Per Ivan Montemayor,
(Transcripció per Miguel Sanz)
Sense cap dubte, la salut pública és un dret que ens ha costat molt aconseguir a les classes populars, i el crit d’alerta que reiteradament ha anat fent el personal sanitari ens hauria de preocupar a tots i totes. Aquesta mateixa setmana hi ha convocada una vaga del sector de la sanitat. Què està passant? Recuperem en format escrit l’entrevista que férem al podcast amb na Clara i en Marcelo del col·lectiu la Capçalera.
Quines expectatives tenieu quan vau decidir dedicar-vos al món sanitari?
Jo vaig acabar dedicant-me a la medicina perquè a mi, de petita, els pares em portaven poc al metge i quan hi anava tot era molt nou, molt curiós i em feia molta gràcia. Però potser pel que fa a la idea que tenies una mica més de dedicar-te a la medicina és curiós com quan entres a la carrera o abans d’entrar i quan surts la concepció del que és la medicina o de les condicions laborals dels metges, la veritat és que a mi em va fer un gir de 180° graus. Socialment, es pensa que els metges tenen un estatus, tenen bones condicions laborals, i tenen una bona vida. I la realitat és que ni el sou compensa la responsabilitat i sistemàticament fas jornades de més de 40 hores laborals. Tendim a pensar en la salut com allò que passa dins dels hospitals quan en el fons, potser, és allò que passa fora del sistema sanitari perquè és fora del sistema sanitari on es determina la majoria de la nostra salut, i aquest allò que pot abraçar és una part molt petita de tot això.
Marcelo: Jo concretament, la veritat és que no volia estudiar medicina. Volia fer investigació, però una mica per pressió social vaig acabar estudiant medicina perquè, al final, una de les sortides és la investigació. Jo crec que tampoc m’acabava d’agradar el fet d’estudiar medicina perquè tothom té la imatge aquesta de la medicina hospitalària i la veritat no m’acabava de convèncer. Realment un cop ja a la carrera, quan vaig entrar en contacte amb la primària, jo crec que aquí coincidim una mica que quan entres en contacte amb la primària tot encaixa, perquè entens que la salut també es pot enfocar des d’una perspectiva molt més ampla.
Vosaltres participeu del col·lectiu la Capçalera, què és exactament?
M: En definitiva, la Capçalera com a col·lectiu neix el 2019 en el marc de la Cabecera, que és una organització estatal amb múltiples col·lectius autònoms, que diem nodes, arreu del territori i és un col·lectiu assembleari, autogestionat, de professionals sanitàries que entenem la salut des d’una perspectiva salubrista, comunitària i sobretot, també que defensem la pràctica d’una medicina crítica primarista de qualitat, també universal, lliure d’interessos mercantils, centrada en les comunitats i, sobretot, centrada en les persones que conformen aquestes comunitats.
C: Potser el que ens diferencia una mica d’altres d’altres col·lectius que treballen en el que vindria sent pel dret a la salut en l’àmbit sanitari és aquesta visió salubrista. El paradigma hegemònic de salut que tenim que tenim en ment és el paradigma biomèdic. És el d’entendre la salut només a través de tots els condicionants biològics. Llavors, tant a l’atenció primària com en general, des de la perspectiva de la salut pública, entendre la salut des d’una perspectiva una mica més àmplia i això seria una mica el salubrisme. La idea del salubrisme és entendre la salut incorporant tots aquests eixos de desigualtat que travessen les persones, perquè aquests condicionen molt més la salut que no només els condicionants biològics. I el fet d’imaginar la salut des d’aquest angle permet la construcció d’alternatives i, en el fons, permet la concepció d’un sistema sanitari des d’un altre angle, incorporant tots aquests factors que determinen molt més la nostra salut que no pas el que puguem fer com la pastilla que puguem prescriure per a un problema concret en un punt concret de la vida.
Feu una crítica al hospitalocentrisme. Com el descriurieu?
M: És un terme que fa referència a com el sistema sanitari està muntat i està pensat al voltant del que passa als hospitals i deixa molt fora l’atenció primària. I tota aquesta perspectiva salubrista, tota aquesta interacció dels factors socioeconòmics que també influeixen en la salut.
