(Foto: Europa Press)
Per Ivan Montemayor
Avui, dia 22 de Juny de 2021, el Govern espanyol ha atorgat l’indult a nou presos polítics.
Tres anys i mig després.
L’indult ha estat fonamentat per la raó d’utilitat pública, però el relat de Govern de Pedro Sànchez, com va escenificar ahir al Liceu, tenia més a veure amb el relat de la «reconciliació» i amb una dialèctica magnànima de clemència.
Si mirem cap enrere, la llei de l’indult va sorgir en un context històric molt particular: el Sexenni Democràtic. Un any després d’aprovar-se la Constitució de l’any 1869, es regulava per primer cop la potestat del Rei (que havia de ser Amadeu de Savoia, no un Borbó) per a atorgar la gràcia el 18 de Juny de 1870. Curiosament, la llei redactada pel Ministre de Justícia i Gràcia, el gallec liberal Eugenio Montero de los Ríos inclou una menció directa al delicte de sedició:
Los reos de los delitos de sedición y rebelión podrán, no obstante, ser indultados, aunque se hallaren en estas circunstancias. La naturaleza de los delitos de esta clase, el carácter y condiciones de la sociedad de nuestra época, y aun altas consideraciones de gobierno, demuestran la necesidad de esta excepción.
Com es pot intuir, tot això suposa l’ofensa definitiva per als jutges i magistrats del Tribunal Suprem. Els alts representants del Poder Judicial estan fora de sí, davant el que consideren una injusta intervenció del poder executiu sobre el judicial. Montesquieu, afirmen, ha estat vilipendiat per un govern que pretén “auto-indultar-se”, al perdonar als seus socis parlamentaris, sense els quals no hi hagués hagut mai ni investidura ni s’haguessin aprovat els pressupostos generals de l’estat.
El Partit Popular, intentant crear un clima semblant al que va tombar l’estatut l’any 2010, ha començat des de fa setmanes una campanya de recollida de signatures contra els indults, i va participar d’una manifestació conjuntament amb Vox i altres forces ultradretanes. Hi ha certa retòrica inflamada que recorda a quan es llançaren al coll de Zapatero per negociar una treva amb ETA i ser, per tant, un traïdor a la unitat d’Espanya.
Els indults, com tots els indults des del 2013, són reversibles. Això es deu al surrealista cas del kamikaze de Polinyà del Xúquer. En aquesta localitat valenciana un home va atropellar a un vianant de manera intencionada, i va contractar un exclusiu despatx d’advocats. En aquest despatx hi treballava el fill del llavors Ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón. Va ser condemnat a 13 anys de presó, però l’advocat va demanar l’indult (al seu pare, el Ministre, ni més ni menys!). L’indult va ser concedit, davant l’escàndol generalitzat al ser un cas flagrant i vergonyós de corrupció.
La família del jove va recórrer al Tribunal Suprem, demanant l’anul·lació de l’indult, cosa que finalment va ser acceptada. El cèlebre kamikaze va ser de nou enviat cap a la presó. Des de llavors, la Sala de la Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem pot desfer un indult si no està prou fonamentat. D’altra banda, qui seria la víctima o part afectada que hauria de recórrer a la Sala III del Suprem? La Fiscalia? Vox? Si Vox va aconseguir visibilitat pública com acusació popular en el judici del procés, sense dubte tractarà de presentar com mèrit propi una eventual anul·lació dels indults.
Tornant a Catalunya, els indults suposen la fi de la repressió contra els presos independentistes del procés, però la seva limitació no resol la situació dels exiliats a Waterloo ni tampoc la de tota la repressió contra activistes independentistes (alguns d’ells, com Marcel Vivet, acusats davant la justícia espanyola pels propis serveis jurídics de la Generalitat). Els indults són de bon tros l’inici d’una desjudicialització de la política, que beneficia aquells sectors més favorables a la negociació entre l’estat i les forces sobiranistes. Encara hi ha molt a fer, però, per què els indults per si sols no poden aturar la deriva autoritària ni la guerra judicial.
Un maldecap diplomàtic
Ara bé, potser seria innocent pensar que una decisió política d’aquest nivell es degui exclusivament a la bona voluntat o a la capacitat d’estratègia de Pedro Sánchez, o bé fos el resultat d’una renúncia a la via unilateral per part dels partits independentistes. Més aviat, ens hauríem de fixar en el pantanós món de la política internacional. Des de fa ja temps, el conflicte català és una pedra a la sabata del govern espanyol.
