Per Ivan Montemayor i Albert Portillo
El recent acord firmat en el Consell Europeu (l’EUCO en les seves sigles en anglès), que aglutina els caps d’Estats membres de la Unió Europea), ha comportat comparacions amb l’històric Pla Marshall. Si el Pla Marshall original ja era molt problemàtic per la condicionalitat dels préstecs atorgats per uns EEUU interessats en obligar a l’Europa de postguerra a comprar els bens i les mercaderies per a reconstruir-se després de la segona guerra mundial, no ho deixa de ser menys aquest Pla Marshall europeu vistos els mecanismes de control financer que incorpora. De fet, recorda més a la mena de negociacions que en el seu moment es van donar entre la Troika i la Grècia de Syriza.
Ja que es parla molt de la quantitat i del control dels préstecs desemborsats i de reformes estructurals però molt poc del contingut i del rumb dels acords de l’EUCO. De fet aspectes cabdals com la lluita contra el frau fiscal del nord d’Europa o la competència deslleial per deslocalitzar les industries de la perifèria semblen haver quedat fora de les discussions. Per no parlar del silenci sorollós al voltant de l’endeutament de les perifèries d’Europa que lluny d’abordar-se en termes d’auditoria, condonació o impagament, s’aborda de nou encetant un nou cicle d’endeutament. Per això, en aquest article ens proposem una anàlisi de la dècada perduda que va inaugurar l’anterior crisi tenint per epicentre la Grècia ofegada pels Memoràndums de la vella Troika.
Adults in the room: de velles i noves reunions a Brussel·les
Adults in the room és l’adaptació cinematogràfica del llibre homònim de Yannis Varoufakis, ex-ministre de Finances al primer govern de Syriza. El director és el greco-francés Konstatino Costa-Gavras, conegut per fer cine social amb pel·lícules com Z (1969), Missing (1982) o la més recent El Capital (2012).
Estrenada l’any 2019, la producció d’aquest drama polític no és comparable a una gran producció d’una sèrie de Netflix, en quant a mitjans audiovisuals i execució artística. Però aconsegueix transmetre la gravetat d’un moment decisiu per a la història nacional del poble grec. Tanmateix, els actors s’esforcen per a mostrar la personalitat, els dubtes, les febleses i la força de voluntat dels protagonistes.
Entre paisatges urbans de tragèdia econòmica i de reunions inacabables a Brussel·les, el director s’atreveix a incloure breus moments humorístics i gairebé surrealistes, que donen una certa sensació momentània de manca de realitat. Com aquells malsons estranys que es tenen després de dies molt enfeinats.
La història narra l’experiència com a ministre de Varoufakis l’any 2015, i les seves relacions amb els seus homòlegs amb la resta d’Europa així com amb el Primer Ministre, Alexis Tsipras.
Hem de tenir en compte el context en què Syriza arriba al Govern. Al 2013, l’atur havia arribat al 27% de la població. Durant cinc anys, el conjunt de l’economia grega s’havia contret un 25%, mentre l’oligarquia augmentava els beneficis empresarials. Es retallen els drets sanitaris i més de 3 milions de persones no poden accedir a la cobertura mèdica. Els rescats per part de la troika en forma de préstecs fan que es dispari el deute públic.
El govern conservador de Karamanlis havia falsificat les dades macroeconòmiques del dèficit públic, fingint que l’estat financer de l’administració pública era acceptable. El dèficit era quatre vegades més elevat. Tot això s’havia fet amb el suport tècnic del banc Goldman Sachs. El posterior govern del socialdemòcrata Papandréu pacta amb la Troika (Comissió Europea, FMI i BCE) uns programes de rescat condicionats a una política econòmica d’austeritat.
El primer que sobta és com una força política que just acaba d’aterrar a les institucions de l’estat-nació hel·lènic ha de gestionar una greu crisi econòmica, enmig dels prejudicis dels països centrals de la Unió Europea. Una mescla de condescendència racista cap el que consideren com a “narcisisme mediterrani” i un rebuig elitista cap al populisme d’esquerres. L’eufòria d’haver arribat al poder deixa pas a la dificultat d’arrencar concessions als creditors. Syriza es planteja mesures que afecten al conjunt de les institucions europees, amb una proposta de New Deal per a la UE, desenvolupant la funció del Banc Europeu d’Inversions.
