(Banys Àrabs de Palma. Fotografia: Aurora Montemayor)
Els debats sobre la identitat d’un poble són sempre una matèria complexa. Si aquest poble és el meu, el poble mallorquí, la qüestió de la identitat es converteix en un gènere literari més. En una societat illenca que lamenta des dels anys seixanta la seva pèrdua de caràcter tradicional enmig del voraginós turisme europeu, encara som capaços de preguntar-nos qui som i d’on venim i hi ha qui encara pot exercir aquell ofici, a vegades poc agraït, de ser historiador.
I és un historiador de la Universitat de les Illes Balears, el catedràtic Gabriel Ensenyat Pujol, qui ens porta una obra que obre les portes del passat. Publicat aquest 2023, Moros i Catalans. Un debat identitari a Mallorca (1969-1972) va ser premiat amb el Premi Mallorca d’Assaig 2022. Ensenyat ha demostrat en altres textos sobre la influències del pensament de Joan Fuster a Mallorca que és un gran coneixedor dels debats sobre la identitat nacional catalana i mallorquina durant els anys de la Transició.
Aquest llibre ens vol situar com aquells cartells de “vostè es troba aquí” en una disputa ocorreguda en els tronats anys seixanta i setanta dins la vida intel·lectual mallorquina. Com veurem, un grup de joves inquiets decideixen preguntar-se per la societat mallorquina precatalana: què va succeir amb els pobladors mallorquins autòctons anteriors a la vanagloriada conquesta catalana de Jaume I?
D’altra banda, aquest any la Diada de Mallorca ha tornar a canviar de data. És poc seriós canviar la Diada Nacional d’un país segons qui governi, i això de ben segur pot sorprendre als catalans que em llegiu. Segons explica Ensenyat el dia que Jaume I va entrar a Palma, 31 de Desembre, la Festa de l’Estendard, seria una de les més antigues d’Europa. Ara bé, la seva filiació catalanista ha portat al govern de PP i Vox a re-oficialitzar una commemoració polèmica: el 12 de Setembre de 1276. Aquesta efemèride ideada l’any 1997 per la dreta regionalista mallorquina de Maria Antònia Munar aliada amb els populars es justificaria per recordar que Jaume II va jurar la Carta de Franqueses del Regne de Mallorca, creant un suposat estat de dret. Una festivitat, vaja, bastant postissa, però que té la característica de no anar acompanyada d’una manifestació a favor de la unitat dels Països Catalans, com si passa el 31 de Desembre. Però poden les esquerres sobiranistes mallorquines seguir reclamant una data com aquesta? Què ens diu tot això de la construcció nacional i popular de Mallorca?
Per tot això, el llibre d’Ensenyat no és una mera discussió bizantina o un divertimento per tenir alguna cosa que comentar mentre es prenen vinets. No, és més bé una invitació a rememorar una discussió sobre la identitat nacional, en una societat que alberga una classe treballadora cada cop més plural, provinent de les diverses onades de migracions que porten milers i milers de persones cap aquest racó del mediterrani.
Història d’una disputa
Ens situem a la dècada dels seixanta, en ple canvi a la societat illenca. Els protagonistes de la nostra història són un grup de joves intel·lectuals mallorquins desplaçats a Barcelona; entre els que destaquen el llibreter Frederic Suau, l’escriptor Guillem Frontera (autor per cert de llibre ara fet sèrie de televisió Sicília sense morts) i l’historiador Miquel Barceló Rosselló.
Aquest darrer, Miquel Barceló, acabarà essent historiador a la Universitat Autònoma de Barcelona, després d’una estança a Nova York, on va coincidir amb els mítics Black Panthers i on va conèixer el pensament anti-colonial. Frantz Fannon es convertia en un autor important i les colònies com Algèria lluitaven contra el jou europeu. Barceló, com una mena de Blas Infante de Felanitx, comença una recerca i una activitat cultural sobre el passat islàmic. Tot això el portarà a signar els seus articles com Al-Mayurqui i a denunciar la Conquesta de Jaume I com un mite més de la història espanyola nacional-catòlica, com els Reis Catòlics o el Cid Campeador.
