El debat sobre la llengua i la cultura catalana: Resposta a Catarsi

La recent sentència del Tribunal Suprem contra el model d’immersió lingüística a Catalunya ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre la llengua i la cultura catalana. Aquest article té la voluntat de seguir obrint aquest debat necessari per afrontar la defensa de la llengua i de la immersió i concretament és una resposta als dos articles que han estat publicats darrerament a la revista Catarsi per Júlia Ojeda i Queralt Badia i Roger Campdelacreu. Dos articles que s’han d’entendre principalment com a actes polítics i com a tals han de ser valorats, estalviant-nos doncs crítiques puntuals a nombrosos errors en l’anàlisi històrica i confusions terminològiques, com podria ser el fet d’atribuir la sentència al govern espanyol posant èmfasi en la participació de Podemos en aquest quan el que s’està valorant és una sentència del Tribunal Suprem, la problemàtica afirmació que el segon tripartit de José Montilla era “poc sospitós de catalanisme” o la recurrent lectura de la història del catalanisme a partir d’una dicotomia, imprecisa i més verbalista que operant, entre pacte i ruptura.

Hem de començar reconeixent la importància i la vàlua d’aquests articles a l’hora d’obrir el debat sobre la llengua i la cultura catalana, també coincidint amb els autors a l’hora d’identificar la problemàtica principal que recorren les seves anàlisis: el fet que, durant els anys del procés, no hi hagi hagut un debat amb prou profunditat sobre la qüestió lingüística, cultural i nacional i s’hagi tendit a donar-la per descomptada o superada. Partint d’aquí, i en vistes a l’obertura d’aquest debat que tard o d’hora s’haurà de donar, creiem necessari, però, problematitzar algunes de les categories que recorren aquests articles i les anàlisis i tasques concretes que se’n deriven.

 

“La dinàmica del Procés no ha parat prou atenció a la discussió sobre què és Catalunya, què vol dir ser català o què és la cultura catalana al segle XXI”

 

És també important partir de la conjuntura política i cultural en què s’està discutint, marcada pel context del post-Procés i una certa tendència al cinisme i el desencant envers la política i la pròpia situació del país que està prenent força i visibilitat també en el món de la cultura. Una actitud que porta a la ridiculització de conquestes “menors” i sovint a propostes maximalistes de tot o res.  Igualment, el Procés del que provenim ha estat un període marcat per un debat al voltant de la qüestió de l’Estat deixant de banda la discussió sobre què és Catalunya, què vol dir ser català o què és la cultura catalana al segle XXI. Aquesta nació s’ha tendit a donar per suposada i estàtica en comptes de fer-se càrrec i problematitzar les grans transformacions de fons que s’han donat des de l’última vegada en què es va donar aquest gran debat en profunditat en el marc de la lluita antifranquista i la transició. 

Però quan els autors reconeixen aquest debat que ha quedat pendent del cicle del Procés, la lectura que fan es centra en afirmar que “l’independentisme es va desresponsabilitzar de la qüestió lingüística per l’obsessió fantasiosa de què l’única manera d’eixamplar les seves bases havia de ser a cop de desnacionalitzar el país, és a dir, deixar al marge tot allò que pogués sonar a «català», començant per la pròpia llengua” o “s’ha virat cap a la castellanització apel·lant a una estratègia d’eixamplar les bases (de la qual s’hauria de fer balanç) i amagant el conflicte lingüístic i la relació desigual entre ambdues llengües”. És a dir, per als autors, el que ha generat aquest problema ha estat precisament aquesta voluntat -que d’altra banda es va anar difuminant a mesura que avançava el Procés- de l’independentisme d’eixamplar la base i acostar-se a realitats castellanoparlants (a través d’iniciatives com Súmate), fet que segons ells ha suposat una descatalanització del moviment i una despolitització de la llengua. Aquesta és una tesi profundament problemàtica i alhora estèril des de la perspectiva estratègica que persegueixen aquests articles. Afirmar que “la defensa de la llengua catalana només pot articular-se a partir d’aquest conflicte amb Espanya” o entendre que la llengua és “un instrument al servei d’un projecte polític” comporta fer l’equivalència que només des de l’independentisme es pot defensar la llengua i la cultura catalana; una afirmació que no aguanta una lectura històrica a la vegada que pot allunyar el català de realitats no explícitament independentistes.

