Font: Televisió de Galícia
Per Roi Pérez
Aquí cada valle es una patria
René Zavaleta (i)
Ja fa més de mig any que Feijóo va revalidar la seva majoria absoluta, la vuitena del Partit Popular, i una vegada succeïda l’habitual cascada d’anàlisis repletes d’inferències causals que justifiquen tot tipus de premisses teòriques, fòbies o filies -ja se sap, l’anàlisi a posteriori és l’única ciència exacta-, aquest sembla un bon moment per a pensar com hem arribat fins aquí i quines possibilitats de transformació ens ha deixat l’escenari post-12J.
El PP guanya i dirigeix
Durant l’última campanya es van repetir molts dels clàssics als que els gallecs ja estem més que acostumats, un dels més habituals són els comentaris que, en referència als materials electorals del PPdeG, assenyalen allò de que “amaguen el logo del PP” o “només ensenyen a Feijóo”. Disculpeu el símil futbolístic, però això seria l’equivalent al fet que Zidane es queixés perquè el Barça col·loca a Messi en la posició que li permet marcar més gols.
La concepció de la política que subjau a aquesta mena de raonaments és que els gallecs estan sent enganyats o, almenys, voten sense ser plenament conscients de la seva condició social i nacional. Una visió segons la qual els gallecs no són prou intel·ligents com per a adonar-se de la realitat objectiva. Així, allò fonamental en política ja no seria una producció de sentit que permeti generar una visió compartida del món i fomentar la mobilització, sinó una reafirmació dels principis ideològics i morals de cada projecte, que, per descomptat, han de mantenir-se impassibles davant les diverses conjuntures.
Aquesta perspectiva està fortament arrelada a la cultura política de l’esquerra gallega, un bon exemple seria l’entrevista publicada després de les eleccions a la revista catalana Catarsi (ii) per Rubén Cela, membre de l’executiva nacional del BNG i president de la fundació Galiza Sempre. Mentre que fa una anàlisi elaborada i complexa de la realitat gallega en els seus vessants social i cultural com a perifèria de la perifèria, davant les preguntes de per què el PPdeG continua guanyant les eleccions o per què el BNG va perdre vots després del bipartit, apel·la a una mateixa variable explicativa: la influència dels mitjans de comunicació en els gallecs. No sembla molt convincent.
Enfront d’aquesta visió hem de tractar d’analitzar i entendre en termes polítics la construcció que permet al Partit Popular ser hegemònic. Perquè aquesta és la qüestió fonamental; el PPdeG ha estat el partit més votat en totes les eleccions al Parlament de Galícia des de 1981 perquè és l’actor que dirigeix intel·lectual i moralment el país. Han estat capaços de completar l’acte polític per excel·lència: vincular els seus interessos particulars als interessos nacionals.
(Font: Junta Electoral Central. Elaboració pròpia)
Deia aquell sard nan i geperut que va ser secretari general del mític Partit Comunista Italià que a l’enemic cal atacar-lo ideològicament on és més fort i políticament on és més feble. Aquesta tasca serà impossible si no entenem que el descarat control del sistema mediàtic gallec i les relacions clientelistes que operen a la geografia gallega mitjançant les administracions locals no ho expliquen tot. En el nostre sistema polític, el PPdeG ocupa el centre, reparteix joc i col·loca als actors en funció dels seus interessos més immediats. No es tracta, com molts opinòlegs venen a dir des de Madrid, de que el PPdeG sigui més moderat ideològicament i això els hi permeti accedir amb més facilitat a la bossa de votants de centre; que fàcil seria la política, no? Però això del PP és més complex, una construcció cultural sedimentada des dels anys 90 que accepta i treballa estratègicament partint de la base que la identitat majoritària dels gallecs és dual i, per tant, qualsevol intent de construcció de sentit comú ha de passar per l’assumpció i assimilació de part del capital simbòlic del galleguisme, sigui aquest d’esquerres o de dretes.
Aquesta labor, netament política, la van dur a terme fonamentalment a través de la cultura gallega: l’ús del gallec com a llengua oficial del partit identificant-la com la llengua del poble i constituent del país, les romeries al Monto do Gozo com a litúrgia política, la reivindicació d’una gastronomia regional pròpia, una utilització de la religió molt lligada a la figura de l’Apòstol Santiago maximitzant el potencial turístic de la Catedral i el Camí, l’acceptació de la mitologia cèltica com a fonament històric nacional d’una ètnia diferenciada, la defensa d’elements populars com la gaita que el mateix Fraga defensava com a part del folklore gallec i de “lo mejor de nuestros corazones, es un gesto de respeto, es un respeto a los humildes, a los simples, a las gentes de las aldeas, de los que tenemos mucho que aprender” (iii) … Una estratègia oposada a la dels seus partits germans a Catalunya i Euskadi, on tradicionalment es sacrifiquen darrere una identitat espanyola construïda en oposició a aquestes identitats perifèriques; la famosa antiespanya.