El grup arabista comença una polèmica que tindrà un cert impacte en el món cultural, especialment en cantants com Maria de la Mar Bonet, a la vegada que denuncien el colonialisme cultural barceloní sobre la resta de la catalanofonia. Si Jaume I no era un heroi, sinó el Tirà de Barcelona, molts elements culturals del camp mallorquí havien de provenir per força del passat àrab, com la música, la ceràmica, etc. Per tant, Palma seria catalana, “criolla” i en el camp es donaria un mestissatge cultural inevitable.
De fet, musicalitzant el poema de 1398, Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, Maria del Mar del Bonet va voler recordar al franciscà renegat Anselm Turmeda, mort a Tunis amb el nom de Abd Allāh at-Tarjumān. La visió del passat andalusí com un paradís perdut apareix clarament. Turmeda li deia a Mallorca personificada en una dona que plora: – Senyora, antigament/ Ans que fóssets crestiana/ Havia gran uniment /En la vostra gent pagana/ Mai no fou tal unió/ De migjorn a tramuntana. Tota una declaració!
A l’altre costat del ring, tenim un grup heterogeni. El que acabaria essent el pensador més rellevant del regionalisme conservador mallorquí, Josep Melià, havia escrit Nosaltres els Mallorquins, seguint l’esperit de recerca del propi ésser nacional de Joan Fuster al País Valencià. Els intel·lectuals al voltant de l’Editorial Moll seran els partidaris de posar en qüestió la “tesi mora” front una de catalanista. A saber, que la matriu cultural dels habitants de Mallorca era catalana i que l’acusació de colonitzadors i burgesos a la intel·lectualitat catalana era injusta, quasi una desviació “neolerrouxista”. Sense l’ajut dels catalans del principat, argumentaven, poc desenvolupament cultural podia succeir a Mallorca. L’autor de Bearn, Llorenç Villalonga, va entrar en el debat com un elefant a una terrisseria. Joan Fuster, Josep Maria Llompart o inclús el novel·lista comunista Manuel Vázquez Montalban també acabaran dient la seva en aquell apassionant rebombori. A més a més, a pesar de que mai varen negar la catalanitat de Mallorca, autors espanyolistes entren al debat instrumentalitzant l’arabisme. Entre uns i altres puja el to de la discussió.
Finalment, la disputa quedarà diluïda en una disputa major: la unitat de la llengua catalana. Els gonellistes i la catalanofòbia deixaran la qüestió en segon pla. Miquel Barceló acabarà posant un punt i final al debat afirmant taxativament en una conversa amb Rodeny H.Hilton, membre de l’anomenat Grup d’Historiadors Marxistes:
“Els estats feudals del nord (peninsular) organitzen des de mitjans del segle XI una guerra d’anihilació contra Al-Àndalus; per exemple, els catalans no eliminaren tots els musulmans autòctons senzillament perquè no pogueren; quan pogueren, com és el cas de les Illes Balears, ho feren”.
Aquest pot semblar un final molt brusc però filar prim però per veure tots els matisos, malentesos, declaracions en diaris, presentacions en llibreries, creacions d’editorials, entrevistes polèmiques, etc el que cal realment és llegir directament el llibre. Alhora, cal remarcar que aquest debat es dona en els darrers anys del franquisme, els anys del Congrés de Cultura Catalana i el seu gran impacte a Mallorca, així com del retorn de les despulles de Gabriel Alomar d’Egipte cap a Palma. Sigui objectiu o no del autor, és inevitable que els temes que Ensenyat menciona ens resonin amb qüestions més pròpies del pressent. Què podem aprendre de tot això retornant a la Mallorca d’avui, del segle XXI?
