El canvi d’any sempre és un moment adequat per fer balanços i veure com van les coses. Acabem l’any fent un breu repàs de les publicacions més destacades del 2021 on diversos autors i autores recomanen llibres que s’han publicat o reeditat en aquest any que s’acaba amb la variant ómicron disparant a foc creuat. Però ja que ómicron és la quinzena lletra de l’alfabet grec, nosaltres us portem 16 recomanacions de lectures d’aquest any. Sempre una variant per davant.
1. El viento común. Corrientes afroamericanas en la era de la Revolución haitiana, de Julius S. Scott (Per Roc Solà)
Eric Williams a Capitalismo y esclavitud (Traficantes, 2011) ja havia explicat que l’esclavitud promoguda i organitzada pels europeus a l’hemisferi occidental entre els selges XVI i XIX no havia sigut un fet accidental en la historia econòmica moderna. Josep Fontana a Capitalisme i democràcia. Com va començar aquest engany (Edicions 62, 2019), l’esclavitud no va hauria sigut un fenomen marginal, vergonyant, però feliçment superat per la marxa triomfant del capitalisme i el règim contractual del treball lliure. En cap cas els fets històrics es van desenvolupar així. L’esclavatge va ser una peça crucial en el començament de l’acumulació a Gran Bretanya i els primers moments de la formació del capitalisme mundial.
Per a Julius Scott, i el seu llibre El viento común —publicat originalment en anglès al 2018 i traduït per primer cop aquest 2021— aquesta premisa és molt més que assumida i passa a analitzar-ne algunes implicacions i conseqüències. Amb una perspectiva de la hsitòria des de baix, estudia el viatge i la interconnexió d’idees a través del mar durant els finals del segle XVIII i principis del XIX. Pot semblar un tema extremadament particular —fins i tot el prologuista i historiador, Marcus Rediker, confesa que quan en va sentir a parlar per primera vegada va exclamar “Qui estudia això?”— però analitzar el paper de les idees de la Revolució Francesa, l’abolicionisme anglès i el reformisme espanyol en relació a la revolta d’Haití té tot el sentit del món. Especialment quan pensem que Haití va ser el segon país en aconseguir la seva independència i per tant, esdevenia la segona república d’Amèrica. La investigació de les interconnexions entre els diversos caps de la hidra de la revolució, no poques vegades soterrats per la historiografia oficial, és el que permet veure d’on sorgeixen les idees, les inspiracions que han seguit els camins del canvi social. Un llibre que és ja un clàssic de la historia des de baix. Un clàssic amb totes les seves implicacions.
2. Carcoma, de Layla Martínez (Per Jaume Montès)
La primera novel·la de Layla Martínez no és només un llibre més del gènere del terror, sinó una de les millors radiografies publicades el darrer any sobre els debats al si de la societat espanyola: la lluita de classes, l’auge del feminisme i la reacció patriarcal, les polítiques de memòria, l’abandonament de tota nostàlgia d’un temps perdut, etc. Si anteriorment l’autora ja havia abordat la necessitat pel pensament d’esquerres de recuperar l’esperit utòpic i d’imaginar mons millors, ara posa l’accent en l’obligació de fer política amb el cos i mobilitzant passions. També des del ressentiment. Contra aquell discurs liberal i anti-conflictiu que condemna tot odi de classe —però també de gènere i/o racial—, Martínez reivindica, a través de les seves dues protagonistes, la ràbia existent dins d’una societat que ens obliga a reduir la nostra vida al treball, a l’angoixa i a la inestabilitat. Així, s’ha de ressentir no només per un mateix, sinó també per la classe social; no només pels greuges personals, sinó també pel que històricament s’ha fet.
