Per Marta Roman i Jaume Montés
José Luis Gordillo és membre del consell de redacció de la revista Mientras Tanto, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i professor de Filosofia del Dret a la Universitat de Barcelona. En 1981 va fundar, junt amb altres activistes, el primer Comitè Anti-OTAN de la Universitat Autònoma de Barcelona i, en 1983, es va declarar objector de consciència al servei militar. Des de llavors, ha sigut membre actiu del moviment pacifista català i ha publicat llibres, capítols de llibre i articles sobre objecció de consciència, ecologia i dret, monarquia i exèrcit, l’anomenada guerra contra el terrorisme o el pensament pacifista de Lev Tolstoi, entre d’altres.
L’exvicepresident de Bolívia, Álvaro García Linera, diu que ens trobem en una “època liminar”, és a dir, un moment social de completa excepcionalitat en què els antics consensos han col·lapsat i no s’albira un horitzó més o menys predictiu a llarg termini. Junt amb la crisi ecològica i la crisi econòmica, els darrers anys estan sent també d’una crisi geopolítica global: la guerra entre Rússia i Ucraïna, el genocidi d’Israel sobre Palestina i les tensions creixents a l’Orient Mitjà, l’arribada de forces d’extrema dreta als governs de diferents països, l’ampliació d’una organització fins ara moribunda, l’OTAN, a Finlàndia i Suècia, etc. Més enllà de les seves especificitats, hi ha raons comunes que permetin explicar tots aquests fenòmens internacionals?
Estic d’acord amb la percepció de desconcert de García Linera: estem entrant en una nova època en molts aspectes i el futur que s’aguaita és amenaçant. En canvi, manifesto el meu desacord en el fet que no s’albira un horitzó predictiu: els debats sobre col·lapse i decreixement que s’estan duent a terme en els grups ecologistes tenen a veure amb problemes que ja es preveien fa cinquanta anys. En aquest sentit, la novetat més rellevant és que la humanitat està traspassant els límits de sostenibilitat del planeta. Les conseqüències concretes del canvi climàtic (llargues sequeres, desgel dels pols, greus incendis forestals, fenòmens meteorològics extrems, pujades del nivell del mar, canvis en la seva temperatura, alteració del clima global, etc.) ja formen part de la nostra vida quotidiana. La reducció de la biodiversitat està anant a un ritme més accelerat del que s’havia previst. L’esgotament progressiu de l’urani i dels combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) ja és un fet també palpable. Cal no oblidar que no hi ha activitat econòmica sense consum d’energia i materials. Això no vol dir que demà mateix s’acabarà el petroli o el gas i tot es paralitzarà, sinó que, com molt bé explica l’Antonio Turiel, cada any hi haurà menys i aquesta escassetat s’haurà de repartir d’alguna manera. Aquest procés de declivi pot ser motiu de conflictes militars greus. Això és el més rellevant i decisiu.
Sobre aquest magma de fons, que ho condiciona tot, però no determina mecànicament res, els EUA i els seus aliats, que són uns grans consumidors d’energia i matèries primeres, han d’afrontar la pèrdua d’hegemonia a escala planetària. Ja no poden imposar la seva voluntat al món com ho han fet en els últims trenta anys. Els dirigents xinesos, que promouen per cert un projecte tant creixentista com l’occidental, ja no els obeeixen i econòmicament i tecnològicament els estan passant la mà per la cara. Els capitalistes mafiosos russos, després d’una època -la de Borís Ielstin i la del primer Putin- en què literalment llepaven les botes als dirigents occidentals, tot esperant poder participar en igualtat de condicions en els negocis de la globalització, s’han cansat de ser humiliats i s’han rebel·lat. Des de 2008, amb les intervencions militars a Geòrgia, Siria i Ucraïna han reaccionat practicant allò que podríem anomenar les urpades de la bèstia acorralada (acorralada per l’atac de l’OTAN a Iugoslàvia del 1999, per la catastròfica expansió de l’OTAN cap a les fronteres russes, per l’amenaça de l’escut de míssils antimíssils instal·lat a Romania, Polònia o Espanya, per la penetració nord-americana al pati del darrere de l’Àsia central, pel trencament dels tractats de limitació d’armaments, per la imposició de sancions econòmiques, etc.). És un joc d’escacs on el taulell és el món sencer. Tots els jugadors són freds i calculadors -el que no vol dir que sempre actuïn «racionalment»- i estan disposats a fer apostes arriscades, a jugar al joc del «gallina!» amb les armes nuclears i a sacrificar a qui faci falta per tal de no retrocedir posicions o de fer-les avançar.
