Aproximació a Marta Carnicero; una contra ressenya de Coníferes

Abans de començar amb una frase trepidant que capti tota l’atenció d’alguna desafortunada persona que estigui llegint aquestes línies interessada per Coníferes, la novel·la recentment publicada de Marta Carnicero, em veig obligat a expressar de què tracta el concepte “contra ressenya”. Doncs bé, senzill, si una ressenya, segons el DIEC, és un escrit en què es dona compte i es fa un examen crític d’una obra, d’un article, etc., recentment publicat, he de dir que a partir d’aquí en avall es pretén fer alguna cosa semblant. Ara bé, el prefix “contra” remet a la lectura. Una ressenya es duu a terme posteriorment a la lectura de l’obra, doncs, vist així, en aquesta contra ressenya tractaré sobre tots els temes que m’han apropat a una obra i la seva autora. El text pretén ser un aperitiu a la lectura de la novel·la, que faci obrir la gana, no com una clàssica ressenya que molts cops es llegeix amb por de que no ens expliqui més del compte o, per altra banda, que ens confessi opinions que no vénen al cas amb el que podria ser que l’obra volgués expressar. ¿En canvi, qui podrà negar o malparlar de tot allò que a mi m’ha portat a voler llegir Coníferes? Aquesta és la funció de la contra ressenya, és a dir, que totes les raons que a mi m’han conduit a tenir un llibre més a la muntanya dels llibres pendents puguin animar a algú més a voler llegir la nova novel·la de Marta Carnicero.

La primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser gràcies a El cel segons Google; ella va sortir a TV3 parlant del llibre. No sé ben bé per quina raó em va cridar l’atenció i em vaig assabentar de tres o quatre coses que van propiciar que no oblidés ni el seu nom, ni el títol de la seva obra. Resulta que aquell no era el primer llibre de Marta Carnicero, sinó que prèviament ja havia publicat llibres de cuina. D’un any per l’altre va decidir matricular-se al màster d’escriptura creativa a la UPF on el projecte final consistia en escriure un llibre. Aquest va ser, doncs, El cel segons Google, i va agradar tant a un dels seus professors que no va dubtar a posar-la en contacte amb alguna editorial. La sorpresa va ser que el llibre es va vendre molt bé i va rebre crítiques tant positives fins al punt que Acantilado va anunciar que la volia publicar traduïda al castellà. Precisament de la gesta se’n encarregaria un dels seus novel·listes estrella, ni més ni menys que Pablo Martín Sánchez membre de l’Oulipo (un selecte club d’escriptors del qual van formar-hi part Raymond Queneau, Georges Perec i Italo Calvino entre d’altres noms més que reconeguts pel públic, la crítica i l’acadèmia).

Tota decisió es pren perquè prèviament un motiu de pes impulsa en l’ànim de tirar endavant algun fet. Doncs bé, això és el que em va portar a mi a voler llegir la primera novel·la de Carnicero. Jo ja em considerava Pablomartínsàchezsià des d’abans que conegués a l’autora a qui donen crèdit aquestes línies, per tant, la traducció que publicaria l’editorial germana de Quaderns Crema suposava per mi, encara més, una total voluntat lectora.

Ara em permetré el luxe de parlar una mica de Pablo Martín Sánchez i de per què si ell és el traductor de Marta Carnicero és per mi el motiu definitiu que m’empeny a seguir de prop a l’escriptora d’ara endavant i per sempre.

Tot comença a una llibreria de Sabadell anomenada Librerío de la Plata on David Roas presenta la seva novetat, un llibre de contes; en efecte, en Pablo l’acompanya com a mestre de cerimònies. Hi vaig anar amb el llibre de Roas llegit i adquirit així que, un cop allà, em vaig decidir a comprar el meu primer Martín Sánchez. Setmanes després en Roas anunciava al seu Facebook que Mercedes Abad estava a punt d’impartir un taller literari en el qual en una de les sessions havia d’assistir-hi Pablo Martín Sánchez per parlar de la seva novel·la El anarquista que se llamaba como yo.