Per llegir una entrevista amb l’autora: https://debatspeldema.org/layla-martinez-politicament-em-sembla-potent-la-idea-del-ressentiment/
3. Jacques Lacan. Esbozo de una vida, historia de un sistema de pensamiento, d’Élisabeth Roudinesco (Per Eloi Gummà)
Publicada l’any 1995 i reeditada aquest 2021, la biografia de Jacques Lacan d’Élisabeth Roudinesco és la història d’un dels sistemes de pensament més fascinants i subversius del segle XX. Roudinesco aconsegueix historitzar el pensament lacanià mostrant-lo en l’evolució dels seus conceptes i en la seva relació amb els majors exponents del pensament francès de la segona meitat de segle com Sartre, Kojève, Bataille, Althusser o Lévi-Strauss. Lacan va arrossegar una generació fins al cor del dolor d’existir i va restituir la realitat del desig com a objecte de la psicoanàlisi. Roudinesco combat la lectura deshistoritzada i dogmàtica -com una totalitat sense contradicció- dels hereus legitimistes de Lacan liderats per Jacques-Alain Miller. Si la lògica lacaniana del subjecte es fundava en l’obertura, l’equívoc, l’ambivalència i la idea d’un domini impossible, la interpretació milleriana tancava l’obra de Lacan sobre si mateixa separant-la de la història i l’ambivalència on residia la seva força. L’origen de la mentida és el narcisisme. El llibre comença amb una cita de March Bloch: “Robespierristas, antirrobespierristas, os pedimos merced: por piedad, decidnos, simplemente, cómo fue Robespierre”. Seduïr és decepcionar.
4. L’aposta perduda, Cristina Barrial i Pepe del Amo (Per David Sánchez)
Una gran virtut de L’aposta perduda té a veure amb un factor aparentment extern al contingut del llibre. El fet que els seus dos autors, Cristina Barrial i Pepe del Amo, naixessin a la dècada dels noranta i, sobretot, el fet que tots dos siguin militants actius en col·lectius socials -en aquest cas de la ciutat de Madrid- no són meres anècdotes superficials que serveixen per emplenar els resums biogràfics que apareixen a la solapa del llibre, sinó que contribueixen a conformar una mirada molt específica, inevitablement generacional i decididament compromesa, sobre el fenomen de les cases d’apostes i sobre la vida i l’acció col·lectiva a les ciutats neoliberals.
És possible que L’aposta perduda sigui, en paraules dels seus propis autors, “el llibre sobre ludopatia menys psicològic i més social”. A l’assaig de Barrial i de l’Amo, publicat en castellà a Bellaterra i en català a Tigre de Paper, les cases d’apostes són, a més d’un greu problema social que afecta especialment els barris populars, el punt de partida per abordar-ne tota una sèrie de fenòmens interrelacionats que van des del subjectivisme emprenedor neoliberal fins a l’evolució de l’estructura econòmica i financera d’Espanya durant les darreres quatre dècades, passant per les potencialitats i els límits dels moviments socials en la seva batalla permanent pel “dret a la ciutat ”.
5. Las necesidades artificiales. Cómo salimos del consumismo, de Razmig Keucheyan (Per Roc Solà)
Razmig Keucheyan és un assagista de 46 anys que, en els últims temps, ha anat esdevenint una veu escoltada i llegida en els debats de les esquerres a nivell internacional. Tant les seves col·laboracions en les diverses revistes esquerranoses de refència (New Left Review, Jacobin, etc) però sobretot pel seu assaig de 2013, Hemisferio izquierda. Un mapa de los nuevos pensamientos críticos, l’han posat doncs sobre l’escena i fan imprescindible les seves aportacions. Al 2014, publicava La naturaleza es un campo de batalla, on s’introduia en els debats de l’ecologisme francès per dir fonamentlment dues coses: (1) que les catàstrofes ecològiques, lluny d’equiparar-nos, intensifiquen els antagonismes socials i (2) convoca a tots els agents transformadors a plantejar-se la qüestió de l’Estat. Però veiem l’últim assaig.
