Per Miquel Rosselló Xamena i Bárbara L. Monllor Taltavull
El juny s’allarga, passa el juliol… i seguim de ressaca del que suposa un Orgull i una lluita LGTBI. Aquest article havia de sortir fa dos mesos, però surt ara, de ressaca. I com a bona ressaca surt com un treball desordenat de pensaments i indignacions, de repassos d’allò viscut, de tot el que s’ha passat. Tot és desordenat i caòtic, però volem atacar el paper del dret en la lluita contra la LGTBI-fòbia, repassant novetats jurisprudencials i revisant marcs i prismes des d’on atendre les supervivents de violències discriminatòries.
Demà seguirem fent feina pel col·lectiu LGTBI. Avui ens prenem la ressaca amb calma i buidam mil pensaments sobre el paper.
De les polítiques “pel col·lectiu” a les polítiques contra la discriminació
“Fem polítiques per les persones LGTBI+? Pot ser. Fem polítiques contra la LGTBI-fòbia? Aquí ja tenc més dubtes”. Així ho afirma un membre destacat de la lluita contra la LGTBI-fòbia de Barcelona. Possiblement té molta raó. Analitzem-ho.
Hom pot pensar que en veritat no hi ha diferències substantives: protegir la comunitat LGTBI+ no és lluitar contra la LGTBI-fòbia? Si es parteix d’un punt de vista essencialista, sí. Ara bé, si entenem que les possibles necessitats de les persones LGTBI+ sorgeixen de factors sistèmics discriminatoris que interseccionen amb altres eixos de subjeccions al poder, llavors el fonament a atacar són les discriminacions en sí. La primera perspectiva, protectora amb les persones LGTBI+, assumeix que som un col·lectiu predefinit, tancat i essencialment vulnerable. Això resta lluny de ser així. Les necessitats de les persones trans* amb altres interseccions de classe o procedència no tenen res a veure amb les d’un home gai i de classe mitjana. En un supòsit que rebin la mateixa discriminació en un mateix context, posem per cas un discriminació laboral, l’afectació experiencial d’un o d’altre seria completament diferent: qui té més probabilitat d’acabar a un atur o de tenir una feina precària? Així, com argumenta Dean Spade, quan es fan determinades polítiques des d’una perspectiva identitària “no real challenges are posed to systems of gender and sexual regulation, but rather a safer place within the current social organization is created for a narrow population of white, upper-class gay citizens” (Willse & Spade 2000), és a dir, pels col·lectius que hegemonitzen la concepció d’allò LGTBI+ (si és que existeix “allò LGTBI+”).
I ara ens podem demanar: és la LGTBI-fòbia una violència contra el col·lectiu LGTBI+? Sí… i no. Crec que és innegable que les persones amb una dissidència de la norma desig-sexe-gènere són les que més violències i discriminacions LGTBI-fòbiques pateixen. Ara bé, assumint la perspectiva sistèmica que abans apuntàvem, hi ha dubtes per afirmar que sigui una problemàtica de “persones LGTBI+” com a tals. Primer perquè, com ja hem vist, hi ha asimetries internes entre el col·lectiu LGTBI+ i les violències que reben. Després, perquè, com també apuntàvem, la LGTBI-fòbia molts cops emergeix davant (o en conseqüència de) contextos d’intersecció amb altres subjeccions de poder. Però sobretot perquè si és un fet sistèmic, afecta a tota la població: Per exemple, a l’heterosexual també li diran de marieta quan no actuï de manera normativa (“no siguis marica i fes [afegir actitud masclista aquí]”). Aquesta homofòbia secundària demostra que la LGTBI-fòbia no és una violència contra unes persones essencialment vulnerables. Més aviat és un sistema de dominació que subjecte tota la societat a unes conductes acceptables i a unes reprovables, repartint seguretats i vulnerabilitats en cada context i entrellaçant-se amb altres formes de dominació: el masclisme, el racisme, la classe… En resum: tots som susceptibles de ser víctimes d’aquesta forma de poder anomenada LGTBI-fòbia.