Com ja reconeixen tots els científics socials, les nacions no són unitats fixes basades en elements objectius -ètnia, demografia…- expressats políticament a través del nacionalisme i els seus derivats, sinó que són els actors els que amb la seva praxi les construeixen. Aquests produeixen identitats compartides pels ciutadans i naturalitzen interessos nacionals específics; són el resultat d’un procés polític de construcció nacional mai acabat o tancat i sempre contingent.
Doncs bé, la identitat galleguista està molt influenciada pel PPdeG, com no podia ser d’una altra manera, essent el principal encarregat del desenvolupament i consolidació del procés autonòmic. Aquesta institucionalització de l’autogovern gallec es va veure reforçada per la dinàmica de competició promoguda per Fraga amb Madrid i el govern socialista, així com per la creació d’una acció exterior pròpia. Fraga no només va anar “a predicar al desert” (iv) com deia la paròdia en referència al viatge a Líbia, sinó que va ser present a Amèrica Llatina (Veneçuela, Cuba, Brasil ,Argentina, Guatemala, Mèxic, Xile i Bolívia) a més de Polònia o Austràlia. Agradi més o menys, allò gallec té molt a veure amb els populars.
Aquesta rearticulació regional-conservadora del galleguisme comptava amb l’avantatge d’un sentiment d’identitat difús, no canalitzat com el basc i català, i una trajectòria històrica de la ideologia galleguista que permet una fàcil assimilació per les forces conservadores, o almenys la fa més tolerable. El galleguisme sempre va comptar, ja fos en la seva vessant més intel·lectual o en l’organització política, amb potents sectors liberals i conservadors, i no va incorporar una anàlisi de classe fins als anys 60 amb l’aparició del grup Brais Pinto i la posterior formació de la Unión do Povo Galego -UPG- d’inspiració anticolonial.
Les identitats es formen escollint determinats elements i no uns altres; si tot hi tingués cabuda i no hi hagués un exterior no hi hauria comunitat. La rearticulació de la simbologia galleguista en clau regional -integrada en el fracassat sistema de les autonomies- i conservadora -neoliberal- és el que Feijóo anomena “galleguisme de concòrdia” (vi). La reivindicació d’un galleguisme allunyat de plantejaments amb rastres d’antagonisme o voluntat de transformació. Fraga va ser l’enginyer que va donar sentit a aquest projecte, però les paraules de Fernández Albor el dia de la moció de censura que acabaria amb el seu mandat ens recorden que va ser una pulsió que va estar present des dels començaments dels populars: “lo único que puedo hacer es salir de aquí con toda la dignidad de viejo galleguista y viejo demócrata” (vii) .
El que no existia a Galícia en temps pre-Fraga era la pulsió populista. Resulta curiós com a mínim que el fundador d’Aliança Popular sempre s’autodenominés com galleguista i populista. Lluny de teories academicistes que postulen el populisme com una mescla entre complexes operacions discursives i consideracions psicoanalítiques, i contràriament als nous conservadors que associen el terme amb la demagògia i l’engany, el que fou ministre de Franco ho entenia com la capacitat d’aprehendre el sentit comú del poble per a, des d’aquí, operar políticament: “en los tiempos en los que vivimos o se está con el pueblo o se está contra el pueblo, o se está fuera del pueblo (…) yo procuro estar ahí y, naturalmente, no creo parecer débil, bien al contrario, mire usted para esos bancos y verá que el pueblo quiere estar representado, y lo otro son respetabilísimas minorías”. Paradoxalment, aquesta circumstància era aprofitada per l’oposició d’esquerres per a atacar-lo; va ser el cas de Camilo Nogueira, qui entenia que “como el marqués de Bradomín que era feo, católico y sentimental, el señor Fraga es conservador, regionalista y populista” i especialment per Xosé Manuel Beiras, qui en una ocasió el va acusar de “populista, o sea, que utiliza y manipula al pueblo, que es lo que hicieron los populistas(…) como Perón, y así acabó Argentina, o como Getulio Vargas, y así acabó Brasil». Aquests comentaris mai van incomodar a un Fraga que sempre va mantenir una visió positiva del populisme per la seva vinculació amb les classes populars: “yo fui y soy populista porque vengo del pueblo y al pueblo vuelvo” (viii) .
En el que Fraga sí que coincidia amb els nous populistes és en la predilecció pel teòric de la política Carl Schmitt. D’acord amb l’anàlisi teòrica que proporciona l’obra de l’alemany, el PP gallec sempre va entendre l’hiperlideratge de Fraga com una expressió de la voluntat del poble gallec i tota crítica o força d’oposició una traïció, no al PP, sinó a Galícia. Però la seva influència en la política gallega no sols s’explica pel de Vilalba. Schmitt va mantenir una forta vinculació amb la Facultat de Dret de Santiago de Compostel·la, tradicionalment centre de formació de la classe política gallega i especialment del PP -allà van estudiar Fraga, Rajoy, Romay Beccaría i Feijóo entre molts altres- i on ocupaven una càtedra Alfonso Otero, qui va passar a ser el marit d’una de les filles de Schmitt, i Álvaro DOrs, professor de Dret Romà que va ser el seu deixeble i amic amb el que va mantenir una llarga correspondència. Pels motius familiars Carl Schmitt va arribar a viure llargues temporades a Compostela, on va confraternitzar amb juristes i polítics gallecs. No és difícil imaginar que fruit de la seva relació amb Schmitt el mateix Fraga digués al 2008 allò que “a los nacionalistas habría que colgarlos” (ix) . Ja se sap, a la lògica amic-enemic un pot passar ràpidament de l’agonisme a l’antagonisme.