Al 2019, Keucheyan escriu Las necesidades artificiales. Cómo salimos del consumismo, un assaig que, si bé pel seu títol podria semblar l’enèssim panflet woke que ens conminaria a separar-nos de tot allò “superflu” en pos d’una vida “més real” i “inmaterial” —i on se’ns podria acabar proposant d’anar a viure al Montseny amb un ukelele, fer iogurts macrobiòtics i llibres amb forrat artesanal—, en el fons, proposa tot el contrari. Aquí Keucheyan parteix del plantejament que tota crítica del capitalisme ha de conjugar totes les seves dimensions. Per això, l’autor estructura els diversos capítols tractant cada una d’aquestes parts. Va des de l’esfera de la producció, passant pel tema de la distribució fins arribar al consum. En aquesta poliedre que és la crítica que fa Keucheyan, apareixen informes mèdics sobre l’alienació en la compra compulsiva, xifres documentades sobre el paper la logística en la fase amazon del capitalisme, la necessitat inherent de sobreproducció en el capitalisme i fins i tot la la disputa dels moviments en contra de la contaminació lumínica o la extensió de les garanties.
Finalment, les seves propostes —que no revelarem—, deutores dels plantejaments de la “teoria marxista de les necessitats” de Gorz i Heller, es poden enmarcar en l’igualitarisme radical que contempla com a horitzó quelcom que —tot i ser més que imprescindible— hauria de no quedar-se només en la satisfacció material de les necessitats vitals: la possibilitat de la millora qualitativa de l’experiència de la vida humana.
6. Comuneros: El rayo y la semilla (1520-1521), de Miguel Martínez (Per Albert Portillo i Xavi Granell)
Una de les grans novetats d’aquest any l’ha protagonitzat Comuneros, es podria dir fins i tot que ha estat publicat en el lloc i en el moment adequat. A cinc cents anys de la lluita de les ciutats castellanes contra els nobles, i, en última instància, contra el rei Carles V, Miguel Martínez recupera en aquest treballat assaig un republicanisme plebeu de veu castellana que alhora ens evoca una Castella plena de gent. Ha estat sens dubte un llibre central en la mesura que posa data, noms i cares, a l’eclipsi de la fraternitat que es produí a la península ibèrica. Els Comuneros, com les Germanies valencianes o mallorquines, representen un moviment revolucionari amb un programa polític basat en la democràcia municipal i el poder popular, així com un ideari econòmic enfrontat als impostos indirectes i desitjós de posar fi a l’evasió fiscal de les grans cases nobiliàries. Un passat carregat de present que Martínez s’encarrega de descriure en tota la seva complexitat examinant acuradament el partit de la plebs, titllat pels monàrquics de «maleïda secta de la llibertat», que eren els comuneros. Partit de la llibertat farcit d’apassionats per «la novetat de la igualtat». L’any dels Comuneros, 1521, s’esdevé a més a més un camí alternatiu a les glorificacions imperialistes de 1492. «No era mala missa morir per la República i estar al servei de la Santa Junta [de les Comunitats]» resumí el mossén comunero que era Antonio de Acuña, un dels molts personatges que Martínez recupera en la seva justa significació de l’oblit. Una tasca necessària per acabar de compondre el teixit comunero amb els sacrificis i les gestes del conjunt d’homes i dones del poble menut que s’enfrontaren als nobles en la fatídica batalla de Villalar al crit de «Padilla, Padilla, libertad!».
