per Eloi Gummà, Jaume Montés i Roc Solà
Entrevistem a Gerardo Pisarello, actualment Diputat al Congrés i membre de la mesa. Recentment, ha publicat Dejar de ser súbditos. El fin de la restauración borbònica, un llibre on explora el paper de la monarquia en la articulació del poder a l’Estat. L’entrevista va ser realitzada entre la calor esperable de la darrera setmana de juliol i una hospitalitat digna de Mariana Pineda.
Bloc 1. Conjuntura: Règim
Com veus el règim del 78? Li veus una mala salut de ferro o estem asseguts sobre un polvorí?
La meva impressió és que, després del crac de 2008 i dels seus efectes concrets, van aparèixer un conjunt de revoltes democràtiques i republicanitzants contra el règim que ens van fer pensar que es podia obrir un escenari de processos constituents i una certa ruptura democràtica. No obstant això, crec que el que hem constatat és que aquests diferents embats no van tenir la força suficient per alterar les estructures socioeconòmiques sobre les quals se sostenia el règim, tot i que el van deixar tocat des d’un punt de vista politicocultural (fi del bipartidisme, etc.). El que passa és que ara estem veient una contra-reacció, que és global, contra aquests intents de democratització i que s’estan expressant amb la irrupció de forces que, en el cas espanyol, son pre-règim, és a dir, que ens retornen als llenguatges i obsessions del franquisme i que se situen en un lloc anterior als acords que l’antifranquisme va imposar. Per tant, estem en una situació en què el règim continua qüestionat —no pot legitimar-se com a tal—, però les sortides democratitzadores tenen un problema per obrir-se camí, ja que ha aparegut una extrema dreta enormement violenta que no només intenta frenar-les des d’un punt de vista discursiu, sinó que està disposada a tot, inclús fer servir el poder judicial i part dels aparells coactius de l’Estat —no sabem fins quin punt— per tal de defensar les seves posicions.
Fa ja uns mesos es va posar en rodatge el nou govern de la Generalitat, en què, per primera vegada des de 1931, ERC ha quedat per davant de la dreta. Quins horitzons veus per a les esquerres a Catalunya?
Que ERC hagi quedat per davant en el govern després de la conjuntura dels anys trenta del segle xx té un valor simbòlic indubtable. El que passa és que la impressió que hom té és que aquest avenç del republicanisme d’esquerra i centre-esquerra, en les seves diferents variants —estic pensant en ERC, però també en els comuns, la CUP, etc.—, no ha tingut tampoc la força que haguéssim volgut. Per tant, tornem a la reflexió de fons d’abans: estem davant d’una crisi de règim, d’una crisi del sistema econòmic sobre el qual funciona aquest règim —un model de capitalisme finançaritzat, neoliberal, que està esgotat en termes energètics i en les seves característiques extractivistes—, però les forces polítiques que podrien plantejar un desafiament seriós que permetés superar aquestes estructures no tenen, de moment, la força suficient. I a això li hem d’afegir, a més a més, que tots aquests avenços republicans es produeixen en un context en què la mobilització social amb vocació transformadora està suspesa com a conseqüència de la pandèmia. Així doncs, són canvis que s’estan produint en l’àmbit institucional, tant a Catalunya com en el conjunt de l’Estat, però que de moment no tenen un reflex, aparent si més no, en l’autoorganització i la mobilització popular fora de les institucions, que sempre són la clau dels avenços republicans.
Parles de les diferents crisis i, sobre el tema de la monarquia, sovint ens preguntem si hi ha diferències entre la crisi de la monarquia de 2014 que va portar a l’abdicació de Joan Carles I i la crisi actual de Felip VI.
El que passa és que jo crec que, en l’imaginari social majoritari, en 2014 encara s’estaven discutint les caceres de Botswana, l’elefant, etc. El que estem discutint a partir de la nota de la casa real del 15 de març de 2020, en mig ja de l’Estat d’alarma, és un terratrèmol molt més profund. El que esta quedant al descobert és que això que s’anomenava “joancarlisme” era una forma d’operar il·legal, amb negocis molt foscos lligats les febleses de la matriu productiva i econòmica a Espanya, és a dir, negocis vinculats a la importació de petroli, al tràfic d’armes amb dictadures abjectes, etc. Això ha fet esclatar de manera irreversible el “joancarlisme” i amenaça amb deixar tocat a Felip VI. Ara, de fet, hi ha una operació en marxa per part dels sectors monàrquics per establir un tallafoc que pugui preservar a Felip VI de tot això que ha fet el seu pare. Per tant, la crisi de l’actual rei no és encara tant evident tot i que sobre ell planeja de manera amenaçant una pregunta inevitable: si podia desconèixer o ser aliè a les actuacions que s’atribueixen al seu pare. I una resposta negativa és molt poc versemblant de cara a l’opinió pública.
Subtitules el llibre “El fin de la restauración borbónica”. Creus que estem a les portes del final de la monarquia de Felip VI?
El títol tenia un sentit que deliberadament jugava amb els dos significats de la paraula fi: el sentit que té alguna cosa o la culminació d’una determinada etapa. A mi m’interessava mostrar sobretot quin és el sentit que la monarquia borbònica ha tingut en la història espanyola i com d’alguna manera ha sigut la cola d’un règim polític oligàrquic, força centralitzador i que bàsicament ha emparat aquest model econòmic de capitalisme rendista i extractivista que ha dificultat enormement una mínima modernització i democratització de l’economia. Aquesta ha estat fonamentalment la finalitat que ha tingut la monarquia borbònica i que ens ha portat a una situació molt estranya. Perquè d’una banda, la corona travessa una crisi molt forta com a conseqüència d’investigacions estrangeres, de l’obertura d’investigacions judicials a Suïssa, etc que fan palesa aquesta idea de que el regnat de Joan Carles I fa part d’una gran estafa. Tanmateix, aquesta crisi es produeix en un moment on curiosament les forces democràtiques i republicanes que podrien plantejar un qüestionament de fons exhibeixen molts limitacions. Perquè no han aconseguit crear organitzacions amb prou capil·laritat social, perquè la seva presència al carrer i la seva capacitat impugnadora ha estat molt limitada per la pròpia pandèmia, i perquè simultàniament ha crescut una extrema dreta que ha deixat clar que per a defensar la monarquia i per a evitar que el Règim pugui col·lapsar, és capaç de perseguir adversaris, de calumniar, de difamar, d’espiar, de fer servir totes les clavegueres de l’Estat per a obtenir els seus objectius.
