“Però allà baix també creixien els homes, un exèrcit obscur i venjatiu, que germinava lentament per a qui sap quines futures collites, els gèrmens dels quals no trigarien en fer esclatar la terra.”
Émile Zola, Germinal, 1880
“Hem de crear el nostre propi món a les entranyes mateixes del sistema capitalista, però no sobre el paper i amb lirismes i elucubracions filosòfiques, sinó a més, sobre el terreny, pràcticament, despertant la veritable confiança en el nostre món d’avui i de demà.”
Joan Peiró
Escriure sempre és una mena de compromís i no només per les intencionalitats de l’escriptor sinó també pels efectes que pretén provocar en qui llegeix. En aquest cas, el compromís a que ens convida l’Ivan Miró a Els vincles audaços (Manifest, 2023) és a pensar en les formes més cabdals de la política revolucionària: els vincles. La novel·la és un excel·lent exercici narratiu, carregat de poesia, que manega amb destresa les eines pròpies de la historiografia.
Així, hi ha dos llargmetratges a que ens convida Miró; l’un reprodueix una pel·lícula sobre la generació heroica que bastí la CNT en el primer quart del segle XX, l’altre, comprèn tot un conjunt de fotogrames sobre la generació del moviment antiglobalitació dels anys noranta. Escenes d’un plató sacsejat per la tragèdia, individual i col·lectiva, l’assassinat de Francesc Comas «Paronas» i el suïcidi de Pablo Molano fan d’Els vincles una novel·la colpidora fins al moll de l’os.
En el darrer escenari temporal, perquè els esdeveniments que retrata Miró són coetanis de bona part de les generacions militants que hem vingut després; les acampades a les places del 15M, les corredisses furioses al Sants de Can Vies, l’1 d’octubre o la batalla d’Urquinaona, retalls d’un mateix tapís clarament conegut però que, tanmateix, fa de pont entre diferents generacions.
En canvi, la brutal desincronització entre l’epifania del moviment obrer al Congrés de Sants, o en la vaga de La Canadenca, i un present vist amb els ulls d’en Jonàs, el personatge que ens situa al segle XXI, ens constata el trauma d’una memòria estroncada, com fa palès Miró:
“Per quina raó escodrinyava, com un talp historicista, la vida i la mort d’en Francesc Comas i Pagès? Quin sentit li conferia perforar el present rere les passes perdudes d’en Paronas? Immers en la «tasca àrdua d’honorar la memòria dels essers anònims», en Jonàs se sentia armat per una senzilla intuïció: pensava que el passat sempre es trobava habitant d’alguna manera, el temps present, en un estat somort o de latència, i que només calia convocar la memòria, conjurar-la amb els dits, amb els ulls, amb la veu, per fer reviscolar el passat.”[1]
És el botxí del militant anarcosindicalista, però, qui ens ofereix l’homenatge més brutal a la memòria. La que dona sentit a la tasca partisana de recuperar el passat. Martínez Anido, el «bulldog del rei», governador civil de Barcelona, en escriure a l’amo burgès, Maties Muntadas de l’Espanya Industrial, després de l’assassinat de Salvador Seguí i Paronas, que: “Hi ha qui no es resignen davant la pèrdua dels seus campions.” Dues centes mil persones acudiran a l’enterrament de Paronas un 18 de març de 1923. Un jove treballador anarcosindicalista de 27 anys ha estat assassinat pels pistolers de la patronal i el poble respon, en el seu dol i en el de Seguí, assassinat amb ell, de la mateixa manera que ho va fer per Layret, caigut el 30 de novembre de 1920.
En el joc de miralls entre en Paronas i en Jonàs rau una hipòtesi per a entendre no només l’àmbit èpic de l’assalt als cels, l’avantguarda, o el treball pacient de la construcció d’un nou món, la rereguarda, sinó el nucli més íntim de la política revolucionària; la forja d’uns vincles sense els quals són incomprensibles les audàcies, els sacrificis o els plaers.
En aquest sentit, podem dir que Els vincles audaços és un homenatge a l’amistat, amb tots els seus ets i uts. Un vincle ancorat en la reciprocitat, el temps, l’espai, les imatges, alhora que, paradoxalment, intangible però tanmateix concret i, fins, corporal. No per casualitat, Miró reprèn a Simone Weil i la seva definició de l’amistat com una singular forma d’amor, és a dir, en estimar; “a un ésser humà com es voldria estimar tota la humanitat.”[2] En definitiva, una inspiració: “d’altres formes d’estimar més profanes, més atentes a l’equilibri entre la proximitat i la distància” [3]. Una hipòtesi fraternal, podríem dir à la Toni Domènech, potser, en partir de que: “L’amor, en totes les seves formes, segueix sent la manera més significativa d’establir relacions socials”, en paraules d’Eva Ilouz [4], així, no escapa a la complexa doble condició de l’amor palesada per Alexandra Kollontai: <<l’amor-camaraderia>> i <<l’Eros alat>>:
“L’amor-amistat es troba en contradicció amb l’amor-passió. En un cas, l’amor està dominat per l’harmonia psíquica: en l’altre, té per base <<l’harmonia del cos>>. [5]
I aquesta contradicció, oberta, la feia patent Kollontai a Obriu pas a l’Eros alat! Una carta a la joventut obrera ja que, si per un cantó, afirma que:
“La ideologia de la classe obrera no pot desplaçar a l’<<Eros de les ales desplegades>>. Més aviat al contrari: és a dir, com a força social i psíquica, prepara el reconeixement del sentiment d’amor.” [6]
Per l’altre, també assenyala l’afinitat amb l’amor-camaraderia:
“Eros, el déu de l’amor, ocuparà un lloc d’honor amb sentiment capaç d’enriquir la felicitat humana en aquesta nova societat, col·lectivista pel seu esperit i les seves emocions, caracteritzada per la unió feliç i les relacions fraternals entre els membres de la col·lectivitat treballadora i creadora.” [7]
En tot cas, allò que resta sedimentat és el seu caràcter en tant que factor històric i social, que potser en la hipòtesi fraternal connecta el dret a l’existència amb la igualtat dels gaudis proclamada en el transcurs de la revolució francesa per aquells qui pretenien la més completa democràcia política i social.
