El malestar a la cultura catalana i el retorn d’allò reprimit

“ […]  / insistir

en llengua materna. Tot aquest mal em consenteix

la raó d’ésser instruïda bèl·licament – violento

per seducció: durant la contingència dels amants,

l’himne nacional / en otro sitio, quizás el Paraíso“

Juana Dolores, Himne nacional

 

L’any 1983, a principis de la dècada dels 80, marcada per l’explosió -no només implosió- del PSUC i la consolidació del pujolisme en els albors d’una refundació del capitalisme junt amb el naixement d’una nova cultura de masses, Josep Maria Castellet -sens dubte un del intel·lectuals del món de la cultura més rellevants del catalanisme antifranquista- escrivia un premonitori assaig titulat “El malestar de la cultura catalana”. Castellet advertia dels perills que comportava el conformisme, l’empobriment i la manca d’imaginació i voluntat de la política cultural del pujolisme davant el trencament de la unitat del catalanisme antifranquista, la tràgica crisi del PSUC i la derrota històrica del catalanisme popular.

El pujolisme, recuperant les visions més organicistes i metafísiques de la nació provinents del catalanisme conservador de Torras i Bages i Prat de la Riba, començava a actuar, segons Castellet, “com si Catalunya fos una entelèquia i no una realitat, una imaginació i no un cos social que reclama cohesió, perquè sense aquesta no sap qui és ni on es troba”. S’imposava una visió de la nació més centrada en trets diferencials (geografia, ètnia, llengua, dret, psicologia  o història) que en les raons i les condicions per les quals en un medi donat, en un moment donat, emergeix la consciència nacional. Amb aquesta comprensió històrica de la nació, el pujolisme allunyava el catalanisme de les classes populars, abans percebudes pel PSUC com a pilar de la reconstrucció nacional de Catalunya. També tenia com a conseqüència el sembrament d’un desconcert a la cultura catalana, que s’allunyava d’actuar com una cultura veritablement nacional-popular. Aquest desconcert, per Castellet, començava a prendre els noms de “passotisme, catalano-centrisme, desencís i irredentisme” emmarcant-se també en un horitzó d’època de crisi d’identitat i naixement d’una nova cultura global cosmopolita i consumista.

«El pujolisme allunyava el catalanisme de les classes populars, abans percebudes pel PSUC com a pilar de la reconstrucció nacional de Catalunya»

Un exemple prou il·lustratiu d’aquesta política cultural del pujolisme el podríem trobar en la iniciativa del Pacte Cultural de 1983. Pujol, substituint Max Cahner, va situar Joan Rigol com a Conseller de Cultura i aquest va començar a impulsar una iniciativa anomenada Pacte Cultural dirigida per Jaume Lorés que tenia per objectiu aproximar-se als sectors culturals i intel·lectuals -àmpliament progressistes- crítics amb la política de la nova Generalitat. S’organitzaren diversos seminaris amb la participació de Paco Candel, Josep Benet o el mateix Castellet. Finalment, quan aquest marc de debat i de pacte cultural es va formalitzar l’any 1984 per iniciativa directa de Rigol, va topar amb l’oposició fervent del consell nacional de CDC i el grup parlamentari de CIU. Pujol es va afanyar a carregar-se aquest pacte i va pressionar Rigol per a que dimitís, reconduint aquesta desviació i aniquilant la possibilitat de seguir impulsant un debat similar al que s’havia donat durant els anys 70 amb el Congrés de Cultura Catalana. Mai més es va tornar a impulsar una iniciativa d’aquesta mena.