Les restes del naufragi de sang
L’any 627 de l’era islàmica desapareixia per sempre Mayurqa, essent destruïda la seva estructura política, económica i social. I l’any 1229, en la nostra forma cristiana de comptar els anys, es fundava una nova realitat, Mallorca. El tall històric, la ruptura entre dos mons, és incontestable. La història insular tal i com ha arribat a nosaltres comença aquell any fatídic, entre rius de sang i una població condemnada a ser esclavitzada. Les grans construccions de Palma, com la Catedral, podrien haver estat construïdes amb la mà d’obra esclavitzada pels conqueridors catalans, i l’arribada d’esclaus d’altres parts del món (nord d’Àfrica i mediterrani est) semblarien evidències de l’extermini. Mancaven esclaus de fora, perquè els propis ja no hi eren. Tal extermini es va dur a terme segons paraules de Barceló “a velocitat caribenya”, comparant la destrucció de Mayurqa amb la destrucció de les Índies denunciada per Bartolomé de las Casas.
Van sobreviure alguns dels pobladors àrabs? Segurament ens trobem davant d’una incertesa històrica. A pesar de que les evidències històriques pareixen indicar que la majoria de població musulmana esclavitzada no es va reproduir (ja se’n carregaven els amos de separar dones i homes per impedir-ho) i que quan Felip II ordena la expulsió dels moriscos, a Mallorca hi ha ben pocs a fer fora, la sospita ens duu a pensar en els pocs mayurqins batejats, conversos al cristianisme. Passarien a formar part, com defensava Barceló als anys seixanta, de les classes socials més desfavorides de la pagesia dels camps mallorquins? La cadència exòtica de les tonades de feina que ens han arribat de la gent del camp no tindrien en cap cas res a veure amb aquell món perdut? Sense defugir la realitat incontestable de l’extermini de la població andalusina illenca, crec que és igualment difícil de demostrar que no quedi absolutament cap resta del naufragi, encara que sigui extremadament petita.
En tot cas, el fet que alguns mallorquins siguin descendents (en molt petita proporció) d’aquells habitants ancestrals o que això sigui absolutament impossible degut a la enormitat del vessament de sang, és una qüestió relativament menor en una societat mallorquina on la població és molt diversa. Però potser ens mostra l’imaginari d’una altra Mallorca, i ens recorda que al llarg de la història han existit moltes mallorques possibles.
A banda, la qüestió rellevant del pas de la societat andalusina a la feudal, no és tant un canvi religiós, sinó que per un marxista ha de ser el mode de producció. El camp mallorquí estava organitzat en alqueries i rafals, de forma tribal, per clans familiars que tenien una relació tributària amb les autoritats. Aljub és una paraula àrab, i les xarxes hidràuliques mayurquines són les que hem heretat fins a l’actualitat. Sens dubte, la conquesta cristiana és l’arribada del feudalisme i un canvi en el mode de producció a les terres mallorquines, la toponímia de la qual no engana: Binissalem, Algaida, Alcúdia, Biniali, Alfàbia, etc. En resum, com deia Barceló, no es tracta de parla d’islamització, sinó de com vivien els camperols.
Retornant, finalment, a la polèmica de la nostra diada nacional, és un tema espinós. Descarant la postissa data del 12 de Setembre inventada pels historiadors del Dret, que les esquerres sobiranistes reivindiquin la Conquesta de Mallorca és bastant problemàtic. Mentre l’estat d’Israel fa caure bombes sobre Gaza i planteja una neteja ètnica de palestins amb la complicitat de les grans potències occidentals, podem seguir celebrant acríticament una data com aquesta? Podem fer-ho a la Mallorca del 2023? Ciutat té barris com Pere Garau on hi ha una mesquita, al bell mig d’uns carrers plens d’infants mallorquins els pares dels quals són treballadors desplaçats de totes bandes de l’estat, del mediterrani i del món.
Les esquerres sobiranistes defineixen el 31D com a dia de Mallorca, ja que tradicionalment han sortit al carrer per manifestar-se el vespre abans i és la data més acceptada com a Diada Nacional. Però si seguim reivindicant aquell dia, que sigui també per recordar Mayurqa i les víctimes de l’extermini de l’any 627. Per ventura, tenim pendent las tasca d’una ressignificació del 31D per a què esdevingui el dia de la Mallorca mestissa, que no ha estat mai a la perifèria de res, sinó al bell mig de la història mediterrània.