Com veus la relació entre la PSOE i la monarquia en la construcció del règim del 78 i en el present? Creus que la PSOE pot estar cometent un error amb aquesta defensa a ultrança de la monarquia tenint en compte la seva crisi de legitimitat?
El PSOE, com sempre, és moltes coses alhora. No deixa de ser, d’una banda, el partit d’Indalecio Prieto o de Julián Besteiro, que van fer tot el possible per portar Alfons XIII, l’avi de Joan Carles, davant d’una comissió d’investigació arran del cas d’Annual. Sent conscient d’aquesta història i del que pensen bona part de les seves bases, a la Transició amaga amb una esmena republicana als debats constituents amb la ponència de Gómez Llorente que el propi Pedro Sánchez recordava fa poc. Però alhora, el PSOE també és un partit que ha estat un puntal bàsic del règim, al que li fa molta por treure el tap de la monarquia perquè considera que sense la protecció de la monarquia el PP i Vox podrien fer valdre la seva força destituent i posar fi al govern actual. Per tant, al PSOE veus molts dubtes en relació a això; la meva impressió és que estan fent tot el possible perquè Joan Carles I no hagi de seure a una comissió d’investigació al Congrés o davant d’un tribunal. Crec que molta gent del PSOE esperaria que mori a l’exili i que es tanqui per tant l’etapa del joancarlisme, aconseguint que el felipisme sigui capaç d’acompanyar governs del PSOE.
El PSOE està davant d’un dubte hamletià
El que passa és que fer això té un preu massa alt, perquè si per tal que la monarquia et protegeixi el que has de fer és consentir la seva impunitat, el teu propi projecte polític s’acaba degradant. Es degrada de cara a les bases i a part dels teus votants. Per tant el PSOE està davant d’un dubte hamletià on ha de decidir què fer amb aquesta figura i crec que no saben com resoldre’l, però que l’obligació de les forces republicanes és pressionar i mostrar aquesta contradicció. La contradicció de tractar la monarquia, ja ni tan sols com una monarquia parlamentària, sinó com si fos una institució amb llicència per delinquir, no subjecta a controls bàsics ni a nivells elementals de transparència.
Si ho mirem des de la perspectiva de la monarquia és realment impressionant que no s’hagin pres mesures de reforma o modernització. Al llibre, poses l’exemple de Olaf Palme a Suècia i els canvis constitucionals que va introduir per a despullar a la monarquia de tots els seus poders com el vincle del monarca amb les forces armades. Com pot ser que no hagin empès cap procés de canvi més enllà de l’abdicació a 2014?
De fet, la Constitució té un article, el 57, que preveu la possibilitat d’una llei de la corona, per resoldre dubtes davant d’abdicacions o situacions que generin dubtes sobre l’estatus jurídic que pugui tenir la corona. A partir d’aquí es podrien fer moltes coses que no requeririen majories parlamentàries impossibles. Però no es fan perquè separar la monarquia de les forces armades aquí suposaria qüestionar el model de restauració imposat pel franquisme, que consisteix en mantenir molt viva la idea del rei soldat, que és precisament el que pot, en situacions de crisi, disposar de les forces armades per protegir la unitat d’Espanya o els interessos econòmics als que la monarquia esta vinculada. Per tant, qüestionar aquest vincle entre la monarquia actual i el franquisme implicaria qüestionar elements de fons del règim, i això explica que Felip VI hagi intentat actuar com a rei soldat el 3 d’octubre de 2017, o que sigui un rei que, igual que el seu pare, mai no ha condemnat el franquisme. Perquè no ens enganyem: el fil amb el franquisme és molt clar, i per tant plantejar qualsevol reforma que toqui aquest vincle seria en realitat obrir un debat materialment constituent sobre un canvi de règim. La monarquia s’ha convertit en una mena de vampir que ja no tolera exposicions a llum oberta perquè això implicaria discutir el paper real —econòmic, polític— que ha jugat durant tots aquests anys i que està molt allunyat de la idea de que el rei regna però no governa, com a figura merament simbòlica.
Si mirem els últims sondejos, podem veure com el creixent nombre de gent en contra de la monarquia no s’acaba de reflectir del tot a nivell electoral, provocant el fet que gent en contra de la monarquia pugui acabar votant partits monàrquics (principalment el PSOE). Com creus que hauríem d’activar políticament aquest potencial? Creus que, després de que aquesta no fos una de les qüestions principals de la darrera dècada, ha arribat el moment de fer-ho?
Aquí hi ha una idea, que ha existit molt en la tradició del PSOE, que és mostrar que tu pots tenir “una monarquia progressista” en el marc de la qual ja es poden aconseguir alguns avenços des del punt de vista social i cultural sense entrar en grans conflictes amb les dretes tradicionals. Aquest va ser el marc sobre el qual es va sostenir el felipisme, sobretot després del cop reaccionari que suposa el 23-F de 1981. Avui hi ha una part del PSOE que està intentant reeditar això, buscant que la dreta accepti acords socials i polítics de mínims al voltant d’una monarquia relativament limitada. Però res no indica que la dreta ho accepti mentre no tingui el poder.
Hem d’anar cap a un horitzó que la pròpia monarquia no tolera
Davant d’això, crec que l’objectiu de les forces republicanes és precisament mostrar que en un context de crisi econòmica tan profunda, amb un creixement brutal de la precarietat i les desigualtats, no n’hi ha prou amb aquests canvis socials de mínims que no resolen els problemes de fons. I per tal que això no sigui així, per aconseguir canvis d’abast més profund —una política fiscal progressiva real, una reestructuració del model productiu en clau ecològica, blindatge dels serveis públic, etc— cal qüestionar sense complexos una monarquia que té com a aliats fonamentals als sectors rendistes i extractivistes. Per tant, crec que la pedagogia republicana també ha d’anar per aquí, per mostrar que parlar de monarquia no és deixar de parlar dels problemes socials o econòmics que la gent té al cap. Que precisament, si en un escenari de post-vacunació no volem tornar a la vella normalitat i fer canvis de fons, hem d’anar cap a un horitzó de transformacions socials que la pròpia monarquia no tolera ni contempla.