Al mateix temps, l’Estat d’Israel, que també té armes nuclears, ha iniciat una escalada militar contra l’Iran per desviar l’atenció de la massacre de Gaza (i per poder-se presentar com a «víctima») que no sabem com acabarà. Estem, sens dubte, en el moment més perillós per la pau mundial des de 1945. La militarització és ja un fet en molt països occidentals i no occidentals. La militarització sempre es tradueix en propaganda bèl·lica omnipresent fonamentada en la lògica de l’amic/enemic, autoritarisme, repressió a la dissidència interna i polítiques policials de mà dura. L’extrema dreta és la força política més funcional a la militarització. L’extrema dreta del Nord global no ha fet res més que regar i fer créixer les llavors ideològiques d’islamofòbia, racisme, supremacisme i autoritarisme que els governs dels EUA, l’OTAN i Israel han plantat com a mínim des del 2001, des de la declaració de la fantasmagòrica «guerra contra el terrorisme». Fora d’Occident, deixant de banda Xile, Brasil, Mèxic i algun altre país de l’Amèrica Llatina, forces d’extrema dreta o d’alguna mena d’autoritarisme civil o militar (Índia, Egipte, Iran, Rússia, Xina) ja governen des de fa anys i panys.
2. En les últimes setmanes, les autoritats de la Unió Europea han fet sonar tambors de guerra: tant Ursula von der Leyen com Josep Borrell han demanat repetidament els governs dels estats membres que augmentin el pressupost en defensa, una política que també exigeix l’OTAN. Alhora, alguns països semblen proposar la recuperació del servei militar obligatori. Quines conseqüències pot tenir aquesta renovada militarització de la Unió Europea? L’autonomia estratègica europea seria positiva en algun sentit?
L’autonomia estratègica d’Europa és una possibilitat que no està sobre la taula perquè els EUA amb la guerra d’Ucraïna ha reafirmat la seva autoritat sobre la UE. L’OTAN està més viva que mai. Més seriós és el rearmament que se’ns demana. Els dirigents europeus han posat en marxa una estratègia comunicativa que es pot resumir en la frase «regalar por per vendre seguretat». Diuen que ens hem de rearmar perquè ja estem vivint una situació de preguerra. També suggereixen que la gent jove ha d’estar disposada a matar i a morir en una guerra per defensar els «valors europeus», que amb tanta «coherència» (no) estan defensant a Gaza. Si fos cert que som en una situació de preguerra, seria perquè ells ja han decidit anar a la guerra, ja que una guerra sempre és el resultat de la decisió política de, com a mínim, dues parts enfrontades. Però si ja haguessin decidit anar a la guerra, això també voldria dir que ja s’han saltat tots els procediments de presa de decisions de la democràcia representativa i han fet abstracció de la voluntat de tots nosaltres. Sincerament, crec que no s’ho creuen ni ells.
