Desarmant el Front d’Ordre

 

 

“La burgesia és un element de pertorbació i no d’ordre”

“Un discurso de Salvador Seguí”, El Sol, 23 de Maig de 1922.

 

L’ordre públic violentat pels disturbis. L’ordre constitucional en dubte per les crisis territorials. L’ordre polític qüestionat per la inestabilitat parlamentària. L’ordre, sempre l’ordre, apareix en totes les reflexions.

La demanda d’ordre en un món desordenat, ple d’inseguretats i de pors col·lectives és a la vegada una demanda popular i una demanda de les elits neoliberals. Un concepte tan rellevant i tan disputat ens porta a la confusió, ja que la idea d’ordre no és neutral. L’ordre pot ser definit de diferents maneres segons la perspectiva política que en faci ús.

Cal destacar que també és un concepte dicotòmic. Per tant, qui no està dintre dels partidaris de l’ordre, necessàriament forma part del desordre. És un frame que construeix les regles del joc de la discussió política. Els contraris a determinada manera d’entendre l’ordre queden emmarcats en el desordre.

Però què entenem per ordre, com a categoria del discurs polític? Com podem construir una alternativa i no caure en el parany de ser considerats favorables al desordre i a la inseguretat?

El Front d’Ordre

Ja fa un temps que es parla sobre com l’esgotament dels cicles del 15-M i del “procés” està suposant una nova configuració dels espais polítics a Catalunya. Xavi Domènech prova de recórrer a la història per comparar la situació actual amb els moguts anys trenta del segle passat.

El Front d’Ordre va aplegar als partidaris de la monarquia, la fe catòlica i els interessos de la burgesia en un moment en què Esquerra Republicana de Catalunya liderava les institucions catalanes i la CNT es preparava per a intentar aplicar el comunisme llibertari a les fàbriques i ciutats de Catalunya. El Front d’Ordre del 2019 tindria al centre al PSC, acolliria a sectors del catalanisme liberal no independentista i inclús a sectors del PP i dels “comuns federalistes”. El seu objectiu seria liderar la resposta enfront el “caos” generat per la sentència del 14 d’octubre.

Tot el “procés”, des de la seva perspectiva, ha sigut un continu desordre institucional i polític, un seguit de manca de normalitat. Al mateix temps, aquest caos també és espanyol i europeu, i es correspon amb les frustracions de la majoria de la població i, especialment, de la joventut.

Crec que podem trobar diferents actors culturals picant pedra per començar a introduir els discursos i maneres de fer del Front d’Ordre. El Front tindria dues potes, una dreta liberal-conservadora i una esquerra socioliberal, que recorda a la divisió simbòlica de posicions clàssica del Règim del 78. Davant el desgast de Ciutadans, que navega cap al desastre electoral a Catalunya, és necessari un altre subjecte polític transversal, que només pot encapçalar el PSC.

El propi PSC ja va incloure a Units per Avançar a les darreres eleccions al Parlament. A més a més, l’únic càrrec rellevant dels hereus d’Unió a hores d’ara és Albert Batlle, encarregat de la seguretat i l’ordre públic a Barcelona. El desallotjament de l’acampada a Plaça Universitat usant el cos antiavalots de la Guàrdia Urbana, que prèviament havia estat reconvertit en una unitat de proximitat i emergència seguint el consell d’un expert com Amadeu Recasens, ens mostra que Batlle té una agenda securitària pròpia.

El pacte a la Diputació de Barcelona, incomprensible i propi de traïdors si s’analitza des de la retòrica del discurs independentista, pren sentit si es pensa en aquest Front d’Ordre. Els quadres mitjans del PDeCAT poden veure una oportunitat de reciclarse en aquesta reconfiguració

Veiem les idees nuclears del Front d’Ordre en la seva avantguarda: els mitjans de  comunicació. “He vist coses que vosaltres no creuríeu”, com deia un “replicant” a Blade Runner. Artur Mas i Montilla fent una crida a la calma i la “racionalitat” des del FAQS. Ferreras i Enric Juliana parlant de “crisis de orden público”. Miquel Iceta donant les gràcies a Miquel Buch a tot pulmó per la seva gestió dels aldarulls…

A la revista Política & Prosa, podem trobar esborranys de la idea de Front d’Ordre i el seu programa polític. La seva visió de reconstrucció del catalanisme conservador hegemònic es pot veure reflectit en aquest darrer paràgraf de l’editorial que van titular “passar pàgina”:

“No s’esgoten aquí les virtuts del nou catalanisme. Aquesta antiga expressió transversal i majoritària de la civilitat catalana també té valor per als qui no són catalans. La idea d’una Catalunya forta i projectada al món, mediterrània i llatinoamericana, espanyola i europea, en la qual conviuen en harmonia les seves dues llengües –el català i el castellà–, i que actua com un dels motors econòmics i culturals de les Espanyes, especialment a través de la seva brillant capitalitat barcelonina, s’ha d’entendre també com una bandera de la simpatia que sempre ha rebut històricament de ciutadans d’arreu del món. No la deixem caure. Passem pàgina” (Política & Prosa, Editorial del 9 de setembre de 2019).