Recentment, hem vist a AENA, en el cas de l’aeroport, i als grans oligopolis elèctrics activar-se per impedir que aquesta transició socio-ecològica…
Exactament, i mai no veurem al Rei enviant missatges explícits o implícits que qüestionin aquestes actuacions. La Casa Real pot enviar a Leonor a plantar un arbre en el Hayedo de Montejo, a Madrid, però mai la veurem moure un dit per aturar la destrucció de la Ricarda o per qüestionar un projecte, com l’ampliació, que bàsicament omplirà la butxaca de Blackrock i d’altres fons d’inversions que integren l’accionariat d’AENA. I el mateix pot passar en un tema clau com el de la llum. Iberdrola, que es dedica a buidar embassaments de Zamora i Càceres per beneficiar-se encara més de la pujada del preu de la llum, va ser una de les primeres empreses en saludar l’arribada de Felip VI. I no és casualitat, perquè en realitat és tracta de grans corporacions que sempre han vist en la monarquia una peça institucional i cultural clau pels seus interessos extractivistes.
Bloc 2. Sobre Dejar de ser súbditos. El fin de la restauración borbònica
Llegint el teu llibre i com ressegueixes tots els “moments republicans”, tan el francès com l’anglès com també a casa nostra, un té la sensació que la figura de la monarquia sempre implica quelcom més del seu rol constitucionalment recollit. En el cas anglès, un sent que la monarquia permet una aliança de classes amb les aristocràcies per a mantenir una distribució de poder molt clara. En el cas francès, a partir de la reacció thermidoriana i la restauració borbònica, la figura del monarca representa un bloqueig a les voluntats de participació i sobirania popular. Avui, què més implica la monarquia borbònica a l’Estat Espanyol?
Jo crec que la diferència amb els casos britànic i francès és que van viure diferents revolucions republicanes amb força suficient com per disciplinar la monarquia en termes socials i fins i tot econòmics. És a dir, després de la revolució republicana de la dècada del 1640 en el cas anglès, la monarquia mai no va tornar a ser el que era. Però aquella revolució republicana posa en qüestió també una forma de redistribució de la terra i obre les possibilitats, de cara al futur, d’una certa modernització i democratització de l’economia. A la monarquia, sotmesa a importants limitacions, no li queda més que acompanyar aquests processos a disgust, renunciant a bona part de la seva capacitat d’influència política i econòmica.
En el cas de França passa el mateix, i d’una forma encara més radical. En el cas espanyol no. Cap de les revoltes peninsulars va tenir la força de la revolució francesa o anglesa. I quan van aparèixer líders republicans valents i honestos com Rafael de Riego i molts altres, cap d’ells va voler o es va atrevir a actuar com a Oliver Cromwell o Robespierre. Per tant, els Borbons el que han fet és rodejar-se d’una cort que ha tingut al seu cor aquestes classes rendistes i terratinents que van ser un fre per a qualsevol tipus de procés de democratització social o econòmica ni tampoc mínimament de modernització. Aquest em sembla que és el paper fonamental que han tingut els Borbons. Hi ha algunes figures polítiques del segle XIX, com el propi Prim, que veuen això clarament. Per això Prim, que no per casualitat era català i estava lligat a altres sectors econòmics, acaba pronunciant al Congrés el discurs dels tres “jamases” -“¡jamás, jamás, jamás los Borbones!”- veient que no només hi havia un problema amb la monarquia sinó també dinàstic, que és real i continua fins avui.
Si li donem la volta a la pregunta. Tots —o quasi tots— els moments de restauració han sigut reaccions contra situacions constituents. Sabem també que tu has treballat força el tema dels processos constituents. Diries que hi ha elements que es repeteixen en els moments constituents de la història catalana i espanyola dels últims 2 segles? Quins serien?
Jo crec que hi ha hagut grans revoltes republicanes, molt plurals, en diferents moments. Això esta present a Cadis en alguns sectors que encara es denominen liberals perquè el republicanisme apareix massa vinculat a “l’invasor francès”. Però també apareix amb força al trienni liberal contra Ferran VII, a les primeres mobilitzacions que explícitament s’autoconsideren ja democràtiques i republicanes a partir de la segona meitat del XIX, a la Primera i la Segona República, etc. Aquests revoltes mai no s’han deixat de produir i de vegades han tingut aspiracions constituents, com la proclamació de la república catalana per part de Baldomer Lostau d’un Estat català republicà al 1873. El problema és que mai van tenir la força suficient per capgirar d’una manera substancial les relacions econòmiques, judicials, militars, sobre els quals es mantenia la monarquia. Per això hem tingut molt republicanisme quotidià, persistent, però poques repúbliques. És més, moltes vegades va haver-hi transformacions més profundes que van venir per altres vies, no estrictament republicanes, com en el cas de la desamortització de Mendizábal. Mendizábal, de fet, és un burgès revolucionari del segle XIX que, des d’aquesta perspectiva, impulsa cert canvis en l’estructura agrària que el republicanisme popular no va aconseguir tirar endavant amb prou forces. I aquesta feblesa o manca de coordinació de les forces republicanes democràtiques, populars, també explica que moltes vegades cau un rei o s’envia un Borbó a l’exili però les forces monàrquiques continuïn conspirant amb el suport dels poders econòmics, de certes estructures institucionals, d’alguns sectors de l’exèrcit, posant tot tipus d’obstacles als processos de democratització en marxa. Això és claríssim en el cas de les dues repúbliques i és el que podria passar avui, per això és important entendre el vincle que hi ha entre la corona i tot aquest entramat de poder. I cal no oblidar tampoc que molts cops aquesta conspiració reaccionària contra les forces republicanes peninsulars es dona des de fora: els Cien Mil Hijos de San Luís, la Rússia autocràtica del segle XIX, els Estats Units al segle XX, els Trump, els Orban, els Bolsonaro dels nostres temps, tots ells aliats dels qui volen que les revoltes republicanes democràtiques no puguin reeixir de cap manera.