Igualment, en el terreny polític, el pujolisme es caracteritzava principalment per ser un projecte de classe que, a nivell nacional, predicava el que Castellet anomenava “l’abstenció en relació amb la “cosa espanyola”, és a dir, el convenciment que els problemes de l’Estat no tenen solució i que més val no ficar-s’hi, tot esperant que la resolució dels problemes de Catalunya vingui de la dissolució d’Espanya”. La qüestió és que aquest abstencionisme per la banda pujolista respecte la cosa espanyola i també cap a tota realitat catalana que no s’expressés en els termes convergents, es va acabar traduint igualment en un abstencionisme de signe contrari: el fenomen conegut com a abstenció diferencial, que es mostrava en una baixada dràstica de la participació a les eleccions a la Generalitat en les zones de més presència obrera de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que havien estat crucials per al catalanisme antifranquista. La identificació de la Generalitat i de la mateixa idea abstracte de Catalunya amb el pujolisme va suposar un clar retrocés en el procés d’inscripció d’aquestes realitats al si de la nació. El que el pujolisme ignorava és que tot model social és alhora, en el fons, un model nacional: la qüestió de qui forma part del poble i qui no. A això és al que ens referim quan diem que aquestes dues lluites constitueixen una mateixa lluita compartida.

«El que el pujolisme ignorava és que tot model social és alhora, en el fons, un model nacional: la qüestió de qui forma part del poble i qui no»

Per a fer una anàlisi avui sobre l’estat de la cultura catalana és necessari entendre aquestes tendències de fons consolidades durant més de 20 anys de pujolisme. Per una banda, aquesta construcció no política de la nació. De l’altra, aquesta abstenció i aquesta visió respecte la llengua i la cultura catalana. Faríem bé de preguntar-nos avui si el procés, més que un pròleg d’alguna cosa nova, no haurà estat un epíleg de tot això. És per aquesta raó que molts dels problemes de la nostra cultura avui segueixen sent els de llavors:

1. La preponderància d’una ideologia de defensa de la cultura nacional que es defineix purament en termes resistencials i defensius

2. L’absència de crítica que es deriva d’aquesta dinàmica de protecció i tancament de files

3. La percepció de la cultura en la seva funció acumulativa, és a dir, percebuda més en termes quantitatius que qualitatius

4. Els problemes d’estructura social que dificulten l’accés a la llengua i a la cultura

5. La manca d’un debat profund sobre què són la cultura i la nació catalanes

6. La incapacitat de construir una cultura nacional-popular que s’obri a la nova realitat social catalana

Cal trencar, per una banda, amb aquesta ideologia de defensa per assolir una veritable normalització; recordar que escriuré bé és més revolucionari que escriure en català i posar més èmfasi en el substantiu “cultura” que en l’adjectiu “catalana”. Per altra banda, podríem trencar també amb aquest “abstencionisme en relació amb la cosa espanyola” que també comparteixen certs sectors de l’esquerra nacional. Sobretot des de l’independentisme fariem bé de trencar amb això. Moltes d’aquestes concepcions de la nació i la cultura catalana heretades del pujolisme segueixen presents avui en una part de l’esquerra que parteix d’una profunda incomprensió del pujolisme com a projecte de classe i que només pot predicar un putaespanyisme nihilista absurd i una entropia aparentment revolucionaris però molt allunyats d’una anàlisi marxista.

«Una part de l’esquerra parteix d’una profunda incomprensió del pujolisme com a projecte de classe»

Per això considero que Joan Burdeus, crític cultural del Núvol, s’equivoca al qualificar el moment actual com a late-procés; el procés va acabar l’any 2017. Fa poc explicava:el 2021 ens hem abstingut, i el món ha seguit funcionant amb una inèrcia pastosa. La veritat és que ni s’està tan malament, ni ens hem convertit en idiotes despolititzats. Hi ha temps, i des de l’abstenció es pensa millor”. També parlava de la possibilitat de viure en un caos que accelera cap a un nou ordre redemptor, reconeixent que “fer política des d’aquí és creure que assenyalar les contradiccions del món accelera l’arribada del dia del capgirament”. Acabava afirmant: Tinc més fe en l’entropia que en Espanya […] Però l’únic que sembla encara més segur és que l’estat espanyol mai reconeixerà la sobirania catalana i permetrà un ordre sostenible entre iguals”. Crec que el que s’amaga rere aquesta apologia d’un caos redemptor, no és més que un nihilisme estèril, verbalista i poc operant, que defuig la possibilitat de fer una anàlisi de la situació concreta del present per tal d’elaborar un programa polític de transformació radical de la nostra societat.