El que escriu aquestes línies està convençut que Feijóo no ha llegit a Schmitt, almenys en profunditat; tampoc ho necessita, encara així al 2017 en l’acte de presentació del curs universitari, ja fos per iniciativa pròpia o per recomanació d’algun assessor amb aspiracions teòriques, va decidir mostrar la seva disconformitat amb la tradició schmittiana del PP gallec i va arrencar el seu discurs asseverant que “la democracia gallega es heredera de los principios enunciados por ese universitario que fue Hans Kelsen. Su defensa de los procedimientos para la evolución legal y constitucional de un estado frente a un Carl Schmitt que abogaba por la democracia directa, sin ataduras procedimentales. Esta discusión vuelve a ser actual. Sabemos que el primero inspiraría las democracias de nuestro tiempo, mientras que el segundo sería utilizado con fruición por las dictaduras (…) conviene no olvidarlo cuando se transgreden las normas con la excusa de que representan obstáculos para la plena realización de la supuesta voluntad del pueblo”(x) .
Seguint aquesta línia, no hem de confondre’ns ni barrejar mites amb anàlisis poc rigoroses, ni Feijóo és Fraga ni l’actual PPdeG és igual a l’anterior, encara que el galleguisme continuï sent el nucli de la seva producció político-simbòlica. El PPdeG de Feijóo consolida la seva hegemonia en una relació orgànica Xunta-Partit en la qual tots dos es combinen de tal manera que és difícil distingir-los. Una hegemonia més naturalitzada a través dels aparells administratius i la gestió tècnica que del combat ideològic. La base organitzativa del PPdeG, encara que lluny del nivell dels anys 90, els permet ser l’actor amb més arrelament al territori i mobilitzar a votants i simpatitzants a cada campanya electoral. Tenen més militants que la resta de partits junts, més regidors que el BNG i PSdeG junts i, sobretot, la consciència que ocupar l’espai del centre implica semblar-se al poble (xi) . Amb tot, el PPdeG en els últims temps està tenint problemes per guanyar alcaldies als nuclis urbans. Sempre necessitant una majoria absoluta que els permeti evitar els pactes a la seva esquerra, avui dia només governen un -Arteixo- dels quinze municipis més poblats del país. La figura de Feijóo permet revertir aquesta tendència, el cas més evident potser és Vigo, on van passar d’un 13% a nivell municipal a un 32% en l’autonòmic.
Però el PPdeG no només viu de la seva línia estratègica galleguista, si alguna cosa va mantenir al llarg del temps va ser la importància del lideratge en la captació de vot i influència al sistema polític gallec. Sempre condicionant la lluita política a Galícia al seu favor, quan el seu candidat no va ser tan influent, els resultats no van ser els esperats. L’actual president de la Xunta va ser l’alumne avantatjat de Fraga, desproveït del folklore populista però igual d’hegemònic. A Fraga li agradava el poble gallec i a Feijóo els ciutadans gallecs. El d’Us Peares és un buròcrata sense rivals a la seva alçada al que li agrada banyar en galleguisme un perfil construït entorn a la idea de gestor fiable i segur, però que no té inconvenients a posar-se el vestit de neoliberal o militant de Galícia Bilingüe quan així ho necessita. Perquè ens entenguem, Feijóo és un polític que sense majors dificultats pot fer una entrevista al matí amb Federico Jiménez Losantos i a la tarda anar al Gaiás a presentar una exposició sobre la Xeración Nós.
(Font: enquestes postelectorals del CIS. Elaboració pròpia)
Menys interessant que Fraga des de qualsevol angle: cultural, acadèmic, polític… Feijóo ho compensa amb una gestió gairebé perfecta de la comunicació política. Antón Losada, professor de Ciència Política, acostuma a dir a les seves classes que el mitjà de comunicació més gran a Galícia és la mateixa Xunta, almenys en quant al nombre de periodistes contractats. El PPdeG comunica bé perquè té la capacitat de fer-ho a través dels recursos governamentals, amb contractacions i subvencions, però també perquè li otorga un valor especial a la seva manera de fer política.
Tornar a començar?
Les últimes eleccions van produir una reconfiguració electoral del sistema polític gallec que sembla transportar-nos vint anys enrere, a quan només hi havia tres partits importants i pocs sobresalts.
Si el cas del PPdeG es presta a interpretacions de tota mena, això es multiplica en el cas del BNG. En menys de quatre anys, gràcies a la volatilitat electoral de la regió, va passar de córrer el risc de convertir-se en una força extraparlamentària a aconseguir una xifra rècord d’escons. Aquesta transició guarda relació amb les transformacions que s’han anat produint al si de l’organització. Per a entendre-les requerim traçar una breu genealogia dels nacionalistes.
