ATURAR PER A AVANÇAR: Una setmana de movilitzacions a Colòmbia  

Versió en castellà

Per Lorena Franco 

Quan un intenta buscar les raons que expliquen la situació actual de Colòmbia no sap fins on remuntar-se. Qualsevol anàlisi sobre la nostra actualitat ens demana una reflexió històrica que, en el millor dels casos, podríem intentar traçar malgrat les narratives hegemòniques i en altres seria un relat confús per la quantitat de conjuntures, actors i conflictes que embullen el nostre passat més recent. Dit ràpidament, Colòmbia és l’únic país de la regió que mai ha estat governat per una força alternativa: podem dir que portem 200 anys sota el jou d’una elit que per tendir a alguna cosa, tendeix sempre a una dreta que de democràtica només manté les formalitats.

Des de la signatura dels acords de pau en 2016 entre la guerrilla de les FARC-EP i el govern Santos, l’escenari polític del país semblava canviar: el procés obria finalment pas a reformes estructurals com la reforma agrària necessària per a regular la propietat latifundista i minifundista de la terra; permetia l’aparició en el camp de la política institucional de les FARC-EP i de moviments d’esquerra que des dels anys 60 només havien trobat la guerrilla com a manera de fer política davant la manca de garanties per a l’oposició, i entre altres, cercava la implementació de la substitució de cultius il·lícits per a frenar per fi un relat nixonià de guerra contra les drogues que tant ha dessagnat el país.

La promesa d’un nou país després de l’acord s’anava al sòl en 2018 amb l’elecció d’Iván Duque, un personatge el qual és vox populi “és el que va dir Álvaro Uribe”, l’expresident que actualment està judicialitzat per haver manipulat testimonis amb la finalitat que el desvinculessin de les denúncies que l’assenyalen com a fundador del primer bloc paramilitar del país. Amb la volta de la ultradreta al poder, es va reactivar la violència en el camp amb major cruesa: els paramilitars i les bandes criminals van campar sense fre pels territoris que, una vegada eliminades les guerrilles, pateixen el desemparament estatal. Des de la signatura de l’acord, la societat civil porta denunciant el caràcter sistemàtic de l’assassinat de líders i lideresas socials. Segons l’Institut Indepaz, fins al 30 d’abril de 2021 s’ha registrat l’assassinat de més de 1000 líders comunitaris i defensores ambientals i de gairebé 300 excombatents de les FARC-EP i signants de l’acord. A aquesta xifra infame se li sumen les 35 massacres comeses en el que va corregut de l’any i la confirmació per part de la JEP (la Jurisdicció Especial per a la Pau) de 6.402 mal anomenats “falsos positius”, que no són una altra cosa que joves executats extrajudicialment per part de la Força Pública per a presentar-los com a baixes en combat entre 2002 i 2008. A la impotència per la impunitat d’aquestes morts se li van sumant l’assassinat d’almenys 37 joves i adolescents en mans de la policia durant el que portem d’atur nacional. El que està passant a Colòmbia, i no sols l’ocorregut en aquests set dies de mobilitzacions, no ens permet continuar parlant de democràcia. Portem anys normalitzant la violència i sembla que el poble ja no està disposat a continuar fer d’aquestes morts meres xifres.

Amb tot això s’entén que l’Atur Nacional, convocat per al 28 d’abril per les principals centrals obreres, excedeix per molt la demanda de tombar una Reforma Tributària que pretenia omplir un buit fiscal que el mateix govern havia generat quan va decidir subvencionar les entitats financeres en pandèmia a costa de les butxaques de la classe mitjana. Després de 5 dies de protesta social i d’almenys 21 víctimes de violència homicida per part de la policia en tot el territori, Duque va anunciar que retirava el text de la reforma amb la finalitat de tramitar un nou projecte. La mateixa tarda va arribar la renúncia del ministre d’hisenda Alberto Carrasquilla, que va anunciar l’endemà la seva sortida del càrrec (segons la revista Semana Carrasquilla, apunta ara a la presidència del Banc Interamericà de Desenvolupament). Aquest exministre, sota l’ordre no de Duc sinó d’Uribe i dels banquers, havia aprovat en 2019 una reforma tributària que rebaixava els impostos a grans corporacions com serien petrolieres, carboneres o entitats financeres. Aquesta és la reforma que ara el Pacte Històric, una aliança de diversos sectors d’esquerra, cerca derogar per a aconseguir uns 9 bilions necessaris per a finançar polítiques socials, a més d’urgir al Congrés a treballar en una nova reforma que no busqui cobrir el dèficit i el deute gravant la cistella familiar i les rendes de la classe mitjana. Colòmbia sí que necessita reformes estructurals però no les que està proposant aquest govern.