En efecte, m’hi vaig matricular i aquí ve l’anècdota. El dia de la lliçó/conferència  del Pablo, va comentar tres coses que se’m van quedar ben gravades a la memòria. Sense que l’ordre sigui important ni fidel a com va succeir realment, en primer lloc va explicar una experiència en comú amb Mercedes Abad; en segon lloc va fer la següent pregunta retòrica a classe ¿qui no ha llegit Ligeros libertinajes sabáticos de Mercedes Abad?, per fer-se una mica la pilota mútuament (de bon rotllo); i en tercer lloc va parlar de quan va enviar el manuscrit de la seva primera novel·la a l’editorial Acantilado. Es veu que en un intercanvi de correus electrònics, per fer-se estimar, va forçar que tot un Jaume Vallcorba (mític editor de les editorials Quaderns Crema i Acantilado) li enviés un correu, més o menys, interessant-se pel seu manuscrit.

El treball de fi de taller consistia en escriure un conte breu. En el meu cas em vaig llegir Ligeros libertinajes sabáticosabans de començar els deures, que precisament el relat era una paròdia de l’anècdota compartida entre Mercedes Abad i Pablo Martín Sánchez i a sobre estava carregat de referències als seus dos llibres ja citats. A la darrera sessió del taller la Mercedes va llegir alguns dels relats dels seus alumnes, entre ells el meu perquè li havia fet gràcia. Com que li havíem entregat els textos impresos, ella ens els va retornar amb algunes observacions anotades a bolígraf. Just al final de la sessió, copa de cava a mà, una companya alumna del taller, senyora molt ben educada tot sigui dit, se’m va apropar i em va dir que ella mateixa era la mare del Pablo Martín Sánchez, que volia fer-li llegir al seu fill aquell conte. Per sort ràpidament se’m va acudir fer cas de la seva lliçó: fer-se una mica l’interessant, però tampoc molt. Així que en comptes d’enviar-li per internet un document amb el meu relat i semblar de pas un fanàtic admirador (com realment sóc), vaig decidir entregar-li l’original que havia corregit la Mercedes a la mare del Pablo i al marge del conte li vaig escriure la meva adreça de correu electrònic. Dos dies després el Pablo em va escriure dient-me que s’havia llegit el conte i que li havia agradat. Fet que va contribuir a consolidar la meva admiració cap a ell.

La Mercedes ens va fer llegir algun conte de Quim Monzó i em va agradar molt. Portava dos anys llegint cada diumenge les seves columnes al Magazine de La Vanguardia i aquelles lectures al taller em van portar a voler-me adjudicar un exemplar de Vuitanta-sis contes. És curiós el meu primer contacte amb Quaderns Crema perquè precisament no va ser amb aquell volum. El meu primer llibre de l’editorial va ser La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, un professor de la universitat ens el va fer estudiar. Precisament també va ser ell qui ens va animar a comprar el diari els caps de setmana i en concret a buscar i llegir articles relacionats amb les humanitats.

Comentant la jugada amb un amic de classe em va dir que els diumenges el Monzó publicava una columna al Magazine i va ser degut a això que m’hi vaig aficionar. El mateix amic, en aquella joventut de primer de carrera em va recomanar mirar les pel·lícules de Woody Allen. Anys després, ja sent un gran addicte al director novaiorquès, s’estrenava la pel·lícula Irrational man que tracta sobre un professor de filosofia que precisament és aficionat a la poesia i llegeix a Edna St. Vincent Millay.

Aquell nom em va quedar a la memòria quan un dia de cop i volta veig que Quaderns Crema publica un recull bilingüe dels seus poemes titulat L’amor no ho és tot i això és el detall que tanca el cercle. En efecte me’l vaig comprar i llegir i per fi vaig entendre d’on ve allò de Quaderns Crema; precisament la col·lecció de poesia de l’editorial són llibres de color crema. En aquell moment m’interesso per qüestions més pròpies del tarannà d’aquesta editorial en concret i comprenc el valor dels ja gairebé tradicionals llibres blancs firma de la casa, que van ser una aposta a contracorrent de l’editor Jaume Vallcorba.

D’un dia per l’altre em trobo una conferència a YouTube entre Quim Monzó, Sergi Pàmies i Empar Moliner parlant sobre l’editorial i les seves respectives experiències com a escriptors de la casa en un acte aniversari d’aquesta mateixa. Poc després em llegeixo tots els llibres de Pàmies amb Quaderns Crema que hi ha a la biblioteca del meu poble, em sembla que hi eren tots, i vaig a la Llibreria La Gralla de Granollers a comprar-me algun llibre de l’Empar. Resulta que l’escriptora és de Santa Eulàlia de Ronçana i que d’adolescent anava a aquella llibreria que precisament em queda a prop de casa. Va coincidir que aquella mateixa setmana Pablo Martín Sánchez va presentar a la llibreria Lata Peinada un llibre de contes titulat Cuántos de los tuyos han muerto de l’escriptor mexicà Eduardo Ruiz Sosa, qui precisament també ha cursat el mateix màster que Marta Carnicero. A més a més, Ruiz Sosa havia presentat per atzar meu el seu llibre a La Gralla. Poc després, en efecte a La Gralla, em compro el llibre de l’Eduardo i un de l’Empar.