L’any 2012 es va dur a terme la famosíssima Assemblea de Amio, una cita fonamental pel que es debatia a nivell estratègic i organitzatiu en el BNG, però també de moment històric que s’estava vivint. Després del fracàs que va suposar perdre la Xunta de Galícia després de menys de quatre anys de govern bipartit, l’organització va quedar sumida en un interregne en el qual ni s’analitzaven de manera crítica les experiències de govern ni es produïen canvis estratègics enfocats a una guerra de posicions en les noves circumstàncies socials i econòmiques derivades de la crisi del sistema-món que va començar l’any 2008. Si els canvis a nivell gallec no movien al Bloc, per descomptat, tampoc l’aconseguia la històrica mobilització que es va produir en l’Estat espanyol arran de les manifestacions del 15 de maig de 2011 a Madrid que ràpidament es van estendre per la resta de territoris i anunciaven la incipient possibilitat de nous discursos amb capacitat d’aglutinar a sectors socials que tradicionalment no se sentien identificats amb els projectes d’esquerres.
En aquest escenari una part de la militància del Bloc entenia que s’estava a les portes d’una estructura d’oportunitat política que precisava a nivell intern d’una obertura de l’organització en forma de major flexibilitat orgànica i a nivell extern d’un nou projecte comú com a clau per a la recuperació de la legitimitat social. Aquesta era la postura de Encontro Irmandiño liderat per Xosé Manuel Beiras, a la qual se sumaria el grup dels quintanistas liderats per Carlos Aymerich sota el nom de Máis Galiza. Enfront d’ells, amb una postura més conservadora -conservació d’allò existent-, estava l’organització que històricament controla el partit, la UPG, que es presentava a l’assemblea sota el nom d’Alternativa pola Unidade. Amb apel·lacions a una unitat en abstracte, defensaven una reivindicació de la pròpia organització i dels principis de l’esquerra nacionalista (xii) , gairebé com si el mer intent d’una obertura suposés un atac al partit. En alguns llocs el Partit, com diria Federico Sánchez, ho resumeix tot.
Finalment, en segona volta i després del suport del corrent Movemento Galego ao Socialisme, la UPG va sortir guanyadora del procés i va poder posar en pràctica les seves tesis. Es va consolidar així un discurs autoreferencial i excloent en el qual l’eix central seria el dret a l’autodeterminació i segons el qual era impossible qualsevol acostament a forces polítiques que no fossin exclusivament gallegues -seguint la lògica dels dos mons galleguisme/espanyolisme-. Després de l’assemblea van començar les escissions, d’una banda, els grups entorn de Beiras van fundar Anova Irmandade Nacionalista i, per un altre, els quintanistas, però sense el suport d’Aymerich i els seus, van fundar Compromís per Galícia. Es va produir a més un degoteig constant de militants que abandonaven a causa de l’anquilosament del partit davant els canvis que es van anar produint en el sistema polític gallec i espanyol en els següents anys.
Les eleccions al Parlament gallec de l’any 2012 van suposar per al BNG els seus pitjors resultats des dels anys 80. Van ser superats per la candidatura Alternativa Galega de Esquerdas -AGE- liderada per Beiras i fruit d’un pacte entre Anova i Esquerda Unida un mes abans dels comicis. Els resultats electorals semblaven confirmar de manera empírica les tesis beiristas, les mateixes que no havien pogut guanyar la batalla interna uns mesos abans. La candidatura va ser el resultat d’una reflexió que entenia que en aquell moment havia de prevaler la unitat popular-ciutadana com a mètode per a l’articulació del subjecte i els processos constituents com un horitzó que permetés procurar nous camins per a la transformació social. L’acord per a formar una plataforma electoral oberta a noves formulacions estratègiques -Yolanda Díaz presentava l’acord afirmant que l’objectiu era transformar la “ràbia dels gallecs per 300.000 aturats i 30.000 joves que surten de Galícia cada any, en vots contra aquests pocavergonyes que ens estan governant” (xiii) – semblava la decisió més lògica per als irmandiños. Comptaven amb un partit de quadres sense cap mena de capacitat organitzativa, però amb una visió diferent del nou paper que havia de jugar el nacionalisme gallec i un candidat reconegut pel cos electoral gallec i amb possibilitats d’aportar nous suports. Amb el temps, com si fos un mal endèmic en les forces progressistes, AGE passaria pels mateixos problemes interns que havia sofert el Bloc.
L’any 2016, a les portes d’una nova contesa electoral, es va dur a terme la XV Assemblea Nacional del BNG, en la mateixa s’aprovarien unes tesis polítiques que continuaven amb la línia sorgida en Amio. Com va recollir una peça satírica mítica que ja forma part de la memòria col·lectiva de l’esquerra gallega, el BNG triaria entre el plistocè i el paleolític (xiv) . No obstant això, en aquella assemblea, i de manera contrària a qualsevol predicció lògica, es va produir el canvi més important per a entendre els resultats del BNG en les últimes eleccions: una militant de la UPG i diputada des de 2004 anomenada Ana Pontón passaria a ser la Portaveu Nacional i, posteriorment, candidata a la Xunta.
