Apunts ràpids sobre els resultats del 10-N

Les eleccions del passat diumenge donen una segona oportunitat per aconseguir un govern progressista. Però la pregunta és, a quin preu? Segurament tots estarem d’acord en que els resultats han sigut un fracàs de l’estratègia Sánchez i han deixat un regust extremadament amarg degut al resultat obtingut per VOX. I a més, els comicis també han deixat un escenari més fragmentat del que ja teníem, amb dotze partits d’àmbit no estatal amb representació parlamentària. El sistema del 78 s’esquerda d’una manera que ningú va voler imaginar. La transformació que semblava iniciar el 15M ha estat substituïda pel conflicte territorial i pel creixement de la ultradreta. Gir patriòtic i reaccionari. A més, els resultats afirmen el que ja sabíem, que Espanya no pot ser governada sense Euskadi i Catalunya, i suposo que Pedro Sánchez haurà après la lliçó aquesta vegada. L’altre pregunta després d’aquestes eleccions, és com resoldre la manca de contrapesos interns dels partits espanyols, si aquests haguessin existit segurament no s’hagués permès a les cúpules dels partits portar-nos a aquesta repetició electoral.

A la convocatòria d’abril, 2 milions d’electors van decidir el seu vot el mateix dia de les eleccions, segons el CIS postelectoral. D’aquests, 700.000 van decidir abstenir-se i 1,3 milions van decidir a qui votaven davant de la taula amb les paperetes. Una quantitat de votants suficients com per mantenir la incertesa fins l’últim minut, igual que va passar ahir. Per tant, ja sabíem que les sumes postelectorals serien difícils, inclús més que a la primavera. És bastant possible que el motiu que finalment ha mobilitzat a bona part de l’electorat que pensava quedar-se a casa hagi sigut la por a VOX, la por a que l’ultradreta es convertís en la tercera força al Congrés, tal i com indicaven les enquestes de l’última setmana. Segurament és per això que la participació va baixar però menys del que s’esperava.

Tot i això, l’ascens de VOX ha sigut fulgurant, i a molts ens ha sorprès. Per què, per primera vegada, VOX guanya en una comunitat autònoma, Múrcia. També hi ha hagut altres dades inquietants, com que VOX aconsegueixi els millors resultats a Barcelona a Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi, els dos districtes que marquen els extrems de renda familiar de la ciutat. L’ascens de Vox té moltes causes, però una de les més arrelades és la creença de que els polítics no es preocupen del que pensa la gent ni dels seus problemes. Una creença general, però clarament molt més estesa entre els sectors més desafavorits de la població activa. Per tant, és l’abandonament per part dels altres partits el que fa pujar VOX. Si tenim en compte això, i que en els últims baròmetres del CIS un dels principals problemes que assenyalaven els enquestats eren els polítics i la classe política, només cal lligar caps. A més, l’electorat de Vox ha tingut força vaivens, però segons les dades, a finals d’octubre fidelitzava un 88% del seu electorat. A l’agost, en canvi, només aconseguia retenir el 53,8% del seu electorat, mentre que més del 30% optava pel PP de cara a unes noves eleccions. Però els aldarulls a Catalunya contra la sentència del judici del Procés i l’exhumació del dictador Franco han creat el marc perfecte perquè els d’Abascal aconseguissin reanimar als votants d’extrema dreta i atreure vot de Ciutadans.

Mentrestant, C’s no aconsegueix retenir ni al 50% dels que els van votar a l’abril. L’estratègia d’Albert Rivera s’ha demostrat errònia, perquè no ha pogut frenar la seva caiguda ni el creixement d’Abascal i Casado, i de fet, ha sigut la seva propia estratègia el que l’ha acabat obligant a dimitir. A la seu de Ciutadans fa olor a llet, i de la bona. Perquè si l’estratègia dialèctica és confrontar durament contra els independentistes, VOX sempre serà més dur i amb menys escrúpols, perquè són extrema dreta desacomplexada. Per això, molts votants que s’havien sentit atrets per C’s per la seva agressivitat contra l’independentisme o la defensa de la unitat nacional d’Espanya i la crítica del sistema autonòmic han passat de manera natural a VOX. I si això és possible també és perquè la majoria de polítics i bona part dels mitjans han tractat VOX com un partit polític més. El periodisme de “canutazos” ha servit d’altaveu als seus eslògans. Perquè si s’assumeix la seva agenda, i cada cop que un dels seus líders fa declaracions fora de to, en comptes de contrastar-les i contestar-les, el que fan els mitjans és obligar a la resta de líders i partits a opinar o posicionar-se sobre les declaracions, acabem parlant dels temes que l’extrema dreta vol. I quan això passa, ja han guanyat. Com deia, Alba Sidera en un article recent a mèdia.cat, en l’últim debat electoral vam veure com Santiago Abascal difonia un discurs d’odi i fins i tot reivindicava el feixisme i el falangisme amb total impunitat. Fins i tot va citar la famosa frase de Ramiro Ledesma «Només els rics poden permetre’s el luxe de no tenir pàtria». Per tant, és més que possible que aquesta gran irrupció de VOX arrossegui més cap a la dreta i el conservadorisme tot el panorama polític espanyol, més del que ja ho ha fet fins ara. Perquè a més, l’extrema dreta és útil als partits conservadors perquè, per contraposició, els fa semblar moderats i els serveix per plantejar amb més facilitat algunes qüestions dins dels marcs conservadors. Per tant, ha acabat passant el que era previsible que passés: si es compra el marc mental de l’extrema dreta, els temes preferits de l’extrema dreta i l’agenda política de l’extrema dreta, l’extrema dreta guanya. Perquè VOX ha guanyat prop d’un milió de vots i el PP només mig milió.