C: L’hospitalocentrisme és un dels problemes que tenim com a model sanitari, que és el que fem servir ara, però crec que no és un dels únics problemes. Hi ha un altre problema, que és que és que tot el que implica a l’hospitalocentrisme és que és un model que resta protagonisme a l’atenció primària. Llavors, nosaltres entenem que l’atenció primària és el lloc on es resolen la majoria de problemes de salut, és el que hauria de ser la base del sistema. Hi ha qui diu que la primària no és la porta d’entrada, és el filtre cap a un nivell d’especialització superior. Però nosaltres creiem que aquesta no és una concepció adequada a la primària, no és una porta, no és una comporta que evita que arribis al nivell superior, sinó que la primària és el lloc on passa la salut, si és que necessites atenció. I és a partir d’aquí quan tu ja tens una mirada centrada en el barri i entens el context en el que viuen les persones, pots oferir una atenció més integral.
És més precaria la situació als ambulatoris?
M: La situació ara mateix a la sanitat és precària a tot arreu, a tot arreu, amb petites diferències i sobretot diferències en el sentit del que es fa en un lloc i en un altre és bastant diferent. Jo crec que sobretot la diferència està en com es pensa la salut i com s’entén la salut des de la perspectiva de com es fa la medicina, l’hospital i els CAP i els centres de salut per parlar d’algunes coses. L’atenció primària és molt més. Es considera que és molt més eficient, amb molts pocs recursos pot resoldre molts problemes de salut i l’hospital al final, idealment hauria d’estar pensat per aquests problemes més complexos, amb més dificultat per a la seva resolució, que requereixen més recursos. El problema és que està molt descompensat i llavors acabem destinant molts recursos a una atenció hospitalària que està hipertrofiada, perquè l’atenció primària no arriba fins i tot amb els recursos que té.
Pot ser que els hospitals estiguin conformats per consocis amb participació privada?
C: Quan t’imagines un model de sanitat pública, en principi només hi hauria d’haver un únic proveïdor de serveis. En el sistema sanitari català i en altres sistemes de l’Estat espanyol, però, la veritat és que el català és un dels que és un dels que més passa. Hi ha una espècie de prestació publico-privada que facilita que hi hagi molts fons que van a empreses privades les quals es subcontracten, com per exemple, hi ha molts consorcis i molts hospitals, o molts o molts CAP que no tenen una gestió cent per cent pública, sinó que estan d’alguna manera gestionades per un consorci. I que passa? Això no deixa de ser una empresa i en el fons, per tant, la seva prioritat és tenir un lucre econòmic, no millorar la salut de les persones. Llavors, quan part del teu sistema sanitari, que a més és una part important perquè els consorcis realment no són una part minoritària del sistema sanitari català, sinó que una part són un gruix important. Això fa que la prioritat sigui el benefici.
S’ha parlat molt de la privatització a Madrid, però aquí com està la situació?
M: el model català és un model que porta funcionant així des de la transició. És el model de referència dels canvis i de les privatitzacions que s’estan fent ara a Madrid, perquè és un sistema. Ho vam fer primer aquí, allà ho estan perfeccionant.
C: Aquí porta tants anys funcionant, que no es percep com una novetat, perquè és la norma. El que passa que ens fa la sensació, mirant en retrospectiva. El que està passant a Madrid, és que s’estan emmirallant en el model que funciona aquí per desmantellar l’atenció primària i les urgències extrahospitalàries.
M: A Barcelona, per exemple, la immensa majoria dels hospitals a Barcelona ciutat diria que l’únic és l’únic que és de titularitat pública és el Vall d’Hebron. La resta d’hospitals grans són conscorcis o fundacions.
C: El Consorci Sant Pau té una part que és Fundació. El Clínic, també. I això comporta dificultats en el tema de les condicions laborals de les treballadores i dificulta molt que quan tu vols fer unes reivindicacions per millorar aquestes condicions, puguin ser reivindicacions que es facin a nivell homogeni a nivell de totes les treballadores i per tant, fragmenta també i dificulta que tu puguis tenir força entre les treballadores per intentar millorar el teu dia a dia.
Anem a parlar del vostre lloc de treball. On treballeu?
M: Jo treballo al CAP del Raval Nord.
C: I jo treballo al cap del CAP Raval Sud. Una cosa que crec que és interessant, és que nosaltres no som metges adjunts, sinó que som metges residents, és a dir, som personal sanitari amb formació.