Per llegir una ressenya més extensa d’aquest llibre:
7. La Germania mallorquina, de Maria Margalida & El moviment revolucionari de les Germanies, d’Eulàlia Duran (Per Albert Portillo)
Si els Comuneros sacsejavent Castella, al País Valencià i a Mallorca les revoltes del poble menut s’esdevenien autèntiques revolucions socials sota el signe de la germanor. L’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ens ha dut aquest any dos títols imprescindibles per a reviscolar els cinc cents anys de les Germanies. Eulàlia Duran, especialista en la matèria, presenta les idees dels teixidors, velluters, paraires i menestrals que prengueren part en la revolució. Una revolució fiscal dirigida contra els nobles, però també política que aspirava a fer del País Valencià i Mallorca confederacions republicanes de municipis semblants a les italianes. Líders com Vicent Peris o Joanot Colom, el Robespierre valencià i l’Espàrtac mallorquí, apareixen en tot el seu esplendor com a capitostos d’una concepció republicana popular equiparable a la dels diggers o «True Levellers» de la guerra civil anglesa. Per això, vers aquesta desmemòria pren tanta importància l’exhaustiu estat de la qüestió realitzat per Maria Margalida sobre la revolució que de 1521 a 1523 al crit de «Que pac qui deu!» atacà les cases de cavallers i mercaders així com els deutes i els impostos que ofegaven a la població. Margalida explica amb tot detall el setge historiogràfic que ha patit la Germania de Mallorca justament per aquest motiu, fent de la seva vindicació alhora un acte partisà. Doncs, els agermanats mallorquins no només deixaren un model municipal d’organització, el Consell revolucionari dels Tretze (fruït de l’exemple valencià), o un marc territorial balear, en voler estendre la Germania al conjunt de les illes, sinó també un seguit d’accions com l’alliberament i allistament dels esclaus, liderats per Joanot Colom, contra els nobles esclavistes. Aquestes són algunes de les obres que han sortit aquest any de la mà de l’editorial Lleonard Muntaner i que han tingut l’encert de vindicar els combats i les idees dels agermanats.
8. Joan Fuster i el pensament nacional. Entre el problema i el programa, d’Antoni Rico. (Per Albert Portillo)
El 2022 serà un any triplement Fuster en raó del centenari del seu naixement que coincideix amb els trenta anys de la seva defunció i alhora amb els seixanta anys de Nosaltres els valencians. El debat sobre la proposta política i cultural de Fuster prendrà, de ben segur, una extraordinària vitalitat arran de la innegable vigència dels problemes que continuen sacsejant la hipòtesi fusteriana que coneixem per Països Catalans. Toni Rico ens presenta un mapa sobre el context de l’elaboració del paradigma nacional de Fuster i la decantació d’aquest entre les diferents forces polítiques i socials que al tombant del franquisme anaven enfornant els seus models alternatius de país. Es tracta per aquesta raó d’una història del pensament estratègic de l’intel·lectual antifranquista més important del País Valencià, de l’eclosió d’una proposta nacional-popular que en escometre una anàlisi de base històrica i estructural del País Valencià reformulava el paraigües polític i cultural de les forces antifranquistes valencianes, catalanes i balears. La radicalitat democràtica de Fuster contenia una negació de la burgesia com a agent nacional i l’afirmació d’una altra classe social com a subjecte de país que va produir un refús en el conjunt de l’espectre conservador i un estímul en el camp plebeu. Una perspectiva substancialment diferent a la que es proposava Vicens Vives al mateix moment a Catalunya. Toni Rico presenta així els complexos debats culturals i polítics al voltant de la redefinició de la catalanitat i de la presentació dels Països Catalans com a marc territorial de la nació cultural. Alhora que radiografiant un paradigma que no sols entomava una batalla cultural per la unitat de la llengua sinó que encarava també els reptes que l’autodeterminació suposava en tant que emancipació social i nacional en uns Països Catalans amb un desenvolupament combinat però desigual dels seus processos polítics.