De tota manera, la legislació actual ha partit de la primera perspectiva, de l’essencialista, recolzant-se sobre el marc de la idea d’odi. Això presenta un perill. Com apunta Spade: “The focus on violent crimes commited against members of subordinated identity categories construct hate crimes as individual expressions of personal prejudice and therefore eclipses the understanding of the systemic nature of inequality” (Willse & Spade 2000, pp. 44–45). I amb això no vull dir que no sigui rellevant haver desenvolupat un marc legal discriminatori, sinó que aquest no pot ser el nostre únic instrument. En aquest treball mirarem de fer una crítica a aquest marc legal actual i a proposar nous horitzons que ens permetin atacar tota forma de LGTBI-fòbia, de manera sistèmica i transformadora.
Contradiccions dogmàtiques del dret i les persones LGTBI+
Un dels problemes amb més pes que ens trobem hui en dia per a garantir drets a les persones LGTBIQ+ és la tensa binarietat del dret. La Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral vers la Violència de Gènere (LOMPIVG, endavant d’ara) de 2004 va suposar un trencament en la visió i posicionament de l’home com a subjecte del dret i de les lleis que invisibilitzava l’existència d’una subjectivitat femenina dins de l’aplicació del dret i d’uns problemes socials que afectaven (i afecten) primordialment a les dones, com és la violència que s’exerceix contra elles pel fet de ser dones, però que, des d’aleshores, no existia una adequació per part del dret atenent a les característiques concretes del problema.
Denominat comunament com falsa neutralitat del dret (Larrauri 1994), s’han estat legitimant i s’apliquen encara hui en dia, interpretacions amb perspectives androcèntriques que no fomenten ni pensen en la igualtat de l’ésser humà en societat, cegues a les desigualtats culturals i històriques, i invisibilitzant altres subjectivitats (des de la figura del Codi Civil del ‘Pare de família’ fins al Codi Penal als seus articles de la part especial que comencen amb la formula ‘El que..’ sempre amb pronom masculí ‘El’, entre d’altres). Aquesta falsa perspectiva de neutralitat fa difícil la mateixa aplicació de les lleis perquè, senzillament, no estan ni han estat configurades per ser aplicades a altres subjectivitats que no foren les dels homes o de la masculinitat (pensem en la figura de la traïdoria per a les dones [Larrauri 2002], o nàixer persona intersexual o ésser persona trans dins del nostre sistema jurídic i administratiu, o, la configuració del cos militar).
La reforma del Codi Penal a partir de la LOMPIVG va realitzar una construcció jurídica característica de la subjectivitat de les dones maltractades per homes pel fet de ser dones i tindre una relació sentimental amb ells, mitjançant la seua incorporació dels delictes violència de gènere, on el subjecte passiu únicament podia ser la dona, és a dir, la persona agreujada.
Aquesta construcció va precedir l’enteniment pel Tribunal Suprem de l’agreujant de discriminació per raons de gènere de l’article 22.4 del Codi Penal inserida en la reforma de 2015, i què depèn la seua aplicació de l’existència d’una dominació masclista, un sotmetiment continuat i una manifestació d’una greu desigualtat vers a les dones (STSS nº 420/2018, de 25 de setembre; nº 565/2018, de 19 de novembre; nº 677/2018, de 20 de desembre; STS nº 99/2019, de 26 de febrer, STS nº 444/2020, de 14 de setembre).
Des d’aquesta construcció, considere, s’ha cronificat dins de la doctrina jurídica un fals enteniment del que es suposa el sexe i del que suposa el gènere, i que ha deixat oblidada la identitat de gènere, i això té molta molta relació amb les persones LGTBIQ+.
Que l’agreujant de discriminació per raons de gènere únicament siga, per doctrina del Tribunal Suprem, d’aplicació a dones com a persones agreujades no deixa a espai per a un enteniment inclusiu del col·lectiu LGTBIQ+ quan compartim eixos de violència cap a les dones, quan, per exemple, ens apallissen pel fet de la nostra expressió de gènere. Si les definicions no inclouen allò que succeeix a la realitat social, les persones LGTBIQ+ quedem invisibilitzades i desprotegides i, aleshores, hem de fer figures noves per a què se’ns garanteixen els nostres drets.
Dit això, quan es tanca una porta, s’obre una finestra.
L’any passat, amb la reforma del Codi Penal de l’any 2021, mitjançant a Llei Orgànica de protecció integral a la infància i l’adolescència front a la violència, es va integrar a la agreujant del 22.4 del Codi Penal la discriminació per identitat de gènere i aquest any, ja existeix una sentència del Tribunal Constitucional on es defineix el que és sexe, gènere, identitat de gènere i orientació sexual (la nº 67/2022, de 2 de juny, fonament jurídic nº3), i, encara que se li pot fer crítica a la sentència, tenim un primer pas per a aplicar d’aquest enteniment.