Segons l’últim estudi del DANE (Departament Administratiu Nacional d’Estadística) sobre Pobresa Monetària a Colòmbia 2020, el 42,5% de les persones a Colòmbia són pobres, la qual cosa vol dir que durant la pandèmia més de 3.5 milions de persones van entrar en el llindar de la pobresa al país més desigual de la regió. Les banderes vermelles en les finestres de les cases es van tornar un símbol comú per a comunicar la fam i la falta de garanties per a obeir a un mandat de confinament en un país que depèn fins a un 50% de l’economia informal. No podem oblidar que l’actual atur nacional és la continuació d’un atur que al novembre de 2019 buscava detenir tant la reforma pensional com la laboral i que va quedar truncat per la pandèmia no sense deixar almenys 4 morts, entre els quals estava el jove Dilan Cruz, l’assassinat del qual per part de l’Esquadró Antiavalots de la policia (ESMAD) segueix en la impunitat perquè va quedar en mans de la justícia militar. El plec de demandes que es va desenvolupar al llarg d’aquest atur va posar en evidència que el país ja no protestava únicament per les reformes que aquest govern ens havia volgut vendre infructuosament, sinó per un centenar de raons que es resumien en el cansament, el descontent social i la ràbia que el poble sent cap al seu desgovern.

Avui dia no ens fa vergonya dir que marxem i parem per una qüestió tan general com ho és el mal govern. Durant almenys 20 anys, gràcies als esforços de l’uribisme, Colòmbia va ser presa d’una retòrica i un imaginari de “seguretat democràtica” i de “guerra contra el terrorisme” que va consolidar l’estigmatització de la protesta social i de les forces socials alternatives que defensen els Drets Humans, i també els ambientals. Sota l’esquema d’Uribe, tota oposició era potencialment “guerrillera”, “terrorista”, “antidemocràtica” i “castrochavista” fins al punt en què ens semblava normal que matar éssers humans estava justificat si portaven una caputxa, si es canviaven de roba durant manifestacions, si participaven en moviments assemblearis o fins i tot si eren pagesos pobres. És precipitat dir-ho, perquè com qualsevol fenomen que no ha conclòs costa pensar-ho i entendre-ho, però sembla que “aquestes narratives megamacartianas estan obsoletes” com assenyala el senador Wilson Arias; el discurs mandròs que enfronta “vandals” contra “gent de bé” ja no es sosté i la nova generació ja no s’empassa amb la mateixa facilitat les declaracions tant del ministre de defensa Diego Molano com de la Fiscalia segons les quals les protestes dels últims dies serien “terrorisme de baixa intensitat” organitzat per la guerrilla de l’ELN i les dissidències de les FARC. Podríem denominar a aquest govern, entre altres tantes coses, un govern d’eufemismes: a la reforma tributària li van dir “Llei de solidaritat sostenible”; a les protestes “revolució molecular dissipada”, fent ressò de les doctrines d’un “intel·lectual” neonazi xilè; a la militarització de les ciutats “assistència militar” i ara el Centre Democràtic (partit que governa) està suggerint l’estat de setge sota el nom de “estat de commoció interior”.