Al País Valencià no s’ha pogut ignorar el batec estratègic de Joan Fuster, però i en la resta dels Països Catalans? Aquesta pregunta que es fa Rico i que coincideix amb la inquietud del pròleg de Ferran Archilés; consistent en què malgrat els múltiples despertars del sobiranisme sembla que els Països Catalans continuïn absents de tot full estratègic, situació que no deixa d’oferir una oportunitat. En paraules d’Archilés; «És un bon moment per a tractar d’entendre com ens ha arribat Fuster: com hem arribat a Fuster, doncs». Rico s’ocupa, certament, d’aquest impuls cabdal, gens fàcil d’acomplir, i ens proporciona a les noves generacions un enfocament de Fuster i dels seus combats amb el rigor històric i intel·lectual que es mereix; un Fuster polièdric i amb diverses fases, susceptible de noves relectures, també des d’un republicanisme agermanat.
Per veure una presentació d’aquest llibre:
https://www.youtube.com/watch?v=ilhNkx4aHGQ
9. Un estany que vessa, de Juma Barratxina (Per Nerea Campo)
La veu d’Un estany que vessa és la d’un cavaller postmodern que viu entre l’èpica contemporània -el salari i l’abatiment generacional- i un ideal amorós ple de cortesia. El poemari d’en Juma B. Barratxina, recentment publicat per Edicions 3i4, ha rebut el XLI Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.
Amb una lírica sòbria se’ns presenta aquest amor cap a la poesia com a reducte de resistència, que encercla i envolta pensaments i sentiments, i d’aquesta manera els defineix, els delimita, els entén. És per en Juma la poesia un espai on parar, sentir i somiar. En paraules de Schlegel »l’essència del sentiment poètic radica en el fet que cadascú pot ser conduït per si mateix a un estat afectiu sense un suport exterior, fantasiejar sense més». Les anques del cansament, pesades, clavades i lentes arrosseguen vora un estany buit que vessa rebel·lió, abatiment, confusió i dubtes existencials.
Una boira d’oli, la primera part del poemari, és una lluita -amb l’espasa de Camelot- entre el plaer i l’ascetisme, entre la llum i la foscor. Plens de referències religioses els alexandrins són crus, marcats pel silenci i la constant remor del manducare d’un monjo que »segueix carregant el pes del món». Cèrcols apel·la directament a la tradició literària: »protegir de les aus, que gruen el cadàver» -el cadàver del guerrer profanat i rodejat d’aus rapinyaires-. La sensualitat del misteri i el dubte generacional ens porten a una reflexió sobre la figura del poeta-eremita que »envela l’existència» i l’encercla, tot explorant el marge del jo i intentant-ho amb el nosaltres. Mentre que la fugida del temps marca el ritme, els poemes es connecten per l’oli dens, el fum i la boira. La por i la melancolia es refugien ajagudes al caliu de la família, caliu que s’oposa a l’agenollada penitència que busca constantment un saber misteriós, diví.
Pectus excavatum és sens dubte un clar exemple de buidor i crisis existencial de la postmodernitat, una poètica de l’exhauriment marcada per un agnosticisme no només religiós sinó també ideològic. Fossa comuna introdueix la memòria històrica alhora que reflexiona sobre la hiperproductivitat, la solitud i la violència. Una boira d’oli és un combat entre el realisme depressiu (el salari, la fam, els budells) i l’idealisme poètic (la tràquea, la idea, la paraula) que ens fa relliscar en un »gest constant cap al no-res» cap a la segona part del poemari, els vergers on jeure, on la cerca de la fe sembla arribar a la seva fi amb uns resultats no gaire esperançadors.
Els vergers on jeure és un viatge per l’Iran ple de tristesa i humilitat, de records de la guerra i xadors adolescents. La »maldat de la teocràcia» a un noi que podria ser jo a Teheran és símbol de la repressió, la censura i l’amor reclòs a l’espai privat que constantment colpegen aquesta segona part d’Un estany que vessa. Els vergers on jeure ens dóna un buf d’aire fresc viatger després de la densa boira d’oli.