També s’equivoca profundament Joan Burdeus en l’anàlisi de la llengua, que podem trobar en un dels seus darrers articles d’aquesta setmana on afirma que «en els anys del Procés, gairebé es demanava perdó per parlar en català a Catalunya». De debò algú pot pensar que aquest és el problema? Burdeus continua l’article afirmant que «El problema de l’esquerra és que la llengua és la més social de les polítiques que es poden fer a Catalunya […] no hi ha cap política emancipadora més urgent que ensenyar llengua i història als captius de la bombolla castellana». La veritat resulta ser justament el contrari: la millor política que podem fer per extendre la llengua i la cultura catalana són polítiques socials que ataquin els problemes de discriminació social que dificulten l’accés a la llengua i a la cultura. Igualment, afirmar que existeixen «captius de la bombolla castellana» és tornar insistir en presentar Catalunya com una comunitat binacional, afirmació incomprensible que, altre cop, des d’una òptica nacional hem de rebutjar sense miraments. Burdeus acaba constatant que l’objectiu ha de ser estar «tan polititzats com quan demanem en català en un bar de Barcelona», cosa que no és més que una mostra de la degradació del debat i la curtesa de mires d’aquests discursos.

Abans d’acabar, ens referirem també a un llibre amb títol homònim al d’aquest article, publicat per Josep Anton Fernández l’any 2008: “El malestar en la cultura catalana: La cultura de la normalització 1976-1999”, on podem trobar la gènesi d’alguns dels discursos que estan emergint al respecte i que representen un gran impediment per a la construcció nacional d’un projecte de catalanisme popular. Un llibre que passa per alt la figura del principal sociolingüista de la Catalunya d’aquells anys i pare de la immersió, Francesc Vallverdú, fins al punt d’estar completament absent en l’obra. Fernández considera que Catalunya viu sota “un règim de dependència colonial” i ens parla de “la fantasia de la normalització”, ignorant fets com que l’any 1981 només el 31,5% sabia escriure en català i avui, després d’una nova gran onada d’immigració, aquest percentatge s’ha més que doblat fins arribar al 65,3%. L’enquesta d’usos lingüístics de l’any 2018 mostra com el 94,4% de la població de Catalunya entén el català; el 81,2% el sap parlar i el 85,5% el sap llegir. És evident que la immersió i la normalització han tingut els seus límits, i cal analitzar-los, però aquest no ha de ser el camí si volem afrontar seriosament les seves possibles solucions. No sorprèn que el llibre acabi apostant per “culminar l’abandonament del resistencialisme cultural amb la promoció d’un resistencialisme de mercat”. Precisament vivim avui en un món on la dinàmica cosmopolita de la globalització extermina llengües petites i mitjanes a través de la lògica del mercat. Però a això és a l’únic que pot aspirar una dreta que és conscient que el preu d’apostar per una cultura nacional-popular és que aquesta acabi esdevenint autònoma i cristal·litzant en un nou projecte polític de transformació de la societat.

Segons Freud, l’emergència d’allò reprimit es dona en “casos en què determinats fragments de la nostra vida anímica, percepcions, pensaments i sentiments, se’ns presenten com si fossin aliens i estranys al jo”. En psicoanàlisi, el mecanisme de formació de símptomes neuròtics es pot explicar sovint a través del retorn d’allò reprimit. Davant l’ambivalència de l’inconscient i de la revolució emergeix la reacció per reprimir i ocultar la veritat d’allò inconscient reprimit. L’esforç continu durant tots els anys del pujolisme per expulsar grans masses de les classes populars de la nació a través de les seves polítiques socials i culturals ha tingut uns costos que encara paguem avui. El retorn de tot això exclòs pot espantar, perquè simbolitza el retorn d’allò reprimit, però és el que genera avui el malestar a la cultura catalana. Tot això podrà ser desdenyat altre cop, fins i tot temporalment resolt o desinflamat, però retornarà una i altra vegada fins que, des de la seva profunditat, afrontem també la profunditat de les seves possibles solucions.

Deja una respuesta