L’única conseqüència del rearmament serà l’augment dels beneficis de les empreses d’armament. No n’hi ha cap altre. En termes de seguretat, cap d’aquestes mesures pot fer possible una hipotètica victòria en una hipotètica guerra contra Rússia, que és la guerra per la qual els dirigents europeus diuen que ens hem de preparar. Rússia és ara la primera potència nuclear del món. Un xoc militar frontal entre l’OTAN i Rússia, com podria succeir si països com França o Polònia enviessin tropes a Ucraïna, ràpidament escalaria cap a una guerra nuclear i això comportaria la mútua destrucció assegurada. És a dir, seria una guerra en què no guanyaria ningú i tots perdríem. Contra Rússia no hi ha possibilitats militars intermèdies, això són il·lusions de bel·licistes ignorants. Els que diuen que sí que n’hi ha estan venent fum i, per això, són els utòpics (en realitat, els distòpics) més perillosos de tots els possibles. Si s’exclouen els mitjans diplomàtics, les negociacions i els tractats de desarmament i es pensa que el xoc militar frontal amb Rússia és inevitable, com estan dient uns quants dirigents europeus, en allò en què haurien d’invertir diners seria en una xarxa europea de refugis antinuclears. És el més realista que es podria fer per intentar garantir la seguretat dels europeus. Putin ha dit molt clarament que utilitzarà armes nuclears tàctiques si les seves tropes entren en combat amb els exèrcits de l’OTAN. Si el dirigent rus és com la propaganda bèl·lica occidental diu que és, aleshores ho farà amb tota seguretat. I si no ho és, aleshores s’aconseguiria més negociant amb ell que jugant al joc del «gallina!». Els polítics i militars dels EUA, França i Gran Bretanya no diuen que ho faran (fer servir les armes nuclears), però fa moltes dècades que s’estan preparant per fer-ho.
En realitat, com ja he dit, estic convençut que no es creuen el que diuen, perquè, si s’ho creguessin, els hauríem de tancar a tots en un manicomi perquè voldria dir que no han après res de la guerra freda del segle XX. D’aquesta experiència, tothom amb una mica de senderi sap que a Europa i al món l’única seguretat possible és la seguretat comuna, global o compartida, i no pas aquella que es fonamenta en una suposada i inassolible superioritat militar.
El que passa és que les elits polítiques europees, amb la complicitat de molts mitjans de comunicació, han entrat en pànic perquè la guerra d’Ucraïna, és a dir, la guerra entre EUA/OTAN i Rússia al territori d’Ucraïna, no ha evolucionat com ells voldrien. De sobte s’han adonat que tot allò que els dirigents dels EUA els hi van explicar sobre la feblesa econòmica i militar de Rússia era mentida. Per tant, Ucraïna no té cap possibilitat d’esclafar militarment a la Federació Russa, per molts diners i armes que se’ls hi enviïn, la qual cosa comportarà una nova derrota per a l’OTAN després de les derrotes i els desastres provocats a l’Afganistan, l’Iraq o Líbia. Per acabar-ho d’adobar, les eleccions nord-americanes de novembre vinent, en les quals s’ha d’escollir entre el bocamoll colpista de Trump i el Genocide Joe (Biden) que, a més a més, no hi toca gaire per raons d’edat, porten a un atzucac polític des de la seva perspectiva militarista.
Com a qüestió de fons, crec que cada cop són més aquells que als EUA volen tancar el tema de la guerra d’Ucraïna, o volen que se n’ocupin en exclusiva els europeus, per tal de poder-se concentrar en l’enfrontament amb la Xina. Tots els dirigents nord-americans estan d’acord amb la premissa que, passi el que passi a Ucraïna, els EUA no es poden arriscar a lliurar una guerra nuclear amb Rússia. Per això, els dirigents europeus només poden escollir entre escalar tots sols cap a la guerra nuclear o donar una punyalada per l’esquena al govern de Kíev, tot acceptant el principi «pau per territoris», i asseure’s a negociar amb els dirigents russos sobre els paràmetres de la seguretat europea. I això és el que s’hauria de fer, perquè la guerra entre l’OTAN i Rússia a Ucraïna és també una guerra a les fronteres de Rússia. Si es pot negociar amb Netanyahu, és a dir, amb el carnisser de Gaza, també es pot negociar amb Putin, que és responsable sens dubte d’un crim d’agressió i de crims de guerra, com ho han estat en el passat molts dirigents occidentals (recordem Iugoslàvia, Iraq, Afganistan, Líbia, Mali), però no pas dels crims de lesa humanitat d’extermini i genocidi com ho és Netanyahu amb el suport dels EUA i la UE. Entre pirates segur que es podran entendre i arribar a acords que rebaixin la tensió militar a Europa.