En un món on cada cop poden ser més freqüents les explosions de ràbia davant un sistema econòmic injust, els autors recalquen la civilitat com a virtut tradicional del catalanisme conservador. Una idea de civilitat que recorda a la tradicional noció d’imperi o de civilització del noucentisme d’Eugeni d’Ors. Per als partidaris del futur Front, per tant, allò important no és la independència contra la unitat d’Espanya o la monarquia contra la idea de república federal. No, el tauler de joc és ordre versus caos. I ordre vol dir en aquest sentit tenir cura del “motor econòmic”.

Podem veure altres plataformes que pretenen construir aquest “catalanisme d’ordre”. Al llibre Catalanisme. 80 mirades (i+), trobem una curiosa fusió entre membres del PSC, d’Unió, del PDeCAT i del partit Lliga Democràtica liderat per la mediàtica Astrid Barrio. Però també de Lluís Rabell i Rosa Lluch. Inclús d’antics membres del Partit Popular i Societat Civil Catalana. També trobem a Albert Batlle o a Santi Vila en el mateix llibre on comparteixen espai reflexiu l’expresident Montilla i el “pare de la Constitució” Miquel Roca.

No es vol aqui demostrar cap teoria de la conspiració. És públic i notori el posicionament de molts dels participants en aquestes plataformes. Tots solen coincidir en el paper central del PSC en aquest nou espai polític.

El desordre neoliberal

Però la veritat és que la demanda popular d’ordre existeix perquè el món està desordenat i desregulat pel neoliberalisme. La manca de comunitats laborals solidàries, en paraules de Guy Standing, aboca a la majoria de la població a la precarietat laboral i a la pèrdua de drets socials. Al mateix temps, cal afegir el desastre que suposa l’actual mercat immobiliari, on els preus es disparen sense que cap regulació que limiti aquestes pujades.

Ni els vells Estats-nació ni els Ajuntaments ni molt menys la Unió Europea han tingut la capacitat de posar fre als avenços de l’anomenat capitalisme de plataformes. Amazon, Uber, però també JobToday a l’àmbit laboral o AirBnB en el lloguer turístic, desestabilitzen les economies productives locals. Els algoritmes d’aquestes aplicacions no són neutrals i acceleren els efectes perversos del capitalisme global.

Al mateix temps, les garanties legals que han de servir per a poder limitar la violència estan completament absents. Malgrat tenir unes lleis processals garantistes, la presència de maltractaments i tortures es fan cada cop més freqüents, fins al punt de normalitzar-se i consolidar-se. Les actuacions policials que vulneren drets es poden veure en com es dissolen manifestacions, però també en com es fan efectius desnonaments arreu del país. Les dues violències, la econòmica i la policial, unides en una clara vulneració de tractats internacionals de Drets Humans.

Mai és tard per recordar que aquests tractats formen part del dret internacional dels Drets Humans i, per tant, totes les institucions estan obligades a respectar-los. Tant els drets individuals com els socials es veuen vulnerats en l’actual situació de manca d’ordre i, a més a més, hauríem de sumar l’emergència climàtica amb efectes que cada any seran més greus.

El desordre actual genera com és natural una sensació de neguit, incertesa i frustració a la gent de les classes populars, en un moment en què el somni de ser classe mitjana ja va quedar esborrat per la crisis del 2007.

Seguint a Laclau, apareix el que es pot descriure com una demanda social. Una necessitat de sortir del neguit i l’ansietat i tornar a una situació d’estabilitat:

Cuando la gente se enfrenta a una situación de anomia radical, la necesidad de alguna clase de orden se vuelve más importante que el orden óntico que permita superarla. El universo hobbesiano constituye la versión extrema de este vacío: como la sociedad se enfrenta a una situación de desorden total (el estado de naturaleza), cualquier cosa que haga el Leviatán es legítima -sin importar su contenido-, siempre que el orden sea su resultado (Laclau, 2006: 116).

Per tant, la necessitat d’ordre és una demanda que pot ser resolta per moltes vies. Però la veritat és que hi ha un espai buit que s’ha d’omplir. Les pors i les inseguretats que pateix molta gent del nostre Poble són legítimes, ja que el desordre neoliberal precaritza les vides de les classes populars. Les mirades es dirigeixen cap amunt, cercant el poder protector d’un nou Leviatan.

L’expansió del populisme d’extrema dreta pot ser analitzada des d’aquest prisma. Els reaccionaris agafen elements del vell ordre i prometen un retorn al passat impossible a la pràctica, però que simbòlicament connecta amb les aspiracions de molta gent que enyora una època més estable. El Front Català d’Ordre es nodreix d’altres nostàlgies, ja sigui de la transició, de la sociovergència o directament de la Lliga Regionalista. Tornar a una etapa de consens, on la gent torni a casa i acabin els talls de carreteres i les ocupacions d’aeroports o d’estacions de tren.