Moltes vegades cau un rei o s’envia un Borbó a l’exili, però les forces monàrquiques continuen conspirant
I quan parlem de processos constituents, és important distingir. Hi ha processos formals, que trenquen jurídicament amb el marc existent i aproven noves constitucions. Però aprovar una nova Constitució no implica que des del punt de vista material hagis construt noves relacions de poder. Per tant sempre hi ha hagut una distància important entre les noves Constitucions o marcs legals que s’imposa i el funcionament de l’aparell administratiu, de les estructures econòmic, judicials, militars, que continuen arrossegant les inèrcies del passat. Una de les experiències més que vaig tenir com a càrrec públic de l’Ajuntament va ser sentir aquest pes de l’herència de l’aparell administratiu, dels poders econòmics i mediàtics que porten anys incrustats a la estructura institucional i que no desapareixen simplement com a conseqüència d’una revolta republicana a les urnes sinó que fan tot el possible per mantenir la seva presència.
Hem vist als anys recents, una serie de publicacions de veus escoltades i llegides en les esquerres a tot l’Estat en relació a la identitat nacional. Alba Rico, amb el llibre España, José Luís Villacañas amb Imperiofilia y el populismo nacional-católico o Xavi Domènech amb Un haz de naciones. Creus que la qüestió monàrquica que tu tractes al teu llibre té a veure amb aquesta discussió?
Jo crec que sí. Santiago Alba Rico i Xavi Domènech ho han mostrat de manera magistral, tot i que els seus plantejaments presenten diferències clares també. Té a veure amb tot això i sobretot amb les diferents concepcions de la nació que estan en disputa. Per exemple, Ferran VII i Isabel II encara son reis de “les espanyes” en plural, i ja Alfons XII és rei d’Espanya, sense més. És a dir que a partir de la segona meitat del segle XIX s’ha anat consolidant un model que ve d’abans però que ja és una monarquia centralitzadora i uniformista amb elements més liberals o més conservadors. Aquest és un problema que ve de lluny perquè la configuració de la monarquia a Espanya mai no aconsegueix donar un encaix clar al que eren els antics regnes, i per tant a la pluralitat lingüística i territorial que existia al conjunt de la península. Això Marx ho veu d’una manera molt clara en els seus escrits sobre Espanya al Daily Tribune en 1854. Per tant, aquesta és una raó decisiva per pensar que la qüestió de la plurinacionalitat peninsular, indiscutible al segle XX i XXI, mai no podrà ser resolta de manera clara i neta mentre hi hagi monarquia. Es poden produir alguns avenços parcials, però una solució de fons, basada en la lliure decisió, serà impossible mentre hi hagi monarquia, i mentre hi hagi una dinastia que no ha trencat amb el franquisme. De fet crec, aquest és un dels límits de sectors monàrquics de dreta, com el que representa un Herrero de Miñón, que han teoritzat que els Borbons podrien tenir un paper similar als Habsburg, tutelant certes diferències nacionals, lingüístiques, etc.
Ferran VII i Isabel II encara son reis de “les espanyes” en plural, i ja Alfons XII és rei d’Espanya
I això esta present fins i tot en determinats sectors del nacionalisme català. De fet, al llibre recordo com fins l’últim moment Artur Mas assegurava que podia haver-hi un Estat català emparat per la monarquia, entre altres raons perquè des de la seva perspectiva conservadora era fonamental deixar clar que qualsevol nou Estat no plantejaria cap transformació redistributiva en termes socioeconòmics, fent perillar l’estatus quo. Jo en això penso el que pensava Antoni Domènech; que per tal que els pobles peninsulars puguin decidir lliurement el seu destí, la monarquia borbònica és sens dubte un dels principals obstacles.
Bloc 3. Debats i demà del republicanisme
S’ha dit que és més fàcil que a Catalunya existeixi el republicanisme perquè la dreta no és monàrquica, mentre que si es mira el conjunt de l’Estat seria més complicat si no apareix una dreta republicana. Li veus sentit a aquest raonament?
Hi ha una part, sí, de la dreta catalana que ha fet un pas cap al republicanisme. Però en molts casos perquè no han trobat el rei que s’esperaven. No ens oblidem que Jordi Pujol va ser un dels principals defensors de Joan Carles I. I alguns dels seus hereus van confiar fins l’últim moment en que Felip VI intercedís per defensar certs interessos econòmics a Catalunya. El discurs dels 3 d’octubre els va aixecar abruptament d’aquesta il·lusió. Caldrà veure si aquesta frustració implica l’assumpció de principis i plantejaments republicans democràtics o si es dilueix en posicions nacionalistes anti-republicanes.
A la resta de l’Estat, tanmateix, és molt més complicat. Tenim, evidentment, el cas del PNB, que en estar lligat a interessos econòmics no tan rendistes i especulatius, podria esdevenir una força republicana més conservadora, però clarament anti-franquista i conscient que la monarquia és un impediment fins i tot per una certa modernització del sistema econòmic. A la resta de l’Estat, repeteixo, em costa més de veure, però quan llegeixes certes enquestes, veus que hi ha sectors econòmics lligats al que queda de Ciutadans o al PSOE que eren tradicionalment monàrquics i que ara ja comencen a confiar més, com l’Ortega de “El error Berenguer” en que la monarquia esta esgotada.
Després esta el cas curiós de la dreta dura que sempre ha estat crítica amb Joan Carles I, però no per no ser monàrquica, sinó perquè el veien un rei massa amable amb els socialistes. D’aquí és d’on surt el mite del republicanisme del primer govern d’Aznar, que s’expressa en coses que criden l’atenció com la reedició d’obres d’Azaña o de Joaquin Costa però reconvertits en un sentit funcional per al PP. Però tot això dura molt poc. Amb Felip VI, de fet, bona part d’aquests sectors de la dreta dura i de l’extrema dreta veuen que sí que poden tenir un rei proper als seus interessos, que Felip VI no farà res per qüestionar el franquisme o per distanciar-se de manera oberta de les obsessions de la dreta radical i que no riurà les gràcies d’un govern on hi ha una força política explícitament republicana. Tot això, tanmateix, és un problema pel propi PSOE, que de vegades somnia amb poder reeditar el vell acord entre Joan Carles i Felipe González. Fa poc vaig assistir al Congrés a un homenatge a Azaña. Una autèntica vergonya. Perquè era un homenatge, no a l’Azaña jacobí, republicà, que pronuncià l’executòria contra el Borbó Alfons XIII a les Corts, sinó a un Azaña derrotat, el de “paz, piedad y perdón”, que havia perdut tota la seva força republicana. Això va ser fortíssim. Van desnaturalitzat completament la figura d’Azaña per escenificar un suposada química entre el PSOE i Felip VI. No vam aplaudir cap intervenció i vam marxar immediatament.