3. Quins mecanismes té la comunitat internacional i, en particular, la Unió Europea per aturar el genocidi a Palestina?
Hi ha molts mitjans que es podrien utilitzar, començant per una negociació recolzada en una pressió de tipus econòmic, polític i diplomàtic. Es pot amenaçar a Israel amb la suspensió del comerç d’armes, és a dir, la venda i sobretot la compra d’armament, perquè Israel és un gran exportador d’armes i de tecnologies de la seguretat. Se’l pot amenaçar amb sancions econòmiques similars a les que s’han imposat a Rússia, Iran i a altres molts països. Se’l pot amenaçar amb el trencament de l’Acord Euromediterrani de Cooperació Econòmica i Tecnològica de 1995, que en l’article 2 diu que l’acord es fonamenta en el respecte als drets humans, i en l’article 79.2 s’obre la possibilitat de la suspensió de l’acord si alguna de les parts incompleix, entre d’altres, aquests compromisos. Totes les universitats de la UE podrien trencar els convenis que tenen amb les universitats israelianes. Els estats de la UE podrien fer fora Israel d’Eurovisió i de totes les competicions esportives europees en les quals participa sense ser un país europeu. Tots els estats de la UE (i del món) podrien trencar relacions diplomàtiques amb Israel o suspendre-les mentre no s’aturi el genocidi. Tots els estats de la UE podrien donar suport a la demanda per genocidi interposada davant del Tribunal Internacional de Justícia. Se li podrien bloquejar els fons que té dipositats en bancs europeus. En definitiva, se li podrien aplicar -o amenaçar de fer-ho- totes les mesures proposades des de fa més d’una dècada per la campanya BDS (Boicot, Sancions i Desinversions) contra Israel, tal com es va fer contra la Sud-àfrica de l’apartheid amb un èxit més que notable.
4. Una derivada del genocidi que està cometent Israel ha sigut el creixent autoritarisme al nord global cap a aquelles persones que han defensat una posició propalestina o, simplement, han qüestionat l’actuació de l’estat sionista. Estem pensant, per exemple, en la prohibició que ha rebut Varoufakis d’entrar a Alemanya, en la denegació d’una càtedra a Nancy Fraser a la Universitat de Colònia, en la censura que està rebent Judith Butler o en les restriccions de manifestacions propalestines a França i Regne Unit. Com s’explica aquesta renovada caça de bruixes? Existeix el perill que aquest autoritarisme s’acabi estenent a altres esferes de la vida social?
Això ja ho feien des de fa temps, perquè hi ha molts interessos geoestratègics i econòmics en joc: Israel és, des de la seva fundació, un estat colonial que cuida la vinya als estats occidentals en la regió del Pròxim Orient, que és una regió on hi ha les reserves més importants de l’anomenat «petroli fàcil o convencional». Un assumpte cada cop més important pel problema esmentat de l’esgotament progressiu del petroli. Per altra part, hi ha moltes inversions de fons israelians en les empreses occidentals. A més a més, Israel s’ha beneficiat d’un discurs sobre l’antisemitisme, la judeofòbia i la manipulació del record de l’Holocaust que, històricament, l’ha blindat ideològicament. La incorporació de delictes d’odi en els codis penals europeus, un tipus de delicte forassenyat que pot arribar a paralitzar literalment els jutjats, té a veure en bona part amb l’activisme incansable dels representats diplomàtics de l’estat d’Israel per aconseguir que allò que ells diuen que és antisemitisme sigui perseguit penalment.