S’entén, segons la sentència, que el sexe «permet identificar a les persones com a éssers vius femenins, masculins o intersexuals, és causat per una sèrie complexa de característiques morfològiques, hormonals i genètiques, a les quals s’associen determinades característiques i potencialitats físiques que ens defineixen. Característiques com, per exemple i sense ànim de formular una descripció exhaustiva, els genitals interns i externs, l’estructura hormonal i l’estructura cromosòmica (característiques primàries) o la massa muscular, la distribució del borrissol i l’alçada (característiques secundàries). Aquests caràcters biològics, que poden no ser mútuament excloents en situacions estadísticament excepcionals, com les que es donen en les persones intersexuals, tendeixen a formular una classificació binària, i només excepcionalment terciària, dels éssers vius de l’espècie humana.»
El gènere «encara que es connecta a les realitats o característiques biològiques, no s’identifica plenament amb aquestes, sinó que defineix la identitat social d’una persona basada en les construccions socials, educatives i culturals dels rols, els trets de la personalitat, les actituds, els comportaments i els valors que s’associen o atribueixen, de manera diferencial, a homes i dones, i que inclouen normes, comportaments, rols, aparença externa, imatge i expectatives socials associades a l’un o l’altre gènere. Mentre que el sexe es vincula a la concurrència d’una sèrie de caràcters físics objectivament identificables o mesurables, els caràcters associats al gènere són relatius i conjunturals i poden variar d’una societat a una altra i de l’un a l’altre temps històric.»
«Sexe i gènere no són mútuament excloents, però tampoc són sinònims», segons la mateixa sentència.
«També són condicions personals l’orientació sexual i la identitat de gènere, referint-se la primera a la preferència per establir relacions afectives amb persones de l’un o l’altre sexe, i la segona a la identificació d’una persona amb caràcters definitoris del gènere que poden coincidir o no fer-lo amb el sexe que se li atribueix, en virtut dels caràcters biològics predominants que presenta des del seu naixement.»
Amb aquestes definicions, llavors, podem dir que tenim un marc conceptual aplicable a aquelles persones que pateixen discriminacions per pertànyer o estar en aliança amb el col·lectiu LGTBIQ+.
El que hem de pensar que ens manca encara és la possible confrontació discursiva dels operadors jurídics que es neguen o que per raons subjectives pròpies no hi apliquen aquesta perspectiva, i si d’unes altres. És a dir, la inactivitat respecte a l’aplicació i l’estancament en un pensament conservador i conformista que legitime els privilegis que la normativitat atorga.
Quan hem vist que a l’Orgull de Madrid no s’ha volgut exposar la senyera amb l’Arc de Sant Martí o no s’ha acudit pels poders públics als actes oficials, ens queda palpable qui simbolitza i treballa pel manteniment dels privilegis.
Amb tot, queda per veure el que faran tribunals, operadors jurídics i representants de l’advocacia per a fomentar que aquest estricte pensament binari es vaja destensant i, per tant, donant cabuda a les realitats LGTBIQ+.
Els límits del dret
L’arquitectura jurídica que podem trobar-nos que faci front a tota la legislació nacional, supranacional i a la jurisprudència per respectar i garantir la igualtat i els drets de les persones LGTBIQ+ pot esdevenir qüestió de falta de sensibilització o de conservadorisme i discurs polític reaccionari.
Hauríem de preveure que no tot es resol a colp de dret penal.
Potser hauríem de focalitzar-se en la sensibilització mitjançant mecanismes que ens permeten anar més enllà sense haver d’estar físicament formant per tot arreu. Potser les xarxes socials són les nostres aliades educatives respecte a la prevenció de la LGTBI-fòbia.
Potser l’educació a base del punitivisme es reflecteix de cara a la societat d’una manera que no ens interessa: d’una manera impositiva i que no fa reflexionar a les persones per la seua condemna, només veure’s objecte d’un càstig en relació a coses que no s’entenen (que potser ni el jutge entén) i que formen part d’una cultura patriarcal hetero i androcèntrica.
Podem convenir que el dret serveix com a eina organitzativa i estructural per vertebrar les societats, que la norma actua com missatge dels límits entre el que l’Estat tolera i el que no. Però també que cal també educació i presa de consciència al respecte, mitjançant mecanismes de prevenció.