Quan un encén la televisió o la ràdio a Colòmbia no pot sinó escoltar dels mitjans tradicionals el mateix discurs oficial: els “vàndals” van cremar, van ratllar, van trencar, van provocar embussos, i un llarg etc que qualsevol que mínimament sàpiga com es defensa mediàticament la violència estatal podria endevinar. La revictimització dels qui protesten es presenta en un discurs que busca responsabilitzar a l’atur de tot el que fins ara ha estat ineptitud del govern: el descontrol de la pandèmia i els obstacles per a alternatives econòmiques i socials. Aquesta narrativa sembla perdre solidesa i credibilitat gràcies a la proliferació de mitjans de comunicació alternatius com L’orella vermella, 070, La línia del mitjà o Hekatombe que estan narrant la protesta des de nous enfocaments i a la gran quantitat de fotos, vídeos  i denúncies que han circulat  per xarxes socials a través de plataformes com a Primera línea o Escudos Azules. El dia després de l’esclat de violència policial en Cali, al voltant de 100mil persones van presenciar a través d’un live d’Instagram l’assassinat de Nicolás Guerrero, un jove que va rebre un impacte de bala per part de la policia quan buscava dissipar una homenatge pacífic amb espelmes organitzat en memòria dels morts del 30 d’abril. Per aquesta mateixa raó, la censura i els talls en les xarxes d’internet han estat una de les principals armes per a reprimir i silenciar l’allau de denúncies de brutalitat policial.

Des de fa dies, quan cau la nit, la presència d’esquadrons antidisturbis converteixen les protestes pacífiques i fins i tot festives en situacions de por, tensió i violència. La nit del 30 d’abril la ciutat de Cali va ser testimoni d’un dels majors escenaris de violència policial mentre tots miràvem les retransmissions i denúncies en viu. Malgrat la prohibició de l’ús d’armes de foc per part de la Força Pública, la policia va disparar contra la gent en Cali, Palmira, Tumaco, Pereira, Manizales i Bogotà, entre altres territoris. Des d’aquella nit s’han fet recurrents els talls de llum en barris perifèrics de les principals ciutats en els quals la policia aprofita per a atacar als ciutadans, llançar gasos lacrimògens fins i tot dins de les cases o provocar situacions de màxim risc per a la vida com a dispersions de manifestants amb armes de foc.

Malgrat una aparent condemna de la comunitat internacional (ONU, OEA, Amnistia Internacional) per l’ús excessiu de la força per al control de la protesta a Colòmbia[1], seguim sense tenir xifres oficials sobre les violències esdevingudes en el marc de l’atur nacional. En aquest moment la societat civil i els periodistes són els qui estan fent la tasca que hauria de realitzar el govern, de verificar les xifres que estan proporcionant ONG’s com a Campanya Defensar la Llibertat, FLIP, o la plataforma Crida de l’ONG Tremolors. El tardà informe de la Fiscalia i el report de la Defensoria del Poble presenten un subregistre respecte a les xifres que proporcionen les ONG’s: enfront dels “presumptes” 24 assassinats que estudia la Fiscalia i els 89 desapareguts que reporta la defensoria, Temblores parla de 1708 casos de violència policial, de les quals 37 són víctimes de violència homicida, 831 són detencions arbitràries, 22 són víctimes d’agressió ocular, 110  són casos de trets d’arma de foc per part de la policia i 10 són dones víctimes de violència sexual per part de la Força Pública. Aquesta alarmant diferència fa ressò del silenci que tant el govern com els mitjans tradicionals mantenen d’acord amb la repressió com a principal eina per a la gestió de la protesta social al país. L’absència de recerca per part de l’Estat i l’allau de denúncies que estan rebent aquestes plataformes genera un clima d’incertesa i desemparament que ha portat a aquestes ONG’s a recomanar a la ciutadania que eviti la participació en les protestes després de les 6 de la tarda perquè tenen informació suficient per a concloure que no existeixen garanties per al dret a la protesta i que “existeixen accions articulades, premeditades i deliberades per part de la força pública de violentar a la ciutadania per a, d’aquesta manera, sembrar terror i impedir que s’exerceixi el dret constitucional a la protesta social”[2].