Amb ella va començar un canvi de rumb en el discursiu que va permetre al BNG salvar les eleccions de 2016 in extremis. Aquesta transformació en els marcs interpretatius no és la primera vegada que es produeix en els nacionalistes, com ja es va estudiar (xv) en els anys 90 l’ascens de la formació va estar vinculat al desenvolupament d’un projecte comú centrat en les polítiques socials i l’abandó del marc del colonialisme intern. Pontón recupera en part aquesta idea de benestar i progrés, adoptant així les peticions dels quals havien estat crítics del partit. Ja en la primera campanya amb la nova candidata queden molt clars quals són els nous elements del nacionalisme: reclam de major autogovern, no per dret històric sinó per a enfortir els serveis públics i millorar les condicions de vida dels gallecs. L’espai que havien ocupat la sobirania i el dret a l’autodeterminació van passar a ocupar-lo la lluita contra les privatitzacions, el feminisme o la necessitat d’una hisenda pròpia per a distribuir més i millor, en oposició a les retallades estatals. Es va intentar separar el significant nacionalisme dels significats tradicionals associats al mateix i vincular-lo amb un projecte de defensa dels interessos dels gallecs.
Un element curiós d’aquest procés que va consistir en a) un nacionalisme social cada vegada més allunyat de reivindicacions culturals o històriques, b) comptar amb una dona de candidata i c) obtenir uns resultats històrics, els quals no van ser únicament del BNG, sinó que, com si existís una espècie d’Internacional Sobiranista, també es va produir en un període de temps molt similar en els casos de Bildu a Euskal Herria, Sinn Féin a Irlanda o Scottish National Party a Escòcia.
Des d’aquesta òptica hem d’interpretar el tuit publicat per Juan Carlos Monedero la mateixa nit de les últimes eleccions:
La izquierda nacionalista vasca y gallega se ha podemizado. El discurso de Bildu y BNG no se diferencia del que antaño criticaban. Mientras tanto, @PODEMOS, que ha cambiado la política de este país, sigue sin dedicar el grueso de sus energías a lo que debe: construir partido.
El tuit, evidentment, és una ximpleria, perquè no és la primera vegada que el BNG decideix que cal prevaldre l’eix social sobre el nacional, però sí mostra que en les últimes eleccions van ser capaces d’ocupar un espai que els era aliè en els últims anys. Aquest espai fa quatre anys ja estava representat per En Marea, no va mantenir-se en 2020 en produir-se un nou alineament electoral provocat per la descomposició de Podemos i les seves forces aliades, qui no van ser capaces de mantenir més d’un 22% del seu electorat.
(Font: enquestes postelectorals del CIS. Elaboració pròpia)
L’autodenominat espai del canvi va desaparèixer del mapa gallec després d’un període marcat pels enfrontaments organitzatius constants i una campanya electoral absolutament nefasta, des de com es va dur a terme -per sectors, evidenciant les febleses orgàniques- fins a la imposició d’un candidat desconegut. El resultat va ser igual de nefast, encara més gràcies a l’antidemocràtica barrera electoral aprovada en temps de Fraga que deixa sense representació a tot aquell que no aconsegueixi un 5% en la circumscripció. El BNG va saber aprofitar-lo amb el discurs, però, a més, de manera paradoxal, la inflexibilitat i falta de pluralisme intern es van convertir en una garantia de serietat i compromís, en contraposició amb el desastre organitzatiu dels comuns -obviaré el nom complet de la candidatura perquè aquest article no sigui excessivament llarg-. Els gallecs buscaven certeses i seguretat en un context de crisi -l’estat d’alarma provocat per la Covid19 es va prolongar fins al 20 de juny i les eleccions van ser el 12 de juliol- en el qual els principals sentiments de l’electorat eren la incerteza i la por davant el futur.
La de Monedero va ser la reflexió més sonada, però no va ser l’única en l’esquerra. Entre les veus que van intentar explicar l’èxit del BNG van fer fortuna dues tesis: 1) que una part de l’electorat es va moure cap a posicions anticentralistes i 2) que es va produir una translació de força des del camp organitzatiu cap a l’electoral.
Respecte a la primera, no existeix cap dada recollida en els postelectorals que anotació en aquesta direcció i ja s’ha exposat la combinació que va permetre al Bloc ocupar un nou espai -desaparició del projecte d’En Marea i volta al discurs social encarnat per un lideratge fort-, però aquest tipus de raonaments ens permeten reflexionar sobre la relació entre la qüestió nacional i la contesa electoral.
Resulta evident que el BNG té una tendència congènita a entendre Galícia en termes de colònia interna i la cultura gallega com a antagònica a l’espanyola, això genera un distanciament amb el poble gallec i el seu propi electorat, que majoritàriament pensa Galícia i la política en termes duals. Per tant, la qüestió nacional es presenta de manera contradictòria per al Bloc, perquè sembla evident que la seva capacitat per a aglutinar força electoral es veu reduïda quan es tornen autoreferencials, però creix quan abandonen la lògica galleguisme/espanyolisme i s’enfoquen a convertir-se a l’avantguarda de la defensa dels interessos de Galícia formulant el nacionalisme des de la justícia social.
