crítica a l’aventurisme polític, es considera que tota acció en la direcció confrontativa amb el poder acaba per despertar a les forces involucionistes que acaba generant una situació pitjor que la que hi havia. El cas paradigmàtic en aquesta opció és el d’Edmund Burke que, en les seves Reflexions sobre la Revolució francesa deia que «una oligarquia innoble, fundada en la destrucció de la corona, l’església, la noblesa i el poble acabaria amb tots els somnis i visions enganyoses de la igualtat i els drets de l’home». L’altra cara de la moneda d’aquest plantejament és sempre la del Càndid de Voltaire i la consideració que l’ statu quo és el millor dels mons possibles. Hirschman posa un altre exemple que assumeix la qualificació de pervers de manera polisèmica, diu: «Quan es va introduir l’assegurança per accident industrial en els principals països industrials d’Europa cap a finals de segle XIX hi va haver moltes denúncies per part d’ocupadors i altres ‘experts’ que els treballadors es mutilarien a propòsit».
En tercer lloc, la tesi de risc seria aquella opinió que considera que tot canvi proposat —que en si mateix pot fins i tot ser desitjable— està posant en risc conquestes prèvies i de més jerarquia. Un exemple d’important de «Tesi de risc» de rellevància per al nostre present és l’informe redactat per la Comissió Trilateral de l’any 1975. El text encarregat als sociòlegs Samuel Huntington, Joji Watanuki i Michel Crozier posava en circulació el concepte de «crisi de la democràcia» i argumentaven que l’extensió de despesa pública dedicada a la protecció social suposava una amenaça per a la llibertat i la democràcia. Aquest és l’argument central a tota la contrarevolució neoliberal que en els seus inicis va ser extremadament minoritària i que per aquest motiu no podia fer una oposició frontal als drets socials i econòmics conquerits amb l’Estat de benestar. Com escriu Hayek en Camí de servitud (1944), «La llibertat es veu críticament amenaçada quan es dóna a el govern el poder exclusiu de garantir determinats serveis, un poder que, per assolir el seu propòsit, s’ha d’utilitzar per a la coerció discrecional dels individus» .
En l’últim capítol, Hirschman fa un acte d’afirmació condensat i —per què no dir-ho— que ens hagués agradat poder llegir en forma de llibre més extens. Aquí esbossa el que ell anomena algunes de les característiques del temperament progressista. Mentre que les tres tesis reaccionàries impliquen el relativisme de suma zero on ceci tuera cela, la mentalitat progressista està «eternament convençuda que totes les coses bones van de la mà» com diu el poeta Keats, «La bellesa és veritat, veritable bellesa» . Mentre que els reaccionaris posen l’accent en els problemes per i del canvi social, els «progressistes no és que no els adverteixin». Sinó que perceben més els perills de la inacció que els de l’acció quan «l’ statu quo és ja només caos». Així, Hirschman posa l’exemple de la Llei de Reforma de 1867 britànica per a l’expansió del sufragi. Els reaccionaris alertaven el risc que les turbes poguessin votar mentre que la visió progressista invertia la tesi de el risc i era el rebuig de la Llei el que s’advertia com un perill per a l’ordre a causa dels motins, vagues i altres formes de protesta popular . Finalment, l’autor fa algunes consideracions d’estil i afirma que «en general, una actitud escèptica i burleta cap als esforços progressistes i cap als seus possibles èxits és una component essencial i molt efectiu de la posició conservadora. A canvi, els progressistes han quedat atrapats en la solemnitat. La majoria d’ells ha aprofundit massa en la indignació moral i poc en la ironia».
És per tot això que la dedicatòria del llibre és una declaració d’intencions més que ajustada al propòsit de l’obra. Si Hayek, a Camins de servitud, havia dedicat el llibre «els socialistes de tots els partits», Hirschman començaria La retòrica reaccionària emulant (i responent) al pensador neoliberal, dedicant l’obra «Als reaccionaris de tots els partits» . En un context com el de la nostra contemporaneïtat, després d’una dècada que comença i acaba amb dues crisis econòmiques de proporcions brutals, amb una altra onada reaccionària que està fent reaparèixer arguments que semblaven més que superats, i que està enverinant la nostra realitat de victimisme, nostàlgia i el tancament de murs i identitats pures, val la pena anar a una obra i a un autor que, en moltes de les seves pàgines, sembla ser no només rellevant, sinó fins i tot més actual, a voltes, que la nostra pròpia actualitat.