Durant el mes de juny, a la UPEC, Sánchez Cuenca deia que “no pot haver-hi un referèndum sobre monarquia o república a Espanya, no perquè temin perdre’l sinó per les divisions territorials que hi ha”. Estàs d’acord?
Jo no crec que la monarquia estigui en condicions de guanyar un referèndum. No és casualitat que portem 5 anys sense que el CIS pregunti sobre el tema. A tots ens ve al cap la imatge d’Adolfo Suárez quan li diu a Victoria Prego que no podien convocar el referèndum perquè el perdien, segurament si avui li preguntes a Tezanos o algú del CIS perquè no pregunten sobre la monarquia podrien fer el mateix.
La monarquia és un impediment per discutir de manera neta i clara la qüestió plurinacional
Per tant, en el marc d’una campanya sobre la qüestió de la monarquia, no tinc gens clar que tinguessin assegurada una victòria. Evidentment, a Catalunya, al País Basc l’oposició seria més forta. Però caldria veure els resultats a ciutats amb forta tradició republicana: Cadis, Corunya, València, Gijón, etc.. Crec que ens sorprendríem. Per això crec que les forces republicanes, federalistes, confederalistes i independentistes han de poder treballar coordinadament per superar la monarquia, perquè això obriria molts debats sobre la manca de democràcia política i econòmica que avui estan bloquejats.
Deia Xavi Domènech al podcast terolenc Moliendo Gordo, que en un lapse d’una dècada haurem de veure un procés constituent per una incapacitat de reforma molt profunda, que una constitució que no es reforma acaba implosionant. Com ho veus? Chile està tenint (inclús disfrutant) ara de la seva assemblea constituent que marcarà un punt i final a la constitució de Pinochet…
Aquí sí que estic d’acord amb Sánchez Cuenca quan diu que la Constitució no és reforma perquè intentar-ho suposaria obrir el debat sobre la forma d’Estat. Les dues Constitucions que més han durat en la història d’Espanya són la de la segona restauració de 1876 i l’actual de 1978. Ara mateix estem en un moment de bloqueig constituent, el que passa és que la impossibilitat d’una reforma constitucional real s’està fent servir com a excusa per impedir que es produeixin altres canvis. Perquè no tenim una llei de la corona o no es pot fer un referèndum? Perquè s’hauria de reformar la Constitució. I en aquest sentit la reforma avui s’està fent servir, no només per part de la dreta sinó també de sectors del PSOE, per impedir que a través de lleis orgàniques es puguin tirar endavant reformes en més profunditat.
Xile és un bon exemple de com els processos constituents i republicans arriben per vies inesperades no previstes
Jo crec que tard o d’hora això hauria de produir-se un moment constituent. Si et soc sincer, no m’imagino que arribi per vies jurídiques preconcebudes o pactades. Tant la I República com la Segona van ser esdeveniments en part inesperats. Fixem-nos en el que ha passat a Xile on la Constitució de Pinochet estava plena de cadenats i no admetia una reforma estructural i, de sobte, l’augment de preus del transport públic és la guspira que fa esclatar una gran rebel·lió ciutadana que aconsegueix el que semblava impossible: el compromís del règim per fer un referèndum no previst sobre una nova constitució i una assemblea constituent. Xile, en aquest sentit, és un bon exemple de com els processos constituents i republicans arriben per vies inesperades no previstes. De totes maneres, insisteixo en la idea de que obrir un procés constituent és important, però és igualment important alterar les correlacions de forces econòmiques, polítiques i mediàtiques, perquè sense això una nova Constitució pot acabar sent poc més que un full de paper.
Gabriel Rufián deia recentment que “el paradigma ha canviat, els governs dels últims 40 anys sempre havien pactat amb el nacionalisme de dretes basc i català i ara estan obligats a pactar amb l’independentisme d’esquerres català, basc i, de vegades, gallec. I crec que fins i tot s’hauria oficialitzar. Ens hauríem de poder presentar diferents forces polítiques independentistes d’esquerres, m’imagino l’independentisme d’esquerres gallec, basc i català presentant —i no parlo d’una llista electoral conjunta— sota un paraigües discursiu, d’intencionalitat política conjuntament en unes eleccions espanyoles per sumar, per multiplicar els diputats i diputades i per compartir causes també evidentment amb la gent de Endavant Andalusia, amb la gent del SAT, amb la gent de el Bloc a València, etc. Crec que és positiu i hi ha un camp allà interessant. A mi em sembla interessant «. Què en penses?
Em sembla molt interessant, i per utilitzar un símil republicà, pot ser important per avançar cap a un nou Pacte de Donosti com el de 1930. Aquí, Gabriel Rufián pensa sobretot en forces que siguin declaradament independentistes, però crec que hi ha espai per a sumar-ne més. Crec que en aquest escull de corall hi ha espai per a aliances que a vegades poden ser acords programàtics, orgànics, no necessàriament electorals, en diferents àmbits. El municipalisme, per exemple, és un gran laboratori d’experimentació democràtica, on les fronteres son més flexibles que en l’àmbit estatal. Però em sembla que aquesta actitud que suggereix en Gabriel és la correcta. Al Congrés, a Madrid, hem d’avançar en aquest sentit sense obsessionar-nos per la forma electoral que adoptin aquestes aliances. Però el sol fet de tenir la predisposició per a que els rellotges estiguin compassats és enormement important, perquè part de la feblesa del republicanisme peninsular, molt ben aprofitada pels sectors conservadors i monàrquics en moments clau, ha estat aquesta desconnexió o manca de treball conjunt que feia que quan es produïa un impuls republicà a un lloc no passava res a altres llocs de l’Estat.