Seguint la línia que ja va plantejar Elena Larrauri (2007) en el seu moment, l’ús excessiu del dret penal i l’augment de les penes per a pal·liar problemes socials complexos com ho són la comissió de delictes motivats pel masclisme, el racisme, l’homofòbia, l’aporofòbia, la xenofòbia, etc. és ineficaç com a mecanisme de prevenció. La criminalització dels problemes socials només fomenta la superpoblació de les presons, conjuminant la manca de recursos suficients, i, sobretot, amb efectes majors sobre les classes populars. Com diria Larrauri (2007): «La presó substitueix l’estat assistencial».
Necessitem un postulat per una perspectiva que entenga que advocar pel punitivisme en protecció d’allò LGTBI ens posiciona únicament en un patró d’augment de penes sota una suposada protecció cap al col·lectiu (sempre, aquells més visibles, oblidant-se d’altres subjectivitats i cossos) que només fa que revictimitzar i construir subjectivament sobre la base de l’opressió i violència que s’exerceix contra les mateixes persones LGTBIQ+.
Per això, ha de considerar-se l’ús del dret penal com un paper secundari i subordinat a l’existència de mesures socials, programes d’ajuda, garanties efectives de la igualtat, polítiques públiques per les quals l’Estat aposte per la diversitat de gènere i la seua protecció o l’educació en diversitat. En definitiva, aplicar vigorosament el límit material del principi d’ultima ratio i mínima intervenció del dret penal i legislar en conseqüència cap a la sensibilització i l’educació mitjançant les eines que tenim a la nostra disposició.
De la infradenúncia i l’arxiu a la governança de les discirminacions
Si el dret té un límit, el marca la infradenúncia. Primer de tot cal dir que parlar d’infradenúncia és delicat. En aquest article entenem infradenúncia com aquella diferència entre les persones que no acudeixen a les vies que el dret preveu davant una agressió respecte a les que ho comuniquen per alguna via que quedi registrada (en el cas català Observatori contra l’homofòbia, Servei d’atenció integral municipal o l’Oficina de No Discriminació de Barcelona, bàsicament). Ara bé, aquesta no és la dimensió real del fenomen: I si no ho comuniquen ni a les entitats? En aquests casos la distància pot ser més grossa, però no la podem apreciar (com detectar els casos que no volen ser detectats?). La segona limitació conceptual de quan es parla de la infradenúcia és la causa. Hi ha gent que no denuncia per impediments materials o psicosocials, per exemple. Ara bé, també hi ha casos que no es fa perquè no es veu un recorregut legal clar o perquè no hi ha hagut afectació davant el cas i, per tant, “es passa” d’haver de “fer la paperassa”. El que no hi ha dubte és que la infradenúncia té causes variades i difícils de determinar i quantificar. Així i tot, hi ha patrons: entorns urbans amb una visibilitat LGTBI+ destacable solen denunciar més que altres; els homes denuncien més que les dones del col·lectiu, i, tot i que no es tenen estudis aquí, la literatura anglosaxona ha determinat que hi ha biaixos ètnics i de classe darrera el fet de denunciar o no una agressió. Si anem a la nostra ciutat, de mitjana, un 60% dels casos que rep l’Observatori contra l’homofòbia no segueixen cap via legal, ni penal, ni administrativa ni laboral.
Com hem explicat aquest 60% té dificultats en determinar la seva causalitat, però sí és indicatiu d’un fet important: el dret no ho és tot i quan es passa del dret formal, escrit, de les bones intencions de generar un marc protector, a la realitat pràctica, al dia a dia de les persones supervivents de la discriminació, la cosa canvia… i es genera aquest buit esbiaixat. Així, quan la pràctica jurídica presenta mancances, com apunta Giménez Merino, és l’acció autoconscient i política que entra en joc. En aquests casos d’infradenúncia esdevé cabdal l’acció d’espais de governança que actuen en favor de les víctimes fora dels procediments normatius de les lleis antidiscriminatòies.