(Font: enquestes postelectorals del CIS. Elaboració pròpia)
Ana Pontón és plenament conscient d’aquesta situació, almenys en campanya, per això, malgrat ser una militant de la UPG, presenta de manera difusa les qüestions relatives a la independència -a diferència dels seus socis Bildu i ERC-. Així en l’entrevista que li van fer en el periòdic més llegit i influent de Galícia en plena campanya va asseverar que “la independència no és una proposta que consti en el nostre programa” (xvi).
Respecte a la segona tesi, basta una pregunta per a desmuntar la teoria de la translació. Per què unes vegades sí i altres no? En 2015 i 2016 el BNG es va quedar sense representació en el Congrés i va estar a punt de quedar-se sense ella en Parlament amb el mateix nivell d’acumulació de forces socials i militants que quan va obtenir els seus millors resultats. La militància, els sindicats de classe, l’organització veïnal… no expliquen el fonamental si ens centrem en el purament electoral. Per descomptat, són una part importantíssima que permet una major mobilització i, en el cas del BNG, sobreviure als moments de crisis.
No és massa arriscat afirmar que sense el descobriment de Pontón per part de l’electorat l’any 2016, el BNG -amb la mateixa força organitzativa- hauria tingut moltes dificultats per a obtenir representació en les quatre províncies. Les últimes enquestes publicades (xvii) abans del debat electoral coincidien a assignar-li al BNG només dos diputats, un a la província de la Corunya i un altre en la de Pontevedra. Després de la irrupció de Pontón en campanya, especialment després del seu bon fer en el debat confrontant a Feijóo, l’organització del BNG sí que possibilita una ràpida mobilització. En una enquesta feta per Sondaxe (xviii) es confirmava la tendència, perquè el BNG era el partit que més nous suports hauria aconseguit després del debat. Pontón va funcionar com a agitadora d’una part de l’electorat, però també d’una organització que estava ensopida -una militància carregada de raons funciona molt millor que una deprimida i lacònica-.
I és que el recent èxit del BNG no s’explica sense la figura de la mateixa Ana Pontón. Els nacionalistes compten amb un lideratge capaç d’interpel·lar i mobilitzar a sectors més diversos. Mai una candidata nacionalista, ni en els temps de Beiras, havia influït tant en els vots reeixits.
(Font: enquestes postelectorals del CIS. Elaboració pròpia)
Si bé el lideratge de Pontón és important en el sistema polític gallec des de l’any 2016, va anar en aquesta última campanya electoral quan va adquirir la seva dimensió actual. La construcció de la seva figura com a candidata es va centrar especialment en tres elements: el feminisme, un discurs presidencialista i en la seva condició de persona accessible i humil.
Ja en la clausura de l’assemblea on va ser triada portaveu, Pontón enuncia que el seu serà un mandat en femení. Això va tenir el seu reflex no sols en la seva figura pública, sinó també en la forma en què s’ha anat construint organització, perquè el BNG, que tradicionalment ha pecat d’estar massa masculinizado, va dur a terme un procés de feminització de la mà de nous lideratges que van anar sorgint: Olalla Rodil, Noa Preses o Alexandra Fernández. El fitxatge d’aquesta última procedent de Anova-En Marea potser és la millor escenificació de l’espai que pretén ocupar el partit: la nova imatge té cara de dona.
Pontón és feminista i l’única dona candidata dels partits que van obtenir representació, això li permet ser la persona que més fidelment encarna els valors de l’únic moviment hegemònic d’esquerres al nostre país. La presència del feminisme és notable en les seves pràctiques discursives, des de la rearticulació del mateix amb el nacionalisme gallec a través de figures històriques com la de Rosalía de Castro, l’apel·lació al conjunt de dones que es manifesta el 8M a construir una Galiza nova, fins un dels lemes de l’última campanya: unha muller presidenta.
Perquè aquest és el principal objectiu, construir el lideratge d’una dona que acabi sent presidenta, per això el perfil de Pontón és molt institucional i centrat en oferir una alternativa de govern a Feijóo. El millor exemple va ser el debat electoral de l’última campanya. Per primera vegada participava Vox, partit del qual és membre el reconegut falangista Ortega Smith, qui uns dies abans havia afirmat que Castelao era un xenòfob i un racista, una mentida grollera que només tenia per objectiu captar l’atenció dels mitjans i provocar la indignació i atacs dels partits galleguistas per a poder confrontar amb ells. Encara així, la possibilitat de defensar a un mite del galleguisme com Castelao davant l’extrema dreta és una oportunitat que cap nacionalista deixaria escapar. Doncs bé, de manera molt intel·ligent, en el BNG va prevaler el sentit tàctic i Pontón va evitar contestar al candidat de Vox per a centrar-se en les crítiques al model de gestió del PPdeG i llançar les seves propostes. Només li va faltar repetir aquella famosa frase d’àguila no caça mosca.