El poemari fa el tancament amb la por ha premsat les olives tercera i última part de la creació poètica d’en Barratxina. El colofó final arriba amb el rescabalament del dolor, un dolor que marca l’estil de la veu poètica, o més aviat amb la seva acceptació »al món només s’hi pot ésser pur resistint: sense la cuirassa l’humà esdevé humà». L’última part del poemari és un sagrari des d’on recloure els anhels i les absències, es retorna a la densitat i el prec, a la simbologia religiosa i a l’amor com a transcendència de l’ésser. La mort és el centre de les obsessions en aquest poemari ple de vida.
10. Republicanisme, catalanisme i socialisme, de Gabriel Alomar (Per Blai Burgaya)
Gabriel Alomar ha estat, és i serà un dels majors intel·lectuals que ha tingut el nostre país. Va ser el primer en sintetitzar l’emancipació social amb l’emancipació nacional. Així, va esdevenir un actor central en la primera formulació d’un catalanisme popular a la vegada que es convertía en un dels grans recuperadors del llegat de Pi i Margall. També va ser un dels primers en teoritzar el corrent artístic i filosòfic del Futurisme. És a partir d’Alomar que es planteja la teoria dels tres moments del catalanisme: l’alliberament nacional vindrà el dia que les classes obreres facin d’aquesta reivindicació la seva reivindicació. Per tant, és Alomar el que lliga les tres grans tradicions polítiques del segle XX a Catalunya: Republicanisme, catalanisme i socialisme. Aquesta antologia recentment editada és un gran llibre per començar a posar les bases necessàries per a la recuperació d’autors que, com Gabriel Alomar, la historiografía oficial havia anat deixant de banda i constitueixen el moll de l’os de la catalanitat republicana.
Per llegir una ressenya més extensa d’aquest llibre:
https://lalectora.cat/2021/12/21/gabriel-alomar-de-bell-nou-retrobat/
11. Una nova cultura per al poble. El congrés de cultura catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977), de Mariona i Manuel Lladonosa
Mariona i Manuel Lladonosa han publicat un llibre on es recupera el que va suposar el Congrés de Cultura Catalana, que va arribar a tot el territori i generar debats molt plurals al voltant de quin podia ser el paper de la cultura catalana en el context posterior a la transició. El debat lingüístic, la disputa de l’esquerra per liderar la reivindicació nacional i les influències de Gramsci són presents en una narració que podria ser avui un bon punt de partida per remarcar la importància i la voluntat d’obrir el debat per reactualitzar aquestes qüestions per a la Catalunya del segle XXI.
12. Dejar de ser súbditos. El fin de la restauración borbónica, de Gerardo Pisarello
Aquest llibre del diputat d’ultramar en el Congrés dels Diputats, analitza la monarquia borbònica des dels seus orígens fins l’actualitat. Redactat amb fidelitat històrica i el profund coneixement republicà de l’autor, ens permet tindre un mapa de com tota una sèrie d’esdeveniments històrics han condicionat que la monarquia espanyola aparegui sempre com la clau de volta de tot un sistema de privilegis. Com va dir Azaña d’Alfons XIII, aquest mai va dubtar a prendre partit: “És que no sabem tots que un dia don Alfonso va poder dir “sí” i no ho va dir, i que un altre va poder dir “no” i tampoc ho va dir?”. Per tant, l’alternativa a aquest sistema coronat de privilegis no podia ser altre que la República. Si la monarquia espanyola mai va ser simplement una forma de govern més, la república tampoc. Amb el llibre de Pisarello es vislumbra una tradició republicana autòctona d’arrels profundament federals que tot i eclipsada en els darrers temps, continua sent una font inesgotable d’eines per transformar la societat (no sols per canviar un cap d’Estat).