Com actuar quan s’acaba el dret o quan es tria no acudir-hi (per les causes que siguin)? Hi ha pràctiques més enllà del marc legal que ens permetin actuar fora dels canals punitius i que venguin d’aquests marcs polítics autoconscients? Per respondre és interessant mirar a l’Observatori contra l’homofòbia (OCH) i l’Oficina de no discriminació (OND) i la seva actuació a Barcelona mitjançant un protocol d’actuació davant agressions LGTBI-fòbiques que és compartit. Alhora, també ens és útil recollir les pràctiques transformadores que durant anys han desenvolupat els moviments socials, especialment anglosaxons, contra les pràctiques repressives i punitives. Des d’aquestes dues mirades i posant-les en conjunt ens podrem adonar que hi ha camins més enllà dels punitius que permeten transformar la vida de la gent, des de la interseccionalitat i el suport mutu. Començarem per la darrera: la justícia transformadora
Als darrers anys ha sorgit en força el concepte de Justícia Transformadora (o TJ en les seves sigles en anglès). Té el seu origen en els moviments abolicionistes de presons dels EUA, tot i que ha servit també per pensar conflictes on les forces armades han tingut un paper controvertit, com Irlanda del Nord, entre altres conflictes armats. La TJ canvia el focus territorial: durant anys s’ha assumit el poder de canvi que poden tenir les grans escales i menystingut les locals, però la justícia ha d’estar, com diuen en anglès, “embedded within” per “enllaçar-se amb les comunitats, les cultures i, sobretot, els contextos del conflicte ”(Eriksson 2009, p. 305). La TJ assumeix la perspectiva que las justícia neix de mantenir lligams informals que ja hi ha entre les comunitats afectades per un conflicte i per utilitzar-les com a canal per fer-lo front. Així, hi ha una perspectiva bottom-up, fet que “pot influir en estructures comunitàries més àmplies pel que fa a les normes (…) que s’aproximen a la violència i al dolor” (Eriksson 2009, p. 307). Des d’aquí es pot preveure la infradenúncies o les violències sistèmiques, es pot atendre en resolucions alternatives de conflicte (Eriksson 2009, p. 313) i, fins i tot, accedir a problemes que tenen un caràcter més “difús” (Cappelletti et al. 1978, p. 194), ja que no s’identifica un clar agressor o quan la conducta clarament discriminatòria (com els casos d’omissió) tendeix a no ser atesa.
La TJ moltes vegades es confon amb la justícia restaurativa. El nostre parer és que la TJ és un paradigma de la restaurativa, però que s’allunya de l’acció dels tribunals i les sancions i que s’integra en una lògica més comunitària. Aquesta visió de TJ com a RJ que pot anar més enllà dels tribunals ens permet veure com, davant les mancances de la llei, hi ha alternatives possibles d’actuació que poden néixer des de les comunitats afectades (en el nostre cas, LGTBI+ de Barcelona) si hi ha infradenúncia o els casos no prosperen. El mateix concepte de RJ neix de la crítica al model retributiu de la mà d’Eglash (1958) i la TJ ho assumeix plenament. Així, la seva principal diferència serien els espais on es donen (la TJ es dona a espais o processos sense relació amb el sistema punitiu) i en rebutjar tècniques purament víctima-ofensa i comptant amb la comunitat, des d’una visió de transformació sistèmica més que de solament reparació. Aquest darrer fet porta a pensar més enllà de què ha fet o pot fer l’agressor o la víctima. La diferència principal (i que aquí més ens interessa) és el canvi de pregunta: la TJ no es demana qui és el culpable i com aquest pot reparar, sinó que assumeix la pregunta per les causes de l’acció o dels interessos sistèmics que ho han propiciat (Zehr 2004, p. 312).