M: En aquest cas, per exemple, suposa que dels quatre anys que estem en formació, els dos primers anys, més o menys, els passem pràcticament a l’hospital. El meu cas és a l’Hospital de Sant Pau. Llavors també coneixem de primera mà com funciona el sistema.
Quina experiència heu tingut a nivell de condicions laborals per a prendre consciència de com està la situació?
M: La precarietat afecta tant a unes com a les altres. En el nostre cas, jo crec que una de les coses més evidents és la precarietat que pateixen moltes treballadores sanitàries, sobretot per la temporalitat dels contractes. I estem parlant sobretot en el col·lectiu d’infermeres i d’auxiliars d’infermeria. Gent que està encadenant contractes de mes a mes durant vint anys. Fins i tot gent que contractada de dilluns fins a divendres i així setmana a setmana per no pagar el cap de setmana.
C: Aquí hi ha la dualitat. Partim de que a les oposicions públiques hi ha un problema important, que és que les oposicions no es convoquen cada any, sinó que es convoquen cada X anys, inclús si es convoquen la veritat és que es triga molt i molt de temps a resoldre-les. Ara fa poc, aquest any s’han resolt oposicions de medicina, que em penso que si no estic errada es van convocar fa mínim tres anys. O sigui que la gent va fer l’examen fa tres anys. Llavors el discurs és curiós perquè s’ens diu que falten professionals, però a l’hora de la veritat no s’està fent res per intentar retenir la gent que acaba i que es forma aquí, perquè amb les infermeres ha passat igual. De fet, s’estan formant infermeres especialistes en atenció primària que l’especialitat en infermeria d’Atenció Primària i Comunitària fa pocs anys que existeix i en resoldre aquestes oposicions hi ha especialistes de primària que les han enviat a l’hospital. És un despropòsit que realment costa d’entendre.
M: Fins i tot amb les nostres companyes residents un cop acaben la residència. Jo diria que una gran majoria d’elles, metgesses que han fet l’especialitat de Medicina familiar i comunitària, no es queden a treballar als CAP, no es queden a treballar a la primària, van a treballar a urgències. Tenim un company que ara està fent un màster per ser professor, perquè les condicions laborals que s’ofereixen són bastant precàries, és a dir, són jornades molt llargues.
C: Una cosa que jo crec que és molt simbòlica del que ha estat passant és que ara farà un parell d’anys a Madrid hi va haver una quantitat de professionals de primària bastant important que van deixar la feina definitivament, van deixar de fer primària perquè pel burnout que comportava treballar en les condicions que treballaven, perquè el dia a dia és que tu comences amb una agenda que pot tenir 20 o 25 visites, però no saps no saps quin és, quines són les xifres en les quals l’acabaràs i apareixen visites forçades. I tu intentes arribar, però és que és impossible. Ja no és viable de base, perquè deu minuts per pacient, que és el que hi ha en la majoria de visites presencials ja de base, és poc realista perquè és una consulta que implica una cosa molt puntual per un sol problema de salut. Però és que, a més a més, inclòs per atendre, depèn de quins problemes de salut tampoc donen deu minuts de visita. I si només fossin els deu minuts? Doncs mira, encara t’apanyaries, però el problema és que són deu minuts, deu minuts per atendre un sol problema de salut quan els pacients, potser amb cinc.
M: jo crec que una mica la conclusió és que al final aquesta sobrecàrrega assistencial, aquesta manca crònica de professionals perquè les baixes i fins i tot les vacances no es cobreixen, no es fa una planificació perquè no hi han recursos. Els professionals acaben petant, no pots fer bé la teva feina i llavors això comporta un estrès molt important i això repercuteix en l’atenció que es pugui fer.
C: Moltes companyes del meu Cap ara per donar bona atenció, acaben fent hores extres sistemàticament. Entres abans per poder fer les visites virtuals i llavors per poder fer anar més o menys trampejant amb les presencials del dia.
Ara s’ha generalitzat el tema de les visites virtuals?
M: Durant el Covid es van posar de moda perquè durant un temps no es feien visites presencials. Llavors era tot telefònic. I jo crec que aquí hem vist un filó també, perquè són visites que són fins i tot més curtes. Sí que és veritat que van bé per moltes coses, per resultats de proves o per baixes i que s’han mantingut. Ara hem tornat a les agendes presencials, però seguim amb una càrrega, com a mínim del meu centre, important de visites virtuals.