Totes les persones que hem participat en el moviment de solidaritat amb Palestina hem estat objecte, com a mínim, d’insults i marginació a escala global. I a Alemanya i França, particularment, de repressió policial i judicial des de fa més d’una dècada. A casa nostra, tots els que vàrem participar durant la Diada de Catalunya de 2009 en el boicot a l’actuació de la cantant israeliana Noa, que havia justificat públicament la primera invasió terrestre de Gaza duta a terme per l’exèrcit israelià el 2008, vam ser escridassats i insultats per bona part del públic que hi assistia. Mesos abans, després d’una exitosa manifestació de solidaritat amb Palestina, la periodista Pilar Rahola va presentar el 14 de gener de 2009, després d’anunciar-ho des de TV3, una denúncia a la Comissaria dels Mossos de Badalona contra els organitzadors de la manifestació pels delictes d’injúries, calumnies, incitació a la violència, discriminació, odi racial i amenaces. En el 2008, la mateixa periodista ens havia acusat, des de les pàgines de La Vanguardia (14-5-2008), de cometre un delicte d’apologia del terrorisme per organitzar un acte de commemoració de la Nakba al qual havíem convidat a parlar a la Leila Jaled. Allò que ha canviat ara és l’escala dels crims perpetrats per Israel i de les protestes per denunciar-los, que són molts més grans, la qual cosa els ha obligat a ser molts més durs en la repressió. Però jo diria que no estan tenint gaire èxit. El moviment contra el genocidi a Gaza a les universitats dels EUA és una cosa molt important i els hi pot fer molt mal perquè, a la pràctica, Israel és el 51 estat dels EUA i sense el seu suport econòmic i la seva protecció incondicional no seria res més que un petit estat de 9,5 milions de persones.
La incorporació de delictes d’odi en els codis penals europeus, un tipus de delicte forassenyat que pot arribar a paralitzar literalment els jutjats, té a veure en bona part amb l’activisme incansable dels representats diplomàtics de l’estat d’Israel per aconseguir que allò que ells diuen que és antisemitisme sigui perseguit penalment.
5. D’aquí a pocs dies, hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Assumint l’actual marc competencial, quina hauria de ser l’actuació d’un hipotètic govern de les esquerres catalanes per avançar cap a la desmilitarització i la construcció de processos de pau?
Tenint en compte, com dieu, que la Generalitat no té competències en política exterior i de defensa, els partits d’esquerres (PSC, ERC, Comuns, CUP) haurien de continuar demanat un alto el foc definitiu a Gaza, així com demanar a la Generalitat que trenqués qualsevol relació amb l’estat d’Israel, i defensar el mateix a Madrid i Brussel·les. També haurien de defensar un alto el foc i negociacions de pau a Ucraïna. La pau negativa que seguiria a continuació en els dos casos no seria precisament una pau justa, però salvaria vides, frenaria el genocidi i la neteja ètnica a Gaza i impediria que Ucraïna perdés encara més territori, contribuiria a la desescalada militar a Europa i al Pròxim Orient i allunyaria el risc d’una Tercera Guerra Mundial que inevitablement acabaria sent una guerra nuclear. La Generalitat podria organitzar i acollir una trobada per la pau sobre tots dos conflictes. Així mateix, es podria organitzar un col·loqui amb representants dels països que l’any passat van voler fer de mediadors entre Rússia i Ucraïna/OTAN: Xina, Brasil, l’Estat del Vaticà, Sud-àfrica i altres països africans. Podríem sentir les seves propostes i discutir-les.
El moviment contra el genocidi a Gaza a les universitats dels EUA és una cosa molt important i els hi pot fer molt mal perquè, a la pràctica, Israel és el 51 estat dels EUA i sense el seu suport econòmic i la seva protecció incondicional no seria res més que un petit estat de 9,5 milions de persones.