Per llegir una ressenya més extensa d’aquest llibre: https://www.sinpermiso.info/textos/un-reino-por-encima-del-rey-resena-de-dejar-de-ser-subditos-de-gerardo-pisarello
13. Pijos. Guia Pràctica. Qui són, què fan i on trobar-los, de Marc Giró
Com diu Rita Rakosnik, «Marc Giró és l’únic home que m’interessa de Catalunya». I és que és difícil que sigui d’alguna altra manera perquè Marc Giró ha escrit un dels estudis sociològics més acurats i precisos dels últims temps. Amb les majors virtuds d’una aproximació acadèmica de la sociologia qualitativa ressegueix els espais de socialització, els imaginaris de referencialitat i fins i tot, el llenguatge i modismes emprats pel grup social que estudia. L’ampli ventall cromàtic de les dades recolectades fan evident el temps perllongat de dedicació a aquesta tasca imprescindible de tot sociòleg. El seu grau de vinculació amb el grup social d’estudi, que és el que permet la recol·lecció de dades fiables, no entra en contradicció amb el seu enfocament de mètode etnogràfic i d’evaluació il·luminativa. En definitiva, el llibre que Pierre Bourdieu o Richard Sennett mai van escriure.
I com que Marc Giró guanya en veu, us deixem una presentació al seu llibre: https://www.youtube.com/watch?v=jkkTlWDHXas
14. Globalistas. El fin de los imperios y el nacimiento del neoliberalismo, de Quinn Slobodian (Per Eloi Gummà)
Quinn Slobodian analitza el neoliberalisme -i principalment l’Escola Austríaca de Hayek i Von Mises- en la seva recerca al llarg del segle XX d’una solució institucional que permetés aïllar el poder dels mercats davant l’amenaça de la democràcia de masses i la justícia social, desmentint algunes visions assumides que tendeixen a entendre’l com un projecte de debilitament del poder de l’Estat. La principal tesi i contribució del llibre és aquesta anàlisi profunda del neoliberalisme no tant com a teoria econòmica sobre el funcionament del mercat, sinó com a teoria de l’Estat i del dret, emfatitzant el paper actiu que juguen els neoliberals en la construcció d’institucions i tractats que resultaran absolutament claus.
La utopia neoliberal al llarg del segle XX, conclou Slobodian, havia estat crear un món de gent sense poble. Però la crisi econòmica del 2008, que va cristalitzar en una crisi de sobirania, va fer tornar a emergir el poble com a agent històric i és el que ens ajuda a entendre avui el cansament de l’hegemonia neoliberal en fenòmens propers com una dreta que aparentment desconfia de la globalització, les demandes de major sobirania a Catalunya o el retorn i les noves formulacions d’aquest concepte al si de l’esquerra. Per llegir una ressenya més extensa d’aquest llibre: https://sobiranies.cat/globalisme-nacio-i-crisi-de-sobirania-una-historia-del-neoliberalisme/
15. El mapa fantasma. La epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno, de Steven Johnson (Per Xavi Calafat)
A cavall entre el gènere novelistic i l’assaig periodístic, el llibre de Steven Johnson publicat al 2006, va sortir publicat al 2020 en la llengua castellana en l’editorial Capitán Swing. Si l’objectiu de l’autor era traçar una història el més fidel possible als aconteixements que succeïren en el barri londinense del Soho, fa ara més de 150 anys arran de l’epidèmia de cólera, el llibre es converteix aviat en un cant al fet urbà; els seus dilemes, les seves contradiccions, els perills que comporta o els avantatges que produeix. I és així que en aquesta història suigeneries del colera, ens trobem amb dos grans ments de l’època que anant en contra del criteri científic establert i dominant foren els primers en averiguar que l’orígen de l’epidèmia no estava en la contaminació de l’aire o en una suposada tendència genètica de les classes obreres a contagiarse, sinó en la infecció de l’aigua d’ús quotidià a la ciutat per aigües residuals.