Des d’aquest marc s’han construït tècniques reparadores i transformadores en el sí de les comunitats que els mitjans punitius més vulnerabilitzen. En un context altament punitiu, com és el d’Estats Units (o a casa nostra, que cada dia ho és més), molts moviments socials han desenvolupat tècniques de resolució de conflictes sense comptar amb la violència, ni institucionalitzada ni directe. Una seria la mediació comunitària o “community accountability”, on, des d’espais no institucionalitzats, es lidera la mediació, sense l’amenaça penal: es genera en espais segurs per afectat i agressor, on exposar les causes de la violència (Barrie 2020, p. 88). Un altre cas seria el de la construcció de la comunitat o “Pot Building” (Dixo & Piepzna-Samarasinha 2020, p. 95 i ss), és a dir, el d’assessorar a la víctima en quines persones pot confiar, reunir-se amb aquestes i potenciar l’acompanyament i la xarxa comunitària de la persona afectada. Això permet actuar en els contextos, veure quins espais no són segurs i treballar amb totes les eines (econòmiques, jurídiques, psicosocials…) perquè ho siguin per l’afectada. Un tercer exemple seria l’storytelling (Kim, 2018, p. 228), és a dir, la posada en comú dels casos i les seves resolucions per detectar bones praxis de com frenar les violències en casos extrems a partir de les experiències d’altres. Un quart cas seria centrar-se en comunitats molt concretes i vulnerabilitzades, com les de la prostitució femenina i trans*, on, com exposa Elen Lam a una entrevista a Beyond Survival (2020), es va aprofitar la xarxa existent de dones per formar-les en autodefensa o per ajudar-les a teixir canals informals de denúncia i d’atenció psicosocial degut a la manca d’accés a la justícia que sofreixen (Dixo & Piepzna-Samarasinha 2020, p. 153). Aquests espais, per tant, no revictimitzen, generen eines socials allunyades del marc “castigar a l’agressor-invisibilitzar la víctima”, actuen en els contextos discriminatoris (més enllà del tracte), permeten responsabilitzar a l’administració si aquesta no actua degudament i atenen a les interseccions o vulnerabilitats de cada experiència i de cada afectat o afectada. Així, fan front a les mancances del dret antidiscriminatori, però fora d’ell.
És amb aquestes tècniques que se’ns obri un camí nou per on transcórrer i caminar cap a una societat més lliure. La pregunta que ara ens sorgeix (i que torna la mirada a casa nostra) és si ja hi ha algú que practiqui tècniques transformadores a casa nostra. I per respondre encara ens cal fer una passa menys: quins són els actors centrals que actuen en els casos de LGTBI-fòbia però que no formen part formalment dels procediments punitius. I bàsicament aquests són OND i OCH, ja abans esmentats, i el Protocol d’atenció a la LGTBI-fòbia que comparteixen. Cap dels dos apliquen la idea de TJ. Per començar, la OND és una administració pública amb contactes amb els autoritats punitives. Per l’altre, l’OCH defensa actuar amb els Mossos i sempre cerca la denúncia per visibilitzar els casos. Si bé és cert que ni el primer té una funció punitiva dins l’administració ni el segon té una confiança cega amb els Mossos (més bé, com hem vist, la seva aproximació a ells és pragmàtica i de vigilància), s’han d’enquadrar en els marcs del procediments sancionadors, ja que els promouen com a via principal. Això no nega que no tenguin una capacitat transformadora quan les vies penals o administratives fallen o quan la víctima no tria aquests itineraris. En resum, i per ser acurats, podem parlar més bé de tendències cap a la justícia transformadora en aquests contextos. No ho són, però poden utilitzar les seves pràctiques quan la via punitiva s’acaba.
Aquí volem destacar que en supòsits de que no es denuncia o quan s’arxiven els casos és aquest protocol el que permet restaurar la víctima i transformar els contextos discriminatoris. Posarem un exemple, el cas del gimnàs: una persona és greument insultada a un gimnàs per LGTBI-fòbia. L’agressor no és identificat i, quan es demana responsabilitats al gimnàs, aquest incrementa la violència, la revictimització i no actua degudament. Als tribunals el cas queda arxivat per falta d’agressor. Aquí el Protocol s’activa, amb OCH i OND s’acorda la mediació amb el gimnàs. Aquesta mediació amb la persona afectada, el gimnàs i l’entorn és fructífera i s’acorda un final reparador de la dignitat. Alhora, des de l’OND i les entitats es forma al gimnàs i s’instaura un sistema antidiscriminatori a dintre per evitar repetir els fets i detectar i prevenir noves situacions. En aquest cas no s’utilitzen vies repressives (ja no hi havia opció sancionadora), la víctima decideix el procés, donant-li agència pròpia i apoderant-la, s’actua sobre el que agreuja la situació que és el context de gimnàs i l’acció de l’empresa i es fa el procés entre societat civil (la víctima fa el procés amb l’OCH primer), l’OND i el gimnàs. El paradigma ja no és “qui és l’agressor?” (que no se l’identifica), sinó “qui reforça la situació que porta a la vulnerabilitat de la persona afectada?”, demanant-se per les relacions en el seu espai social. Ara el gimnàs, abans un espai que reforçava la discriminació sistèmica LGTBI-fòbica, és un espai segur i igualitari sense necessitat de sanció. Així, el que al final, el que permet el Protocol és “no perdre les desigualtats estructurals de vista”.