Les accions subversives són vistes com a perilloses per als interessos econòmics de les elits extractives locals. Els partidaris de l’ordre entès a la manera neoliberal tenen por a una sobtada explosió de ràbia per part de les masses precàries. Aquesta por de les elits a una multitud irracional (“tumultuària” que ens diuen els jutges) es pot veure culturalment reflexada en la figura del Joker. Un poble embogit i violent, que ha perdut el nord i es deixa emportat per discursos sediciosos.Resulta simptomàtic que la ficció que produeix Hollywood estigui dirigida a generar distopies que generin autoindulgencia (no estem tan malament com a Interstellar fins al punt de marxar a un altre planeta) o bé el cinisme (Joker: el tribú del poble és un sonat).  

Les elits saben que potser arriba una nova crisi econòmica i que la frustració pot resultar molt gran. Pot arribar l’hivern, com diuen a Game of Thrones. La seva demanda d’ordre, diferenciada en motius i legitimitat de la demanda popular d’ordre, té com a objectiu guanyar la partida als moviments socials que lluiten contra els seus interessos de clase.

Som gent d’ordre

Gramsci va fundar un revista anomenada L’Ordine Nuovo (L’Ordre Nou) el 1919. El  mateix any, la vaga de la Canadenca va donar com a fruit que l’Estat Espanyol reconegués la jornada laboral de 8 hores, essent dels primers estats del món a aprovar-la. Els anarquistes construint l’Estat del benestar, quin país tan meravellós el nostre!

Salvador Seguí aconseguiria liderar a les classes populars cap a una victòria concreta i, anys més tard, seria assassinat per pistolers a sou de la patronal al barri del Raval.

Pel pensament emancipador, l’organització de les classes populars ha de tenir com a resultat l’arribada d’un nou ordre que substitueixi l’anterior estructura social i millori les condicions de vida de la gran majoria de la població. Trobem exemples a la pròpia tradició del pensament emancipador. Proudhon ja diferenciava l’ordre governamental de l’ordre social, de manera que el primer sorgia del poder militar de l’estat i el segon del la capacitat d’organització de les classes populars i elimina les desigualtats socials.

Així doncs, es pot disputar la noció d’ordre en un sentit nacional i popular, radicalment democràtic. L’ordre és nacionalitzar els sectors estratègics de l’economia, l’ordre és l’Estat del benestar i les millores de les condicions laborals. El dret a l’habitatge és ordre. Per tant, els que defensem les conquestes socials, les mesures per aconseguir una resposta digna a l’emergència climàtica, la fi de la violència patriarcal i de la tortura policial som l’autèntica gent d’ordre.

Quant a l’ordre públic i la delinqüència comú, hem de tenir un discurs propi diferenciat del discurs neoliberal i autoritari. Una societat ordenada no és aquella que té més presons, més policies al carrer i més càmeres vigilant l’espai públic. Els estudis comparatius de penologia ens mostren que les societats amb menys delinqüència, menys presons i menys policies són les del nord d’Europa, que justament són les que han mantingut un fort Estat del benestar (Lappi-Seppälä, 2008).

Al darrer spot de campanya del Labour Party, es fa una paròdia de Batman lluitant contra el Joker. El Joker critica al millonari heroi i dona la volta a la truita. Menciona que la millor lluita contra la delinqüència a Gotham és la redistribució de la riquesa. Batman en canvi, queda retratat com un criminal corporatiu, que no paga impostos al disposar d’una societat off-shore. 

Per tant, penso que seria un error caure en el parany segons el qual els que creiem en la transformació social acceptem acríticament la definició ordre/desordre que construeixen les elits neoliberals. Necessitem defensar la nostra definició d’ordre i construir un discurs que explícitament pugui situar als contraris en el camp del desordre. El nostre poble necessita certeses i seguretats; no podem deixar que siguin altres els que decideixen els significats de conceptes amb tanta connotació política.

L’ordre és allò que passa quan es materialitzen els Drets Humans.

 

Bibliografia

Domènech, Xavier (2019) “El retorn de la Lliga i el nou Front d’Ordre”, Ara.cat. Disponible a https://www.ara.cat/opinio/Xavier-Domenech-retorn-Lliga-nou-Front-Ordre_0_2264173746.html

Política & Prosa (2019) Editorial “Passar Pàgina”, Política & Prosa, 9 de Setembre de 2019. Disponible a https://www.politicaprosa.com/passem-pagina/

Portes Obertes al Catalanisme (2019) Catalanisme: 80 mirades (i+). Barcelona, ED Llibres.

Laclau, Ernesto (2006) La razón populista, Buenos Aires, FCE.

Lappi-Seppälä, Tapio (2008) “Trust, Welfare, and Political Economy. Explaining Differences in Penal Severity”, a Tonry, M. (ed.), Crime and Justice: A Review of Research, vol. 37, Chicago, The University of Chicago Press.

Standing, Guy (2011) The precariat: The dangerous new class. London and New York, Bloomsbury Academic.

Srnicek, Nick (2017) Platform capitalism. Nueva Jersey, John Wiley & Sons.

Deja un comentario