Per citar alguns exemples, al mes de Maig el New York Times publicava un article amb Jordi Cuixart en plena portada. Diu el periodista:
Per al govern espanyol –i per a Europa en conjunt– també s’han convertit en un maldecap diplomàtic, que ha provocat acusacions d’hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món. (…) Rússia va citar aquest any els interns catalans per desviar les peticions d’Europa per a l’alliberament d’Aleksei A. Navalny, el líder de l’oposició russa. Els Estats Units mencionen els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments com una forma d’intimidació política.[i]
De la mateixa manera s’expressava fa poc la Vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño: “El fracaso del 1 de octubre, unas escenas que eran incomprensibles fuera de nuestro país y que me costó mucho explicar a los que me rodeaban”[ii]. Semblaria, per tant, i sense voler caure en el tant naïf eslògan d’Europa ens mira, que els membres del Govern espanyol han hagut de donar moltes explicacions a la resta del món de perquè Jordi Cuixart i la resta són uns malvats colpistes que mereixen condemnes per sedició.
Per fer-ho encara més evident, la situació dels presos pot ser instrumentalitzada per qualsevol membre de la comunitat internacional que vulgui confrontar-se a l’estat espanyol. “No es pot lluitar contra el separatisme i fomentar-ho a casa del veí”[iii], segons el Ministre d’Exteriors del Marroc, que va fer una comparació entre el Sàhara Occidental i Catalunya.
A més a més, el Tribunal Europeu de Drets Humans podria finalment tornar a condemnar a l’estat per manca d’imparcialitat, com ja va succeir amb el cas d’Arnaldo Otegi. O anant més enrere, amb molts presos que pertanyien a ETA que foren alliberats després que el tribunal d’Estrasburg derogués la Doctrina Parot, una autèntica aberració jurídica.
Nogensmenys, el Comitè d’Assumptes Legals i Assumptes Humans del Consell d’Europa (que recordem, és una institució que encara que es digui semblant, no té cap relació amb la Unió Europea), va demanar l’indult dels presos i la reforma del delicte de sedició. Llegint l’informe provisional d’aquest comité internacional, és bastant significatiu que un socialdemòcrata de Letònia com Boriss Cilevičs no entengui massa bé a que es refereix Marchena i companyia amb “violència sense violència”.
“Per a mi, alguns passatges del judici del Tribunal Suprem espanyol del 14 d’octubre de 2019 semblen il·lustracions de la dificultat de justificar la presència de violència segons es requereix pel delicte de sedició (‘violència sense violència’, segons va argumentar la fiscalia).”
La més amplia Amnistia
L’indult, d’altra banda, és completament insuficient per a acabar amb la repressió i la deriva autoritària que es va estendre arran de la tardor de l’any 2017 i les protestes dels anys posteriors.
Sens dubte, és necessària una llei d’Amnistia que inclogui a totes les persones que durant aquests anys s’han hagut d’enfrontar a un activisme judicial totalment supeditat a la idea de salvar la unitat d’Espanya com a valor polític suprem. Ara bé, seria un error entendre una amnistia com un fenomen aïllat de la resta de l’evolució política i del conjunt dels avenços socials. Les amnisties en el nostre context històric sempre han vingut com l’acompanyant dels passos cap a una major democràcia. No només per la llei d’Amnistia de l’any 1977, aprovada abans que es ratifiqués la Constitució de 1978, sinó també per les diferents lleis d’Amnistia que s’aprovaren durant la II República a l’abril 1931 i al febrer del 1936, molt diferents de l’Amnistia de la Transició.
En el mentrestant, una manera de blindar la llibertat dels presos del procés i també d’incloure els exiliats ha de ser l’eliminació del delicte de sedició, un tipus penal obsolet i que eventualment podria ser usat contra qualsevol mena de moviment social. La derogació del delicte de sedició entra dins del ventall del que és possible. Però amb una correlació de forces diferent ens hauríem de plantejar com eixamplar els límits del que és possible.
L’Amnistia, al meu parer, només pot ser plantejada ara mateix en el marc polític d’una ruptura amb el Règim del 78. I ha d’incloure també un replantejament general del Sistema Penal que acabi amb una “guerra contra les drogues” impossible de guanyar, que acaba sempre esdevenint una “guerra contra el pobres”, i que també protegeixi una major llibertat d’expressió, derogant la inefable Llei Mordassa. Finalment, per fer més clar aquest marc polític de ruptura, vull acabar fent esment al primer decret d’Amnistia de la II República, al propi 14 d’Abril:
El Gobierno de la República Española, teniendo en cuenta que los delitos políticos, sociales y de imprenta, responden generalmente a un sentimiento de elevada idealidad; que los hechos más recientes de ese orden han sido impulsados por el amor a la Libertad y a la Patria, y, además legitimados por el voto del pueblo, en su deseo de contribuir al restablecimiento y afirmación de la paz pública decreta, como primera medida de su actuación, lo siguiente:
Artículo 1º. Se concede la más amplia amnistía de todos los delitos políticos, sociales y de imprenta, sea cual fuere el estado en que se encuentre el proceso, incluso los ya fallados definitivamente, y la jurisdicción a que estuvieren sometidos.
En definitiva, els indults no són l’epíleg del procés, sinó el pròleg del que ha de venir.
Referències
[i] https://www.nytimes.com/2021/05/04/world/europe/spain-catalonia-independence-prisoner.html