Aquest és sols un exemple de pràctiques transformadores que porten a terme dos actors d’un lloc molt concret de Catalunya. Accions d’aquests tipus es fan a molts de llocs, perquè “on hi ha poder hi ha resistència”, que deia el francès. Potser és el moment de coordinar i visibilitzar aquestes pràctiques. Potser és el moment d’estirar el fil d’aquests agents, integrar més actors a seguir accions similars i coordinades, intensificar espais de governança i de discussió sobre noves tècniques transformadores i incrementar els recursos i els territoris on es puguin donar aquestes pràctiques. També, potser ens podem demanar si un protocol LGTBI+ és la solució o si s’ha d’aprofundir en mesures interseccionals i eines antidiscriminatòries flexibles des d’espais diversos i locals. En resum: hi ha unes passes ja fetes més enllà del dret que es poden seguir i continuar. Anem a fer-ho.
En conclusió de tot plegat: el dret ha de canviar, no arriba a atendre tota la diversitat de formes de vida que tenim a la societat i, a més, les condemna a una binarietat. De mica en mica, tot sigui dit, se va avançant en jurisprudència i amb legislació (amb totes les crítiques que se li puguin fer). A més, en aquelles violències on el dret no arriba (o fins i tot, reforça) hi ha actors civils i administratius que inicien una tasca transformadora. Un exemple són OCH i OND… però són moltes persones més les que fan cada dia els nostres espais segurs, des de la militància o des de la vida quotidiana. Aquest article sols és un buidatge d’algunes de les accions que porten a terme algunes de les persones. La lluita és molt àmplia i hi seguim essent. Presents i lluitant. Sobrevivint. Fins a poder ser qui som.
Bibliografia
Barrie, H. (2020). No One Is Disposable: Towards Feminist Models of Transformative Justice. Journal of Law and Social Policy, 33, 65. https://digitalcommons.osgoode.yorku.ca/jlsp92.https://digitalcommons.osgoode.yorku.ca/jlsp/vol33/iss1/4
Cappelletti, M., Garth, B., Weisner, J., & Koch, K.-F. (1978). Access to justice (M. Cappelletti, B. Garth, J. Weisner, & K.-F. Koch, Eds.) [Book]. Sijthoff and Noordhoff.
Eglash, A. (1958). Creative Restitution. A Broader Meaning for an Old Term. Source: The Journal of Criminal Law, 48(6), 619–622. http://www.jstor.orgURL:http://www.jstor.org/stable/1140258
Eriksson, A. (2009). A Bottom-Up Approach to Transformative Justice in Northern Ireland. International Journal of Transitional Justice, 3(3), 301–320. https://doi.org/10.1093/ijtj/ijp019
Dixo, E., & Piepzna-Samarasinha, L. L. (2020). Beyond Survival. Strategies and Stories From The Transformative Justice Movement (1a ed.). AK Press.
Kim, M. E. (2018). From carceral feminism to transformative justice: Women-of-color feminism and alternatives to incarceration. Journal of Ethnic and Cultural Diversity in Social Work, 27(3), 219–233. https://doi.org/10.1080/15313204.2018.1474827
Larrauri, E. (1994): Mujeres, Derecho Penal y criminología, Editorial Siglo XXI.
Larrauri, E. (2002): Género y Derecho Penal – texto en línea: https://blog.uclm.es/cienciaspenales/files/2016/09/5generoyderechopenal11.elenalarrauri.pdf
Larrauri, E. (2007): Criminología crítica y Violencia de género, Trotta, Madrid.
Willse, C., & Spade, D. (2000). Confronting the Limits of Gay Hate Crimes Activism: A Radical Critique. Chicano-Latino Law Review, 38. http://digitalcommons.law.seattleu.edu/facultyhttp://digitalcommons.law.seattleu.edu/faculty/561
Zehr, H. (2004). Commentary: Restorative Justice: Beyond Victim-Offender Mediation. Conflict Resolution Quarterly, 22(1–2), 305–315.
Sentència del Tribunal Constitucional nº 67/2022, de 2 de juny.
Sentències del Tribunal Suprem nº420/2018, de 25 de setembre; nº 565/2018, de 19 de novembre; nº 677/2018, de 20 de desembre; STS nº 99/2019, de 26 de febrer, STS nº 444/2020, de 14 de setembre
