Baron Noir: Un al·legat polític

Vaig començar a veure Baron Noir en ple confinament, animat per dos bons amics amb un olfacte refinat per a les sèries. El primer capítol em va enganxar, complots polítics, diàlegs suggerents i actuacions d’altíssim nivell. Bàsicament, la sèrie descriu el cursus honorum de l’alcalde socialista de la ciutat de Dunkerque, fins a la seva arribada a l’Assemblea Nacional i a l’Elisi. Philippe Rickwaert, el protagonista, interpretat per Kad Merad, apareix, aparentment, com un polític cínic i sense escrúpols, que s’enfronta a un establishment igualment poc interessat en l’ètica política. Un retrat dels partits vist des de les vísceres, en el qual no se salva gairebé ningú. La sèrie va ser creada per Jean Baptiste Delafon i Eric Benzekri. Les tres temporades de Baron Noir segueixen a Philippe Rickwaert en la seva labor dins l’aparell del partit socialista francès, en la seva lluita local a la ciutat de Dunkerque i en les seves aspiracions nacionals, tot entrellaçat amb la seva vida personal, inseparable de la seva trajectòria professional. Partint d’ell es traça un fresc en el qual cap tota la vida política francesa i diverses de les tensions actuals; el combat contra la desigualtat, els límits de la lluita contra el terrorisme, el canvi dels models de partits,  la segregació racial…  Es tracta del retrat més realista de la política en ficció que jo hagi vist. 

La sèrie francesa té el mèrit de mantenir el fil sense caure en exageracions com altres thrillers polítics. També revela el desgast personal de cada líder. Però a diferència de sèries com Borgen fuig del debat sobre l’ètica del governant. La sèrie és abans de res una reivindicació del paper de la política, sense cinisme però sense almívar. Així, el que ens mostren les anades i vingudes del Baron Noir, és que l’esquerra és una zona de fricció entre els ideals i lo real. El protagonista es debat entre ser un veritable agent de l’esquerra, útil als militants i al poble; i alhora el seu desig de prosperar. Entre la gama de “sèries sobre política” sol haver-hi dues opcions discursives principalment: la de House of Cards (tant la versió anglesa com l’americana) que consisteix en desacreditar la política cínicament i paròdicament, com un lloc on la maldat i el poder sempre van de la mà. O l’extrem contrari, la de The West Wing o Borgen, una idealització que pot semblar naïf. Baron Noir, en canvi, mostra la convicció real d’un polític, no sols la tàctica, que és el que es veu des de fora, sinó els veritables motius que poden animar-la. 

D’altra banda, la sèrie mostra intimitats de la política que a vegades costen d’imaginar des de fora de la bombolla. Per exemple, la complexitat de prendre decisions afectades per factors infinits on cap opció és genuïnament la millor. També la solitud, moltes vegades, de qui atresora una gran responsabilitat per a prendre decisions i que alhora ha d’estar pendent de totes les confabulacions que es mouen al seu voltant. Crec que són aquest tipus de lliçons les que fan que la sèrie sigui seguida atentament per diversos polítics en actiu. Perquè en definitiva, planteja un conjunt de preguntes importants per a qualsevol que pretengui fer política institucional. Això és: Es pot sortir indemne del poder? Es pot exercir el comandament sense quedar moralment tocat per les decisions que s’han de prendre? Cal seguir l’ètica de la convicció o el pragmatisme de lo real? Com podem defensar la democràcia sent alhora tan cínics sobre ella?

Baron Noir evita intel·ligentment el maniqueisme. Possiblement perquè els bons són pocs i acaben sent peons dels dolents, encara que no sempre voluntàriament. A més, la sèrie és capaç d’incloure elements ideològics que donen profunditat al producte. Perquè són diàlegs versemblants, molt tècnics en algun moment, però és part de la veritat d’aquesta proposta. En canvi, les ficcions americanes sobre política renuncien a això per a facilitar el seguiment de la trama. Encara que obligui a un extra d’atenció o es pugui perdre per un moment el fil, és un dels factors que fa que la sèrie respiri, que sigui creïble, que avanci, que estigui viva. Les converses estan filmades com veritables disputes, tensions entre qui vol convèncer i qui decideix si es deixa influir, mai estàtiques. On el moviment de la càmera tampoc és amanerat ni gratuït. No es fa notar, sinó que ens submergeix en la trama. És un plaer veure als actors moure’s i caminar mentre mantenen acalorades discussions. La realització aconsegueix que quan no dialoguen, els personatges continuen pensant, dubtant, decidint, interpel·lant, participant del drama intensament.