Varoufakis es troba amb el rebuig sense pal·liatius del Ministre alemany, Schäuble, que no vol cedir ni un pam el Memoràndum pactat amb l’anterior govern de dretes. El Ministre alemany li diu que “Les eleccions no poden canviar la política econòmica”. Les reunions resulten infructuoses i el pla per a reestructurar el deute de l’estat grec només troba una certa simpatia en privat amb el govern francès. Tanmateix, els socialistes francesos no fan públic aquest moderat suport a la posició de Syriza.
Evidentment, aquest relat parteix del punt de vista de Varoufakis.
Es mostra a ell mateix com una persona íntegra, disposat a marxar si no pot fer el que ha vingut a fer. Sense capacitat per a implementar el seu Pla B: engegar una moneda alternativa a l’euro per a començar una nova etapa per a superar les polítiques d’austeritat.
El Poble es menciona però és llunyà. Es mostra en forma de manifestants. Una multitud anònima. Només s’arriba a personalitzar en forma de taxista. Aquest taxista no li cobra pels seus serveis a Varoufakis, en mostra de confiança. Tsipras tem que el Poble es senti defraudat per ells, però sap que el marge de negociació amb els creditors és escàs.
Alexis Tsipras decideix convocar un referèndum per posar sota la decisió de l’electorat grec l’aprovació del Memoràndum pactat amb l’Eurogrup.
La campanya es veu tensada per una crisi de liquiditat bancària que obliga a posar límits als diners que es poden retirar dels bancs grecs. La premsa europea realitza una forta campanya de desprestigi contra el govern grec.
El resultat es decanta pel no.
Varoufakis finalment dimiteix, i el govern grec es veu obligat a acceptar un Memoràndum amb pitjors condicions. S’inclou un fons de privatitzacions, que obliga al govern grec, sota la direcció dels homes de la Troika (FMI, BCE i Comissió Europea) a posar a la venta actius de l’Estat grec, incloent ports, empreses públiques o inclús illes.
La narració no cau en el risc de categoritzar a Tsipras com un traïdor. Més bé, ens mostra els errors que es van cometre i la angoixant sensació d’estar sota pressió. En una escena còmica enmig la tragèdia, Tsipras diu “és com si fos un peix espasa i tiressin de mi, em deixessin anar. Tirar, deixar anar. Tirar! Deixar anar!”, mentre fa un gest esperpèntic com si estigués pescant un peix invisible.
L’objectiu de l’eurogrup i de la Troika era clar: disciplinar a la resta de pobles. Que ningú intentés tenir la mateixa audàcia que el Govern grec.
A l’ombra del Memoràndum
Les comparacions amb l’actualitat són esfereïdores.
L’Eurogrup, un òrgan informal, sense reglament, sense transparència. Un grup on es prenen decisions transcendentals per a milions de persones. A pesar dels canvis continguts en el Tractat de Lisboa per a reduir el que s’ha anomenat freqüentment “el dèficit democràtic” de la Unió Europea i algunes millores parcials, el funcionament de l’Eurogrup ens mostra com a la UE es mantenen pràctiques difícils de fiscalitzar per a la societat civil.
Tornem al 2020.
Aquests dies hem vist les diferents posicions entre els autoanomenats “frugals” (Països Baixos, Suècia, Dinamarca i Àustria) i els països més afectats, amb un paper mediador de l’eix franco-alemany. Entremig, amb acusacions al Grup de Visegrad de ser contraris a l’estat de dret (i per tant, de ser enmig d’una deriva dictatorial).
Les tensions en les negociacions sobre les ajudes financeres del nord al sud han tornat a fer aflorar una línia divisòria entre un centre, amb el seu combo de poli bueno/poli malo (Alemanya i Holanda, respectivament), i una perifèria del sud d’Europa totalment sotmesa. De fet, per aquest motiu Varoufakis alertava recentment del retorn de la Troika arran de les condicionalitats amb què els països del nord volen lligar els préstecs. L’ombra dels memoràndums torna a sobrevolar sobre els països mediterranis.
A l’anterior crisi vam arribar a veure intervencions de la UE i la Troika sobre països petits com Xipre o Islàndia, cop d’estat suaus a Italià i Grècia per posar de primers ministres a banquers com Mario Monti o Lukàs Papadimos. Ara es presenta un moment molt més dur i que com avisa Varoufakis pot dur a una austeritat massiva molt pitjor que la de l’anterior crisi.
Un aspecte que com mostra la pel·lícula no va ser pres per Varoufakis des d’una perspectiva, diguem-ne argentina (entenent com a tal l’actual política d’Alberto Fernández consistent en endegar una auditoria des del congres alhora que duent a terme una moratòria del pagament dels interessos del deute i negociant en aquest cas amb l’FMI una reestructuració del deute extern argenti).
