Aquesta és una resposta al Manifest de Debats pel Demà.
Els nous camins només té sentit començar a transitar-los si es fa autocrítica estratègica del cicle anterior. Així, però, per autocrítica entenem no un replantejament superficial d’alguns errors puntuals previs o una forma llancívola d’exigir a altres el que no estem disposats a fer nosaltres, sinó, més aviat, quelcom molt concret: la reflexió radical —del llatí radix-, que ve d’arrel— dels nínxols buits de debat, d’anàlisi i propostes del temps polític precedent. En certa mesura, Marx no estava molt lluny d’aquests plantejaments quan, a El 18 de brumari de Lluís Bonaparte, escrivia la coneguda frase, “La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius”. No obstant, hi ha un altre fragment del mateix text, i que es sol citar menys, on Marx descriu, fent una analogia lingüística, el procés d’emergència d’allò nou en termes històrics:
«És com el principiant que ha après un idioma nou: el tradueix sempre al seu idioma nadiu, però només s’assimila l’esperit de la nova llengua i només és capaç d’expressar-se lliurement en aquesta quan s’hi mou sense reminiscències i oblida en ella el seu llenguatge natal».
La nostra intenció a l’impulsar Debats pel Demà, l’any passat, era que servís fonamentalment a dos propòsits: (1) com a mitjà per aprofundir en aquells debats necessaris de país per tractar d’aclarir el camí de la transformació social i (2) a fer possible un lloc de trobada de tot el teixit de moviments socials, culturals i polítics per a definir un futur model de país a construir. Però, de moment, no ha sigut suficient.
El fort politicisme del darrer cicle no ha deixat emergir debats d’una gran rellevància i que no són prescindibles en cap cas. És absolutament sorprenent que un país que ha viscut les mobilitzacions massives que ha viscut hagi tingut una manca de debat públic tan sagnant sobre temes tan rellevants com són la Unió Europea, el model de construcció de nació catalana, la transició industrial ecològica, el model cultural, el sistema d’habitatge, el tipus de seguretat integral, el sistema educatiu o el model econòmic post-pandèmia, només per mencionar-ne alguns.
A la vegada, una situació institucional-política embarrada —que es demostra clarament en el fet que l’única llei social destacable en els últims 3 anys ha vingut d’un sindicat, el Sindicat de Llogateres— i l’esgotament de les potències socials i impulsos polítics transformadors, fan que ens trobem en un moment de política més partisana.
Als darrers anys, a Catalunya, ha tingut lloc una preponderància del llenguatge de la destrucció, de la negació, molt més que el de l’afirmació. A banda d’una noció extremadament vaga d’alguna cosa que anomenem “república” (una noció que hauria de ser discutida àmplia i públicament). Si preguntem quin tipus de república, quin tipus d’habitatge, quin tipus d’indústria, quin tipus d’Estat, el moviment sobiranista ha tingut no només poques respostes sinó també escasses discussions. Com ja deia E.P. Thompson anys enrere, “la imaginació utòpica sembla ser molt estèril avui en dia”.
A nivell més general, hi ha altres preguntes pertinents a fer-se ara que comença la tercera dècada del segle XXI. Està oberta encara la crisi del Règim del 78? Potser és una altra crisi de règim diferent? És la mateixa que es fa més profunda? Tot moviment de transformació ha de partir d’un diagnòstic polític de la situació.
Des d’una lectura general del context, considerem que ens trobem que una esquerra autodeterminista hauria de viure un moment d’afirmació i de proactivitat en la intervenció. Així, aprofitant el bicentenari del naixement de Freidrich Engels, ens podem servir d’unes reflexions interessants que escriu a la Crítica al programa de Erfurt, al final de la seva vida, al 1891:
«Les reivindicacions polítiques del projecte tenen un gran defecte. No diuen el que precisament havien de dir. Si totes aquestes reivindicacions fossin satisfetes, tindríem a les nostres mans més mitjans per aconseguir el nostre objectiu polític principal, però no aconseguiríem aquest objectiu».
D’aquesta manera, un manifest com el que va fer públic Debats pel Demà el primer any “posava a les nostres mans més mitjans per aconseguir el nostre objectiu” però no definia ni tan sols el camí a transitar per a aconseguir-lo. En altres paraules, no era un manifest d’afirmació política sinó més aviat una presentació —potser comprensible en el moment— o una reflexió metodològica. Si seguim amb el text de Engels, aquest continua:
«Està absolutament fora de dubte que el nostre partit i la classe obrera només poden arribar a la dominació sota la forma de la república democràtica. Aquesta última és, fins i tot, la forma específica de la dictadura del proletariat, com ho ha mostrat ja la Gran Revolució francesa. […] Però el fet que, a Alemanya, no es permet ni tan sols presentar un programa de partit obertament republicà prova fins a quin punt és profunda la il·lusió que en aquest país es pugui instaurar per via idíl·licament pacífica la república, i no només la república, sinó fins a la societat comunista».
Així, si volguéssim fer una sort de transposició a l’actualitat d’aquest esperit engelsià d’afirmació i de combat contra una concepció idíl·lica i consensualista de la disputa ideològica molt present en les esquerres, podem prendre algunes reflexions de Nancy Fraser, al seu últim llibre de 2020, Los talleres ocultos del capital. Aquí l’autora planteja que davant les mutacions del capitalisme flexible en pos de necessitar un neoliberalisme progressista per mantenir-se, «la lluita feminista s’ha de lligar a l’enfortiment de lo públic» i s’ha de “resituar directament a l’esquerra” en un hortizó postcapitalista. A més, com diu Fraser:
«A mesura que el discurs s’independitza del moviment, aquest s’enfronta cada cop més a una versió ombrívola de si mateix, un doble sinistre al que no pot simplement abraçar ni tampoc repudiar per complet».
I afegeix
«Per descomptat, els ideals feministes no son inherentment problemàtics; i [tampoc]no estan sempre destinats a ser resignificats amb fins capitalistes».
Aquestes reflexions les podem fer extensives a tot moviment suficientment massiu com per a que el sistema no pugui excloure’l totalment. Tant en la lluita per la justícia climàtica com en la lluita republicana i per l’autodeterminació haurem d’entendre que “els ideals no son inherentment problemàtics” i, que davant la clara tendència de reabsorció sistèmica dels moviments de contestació en pos de la gobernamentalitat neoliberal-progressista, haurem de trobar els punts de divergència entre neoliberalisme i republicanisme, lluita per l’autodeterminació, justícia climàtica i lluita feminista.
Finalment, o per resumir-ho en una frase, podem citar a Gabriel Alomar quan deia, ja a 1910, que “alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme”.