C: La tecnificació està de moda. L’únic problema de les visites virtuals és que amb l’excusa que és una visita virtual i aparentment és més fàcil, moltes vegades la visita virtual que et deixen acaba contenint sorpreses i no sempre es pot resoldre virtualment. I més enllà d’això, que sí que és veritat que les visites virtuals no són el gruix de l’agenda, és un mapa reduït. Potser ara estem fent 20 presencials i 7 o 8 visites virtuals, més les sorpreses o les visites extres del dia. Però el problema és qui deixa fora la visita virtual, aquelles pacients que tenen bretxa digital i no es manegen amb la connexió Internet. Aquella gent que té barrera idiomàtica i, per tant, no pot accedir al sistema. Tot això queda fora i dificulta encara més l’accés a una gent que segurament ja té problemes per accedir al sistema sanitari.
Com vau viure la Covid?
M: (Somriure de com dir-t’ho) Jo vaig començar a treballar just després de la pandèmia, un any més tard que la Clara i de fet vaig començar a treballar abans de començar la residència fent guàrdies pel Cobi. Precisament aquí és on ens vam conèixer.
C: Va ser un moment molt curiós. Va ser un moment molt curiós, on a més, clar realment tot el que sigui el dia a dia que teníem es va capgirar completament perquè en aquell moment jo estava a l’hospital. L’hospital va deixar de fer qualsevol cosa que no fos COVID perquè tot el que hi havia ingressat era COVID. Llavors, bé, allò era un monogràfic i es feia el que es podia amb el que hi havia. Crec que és un resum adequat. Sí que és veritat que és molt curiós perquè durant tota la pandèmia s’ha centrat tota l’estona el discurs en el tema de frenar la corba. El tema de si pujava la pressió a les UCIs. S’ha tendit d’alguna manera a negligir totalment la feina que es feia a l’atenció primària quan hi ha hagut realment una sobrecàrrega important a la primària i que des de la primària es feia tot el control dels casos lleus i s’han detectat un munt de possibles complicacions per després enviar les a l’hospital quan la cosa no anava bé. I sí que és veritat que crida l’atenció el que dèiem abans, una mica de que es tendeix a pensar que la veritable medicina no és la que passa als hospitals i d’alguna manera la primària costa que entri al mapa.
I com vau viure el tema dels aplaudiments? N’ha quedat alguna cosa d’aquells homenatges?
M: Jo crec que realment per gran part de la població ho ha oblidat, ho ha deixat passar. I jo crec que una de les coses més frustrants, com a mínim per a mi, era que ja es veia a venir. Nosaltres ja veiem venir, o sigui que els aplaudiments estan molt bé. Però quan passés la pandèmia i tota aquesta precarització, aquest empitjorament del sistema sanitari no s’anava a revertir. Que una gran part de la població que sortia a fer els aplaudiments costaria que estigués al nostre costat en el moment d’intentar reprendre els recursos necessaris per fer una bona atenció. Tot i que la pandèmia va deixar reflectit que la sanitat està infrafinançada, no té els recursos necessaris i tot això va esclatar amb la pandèmia.
C: De fet, la pandèmia ha deixat una herència important a la primària, quan un munt de patologia crònica que no s’ha pogut controlar i que ha vingut han vingut diverses onades després de la pandèmia derivades de la precarietat laboral que ha comportat la pandèmia i del descontrol de totes aquestes malalties cròniques que hem tingut i que veiem clarament que la veritat és que la salut de la població ha empitjorat. Jo la veritat és que això que dieu dels aplaudiments a mi em feien sentir incòmode. Jo crec que tendim a pensar en la medicina com una cosa molt heroica, quan jo crec que en general, potser especialment la primària, és la medicina més antiheroica que existeix. Nosaltres no salven vides, no curem. En la majoria dels casos ens limitem a acompanyar processos per part d’alguna manera, fer prevenció, evitar arribar en aquests processos i, un cop arriben, pal·liar los de la millor manera possible. Però potser hem de deixar de pensar en la medicina com aquesta solució màgica, perquè realment després no es tradueix això en el dia a dia.