Part de la feblesa del republicanisme peninsular, molt ben aprofitada pels sectors conservadors i monàrquics en moments clau, ha estat aquesta desconnexió o manca treball conjunt
Hem d’aprendre aquestes lliçons, i aquí no puc evitar que em surti la meva visió de diputat d’ultramar, també hem d’aprendre d’experiències que venen del sud. A l’hora de pensar quin tipus d’organització necessitem per frenar l’extrema dreta, jo penso en la gent de Bolívia, Colòmbia o Xile, on han hagut d’inventar i crear maneres aliances noves, amb la societat i entre les pròpies organitzacions, per fer front a una dreta enormement violenta.
En una entrevista recent a eldiario.es, deies que t’interessava la idea de Jorge Reichmann, en relació al tipus de partit polític per a les forces transformadores, que “havia de semblar-se més a un escull de coral”. Hi has pensat més en què implica aquesta perspectiva de l’organització partidària?
Aquesta és una reflexió que ve arran del fet que tant el 15M i les marees com el moviment sobiranista van produir canvis molt importants però no van tenir la força que ens imaginàvem perquè no havien estat capaces de aconseguir prou aliances o prou capacitat de penetració i capilaritat territorial. Quan tu vols ser una força transformadora que vol revisar de manera profunda les relacions de poder en l’àmbit econòmic, cultural, i no tens la força dels mitjans o vincles amb la gran banca, l’únic que et queda és l’organització. Per tant, jo crec que és una de les principals tasques del nostre temps, més que obsessionar-nos principalment per les enquestes i els escons, hem de pensar com construir eines polítiques que contribueixin a l’autoil·lustració i a l’autoorganització de la gent del comú, per tal d’alterar les relacions de poder existents.
I des d’aquest punt de vista, es obvi que els partits tradicionals no són una bona eina. Una una bona intuïció del 15M i altres moviments era precisament que això havia de canviar, però aquesta és una promesa incomplerta encara avui. L’extrema dreta sí que ha aprés la lliçó i esta donant aquesta batalla política i cultural de manera innovadora, i amb molts diners això sí, a les xarxes, als mitjans i cada cop més als barris i carrers. Intimiden i llencen els seus matons contra persones LGTIB, contra migrants, sí. Però també escriuen llibres de divulgació, creant les seves pròpies ràdios, intenten connectar amb la religiositat popular. Davant d’aquest repte, les forces democràtiques necessitem aliances i organitzacions siguin permeables als senyals del carrer i capaces d’acollir prou pluralitat i diversitat. Des d’aquest punt de vista, aquesta idea de Jorge Reichmann de l’escull de corall em sembla una metàfora interessant per al nostre context, on un replegament identitari des d’una concepció jerarquitzada seria el pitjor que es podria fer; seria un tap imperdonable per un moviment republicà que té condicions per poder créixer en els anys que venen impulsat per les generacions més joves, el feminisme i altres qüestions que l’extrema dreta no podrà frenar.
Finalment, una pregunta que s’allunya una mica del tema. A la presentació del teu llibre que es va fer a la Plaça Felip Neri el dimarts 29 de juny, vas dir una frase que em va cridar l’atenció. Vas dir “no es lluita per esperança, perquè si es lluités per esperança, quan aquesta no hi és, llavors no es lluita”. Llavors, des d’on es milita?
En realitat estava reproduint una frase d’un dels meus grans referents republicans: Xose Manuel Beiras. Em sembla interessant com a reflexió perquè l’esperança és un dels grans motors de canvi sobretot quan la tenen els que no tenen res. Però no ens enganyem: de vegades toca lluitar i resistir la injustícia no perquè pensis que triomfaràs en el curt termini o que tens el teu objectiu a tocar, sinó per simple sentit de la dignitat. Precisament el que deia en Beiras és que com estava acostumat a lluitar sense esperança, per dignitat, sabia que no es rendiria mai.
Avui hi ha gent frustrada pel 15M o pel moviment sobiranista, i en aquest context m’agrada la idea de que a vegades hem de lluitar per dignitat, perquè toca, perquè no podríem fer-ho d’una altra manera
Avui hi ha gent frustrada pel 15M o pel moviment sobiranista, i en aquest context m’agrada la idea de que a vegades hem de lluitar per dignitat, perquè toca, perquè no podríem fer-ho d’una altra manera. Perquè la conquesta de la pròpia llibertat i de la llibertat aliena és suficient com per donar la batalla i resistir fins i tot si no veus un resultat concret a l’horitzó immediat. No és un argument en contra de l’esperança, però pot servir per recordar que fins i tot en aquells moments on l’esperança no està a nivells màxims sempre hi ha raons per indignar-se i donar la batalla.
Bloc 4. Roda de reconeixement republicana
Bartolomé de Las Casas
Va ser un dels grans inspiradors de la concepció moderna dels drets humans, que neix de l’horror que provoca en alguns pensador hispans el saqueig i destrucció d’Amèrica. Aquesta concepció, que legitima la crítica del poder arbitrari, acabà inspirant las grans revolucions angleses, la francesa i les revoltes americanes. El que és més interessant és que Las Casas venia d’una família de “encomenderos”, però quan arriba a Amèrica experimenta una mena de conversió quan veu els abusos i els crims comesos contra les poblacions ameríndies i trenca amb la seva biografia.
Va ser un gran obsessionat per a republicanitzar una monarquia imperial com la que li estava tocant viure i va arriba a dos conclusions importants. La primera, que qualsevol “rei” havia de ser escollit directament pel poble, i que la monarquia hereditària era incompatible amb un règim republicà. La segona, que per republicanitzar la monarquia no n’hi havia prou amb una crítica moral del seus abusos. Calia erradicar el règim econòmic que la feia possible, és a dir, el sistema de “encomienda”. No sorprèn que els de Vox, que son els hereus del vell partit dels encomenderos, dels terratinents, dels fazendeiros que avui donen suport a Bolsonaro, intentin blanquejar els horrors de “la destrucció de las Indias” i odiïn al gran Las Casas.