Pel que respecta al resultat de Más País, crec que el millor anàlisi el va fer Amadeu Mezquida, ja abans de les eleccions, en un article a eldiario.es. És obvi que en aquestes eleccions MP no ha aconseguit una irrupció fulgurant, però s’ha plantat una llavor de més de 600.000 vots per un projecte que té poc més d’un mes d’existència. “La llavoreta d’una cooperativa política d’àmbit estatal per a generals i europees, policèntrica i no centralista (que no “no-madrilenya”, òbviament), amb una visió identitària alterespanyola (plurinacional) i perifèrica, nítidament d’esquerres però amb vocació transversal i sense el llast de la cultura organitzativa i política autodestructiva hereva del PCE”, com deia Mezquida. Crec que a partir de l’11 de novembre existirà ja soterrada aquesta llavor que Compromís i la Chunta Aragonesista han materialitzat amb l’acord amb Más País i Equo. Crec que aquesta llavor pot germinar. Pot arribar a ser disruptiu en el panorama polític espanyol, així com Compromís va ser-ho dins del panorama polític valencià. És difícil, i caldria molta voluntat i generositat, molts equilibris entre la Meseta i les perifèries. Però l’espai hi és, hi ha un espai ampli, com van demostrar les primeres confluències del 2015. Un espai que si és capaç d’articular un discurs potent i unes bases que exerceixin de contrapès intern, pot ser capaç de disputar-li al PSOE l’hegemonia de l’esquerra i a la dreta l’idea d’Espanya. Òbviament, cal no oblidar que en el moment en què el marc de l’afartament i la irresponsabilitat són substituïts pel de la crisi territorial, Més País deixa de tenir utilitat per a molts votants. Perquè Errejón ha centrat la pràctica totalitat de la seva campanya en “el desbloqueig” i la potencial desafecció de l’esquerra per la falta d’acord, deixant desatès el perfil ideològic de partit verd cosmopolita. Perquè un partit que és atractiu entre els més sofisticats, interessats i altament mobilitzats (com demostren les dades) difícilment podia ser un bon antídot contra l’abstenció si no prenia un perfil ideològic més diferenciat. En definitiva, Más País no ha aconseguit superar l’etiqueta mediàtica de ser una escissió de Podemos. Però, com deia, ha plantat una llavor per seguir creixent i hi ha dades que recolzen aquesta afirmació. Per exemple, a les eleccions d’abril PSOE i UP sumaven un 42,6% del vot, a les eleccions de novembre PSOE, UP i MP sumen un 43,1% del vot. A Más País cada escó li ha costat 197.000 vots. Però tot i això, a Madrid UP perd 1 escó i Más País en suma 2. A Bizkaia, Barcelona, Cadiz i Màlaga, suposant que tots els vots a MP es sumessin a UP, aquests seguirien perdent 1 escó en cadascuna de les circunscripcions. Per tant, l’empitjorament dels resultats d’Unides Podem no ve donat per la presència de Más País. Tot i que això no treu, que des de Más País s’hagi de fer una reflexió de fons sobre l’estat organitzatiu d’el partit, el seu dèficit d’estructures, sobre el tipus i continguts de campanya, les fuites de capital polític, les estridències, la pèrdua de frescor…

En aquest sentit, els resultats d’Unides Podem i En Comú Podem estan lluny de ser uns resultats positius. Sorprèn, la falta d’autocrítica d’un Pablo Iglesias que des de que es va presentar a les primeres eleccions al 2015, ha empitjorat el seu resultat tant en vots com en escons en cada elecció a la que s’ha presentat. En contraposició, els Comuns han mantingut els 7 diputats de l’abril, tot i que han perdut uns 80.000 vots i un diputat a Barcelona, però n’han guanyat un a Girona. Segurament la major resistència dels Comuns respecte a Podemos ha sigut deguda a la major presència d’Ada Colau en la campanya, en comparació amb l’abril, quan gairebé no va aparèixer. De fet, l’alcaldessa de Barcelona ha tingut inclús major protagonisme que Jaume Asens en alguns actes polítics o en la propaganda electoral del partit. Un exemple, n’és el fet de que Colau intervingués en el míting de tancament de campanya a Madrid amb Pablo Iglesias i Jaume Asens no.