M: Jo crec que hi ha una expressió d’un concepte que es resumeix molt bé, que és la medicina de trinxera. Al final és el dia a dia d’acompanyar, d’estar fent feina, intentar fer feina preventiva per conservar la salut de les persones, no limitar nos a tractar a les persones un cop ja han emmalaltit, sinó evitar arribar a aquest punt.
C: La idea és que la salut no és un concepte dicotòmic, que o es te o es perd, sinó que si imaginem la salut com un continu, és molt més fàcil treballar en aquelles coses que ens allunyen de la salut i podem incloure en el discurs moltes altres coses que potser si no ens quedem fora. És a dir, quan parles de què ens allunya de la salut, potser hem de pensar en les condicions del barri, en el que vius, en l’habitatge, etcètera. A més a més, tendir a pensar en aquesta salut com una manera dicotòmica d’alguna manera fa que el pacient sigui l’únic responsable d’haver perdut la salut i col·loca el pacient en un punt on és el sistema sanitari qui li ha de tornar la salut, quan és ben bé les condicions socials en les que viu, les que han fet que perdi la salut. Tendim a buscar solucions sanitàries a problemes que són, que són socials o socioeconòmics.
Quina atenció a la salut mental es fa a la sanitat catalana?
M: La precarietat habitacional, la pobresa energètica… Qualsevol eix de desigualtat influeix molt en la salut mental. Partint d’aquesta base, el que nosaltres podem fer com a sanitaris en general és limitat. Fins que no es resolguin moltes d’aquestes circumstàncies, la persona no sortirà d’aquest problema de salut mental, però tot i així intentem fer la nostra feina. Què passa? Estem parlant de visites de 10 minuts. És molt difícil fer un abordatge d’una depressió, fins i tot una depressió lleu en 10 minuts. Llavors el sistema està pensat perquè nosaltres derivem des del CAP, fem el que es diu contenció emocional i llavors derivem «contenció emocional». Escoltar a la persona.
C: Potser la mateixa paraula de contenció emocional ve derivada de la idea de parar el cop i veiem què passa després. Que potser, desgraciadament és el que podem fer moltes vegades en el dia a dia.
M: De vegades dona la sensació que és com «aguanteu els pacients». Aviam si es cansen de demanar una atenció de salut mental i ja anem tirant. I després els casos una mica més, més greus, que es deriven al que es diu el CSMA, que és als centres d’ambulatoris de salut mental i ja entren a la xarxa de salut mental.
C: Els CSMA no deixen de ser una subcontractació, fet que també dificulta, per exemple, moltes vegades la coordinació amb la primària perquè formen part d’una xarxa totalment diferent, tenen un sistema informàtic diferent i per tant, això és una cosa que dificulta l’accés i la coordinació amb nosaltres quan en tenim casos. Però sí que és veritat que moltes vegades val la pena intentar emmarcar, perquè al final ens arriben molts casos que potser el que necessiten la majoria de persones que veiem a primària no és un psicòleg i la seva demanda és un psicòleg. Però ells necessiten un sindicat.
M: Fins i tot el Raval, el nostre barri, nosaltres ja fa temps que hem començat a “derivar” a pacients a sindicats d’habitatge. Quan tenen un problema d’habitatge, al final tu no li podràs resoldre.
C: En el context de la crisi de salut mental que estem vivint, la gent jove d’alguna manera encara s’està intentant establir en el mercat laboral en aquest sistema capitalista, que al final és el marc en el que passen totes aquestes coses, són gent que viu el futur amb ansietat i és normal. No hi ha un horitzó en el que tu puguis establir-te, llavors és normal que estiguin passant totes aquestes coses, però jo crec que és important fer un pas enrere per poder posar el focus i per poder entendre que aquest mal és un fenomen social que ha marcat el sistema capitalista en el que vivim i que ens dificulta progressar com a persones i tenir vides dignes.
Intenteu des dels CAP’s fer xarxa amb altres entitats del barri?
C: Sí, això de fet és el que es diu prescripció social. És un cosa que s’intenta fer el màxim possible, sobretot per evitar medicalitzar processos. Perquè moltes vegades, al final, permetre significar allò que està passant a les persones.