Mariana Pineda
Una dona fascinant. És un exemple de com, en un context de lluita contra l’absolutisme monàrquic, les biografies de les persones poden modificar-se radicalment i fins i tot poden trencar-se els límits heretats de l’espai domèstic. Mariana Pineda és una jove granadina que des de l’autonomia que li donava la possibilitat de ser vídua i de tenir un cert control sobre el seu domus, diguem-ne, impulsa tertúlies antiabsolutistes, acull a casa seva a molts dels activistes liberals —en el sentit gadità de la paraula— que s’estaven enfrontant a Ferran VII, i acaba sent acusada d’anarquista pels realistes de la seva època i pagant amb la seva vida aquest impuls vital. I ho fa, no des d’un compromís llibresc, doctrinari, com bé recorda Federico García Lorca. Ho fa per un sentit innat d’amor per la llibertat, d’indignació davant l’abús, que a em sembla que és un element fonamental de qualsevol actitud republicana a la vida. Un quadre seu, per cert, presideix la Junta de Portaveus del Congrés, i allà continuen, els qui la reivindiquem i els hereus de seus botxins i dels de Lorca.
José Maria Orense
Una altra biografia curiosa. Un càntabre poc conegut que es va formar políticament en la batalla contra l’absolutisme durant el trienni liberal. Va ser dels que al costat de Riego va decidir plantar cara com ningú ho havia fet a uns dels més miserables reis borbons, Ferran VII. Com tots els que van intentar fer-ho va acabar exiliat, va acabar marxant a Anglaterra. Després va tornar amb unes idees més moderades però mai va abandonar aquest fil republicà que el va portar a convertir-se el 1873 en el personatge que acaba proclamant la República Federal, sent ja molt gran, i que compartia amb molts dels sentiments que formen part del nucli del republicanisme hispà: la separació església-estat, la necessitat d’una reforma agrària, la necessitat de la defensa de la ciència i el pensament crític.
Una altra cosa que és menys considerada, però que per mi és molt important i és objecte dels meus interessos és l’iberisme. És a dir, la idea que per trencar la configuració hispànica, monàrquica i centralista era molt important obrir aquest debat, el debat ibèric. Era una manera també de que el Sud d’Europa pugés parlar-li de tu a tu als “Cent mil fills de San Lluís”, és a dir, a les pressions de França i d’altres potències. Aquesta idea de la federació o la confederació de pobles ibèrics em sembla interessant, i de fet va a entusiasmar a gent tan diversa i distant en el temps com Pessoa, Francesc Macià o José Saramago.
Fernando Garrido
Juntament amb Pi i Margall, un dels dos grans personatges del federalisme republicà, socialista, del segle XIX. Un cartagenenc representatiu del que son les grans ciutats del republicanisme històric: Barcelona, Cadis, Corunya, Alcoi, Cartagena, etc. Avui veus el creixement de l’extrema dreta a Cartagena, a Múrcia, i penses que això tard o d’hora s’ha de revertir. Garrido, precisament, és un personatge enormement fascinant, un publicista incansable, que va publicar centenars d’articles, d’opuscles, de llibres, i que manté una gran actualitat. Va escriure una història molt curiosa i crítica dels Borbons i a l’igual que Pi i Margall, va defensar un federalisme sinal·lagmàtic, de sota cap a dalt, enemic declarat de les oligarquies centralistes que vinculava la monarquia.
Pi i Margall
Un dels més grans de la tradició republicana democràtica ibèrica. Els temes d’interès que tenia al seu cap i amb els que es compromet son inesgotables. Critica els crims colonials, com Las Casas; defensa als patriotes sobiranistes cubans, com José Martí; elogia als comuners parisiencs de 1871. El seu republicanisme combinava de manera molt creativa el federalisme, el confederalisme i diferent tradicions socialistes i llibertàries. Va ser admirat per Engels i Federica Montseny. Es va convertir en president de la I República, i tot i que no compartia les preses d’una part del republicanisme popular, es va negar a reprimir aquests moviments i va presentar la dimissió per enfrontar-se immediatament al republicanisme dretà que va acabar representant Castelar. És un personatge que sobretot els joves haurien de conèixer millor. Fa poc he llegit una història d’Amèrica de Pi, on comença a parlar dels pobles indígenes, de com estaven organitzats: els asteques, els inques… és d’una curiositat extraordinària i d’una honestedat intel·lectual i personal aclaparadora.
Manuel Azaña
Un republicà espanyol, liberal i intel·lectualment burgés, com el mateix deia, però alhora molt brillant. Hi ha un primer Azaña, que la dreta actual i una part del PSOE s’entesten en oblidar, clarament jacobí i antimonàrquic, amb moment memorables a l’Ateneo de Madrid. És el mateix Azaña que, en la línia de Pi i Margall, creu que el problema de l’organització de l’Estat s’origina ja amb Carles V i la repressió dels comuneros de Castella. I és el mateix, també, que arriba a defensar el dret del poble de Catalunya a navegar per si sol, si així ho decideix lliurement, tot i que desprès adopta posicions més centralistes. Potser va confiar massa en el paper que la petita burgesia il·lustrada podia tenir en el procés republicà del seu temps, menystenint la potencialitat de l’autoorganització obrera i camperola, però sens dubte és un dels exponents més lúcids d’un republicanisme espanyol progressista que continua sent necessari per produir transformacions més amplies al conjunt de l’Estat.
Margarita Nelken
Era, si no vaig errat, de família de jueus alemanys, una dona enormement culta. Em penso que se li va atribuir una traducció de la Metamorfosi de Kafka. Va ser diputada per les Corts i curiosament va ser contrària al sufragi femení. Compartia aquesta idea amb Victòria Kent, considerava que si les dones votaven, com encara eren dones que estaven massa inscrites en aquell escenari que Lorca descriu tan bé a La Casa de Bernada Alba, un espai domèstic tancat, patriarcal, jerarquitzat, guanyarien les dretes. Altres, com Clara Campoamor entenien que el sufragi femení era una cosa que no es podia ajornar. Però bé, una dona amb una biografia molt interessant, que passa del partit socialista als comunistes, que va ser expulsada del Partit Comunista, i que era molt respectada per republicans com Jiménez de Asúa. Una de les tasques pendents del republicanisme actual és recuperar aquestes dones, que des de diferents classes socials, i de vegades llunyanes a la tradició estrictament republicana, com és el cas de la gran Emilia Pardo Bazán, o de moltes dones anònimes de classe popular, han estat massa invisibilitzades. Es impossible pensar el republicanisme del futur sense tenir-les present.