 

“Quan l’independentisme ha crescut ha estat quan ha pogut generar un horitzó global d’esperança per a tota la societat catalana”

 

També afirmen que l’única manera d’ampliar la base independentista és a través del conflicte, passant per alt el fet que potser quan l’independentisme ha crescut ha estat quan ha pogut generar un horitzó global d’esperança per a tota la societat catalana. Igualment, partint d’aquesta tesi que només a través del conflicte és possible eixamplar la base, no podem oblidar -si el que volem és fer anàlisi i autocrítica- que és després de l’1 d’octubre i la seva gestió que una força anticatalanista com Ciutadans, per primer cop en la història des de la restitució de l’autonomia, guanya unes eleccions al nostre país. Renunciant a qualsevol autocrítica, els autors atribueixen aquest fet únicament a la demagògia del discurs de Ciutadans, oblidant que per a que un discurs demagògic pugui arrelar han d’existir unes condicions de possibilitat -polítiques, culturals, etc.- que, potser, tenen a veure no només amb el rearmament del nacionalisme espanyol des dels governs d’Aznar, sinó també amb certes tendències pròpies que venen de lluny i que es remunten no només a l’independentisme sinó a la concepció nacional arrelada durant més de vint anys amb el pujolisme. També seria interessant preguntar-nos en aquest punt per què, després del període més llarg d’autogovern que ha tingut Catalunya en la seva història, s’ha passat d’un 85% de diputats que s’emmarcaven en el catalanisme a les primeres eleccions de 1980 a la victòria d’un partit anticatalanista a les eleccions de 2017.

En la seva lectura del pujolisme, els autors tornen a cometre el mateix error d’anàlisi que en relació al procés, és a dir, dir que el pujolisme “portava implícites les lògiques de renúncia nacional” o “el marc de progressiva despolitització que ja venia patint la llengua catalana, com a resultat del que va ser gran part del projecte de normalització autonomista pujolista”. Aquest error prové de l’assimilació del concepte “normalització” amb el de “domesticació” i amb l’ús problemàtic que fan de la idea de politització de la llengua. Què vol dir polititzar la llengua? La llengua ha de ser una qüestió de part i una eina al servei d’un projecte polític? No és més interessant intentar, com es va fer i en bona part aconseguir durant la transició, que la defensa del model d’immersió lingüística sigui un pilar de consens a la societat catalana? 

A l’hora de parlar de l’etapa pujolista, convé recordar igualment que la immersió lingüística no va ser un projecte de Pujol -que juntament amb ERC va portar al parlament la proposta de creació de dues línies escolars segregades per llengua- sinó del catalanisme d’esquerres del moment que va consolidar la idea d’”un sol poble” i va obligar Pujol a rectificar i acceptar la immersió lingüística; una idea -”un sol poble”- a la que els autors li atribueixen la responsabilitat de camuflar el conflicte lingüístic: “la famosa idea d’«un sol poble», caracteritzava el discurs nacional de l’esquerra durant el tardofranquisme i postfranquisme. Sota un discurs d’igualtat lingüística, drets i ciutadanisme, suposadament es deslligaven del nacionalisme espanyol i del desigual conflicte polític i lingüístic”. 

 

“Plantejar el focus de conflicte a través d’una certa concepció binacional de la societat catalana és una idea perillosa que des d’una òptica nacional hem de rebutjar rotundament”

 

Igualment, també sorprèn que en la crítica a Pujol no aparegui la problemàtica de com es va deslligar en aquesta etapa la qüestió nacional de la qüestió social, tenint en compte que Catalunya només ha avançat quan aquestes dues qüestions han anat de la mà i han implicat, igualment, un impuls en la democratització de l’Estat. Al no problematitzar l’entrecreuament entre la qüestió de la llengua i la qüestió de la classe es pot tendir a ocultar la que avui continua sent la principal causa d’estratificació de la societat catalana: les diferències de classe. Plantejar el focus de conflicte a través d’una certa concepció binacional de la societat és una idea perillosa que, tenint certes ressonàncies amb el discurs neolerrouxista, des d’una òptica nacional hem de rebutjar rotundament. Presentar els castellanoparlants com un bloc, condueix a considerar-los com un mer instrument del projecte nacionalitzador espanyol en comptes de considerar-los com a aliats necessaris per a la construcció nacional de Catalunya. 

Fa poc, Mariona i Manuel Lladonosa publicaven el llibre “Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977)” on es fa un balanç del que va suposar el Congrés de Cultura Catalana durant els anys setanta, que va arribar a tot el territori i generar debats molt plurals al voltant de quin podia ser el paper d’aquesta cultura catalana en el context posterior a la transició. Aquest podria ser avui un bon punt de partida per remarcar la importància i la voluntat d’obrir un debat que hauria de portar a la celebració d’un nou Congrés de Cultura Catalana on es discuteixin i actualitzin totes aquestes qüestions per a la Catalunya del segle XXI.

Deja un comentario