Hi ha sèries que encara que tinguin un recorregut llarg passen excessivament desapercebudes, però llavors es produeix una espurna que la posa en boca de tots. És el que està passant amb Baron Noir que, després de tres temporades, s’ha posat en el focus col·lectiu gràcies a que el president el Govern espanyol, Pedro Sánchez, la hi va recomanar al vicepresident Pablo Iglesias i aquest l’ha qualificat en un tuit de “obra mestra”. També he vist a les xarxes socials que altres diputats del Congrés com Íñigo Errejón o Gerardo Pisarello l’estan seguint. A partir d’aquesta informació, alguns articulistes han volgut mostrar “la gràcia” que diversos polítics progressistes vegin una sèrie que retrata la decadència i la corrupció de la política institucional posant de protagonista a un polític socialista. I han equiparat la sèrie a les aclamades ficcions espanyoles Crematorio o El Reino, que tracten exclusivament sobre corrupció política. Però crec que s’equivoquen, que la malinterpreten. Baron Noir és un al·legat a favor de la política, a favor d’allò que sovint s’anomena “política en majúscules”. El que mostra la sèrie és un personatge que fins i tot volent canviar el sistema es converteix en un més de la casta política. Però és important el paper que juga aquí l’evolució dels personatges. Perquè un cop que en Philippe s’adona d’això, confessa, s’entrega, passa per la presó, es redimeix i torna activament a la política per lluitar pels objectius que el van portar a ficar-se en política activa. Perquè realment hi creu, no perquè només persegueixi el poder pel poder. I crec que aquesta idea, queda perfectament resumida en el debat que té lloc en l’últim capítol de la tercera temporada. En Philippe Rickwaert és la imatge de l’antiheroi, una personalitat que d’inici et repugna, però que a base de conèixe’l, l’entens i acabes sentint-hi identificat. Tria sempre la opció més ètica? Clarament no. Tria sempre l’opció més necessària? Clarament sí. I tu què faries? Sembla que et pregunti mentre camina cap cot pels carrers de Paris.

Si fos una sèrie sobre corrupció, sobre els interessos personals i econòmics del polític de torn, Rickwaert no deixaria anar frases com la següent: “Quin desaprofitament de talent. Ell va triar els diners en comptes del poder, un error que gairebé tots cometen. Diners és la gran mansió a Sarasota que comença a caure a trossos després de deu anys. Poder és el vell edifici de pedra que resisteix per segles. No puc respectar a algú que no entengui la diferència”. Philippe Rickwaert no es mou per interessos personals, es mou per interessos polítics. Per això mentre la cúpula del PSF intenta acostar-se al centre, ell saboteja el pla des de l’ombra. O mobilitza als estudiants més desfavorits contra les reformes del seu propi partit. O trenca el protocol de l’Assemblea Nacional, i entra vestit amb un mono blau de treballador. Al llarg de tota la sèrie, el nostre protagonista busca erigir-se en intèrpret de les reivindicacions de la França oblidada. La història d’en Philippe és la història de la lluita constant entre abraçar aquestes instàncies populars i un partit de quadres i professionals que mira a la resta de la societat des de dalt.

En diverses ocasions, els creadors de la sèrie han reconegut que el personatge de Philippe Ricwaert està inspirat en Julian Dray. Un home més important que conegut en el socialisme francès, provinent del trotskisme. Pertanyia a l’ala esquerra del partit, va ser un baró local amb bastant poder i assessor sense càrrec del president François Hollande. Va haver de ser apartat de la vida pública després d’un escàndol però va lluitar després per recuperar la visibilitat en les llistes europees. Elements tots ells que apareixen en la sèrie, que constantment beu de la realitat i l’actualitat per a articular la seva trama. D’aquesta manera, podem veure la pugna entre el PSF i França Insubmisa. A Rassemblement National intentant acostar-se a un moviment semblant al Movimento 5 Stelle per a després apropiar-se del govern utilitzant l’estratègia de Salvini. El debat entre socialistes i liberals per trencar els alineaments tradicionals d’esquerra i dreta situant-se en el centre, en clara al·lusió a En Marche, el partit de Macron. El paper de líder cesarista i incapaç d’aglutinar un projecte progressista de Michel Vidal, la representació simbòlica de Jean-Luc Mélenchon. El caràcter eminentment centralista i parisenc de la política francesa que veiem retratat amb la quantitat de vegades que el protagonista fa el viatge Dunkerque-París i Paris-Dunkerque.

Ja fa més de 500 anys que Maquiavel ens va advertir que analitzar la política des de perspectives morals portava a equívocs importants, i això moltes vegades s’ha confós amb el cinisme. I té molt sentit recordar-ho quan parlem d’aquesta sèrie, perquè el que ens ve a dir, sobretot en la tercera temporada, és que el cansament i el desgast d’algunes receptes no poden fer-nos renunciar a la política, perquè és el que ens fa humans. En paraules de Philippe: “som un poble polític”. Més enllà de les complexitats del protagonista, hi ha una lliçó que hem d’aprendre d’ell, i que espero que sobretot aprenguin els polítics que veuen la sèrie: la seva posició pot canviar, la del seu partit també, el poder pot estar en mans d’uns i d’uns altres, però, al cap i a la fi, l’única cosa que persegueix incansablement al llarg de les tres temporades és la col·laboració de l’esquerra i els progressistes per sobre de tot. I fa política per aconseguir-ho. Aprenguem aquesta lliçó. Com ell mateix diu: “Es tracta de sobreviure. Sense una nova agenda política morirem. I ells [la dreta] ho saben”.

Deja un comentario