Finalment, els partits catalans i espanyols d’esquerres (i si els de dretes també es volen apuntar, benvinguts siguin) haurien de recuperar el No a la guerra!, de fa vint anys, i dir clarament que s’oposen a participar en una guerra en territori europeu, a continuar enviant armes a Ucraïna, a la pujada de la despesa militar, a una nova guerra freda, a una nova cursa d’armaments entre l’OTAN i Rússia o, encara pitjor, entre l’OTAN i la Xina. En definitiva, que si estan a favor de la pau, que contribueixin a preparar la pau, perquè, com demostra l’experiència històrica, si prepares la guerra, acabaràs fent la guerra.
6. Les esquerres sobiranistes a Catalunya s’han caracteritzat, en el passat, per una defensa aferrissada del pacifisme: només cal recordar el “no” a l’OTAN, el moviment per la insubmissió o la lluita pel tancament de les centrals nuclears. Quin esperit i quines formes d’acció col·lectiva d’aquella època haurien de recuperar els moviments socials actuals?
Això va ser així a Espanya entre la meitat dels anys vuitanta del segle passat fins a la primera dècada del segle XX, però la relació entre l’esquerra i el pacifisme antimilitarista sempre ha estat complicada. La socialdemocràcia va votar els crèdits de guerra el 1914 i, amb algunes honroses excepcions com la del Partit Socialista italià d’aquells anys o la de la socialdemocràcia sueca d’Olof Palme durant la guerra freda del segle XX, ho ha continuat fent fins avui mateix. Allò que s’ha mogut a l’esquerra de la socialdemocràcia ve d’una tradició en la qual, per un cantó, hi ha hagut una oposició molt ferma a les guerres imperialistes i una posició molt clara a favor de la descolonització, però, per l’altre, també ha cultivat una particular «doctrina de la guerra justa». Aquesta doctrina diu, per resumir-ho de forma esquemàtica, que s’ha de recórrer a les armes -a les armes de tota mena, a totes les que siguin necessàries- per vèncer en una revolució i que s’ha de fer el mateix per defensar-la dels seus enemics en cas de victòria. No serè jo qui digui que aquest plantejament no té res a veure amb problemes reals de tots els processos revolucionaris que coneixem, però penso que a l’era nuclear tot això s’ha de repensar com ja va proposar Manuel Sacristán ara fa quaranta anys.
Després hi ha coses que s’haurien de guardar en el magatzem de les idees nefastes, com la mitologia militarista del guerriller esquerranós capaç de crear en qualsevol circumstància un focus revolucionaris gràcies a l’ús de les armes. Aquesta mitologia estava molt present a l’extrema esquerra quan jo era jove, en els anys de la transició. Era fàcil desmuntar-la sense sortir gaire de l’ortodòxia leninista o citant els primers paràgrafs de La guerra de guerrillas d’Ernesto Guevara, on diu que, en un sistema polític on es facin eleccions més o menys lliures, el focus revolucionari no té cap possibilitat de triomfar. Però l’atracció que exercia sobre la gent jove era notable i ens va fer perdre molt de temps amb discussions delirants que no portaven enlloc (o, encara pitjor, portaven a intentar justificar els injustificables crims de GRAPO, ETA i altres grups similars com ara Terra Lliure).
El moviment per la sortida d’Espanya de l’OTAN i el moviment dels objectors i insubmisos va canviar el panorama. Va obligar tothom a discutir sobre assumptes mols més urgents. Gràcies a ells, es va poder normalitzar socialment la critica a l’exèrcit espanyol, que havia posat moltes limitacions al procés de transició cap a la democràcia. També gràcies a ells i al moviment ecologista es va poder posar al centre de la discussió allò que hauria de ser clar per tota persona d’esquerres des del 6 d’agost de 1945 (dia del llançament de la bomba atòmica a Hiroshima pels EUA): que la lluita per l’emancipació humana té com a condició necessària que hi hagi humanitat a emancipar o, dit d’una altra manera, que la lluita per la supervivència és indestriable de la lluita per l’emancipació de la humanitat. Aquest és l’argument principal pel qual crec que l’esquerra revolucionària hauria de fer una aposta forta per les tàctiques de lluita social no violenta i pels models no agressius de defensa.