En definitiva, el BNG presenta a Pontón com una dona gallega que vol ser presidenta, però una aspiració tan elevada no la transforma, ella continua sent una dona senzilla que no s’oblida de les seves arrels. Si Fraga deia «gallec com tu», Pontón » de la aldea com tu».
Moure els marcs.
Pot ser que la situació en termes electorals sigui assimilable a la de fa més d’una dècada, la qual cosa no pot ser-ho són les pràctiques i discursos que s’apliquin per a posar fi á longa noite de pedra neoliberal. La pregunta pertinent és com pensar una contrahegemonía gallega que possibiliti ser alternativa i arribar en millors condicions al següent assalt electoral.
En les condicions actuals sembla que el BNG està destinat a jugar un paper rellevant. Els seus resultats electorals, la mobilització que han aconseguit dels més joves, la seva experiència en ajuntaments i el Parlament, la seva candidata… han fet dels nacionalistes el nucli del pol de la transformació social al nostre país. Ara bé, és suficient el BNG? Basta una candidata ben valorada i un discurs social per a guanyar-li a Feijóo? El Bloc ha aconseguit el seu major nombre de diputats i encara així va obtenir vint-i-tres menys que el PPdeG i, per seguir amb els exemples, es va quedar molt lluny dels vint-i-vuit de González Laxe en 1989 o els vint-i-cinc de Touriño en 2005 i 2008. Els últims resultats van ser producte d’un joc de suma zero en el qual el Bloc va obtenir tretze dels catorze diputats d’En Marea, però no va poder accedir a les altres bosses de votants, com si els espais polítics anessin compartiments estancs. El sostre dels nacionalistes va ser insuficient per a produir un canvi en el govern de la Xunta. Des d’aquesta premissa, com sumar?
Qualsevol força galleguista i per la transformació radical de la societat, ja sigui el propi BNG, actors que ara passen per un mal moment o qualsevol altra força que sorgeixi en els pròxims temps -si alguna cosa demostra el cas gallec és que les coses poden canviar molt en quatre anys-, haurà d’atallar d’arrel la problemàtica que suposa la diferència entre l’esquerra i els gallecs. Si la identitat majoritària dels gallecs és gallega i espanyola, una divisió antagònica entre Galícia i Espanya condueix a una perspectiva monista -d’escassa qualitat democràtica- segons la qual les nacions han de ser ens homogenis. El reconeixement de Galícia com a subjecte polític autònom no hauria de portar amb si l’exclusió d’una part de la població del projecte polític del galleguismo. Discursos com el d’Alexandra Fernández el Dia dóna Pàtria marquen una incipient línia a continuar: Galícia com una comunitat que s’articula entorn de la pluralitat. Un món on càpiguen molts mons. Els marcs antagònics s’han d’establir amb el que es beneficien d’un sistema que és una trituradora de vides humanes, no amb els pobles germans.
Aspirar a integrar cada vegada a més sectors en un projecte alternatiu a vegades s’associa amb girar cap al conservadorisme i la moderació ideològica. La realitat és que un intent seriós per ampliar el camp polític de l’esquerra galleguista passaria per comprendre més i millor els sentits comuns que sustenten les subjectivitats dels gallecs; una força veritablement radical entén culturalment al seu poble i sap llegir en quines qüestions s’està més avançat i en quins insistir suposa atorgar-li un avantatge competitiu a l’adversari. Es tracta de trobar els punts clau que permetin una divisió de la societat que sigui favorable en termes de disputa política, una praxi amb aquest enfocament serà impossible si no s’entén allò de l’adversari que és tolerat i acceptat. L’alternativa al govern de la Xunta no pot ser la caricatura d’un professor de llengua gallega obsessionat amb el mal ús dels pronoms que fa Feijóo.
Galícia no està ensopida ni és un erm polític en el qual el PPdeG fa i desfà al seu gust. Galícia es mou i així ho demostren les infermeres eventuals en lluita, els divendres negres en la CRTVG, dimarts negres en la USC, les protestes contra el tancament del paritori de Verín, salvem Catasós, la plataforma en defensa de la sanitat pública, les lluites dels treballadors de Alcoa o Siemens Gamesa… Malgrat els intents per articular aquestes lluites, avui dia no existeix una plataforma que serveixi per a la seva adhesió sota referents socials específics o una proposta alternativa de govern. Un dels principals problemes perquè això no succeeixi és la incapacitat per a traçar fronteres en el social que no passin per Feijóo i el PPdeG. A Galícia la lleialtat partidista o ideològica no està en qüestió, per la qual cosa si el teu marc antagònic és principalment amb un candidat ben considerat al qual cada vegada que els gallecs tenen ocasió li atorguen majoria absoluta, és evident que la teva capacitat per a construir una identitat política àmplia es veurà reduïda. Potser és un bon moment per a valorar críticament els intents passats per generar una inexistent burgesia gallega i començar a reflexionar sobre possibles nous antagonismes.