Adob per a l’arbre de la igualtat de Graccus Babeuf, el de les llibertats públiques de Pi i Margall o per a l’arbre del temps i la memòria dibuixat per Miró: “La ciutat és un arbre esponerós de columnes de fum, un arbre estellat de conflicte social.” [8] On s’hi conjuguen en un doble batec l’avantguarda d’assalt del vell món com la rereguarda laboriosa del nou:
“Tot moviment social necessita una rereguarda. No com un espai que resta al marge del front, sinó com la matèria sensible que el sosté. No com la part més endarrerida del combat, sinó com la força quotidiana que el desplega.” [9] –i és que es tracta d’un batec que perfectament pot canviar de sentit– “La rereguarda es confon amb l’avantguarda. La rereguarda -quan els temps ho requereixen- és acció”. [10]
La Vaga dels Nens de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, l’assalt de la presó de dones del carrer Reina Amàlia el 14 d’abril de 1931 o l’espectacular victòria de les dones obreres al gener de 1918 contra la inflació, per la rebaixa d’un 50% dels lloguers i la readmissió dels treballadors acomiadats en conflictes anteriors, en constitueixen tot un seguit d’exemples més que il·lustratius. “És el vaivé general entre la rereguarda i la insurrecció, que a tothom transforma.” [11]
Tot i així, és cert, com recorda Miró, que en el gran “parlament de la democràcia obrera”, el Congrés de Sants de la CNT, no hi són les dones perquè no se les deixa participar. Mary Wollstonecraft ressona com un tro de fons: “Els tirans de totes les denominacions, des dels reis fins als pares de família actuen i raonen igual” (Vindicació dels drets de la dona, 1792). Per a rompre totes les subjugacions, el nou món no pot reproduir les dels tirans, diria la gran republicana anglesa.
Probablement aquesta ressenya sobre el mapa dels vincles que ens presenta Miró sigui insuficient, la millor manera doncs no és altra sinó que llençar-se a la lectura d’una novel·la que té un altre mèrit que val la pena destacar. I és que, segurament, ens trobem davant d’una de les poques novel·les, en el camp de la literatura catalana, obertament fidel a la tradició de la novel·la obrera del segle XX, és a dir, un cant a la utopia i a la lluita. Una vessant que té una deu literària inesgotable, com va fer notar Joaquim Maurín:
“La tragèdia dels camperols andaluços i gallegs, la vida ombrívola de l’emigrant que va a l’Amèrica a la conquesta del pa, la lluita heroica del proletariat català, els baixos fons terroristes i policíacs de Barcelona constitueixen una font inesgotable per a un art nou.” [12]
Els vincles audaços perfectament podria considerar-se una obra digna del romanticisme plebeu à la Víctor Hugo o del Germinal d’Émile Zola, una estela en la línia del Ramon J. Sender revolucionari i llibertari. Un camí poc recorregut després de 1939 malgrat Manuel Vázquez Montalbán, tot i Asesinato en el Comité Central o Galíndez, o Manuel de Pedrolo, sobretot Totes les bèsties de càrrega o Acte de violència, o l’Eduardo Mendoza de La ciudad de los prodigios. Tampoc Ramona, adéu o El temps de les cireres de Montserrat Roig es poden considerar satisfactòries en aquest sentit. El desencís de l’antifranquisme pesa massa per a recuperar el vigor heroic de les lluites socials. En el pitjor dels casos, ben patent en l’evolució conservadora de Mendoza. Però en els traumes de la mèmoria i en els <<cinismes o impotències d’esquerres>> projectats per Montalbán o Roig en la literatura no hi ha una sortida gaire millor. En el cas de Pedrolo, sigui per la censura franquista o pel desinterès, fins les novel·les més combatives suren en el buit històric. A tal punt arriba la cesura que la gran novel·la sobre Salvador Seguí no l’ha generada la literatura catalana sinó Antonio Soler a Apóstoles y asesinos: vida, fulgor y muerte del Noi del Sucre.
<<Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar>> [13], un requisit establert per Joan Salvat-Papasseit que manca llastimosament en el nostre panorama però que Miró acompleix amb escreix. I d’aquí el mèrit d’una obra, esperem que no sigui la darrera d’Ivan Miró, sense por a recuperar el fil roig, i negre, d’una tradició literària, malgrat tot encara viva i roent. Encore de l’audace, toujours de l’audace.
Notes
[1] MIRÓ, I.: Els vincles audaços, Barcelona, Manifest Llibres, 2023, p. 94.
[2] Citada a MIRÓ, Op. Cit., p. 133.
[3] Ibídem.
[4] Citada a MIRÓ, Op. Cit., p.65.
[6] Ibídem.
[7] Ibídem.
[8] MIRÓ, Op. Cit., p. 45.
[9] MIRÓ, Op. Cit.,p. 59.
[10] MIRÓ, Op. Cit., p. 64.
[11] MIRÓ, Op. Cit., p. 80.
[12] MAURÍN, J.: “La decadencia intelectual de España”, La Nueva Era: revista mensual de doctrina e información, octubre de 1930.
[13] SALVAT-PAPASSEIT, J.: “Concepte de Poeta”, Mar Vella, núm. 4, 1919.