7. Per acabar, quins han de ser els elements que permetin constituir un nou ordre internacional multipolar? Creus que seria possible recuperar la idea d’un moviment de països no alineats, tal com va encoratjar l’historiador marxista E. P. Thompson quan va venir a Barcelona en 1984?
El moviment dels països no-alineats va sorgir formalment el 1961 per distanciar-se dels dos blocs militars existents aleshores: l’OTAN i el Pacte de Varsòvia. Ara no hi ha dos blocs militars. Solament n’hi ha un que és l’OTAN. Aquesta organització té un tractat fundacional amb normes clares de funcionament intern, un secretari general, una seu oficial a Brussel·les i unes regularitats en les seves pràctiques adquirides al llarg de setanta-cinc anys que inclouen el fet d’estar involucrada permanentment en alguna guerra, freda o calenta. Rússia i Xina poden ser aliats ara en determinats assumptes, però no configuren un bloc militar estructurat com l’OTAN. És més: en el passat han tingut enfrontaments entre ells. La relació entre l’URSS i la Xina en la segona meitat del segle XX, malgrat que tots dos es consideraven estats socialistes, no va ser pas un camí de roses. Els anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) poden arribar a establir alguns acords de tipus econòmics i fins i tot polítics, però veig molt difícil que puguin arribar a constituir una aliança militar estable.
Per tant, vivim en un món diferent del que E. P. Thompson tenia davant dels seus ulls quan el 1980 va publicar les seves «Notes sobre el exterminisme, l’última etapa de la civilització», que va ser cabdal perquè molta gent d’esquerres (jo entre ells) es prengués seriosament el pacifisme i l’antimilitarisme. Continua sent un text de lectura obligada. Thompson, al capdavant de l’END (Campanya pel Desarmament Europeu), promovia un moviment internacional per la pau per sobre i per sota les fronteres de l’Europa dividida. Va tenir més èxit del que els governs occidentals li han reconegut. Gorbatxov, que va ser qui va prendre la iniciativa per desmuntar la guerra freda del segle passat, es va fer immensament popular a les societats occidentals (el van batejar afectuosament com a «Gorbi») gràcies a l’activitat prèvia dels moviments pacifistes a favor de la distensió i el desarmament.
Cal una nova generació de lluitadors per la pau veritablement «internacionalista» que es proposi un programa d’acció propi i no supeditat a la política exterior de cap potència nuclear.
Però tornant a la vostra pregunta, la millor organització internacional per gestionar un nou ordre multipolar seria una ONU reformada, amb una representació permanent en el Consell de Seguretat d’estats del Sud global com l’Índia (1.400 milions d’habitants). Hi ha molt plans de reforma de l’ONU que estan molt bé. Però, per poder arribar-hi a fer-los realitat, abans s’ha d’allunyar el perill de la Tercera Guerra Mundial. Després s’hauria d’obligar les elits occidentals a acceptar un paper secundari en el món. Atès el seu supremacisme, aquest objectiu serà molt difícil d’aconseguir. Per assolir aquest objectiu, hauria de posar-se en peu un moviment internacional per la pau i el desarmament. Per aquesta raó s’hauria de tornar a una cosa semblant a la dinàmica dels fòrums socials que va impulsar el moviment antiglobalització ara fa vint anys i que va fer possible la convocatòria de la primera manifestació antibel·licista d’abast planetari, la que es va convocar el 15 de febrer de 2003 contra la invasió de l’Iraq. Cal una nova generació de lluitadors per la pau veritablement «internacionalista» que es proposi un programa d’acció propi i no supeditat a la política exterior de cap potència nuclear.
Font de la imatge destacada: Universitat de Barcelona