En aquest sentit, Costas Lapavitsas o Éric Toussaint critiquen aquesta manca de claredat i fermesa estratègica en el govern de Syriza del que Varoufakis formava part. De fet, Lapavitsas a “L’esquerra contra la Unió Europea” (Tigre de paper, 2020) critica el federalisme hayekià que anima la UE. O dit en altres termes, un federalisme en el que es construeix una federació a costa d’arrabassar la sobirania a les entitats federades.
Un debat de petja llarga en la historia que ens duu a la polèmica entre aquesta mena de “federalisme” de Hamilton i l’autogovern de Jefferson. L’un bàsicament es un projecte estatista centralista i l’altre un projecte democràtic orientat a la participació ciutadana i per tant a l’autogovern més directe possible. Per això deia Murray Bookchin que aquesta mena de federalisme “no és més que l’engrandiment de l’Estat; de fet suposa una major centralització d’Estats ja centralitzats.” [1]
En el cas europeu ens topem amb un centralisme polític i econòmic que fonamentalment garanteix l’hegemonia alemanya i la d’alguns països del nord. Evidentment amb la col·laboració d’elits extractives en els països perifèrics.
Sobirania en l’Europa avasalladora
En la present crisi es preveu una caiguda major del 10% del PIB, en el cas del conjunt de l’Estat espanyol i d’un endeutament a finals d’aquest any major del 130% del PIB. Per no parlar dels problemes immediats d’atur in crescendo i de l’acceleració de la deslocalització de la industria civil, Nissan o Alcoa, mentre la industria militar va vent en popa ben protegida per l’Estat. La crisi del turisme, un problema imminent per a l’arc mediterrani i andalús, ens situa davant de la necessitat d’un nou model econòmic que no sigui una radicalització encara pitjor que el turisme extractiu.
Tot plegat condueix a una sèrie de tendències a les quals diversos moviments socials i polítics han respost amb un programa de mínims durant el pitjor de la quarantena. El nostre pa, pau i terra pot ser que sigui Renda Bàsica, Pla de Xoc Social i Reforma Urbana (control dels lloguers).
Un programa però que per a dur-se a terme requereix o bé de noves eines de finançament, la fiscalitat redistributiva, o bé de la reducció de certes despeses, com la militar o la destinada al pagament del deute. Però aquest plegat de debats es troben lluny d’abordar-se en les cimeres europees el to de les quals el marquen un bloc de països molt poc frugals quan es tracta de frau fiscal, com és el cas d’Holanda que sembla presidida per Ayuso arran de la seva estratègia de “rebaixes fiscals”. Els “paradisos” fiscals del nord no sols fan un dumping industrial i fiscal respecte a d’altres sinó que a més a més són els responsables de l’evasió fiscal de 825.000 milions d’euros, dels quals 190.000 corresponent a les grans multinacionals, segons explica l’informe Bretxa Fiscal Europea elaborat per Richard Murphy de la Universitat de Londres. Són xifres espaordidores majors a la del rescat amb condicionalitats que es prepara.
El problema de l’acord consisteix a més a més en que les transferències directes son menors a les despeses corrents i extraordinàries necessàries per a fer front a la crisi. Com explicava l’economista Sergi Cutillas en termes de transferència neta estem parlant de 43.000 milions (tot descomptant les pròpies aportacions a la Unió Europea) per a un període de set anys. Anualment serien 6.100 milions. Sols aquest any la despesa en pensions es preveu en 60.000 milions segons l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal. Per no parlar de la previsió de pagament de 29.300 milions d’euros en la despesa del deute. Les subvencions son clarament insuficients i la incògnita de l’ús que es pugui fer dels préstecs rau amenaçadora arran de la estricta condicionalitat que comporta com han assenyalat Miguel Urban i Gonzalo Donaire.
En resum, com apuntava Blai Burgaya en aquesta revista, és tot una qüestió de sobirania. Sobirania interna per als canvis radicals que recomanava César Rendueles amb tal de col·locar les prioritats populars en els pressupostos, sobirania territorial per no recaure en el centralisme neoliberal de la dècada perduda interior i sobirania externa front a una Unió Europa massa sovint avasalladora dels pobles perifèrics.
Notes
[1] Bookchin, Murray, “La crisis ecológica y la necesidad de rehacer la sociedad” a La próxima revolución, Virus Editorial, Barcelona, 2019 [1992], pp. 83.