Moltes d’aquestes lluites actives en el territori estan vinculades al medi ambient, no obstant això, en l’esquerra gallega el debat sobre l’ecologisme no s’ha produït fins al moment. La crisi ecosocial ens situa davant un escenari inèdit que precisa d’un corpus teòric renovat i noves solucions. Cal preguntar-se per què en un país on el sector primari és tan important i existeix un problema gairebé estructural amb els incendis, ens estem quedant enrere amb un canvi de paradigma que permetria superar les propostes programàtiques mediambientals aïllades i avançar cap a una solució integral ecològicament sostenible i socialment justa. Començar a parlar d’un Green New Deal Gallec ens portaria a pensar diferent estratègicament, des de l’aspiració a un major autogovern i una nova institucionalitat que permetin modificacions rellevants en els assumptes industrials i fiscals.
Toca oblidar-se de la moral i començar amb la política. Continuem avançant amb la voluntat de guanyar, però construint país a cada pas.
Referències
i. Zavaleta, René (2009). La autodeterminación de las masas. Bogotá: Siglo del Hombre Editores y Clacso. Pp. 214.
ii. “Rubén Cela: «Galícia és una colònia, des del punt de vista psicològic però també econòmic» en Catarsi Magazín. Dispoñible en: https://catarsimagazin.cat/ruben-cela-galicia-es-una-colonia-des-del-punt-de-vista-psicologic-pero-tambe-economic/
iii. Rúas Araujo, José (2003). El discurso político de Manuel Fraga. Tesis doutoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Pp. 208.
iv. “Don Manuel se fue a Libia” en YouTube. Dispoñible en: https://www.youtube.com/watch?v=5cif20iwNL0
v. Máiz, Ramón (2001): “El nacionalismo gallego en el siglo XX” en Morales Moya (coord.) Ideologías y movimientos políticos. Pp. 285-314.
vi. “Feijóo enxalza o “galleguismo de concordia” da Xeración Nós” en El Correo Gallego. Dispoñible en: https://www.elcorreogallego.es/tendencias/feijoo-enxalza-o-galeguismo-de-concordia-da-xeracion-nos-AN4816057
vii. “Fernando González Laxe, nuevo presidente de la Xunta al prosperar la moción de censura de los socialistas” en El País. Dispoñible en: https://elpais.com/diario/1987/09/24/espana/559432808_850215.html
viii. Rúas Araujo, José (2003). El discurso político de Manuel Fraga. Tesis doutoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Pp. 212, 217 e 218.
ix. “Fraga “a los nacionalistas habría que colgarlos de algún sitio” en Faro de Vigo. Dispoñible en: https://www.farodevigo.es/espana/2008/12/11/fraga-nacionalistas-habria-colgarlos-sitio-17982024.html
x. “Feijóo: »Nunca fue tan intenso el vínculo entre los campus y la sociedad» en La Opinión Coruña. Dispoñible en: https://www.laopinioncoruna.es/sociedad/2017/09/09/feijoo-intenso-vinculo-campus-sociedad-24206900.html
xi. “Apontamentos de etnografia eleitoral” en O Salto Galiza. Dispoñible en: https://www.elsaltodiario.com/partido-popular/apontamentos-etnografia-eleitoral
xii. “La UPG pondrá rostro al Bloque” en El País. Dispoñible en: https://elpais.com/ccaa/2012/01/29/galicia/1327871751_793754.html
xiii. “Yolanda Díaz presenta Alternativa Galega como la “gran revolución” de la próxima campaña electoral” en El Ideal Gallego. Dispoñible en: https://www.elidealgallego.com/articulo/galicia/yolanda-diaz-presenta-alternativa-galega-como-la-gran-revolucion-de-la-proxima-campana-electoral/20120911021854072257.html
xiv. “A asamblea do BNG escollerá entre o pleistoceno e o paleolítico” en Tempos Galegos, Dispoñible en: https://temposgalegos.com/2016/02/04/a-asemblea-do-bng-escollera-entre-o-pleistoceno-e-o-paleolitico/
xv. Máiz, Ramón & Ares, Cristina (2018). The Shifting Framing Strategies and Policy Positions of the Bloque Nacionalista Galego en Nationalism and Ethnic Politics, 24:2, Pp. 181-200.
xvi. “Ana Pontón, no encontro cos subscritores: “a independencia non é unha proposta que conste no noso programa” en La Voz de Galicia. Dispoñible en: https://www.lavozdegalicia.es/noticia/galicia/2020/07/01/ana-ponton-encontro-cos-subscritores-independencia-non-e-unha-proposta-conste-noso-programa/00031593630699644355326.htm
xvii. “Feijóo conservaría la mayoría absoluta pese a perder tres escaños” en La Voz de Galicia. Dispoñible en:
xviii. “Un 7% de los gallegos que vieron el debate han cambiado su voto” en La Voz de Galicia. Dispoñible en: https://www.lavozdegalicia.es/noticia/elecciones2016/2016/09/14/7-gallegos-vieron-debate-cambiado-voto/0003_201609G14P2999.htm