Aquell va ser un any amb més presentacions del Pablo: Faster d’Eduardo Berti, La danza del sol de l’Isabel Alba i, per fi, El cielo según Google de la nostra Marta Carnicero. Els quals mica en mica he anat comprant i llegint.

Per tant, en el moment que Quaderns Crema anuncia a les seves xarxes socials que publicarà una nova novel·la de Marta Carnicero titulada Coníferes, somric i me’n alegro per mi com a lector i per Carnicero com a escriptora admirada. Sé, en el fons, el viatge que ha fet l’escriptora, i no em refereixo al que la duu a Estats Units a escriure el llibre, sinó al que la porta d’una editorial a una altra; es veu que el Pablo també traduirà Coníferes al castellà.

Teclejo “coníferes marta carnicero” al cercador Google, em trobo diverses entrevistes i les llegeixo totes. Em porta el seu temps. Entre elles em trenca el cor adonar-me’n que el llibre tracta sobre una amorosa relació tòxica on el maltractament hi apareix. Però m’omple de  llum un fet que explica l’autora. Deia que quan va escriure la seva primera novel·la fins que no li agradava un paràgraf no passava al següent, per tant que va escriure, llegir-se, reescriure i rellegir-se amb calma i paciència. Però en canvi amb aquesta segona novel·la va anar més per feina, potser pel propi temps del que ella mateixa disposava o potser per imprimir un ritme diferent que es pogués reflectir a la seva prosa. Aquests detalls o aquestes confessions sempre em semblen interessants, rellevants i, per què no, collonudes.

Ella volia titular el llibre d’una altra manera, #Walden, però Carnicero quan desava el fitxer a l’ordinador ho feia amb el mot coníferes. Sembla ser que quan va enviar el manuscrit a l’editorial aquella paraula va agradar més a l’editora Sandra Ollo i va proposar-li el canvi de títol. Pel meu gust va encertar, però això tant se val.

A una entrevista publicada ara fa pocs dies a El País, Sandra Ollo deia que no sabria editar per a lectors mandrosos, que no podria pensar en no cansar al lector. “Vull obrir-li portes incomodant si fa falta. Això és el que fa l’alta cultura. Ho sento, però no tot és cultura. La Comèdia de Dante o un edifici d’Álvaro Siza no són el mateix que un plat de mongetes amb botifarra. Encara que esferifiquis les mongetes. La cultura no és un encara més difícil. És el que et pot canviar la vida o indicar un camí. El que decideix la cultura és la qualitat, no els vots. Pot ser democràtica, però requereix esforç. El món editorial és com el del turisme: pot ser de botellón o de qualitat. Salvar la cultura és salvar-nos com a lectors ”.

Potser si les seques amb botifarra les cuinés la Marta sí que serien alta cultura, però en això no m’hi endinsaré. En definitiva, Paul Valery deia que les grans persones moren dues vegades: una com a grans i una altra com a persones. Crec que Marta Carnicero és de les que moren dues vegades.

La cultura o la singular guia individual de lectura que cadascú segueix és com una teranyina, una tela on els seus fils van i tornen per provar de teixir una peça cada vegada més gran. Val a dir que se sosté molt fràgilment.

Pel que fa a aquesta contra ressenya crec que encara podria explicar, com he estat fent més amunt, un petit vincle entre Quim Monzó i Manuel Astur, o un altre entre Sergi Pàmies i Natalia Ginzburg, o concretar per quina raó he escrit al primer paràgraf una definició literal del DIEC i té relació amb un dels autors que he esmentat repetidament al llarg del text i també amb el màster que va cursar Carnicero. Però penso que no em vull estendre més i que ja s’entén el valor d’aquesta teranyina d’alta costura. Hagués pogut tractar més noms a la contra ressenya, és cert, però crec que amb els que hi ha ja és suficient. En el fons espero que no siguin masses.

Deja un comentario