M: Al final és intentar trobar solucions o pal·liar aquests problemes, intentar no prescriure psicofàrmacs a tothom. Perquè estem en un estat com és l’Estat espanyol que és l’estat on més psicofàrmacs es prescriuen amb diferència. En molts casos és per processos que no tenen res a veure, com a mínim, directament, en problemes de salut mental. Són problemes socials que generen angoixa.
C: S’intenta treballar fent xarxes amb les entitats del barri, tot i que realment és complex perquè les agendes deixen molt poquet espai. El Raval és un barri en el que les condicions socioeconòmiques són adverses, però jo crec que el barri ho compensa amb la riquesa de teixit associatiu que existeix. Llavors sí que intentes tenir contactes en totes les associacions que existeixen per poder ajudar les persones en un context potser més adequat que no sigui la consulta.
M: Això forma part de la salut comunitària que, de fet, es suposa que és una de les nostres especialitats. De fet la nostra especialitat és la medicina familiar i comunitària, però aquesta no té espai. O sigui no hi ha espai a les agendes. Nosaltres no podem anar als barris a solucionar res, sinó que la salut comunitària hauria de partir moltes vegades dels processos de diagnòstic de salut que es fan al barri, amb les persones que viuen al barri i a través d’aquí es prioritzen diversos problemes de salut i, a través d’aquests, que s’engeguen projectes en els que motes vegades el CAP participi.
Què és la salut comunitària?
C: Nosaltres no podem anar als barris a solucionar res, sinó que la salut comunitària parteix moltes vegades dels processos de diagnòstic de salut que es fan al barri, amb les persones que viuen al barri i a través d’aquí es prioritzen diversos problemes de salut i, a través d’aquests, que s’engeguen projectes en els que moltes vegades el CAP participa. Però sí que és veritat que en la salut comunitària el CAP no és un actor principal, o no hauria de ser-ho, en tot cas. Perquè, si no, no és ben bé comunitària, o no s’està fent des de l’òptica adequada.
M: La idea és una mica fer a la població partícip també de la seva salut.
Anem a parlar de la vaga d’aquesta setmana. Qui ha convocat? Amb quins motius?
C: Hi ha dos entitats que convocaven, una és la Mesa Sindical de Sanitat i l’altra, el que té més altaveu mediàtic, Metges de Catalunya. Tenen dues visions molt contraposades pel que fa a les demandes, o més pel que fa a la manera de treballar. La Mesa Sindical es forma més o menys fa un any, inclou no només sindicats, sinó moltes entitats que treballen pel dret a la salut i que inclouen personal dels diversos estaments sanitaris. Després hi ha els altres sindicats, especialment Metges de Catalunya, que és un sindicat que fa demandes en exclusiva pel que fa als metges. El nivell d’enfocament és diferent, perquè, de fet, d’alguna manera és com si fos una trinxera entre metges i la resta dels estaments sanitaris. Llavors, si el que volem és millorar els estaments sanitaris és contraproduent no pensar-ho de forma global.
Com penseu que ha anat?
M: Ha tingut un seguiment prou important, tot i el caos que hi ha hagut aquest parell de setmanes, però l’ambient al lloc de treball és que la gent realment no pot més. La gent vol la vaga, perquè ens hi va la vida, ens hi va la feina..
C: I ens hi va la nostra salut com a treballadores. Realment hi ha un malestar dins del sistema sanitari que la vaga, d’alguna manera, l’articula, el que passa és que necessitem trobar una solució a mitjà i llarg termini que ens permeti seguir articulant aquest malestar i seguir fent pressió perquè les coses no es queden en dues jornades puntuals, sinó que hi hagin millores.
Vam veure fa unes setmanes la manifestació a Madrid. S’està generalitzant aquest estat d’ànim arreu de l’Estat?
C: No només hi ha hagut vaga a Madrid, hi ha hagut a altres llocs del territori espanyol i amb acord, no com a Madrid, que tot i múltiples setmanes de vaga la cosa no sembla que avanci. A Madrid, realment, jo crec que tenen un èxit molt important com a moviment, que han aconseguit un moviment per la sanitat pública i en defensa de la primària, que és qui fa la vaga a Madrid, que s’ha aconseguit que fos un moviment de les usuàries del sistema, de les pacients i crec que això és una victòria molt important. És important saber d’on venien a Madrid.