En un context poc higiènic, ens adonem de la importancia que te la gestió de residus i el reciclatge per a què una ciutat no mori ofegada. Amb Johnson entenem que les primeres batalles per garantir una urbanitat digna per a tothom continúen en part sent les nostres: o s’instauren sistemes de recollida selectiva “porta a porta”, es municipalitza l’aigua per treure-la fora dels circuits mercantils i en definitiva, procedim a dotar-nos d’infraestructures per fer front al canvi climàtic o el futur de la urbanitat potser que sigui ben fosc. El llibre ens ofereix diversos exemples de com les persones amb les seves latrines i els seus pous negres infectaven els rius i les fonts, d’on després les multinacionals del moment extreien l’aigua contaminada, per tornar-la a servir a la gent. Un entrecreuament brutal entre residus, aigua i capitalisme que va donar per resultat una xifra altissima de morts.
Evidentment, com sol passar en aquests casos, els grans popes de la ciència mèdica del moment tildaren de bojos i no feren cap cas les recomanacions d’aquells científics que veien el problema amb claredat. Recordin el que ja deia Thomas Kuhn sobre la història de la ciència i com canvien els paradigmes científics: La competencia entre paradigmas no es el tipo de batalla que puede ser resuelta sobre la base de pruebas. Així doncs, malgrat les proves aportades i els estudis de cas posats en pràctica de manera quasi sociòlogica, “la teoria hidríca” no podia rivalitzar amb “la teoria miasmatica”. El protagonista, John Snow, moriria sense veure com les autoritats sanitàries reconeixien la seva teoria.
Malgrat tot, la veritat va sortir a la llum i Londres es va lliurar del cólera per sempre. Prenguem nota per entendre l’actual epidèmia de la Covid19.
Per llegir una ressenya més extensa d’aquest llibre: https://elpais.com/ciencia/2020-06-19/la-inesperada-muerte-de-la-senora-eley-que-descubrio-como-combatir-las-epidemias.html
16. La automatización de la desigualdad, de Virginia Eubanks. (Per Iván Montemayor)
Virignia Eubanks ens endinsa en el món dels algoritmes i els càlculs actuarials que cada cop determinen més les nostres vides. Des de les prediccions sobre accidents que poden denegar polisses d’assegurancess, les investigacions per frau que poden cancelar les cobertures mèdiques de persones amb pocs recursos, fins arribar al control digital de persones sense llar per a classificar-les, disciplinar-les i si cal, castigar-les.
Partint del context d’uns Estats Units devastats per dècades de neoliberalisme salvatge, Eubanks ens mostra com el tractament massiu de dades per part de conglomerats empresarials, enlloc de millorar la qualitat de vida d’àmplies capes de la població, serveix per consolidar les desigualtats existents. Les bases de dades automatitzades impedeixen, per exemple, l’accés a l’habitatge als sectors més exclosos de la societat. Podem caure en una deriva similar si apostem per mesures de New Public Management i gestió de riscos? És la inquietant pregunta que ens provoca aquest llibre.
(16+1). Pasionaria, de Diego Díaz. (Per David Sánchez)
Pasionaria (Hoja de Lata) de Diego Díaz, contribueix decisivament a l’estudi de la història del PCE a través de la figura d’una de les seves principals dirigents històriques: Dolores Ibárruri.
L’assaig de l’historiador Diego Díaz aprofundeix en la biografia d’una dona i dirigent política excepcional que, com s’assenyala al subtítol mateix, va viure una vida absolutament ‘inesperada’: prova d’això és l’aparició de Pasionaria al centre d’una fotografia col·lectiva al 70 aniversari de Stalin envoltada de dirigents comunistes internacionals com Mao, Khrusxov o el mateix Stalin. Díaz relata amb un estil àgil, vivaç i seductor la biografia d’Ibarruri, aturant-se en els seus moments més èpics, com l’alliberament dels presos de la presó d’Oviedo després de la victòria del Front Popular el 1935 o la vindicació d’un patriotisme popular i antifeixista, a la vegada que es fixant també en els episodis més tenebrosos i en les actituds més sectàries adoptades per la dirigent estalinista.