Joaquín Maurín
Segurament un dels marxistes hispànics més originals i creatius del segle XX. Sempre he sigut molt maurinista en aquest sentit. Fins i tot quan exagera -i ho fa molt sovint- Maurín enlluerna i ho fa d’una manera molt personal. En el seus escrits apareixen moltes de les tasques democratitzadores que el republicanisme tenia per davant a la seva època i que encara en te avui: la separació església-estat, la reforma agrària (avui podríem afegir la qüestió urbana), la igualtat de les dones, l’autodeterminació de les nacions de l’estat.. molts dels elements d’un programa democratitzador a l’alçada del segle XXI a l’Estat, en part ja hi son en Maurín. És fascinant per la seva creativitat i per la importància que li dona a la pròpia història hispànica. És a dir, moltes vegades en la tradició marxista hi ha hagut idea que n’hi ha prou llegir Lenin, Gramsci etc. per fer-te una idea de les grans tasques emancipatòries. I ja, això està molt bé, son autors clàssics, però també s’ha de llegir el XIX català, el XIX espanyol, les tradicions republicanes gallegues, andaluses, basques. Això Maurín ho tenia present i la seva capacitat per establir connexions entre fenòmens polítics és realment admirable.
Josep Fontana
Un gran mestre per tota una generació. A mi, com a llatinoamericà d’origen, em va fascinar des d’un primer moment la mirada perifèrica del Josep, que crec li venia també de la seva catalanitat. A la meva biografia hi ha un fet curiós: com a “càstig polític”, el meu pare, que era mestre i un advocat modest, va ser nomenat ambaixador d’Argentina a Tanzania al 1963. Va escollir aquell país precisament perquè la seva generació veia amb molta esperança els processos anticolonials i socialistes africans de l’època. Doncs bé, bona part del que he aprés sobre aquests temes, sent ja més gran, em ve de textos d’en Fontana, que era un historiador que no només mirava el món des del centre, sinó des d’Àfrica, Amèrica, tenint present el que passava amb la pagesia i altres classes i grups marginats. Va ser capaç de tocar molts temes que a la historiografia marxista convencional (inclús grans historiadors com Hobsbawm) no tenien el mateix pes. A través de Fontana, vaig retrobar-me amb llibres que havien sobreviscut a casa meva, després de la dictadura, sobre Amílcar Cabral o Patrice Lumumba. Era increïble veure aquest senyor que te’l trobaves al Raval, caminant en els seus últims anys sempre amb una pila de llibres sota el braç. Tenia el seu cap des d’allà, al Raval, a Àfrica, a les grands lluites emancipatòries de les perifèries. En un dels seus darrers articles, arran del centenari de la revolució russa, va defensar el confederalisme kurd com una possible alternativa d’organització democràtica radical. Un referent absolut.
Antoni Domènech
Una de les persones que més m’ha influït intel·lectualment i políticament. Una ment brillant, que ens va mostrar que moltes de les conviccions emancipadores i transformades que teníem podien encabir en una tradició republicana, democràtica, que començava a l’Antiga Grècia, amb Pericles, Aspasia de Milet, etc. i arribava fins avui. I que en aquesta gran tradició hi havia moltíssima gent. Des dels camperols que van impulsar la Carta del Bosc a l’Anglaterra del segle XIII, fins als irmandiños gallecs, passant per Marx i Rosa Luxemburg, per Thomas Paine, Frederica Montseny, Manuel Azaña o Joan Peirò. Toni era un altre intel·lectual d’una creativitat enorme. Tenia les seves animositats, hi havia gent a la que detestava i quan havia de ser crític no mostrava cap tipus d’auto-contenció. Però alhora era molt plural en els seus elogis. Li agradava dir que es considerava un “socialista sense partit”, i això el convertia en un pensador absolutament antidogmàtic. Des d’un punt de vista històric, tu podies estar amb Azaña i amb Maurín alhora, tot i que ells tinguessin visions contraposades en molts temes. I això és una cosa que a mi m’ha servit molt i crec que és un bon element també per a construir el que necessitem avui. No cal estar d’acord en tot per compartir un projecte republicà democràtic amb altres. No cal tenir una única línia correcta de la història. Ens hem tornat de manera raonable molt més laics, hi ha tanta incertesa de cara al futur, que ningú pot aspirar a baixar línia havent d’estar interpretant el sentit secret que la història té allà. Toni, en això, era un personatge extraordinari en la seva curiositat, rigor, i sobretot en la seva passió republicana. Tu llegeixes un article del Toni i et sents mogut, t’has d’aixecar de la cadira, per que no estàs simplement llegint. Hi ha algú que t’està permetre entendre el món però que també t’està cridant a l’acció. L’eloqüència republicana era una de les seves grans virtuts.
Arcadi Oliveres
Bé, un altre Bartolomé de las Casas català. Igual que el Pere Casaldàliga i tants altres. El millor republicanisme cristià, d’un independentista català profundament solidari i internacionalista. Abans parlàvem que si calia tenir esperança per lluitar. No sé què és el que tenia l’Arcadi, però ell veia alguna cosa molt especial perquè el seu republicanisme era dels més infatigables que jo he conegut. Dels més compromesos. Tenia una predisposició constant a posar-se al servei dels altres, a denunciar els abusos de poder. A poder aixecar-se i agafar un cotxe atrotinat per anar a on sigui de Catalunya, d’Extremadura. També anar a Colòmbia o on fos. Segurament, això estava mogut per algunes creences profundes que no estan al meu abast, que a mi se m’escapen. Però que eren profundament admirables i despertaven una tendresa i una fermesa alhora que són un altre dels materials imprescindibles per nodrir els nostres anhels llibertaris, igualitaris i fraternals.