El desproporcionat nombre de persones que han patit la brutalitat policial i les morts que no cessen en les nits, han obligat la població a declarar-se en un atur indefinit. Després d’una setmana no es tracta únicament de l’oposició a reformes impopulars com la tributària o el pla de reforma de salut que planeja un sector del congrés per a privatitzar el ja paupèrrim sistema de salut públic que ens queda, sinó del reclam desesperat contra la impunitat de la violència policial i pel retorn de la democràcia. Tenim un congrés que des de l’inici de la pandèmia no es reuneix sinó a través de sessions virtuals en les quals és comunica l’absència de més de la meitat dels funcionaris perquè es troben fora del país. A la negativa del govern a escoltar els reclams de la societat se li suma la desconnexió d’una classe política (la mateixa elit endogàmica de sempre) respecte a la recrudescència de les condicions per a la vida digna de la seva població durant la pandèmia.

Als carrers es fa evident que aquest atur, entès com a fenomen social, no és més el resultat de convocatòries puntuals per part de comitès o centrals obreres. Estem assistint a l’emergència d’una ciutadania pensant que no repeteix les arengues dels sindicats, que es reuneix de manera espontània i fa de diferents llocs (poc concorreguts en prèvies marxes) punts de trobada per a compartir un sentiment de cansament però també d’esperança. La generació que no té res, els joves, són els qui són als carrers malgrat el perill que representa estar en ells; són també ells els qui en un esforç de pedagogia estan iniciant un diàleg intergeneracional amb els seus majors que són els qui han mantingut per 20 anys l’uribisme en el poder i els qui van protestar feblement en el passat contra les retallades en matèria de drets que ara tots patim. Ara mateix aquest és un país de mares intentant convèncer als seus fills i filles que no surtin per por del que pugui passar-los. Malgrat el manteniment de l’extrema dreta antidrets i antidemocràtica en el poder, no deixa de ser cert que el canvi generacional i els acords de pau sí que han obert nous escenaris per a fer política a Colòmbia. Malgrat la reiterada frustració que implica la protesta social al país, ja que l’estratègia principal del govern ha estat la sordesa, estem per primera vegada davant un escenari que consideràvem impensable, un en el qual potser aquest govern no pot acabar el seu mandat i un en què de segur ja va perdre la seva legitimitat i popularitat.

La taula de diàleg que va convocar el president el passat 4 de maig entre les principals organitzacions sindicals, sectors polítics i representants de diferents moviments de la societat civil, corre el risc de convertir-se en un diàleg ineficient entre representants oficials de l’atur (com el de 2019) que disfressa una sèrie de negociacions amb els principals gremis per a desactivar l’atur i deixar sola a la joventut que el sosté als carrers. En aquest punt la societat que marxa està exigint uns mínims que el govern hauria d’atendre si pretén desactivar l’atur: una reforma policial que inclogui la recerca i judicialització dels membres de la Força Pública; una renda bàsica que exigeix una reforma tributària progressiva on els grans lobbies i l’1% dels rics paguin; la revisió de les reformes de salut, laboral i pensional, i la restitució de la democràcia i d’un congrés eficaç que limiti finalment l’autoritarisme de l’executiu. Aquestes reformes i exigències ja estan contemplades en els acords de pau i fins i tot en la nostra constitució, per la qual cosa la seva efectiva implementació no deixarà de ser una de les prioritats d’aquest atur. L’horitzó d’aquestes mobilitzacions pot ser poc concret per la pluralitat i grandesa de les demandes. No obstant això, sabem que en aquest punt de no retorn no podem sinó esgotar els recursos democràtics que ens permeten exigir un govern de transició, de postconflicte i efectivament democràtic.

[1] https://www.ohchr.org/en/newsevents/pages/displaynews.aspx?newsid=27054&langid=e

[2] https://www.semana.com/nacion/articulo/paro-nacional-al-menos-31-personas-han-sido-asesinadas-durante-las-manifestaciones-en-colombia-afirma-temblores-ong/202157/

 

Deja un comentario