A Catalunya, ERC es manté com a vencedor però perd 150.000 vots i 2 escons. És probable que això sigui degut al discurs “conciliador” de Rufián amb el PSOE i a les seves crítiques sobre els disturbis de Barcelona, i també a la contradicció d’haver votat en contra dels pressupostos del 2019 i haver forçat les primeres eleccions de l’abril després de les quals suplicaria un pacte entre Iglesias i Sánchez. En el cas d’Esquerra, l’important és veure quin efecte pot tenir aquest resultat cap a l’interior del partit. El propi Rufián ja va avisar de que fer política a la tardor seria més complicat. Tanmateix, l’independentisme ha obtingut un 42,36% del vot, el que representa un 5% més que a l’abril, i un record històric. Per tant, sembla que quantes més opcions independentistes es presenten, més vots i diputats obtenen, la qual cosa enterra el mite de que la divisió de partits resta i la unitat sempre suma, dubto que tornem a escoltar el mantra de l’unitat de l’independentisme. La CUP finalment no ha obtingut el resultat que li pronosticaven els més optimistes. Però ha obtingut un bon resultat per a una força que es presenta per primera vegada i a la qual aquesta decisió li crea tensions internes. Ara bé, si fem l’exercici d’assumir que els vots del Front Republicà, aquest cop han anat tots a parar a la CUP, el creixement respecte de l’abril seria només d’uns 130.000 vots. Ciutadans ha perdut més de la meitat dels vots a Catalunya, i ha quedat com a última força política. Però aquests vots no han anat cap al PSC, que també ha perdut un 3% del vot, uns 170.000 vots, tot i haver mantingut els 12 diputats. En tot cas, el que demostren aquestes eleccions generals a Catalunya és que la realitat que reflexa el Parlament ha quedat completament desfasada, tot i que el comportament electoral de Catalunya a les eleccions generals sempre és diferent dels resultats autonòmics. Si busquem la part positiva, veurem que hi ha una majoria ampla de diputats catalans que aposten pel diàleg (32 sobre 48) com a forma de resolució del conflicte. Aprofitem-ho.

El cul-de-sac polític en el que es troben Espanya i Catalunya és gràcies a l’estratègia de  Sánchez&Redondo, que òbviament és fruit de la supèrbia i prepotència després dels resultats de l’abril. Ara a Ferraz s’han encès les alarmes per la pujada del PP i Vox, per un resultat que canvia tot el panorama polític espanyol, on l’extrema dreta no havia tingut des de la restauració de la democràcia cap força electoral. És incomprensible com Sánchez ha cremat bona part del capital polític que va aconseguir amb la moció de censura i la configuració del seu primer gabinet, en menys d’un any i mig. Pedro Sánchez era com un déu. L’únic que després d’haver estat assassinat pel seu propi partit va tornar d’entre els morts. Ara està a un pas de ser Magneto. Crec que el desànim s’ha instal·lat en les files socialistes, que no acaben d’entendre el gir de Sánchez quan va ser precisament la seva aposta pel diàleg, la distensió i la modernitat allò que van premiar els electors el passat mes d’abril. La suma de la mà dura amb Catalunya i el rebuig al pacte amb Unides Podem dibuixen un Sánchez que pot acabar desesperant a l’electorat socialista que, sobretot en llocs com Catalunya, sospira per un pacte PSOE-UP. I és aquest error de Sánchez el que ha alimentat a l’extrema dreta. Per tant, tal i com expressava Clara Serra a twitter la nit electoral, la responsabilitat principal de veure a l’extrema dreta envalentonada és de Pedro Sánchez. Que a més, es permet la frivolitat de sortir a celebrar el resultat de les eleccions. Oblidant un detall molt important, que s’està tenint poc en compte, i és que el PSOE ha tirat a les escombraries la majoria absoluta al Senat que va obtenir a l’abril, i que no la tenia des de feia 25 anys.

Davant d’aquesta configuració parlamentària extremadament fragmentada, en la que serà pràcticament impossible aprovar uns pressupostos generals. Cal que tots els actors progressistes siguin extremadament generosos i empàtics, per començar a normalitzar els acords polítics entre formacions diferents. Espanya ja no deixarà de ser multipartidista. I firmar un pacte no és cap delicte. Perquè a més, un pacte de govern no és el mateix que un acord d’investidura i els líders polítics farien bé de deixar de jugar al populisme amb aquesta qüestió. Així doncs, la feina dels progressistes i republicans és la d’evitar la gran coalició i articular un espai ampli que pugui fer front a l’extrema dreta i a la deriva iliberal d’una part de l’estat. Ho va definir perfectament en Jordi Mariné en un article recent a La Trivial quan deia que “tornar a prendre el pols de la situació històrica amb compromís militant comença ja a ser una qüestió urgent i necessitem, per a això, també el sortir del forat de la comunicació política per dir el que és obvi: el que no s’ha arreglat en anys no s’arregla amb cap campanya; el que no s’ha mogut en anys no es mourà amb bona propaganda. Cal gestar, en aquest sentit, alguna cosa molt més amplia, una cosa molt més gran, un projecte molt més ambiciós”. 

Deja un comentario