M: En els últims anys, a Madrid, la Comunitat de Madrid ha patit un procés de privatització molt important, cada cop s’ataca directament més l’atenció primària i tot el servei públic. Jo crec que està molt més present, és una situació molt més crítica, que també ha fet que la gent s’involucri molt més.
C: De fet a Madrid amb la renuncia de les professionals hi ha gent que fa dos anys que, sistemàticament, cada dia, fan agendes amb cinquanta i seixanta pacients al dia. O centres de salut en què hi hauria d’haver quatre unitats bàsiques de salut, és a dir, de quatre a dos metges e infermers, en què potser hi ha només un. A Madrid, hi ha un munt de nens que no tenen pediatra signat i, per tant, no es pot fer un seguiment longitudinal del creixement dels nens perquè no hi ha pediatres contractats.
M: El sistema català si seguim així arribarà a aquest punt.
Quina perspectiva creieu que té el sistema sanitari català?
C: La Meritxell Sánchez-Amat, que és la presidenta de la FOCAP, que també és un col lectiu que treballa per la defensa de l’atenció primària i comunitària, ha explicat que hi ha el risc de que amb aquest gir cap a la privatització de la sanitat la pública passi a ser una espècie de sistema de beneficència, que només pugi donar resposta a tot aquell que no es pot permetre una mútua.
S’està afavorint que molta gent es passi a la sanitat privada?
C: La sensació una mica és que s’està deixant que les condicions empitjorin d’una manera irreversible, d’una manera més o menys deliberada. El discurs, l’opinió que hi ha al carrer, és que les coses no van bé i que el sistema no ho resol. Que és una opinió enganyosa, perquè llavors la gent es fa una mútua, en la que paguen, no ho sé, quaranta euros al mes, i després el problema és que quan apareixen les mútues, aquestes són empreses privades i, per tant, busquen el lucre. En aquest punt, quan apareix un problema de salut, que per la mútua no li serà rendible com un càncer o una malaltia crònica com la diabetis, aleshores la mútua no les assumeix perquè no tenen beneficis.
M: A la sanitat privada li interessa que hi hagi una sanitat pública que es faci càrrec de les malalties que no són rentables. Això sí, una sanitat pública debilitada, d’aquesta manera ells no han d’assumir tota aquesta part de patologia més complexa i menys rentable, però sí que es fan càrrec de tota la part de malalties menys greus que és on poden treure un benefici.
Com es viu la situació lingüística al Raval?
C: La realitat és que t’atenguin en català o no depèn del personal, de la metgessa o infermera que t’atengui. A nivell teòric és cert que quan hi ha oposicions i quan es fa la contractació a través del sistema pública s’exigeix en principi que tu tinguis el nivell C1 de català i, per tant, dominis les llengües oficials que hi hagi al territori. Amb això, la realitat és que pot ser que et toqui un metge que no sàpiga parlar català.
M: És més que una qüestió de llengua. Al final, el fet de poder comunicar-te en la teva llengua materna, amb la qual et sents més còmode, també influeix en la salut, en la qualitat de l’assistència sanitària i això porta molta cua. Podem veure en el nostre cas, en casos sí que és veritat més extrems pel que fa a la barrera idiomàtica, amb gent migrada, totes les dificultats que aquesta barrera comporta per ja només pel seu accés al sistema.
C: A més, tu no pots diagnosticar allò que no saps què està passant, i si no aconsegueixes entendre allò que passa és molt difícil que puguis ajudar a solucionar això.
Necessitaríeu traductors o mediadors interculturals?
C: Ara es retallarà precisament en mediadors als nostres dos CAP juntament amb el de Besós. Que són, justament, casos relativament especials pel que fa a la realitat de la primària i als que hi tenim ja pocs mediadors d’entrada i, a més, amb poques hores disponibles.
Quines coses haurien de començar a canviar per revertir totes les condicions actuals de la Sanitat Pública?
M:Definitivament, cal més inversió per la sanitat pública, concretament també per l’atenció primària. Cal un canvi més a nivell global, que la salut estigui present en totes les polítiques públiques.
C: El que necessitem és un model de sistema sanitària que tingui una concepció salubrista de la salut perquè al final, si no, se’ns escapen coses perquè seguim intentant abordar des del sistema sanitari problemes que no ho són, i llavors necessitem un model que ens permeti abordar tot això. Això pel que fa a nivell macro i a llarg termini, una mica fer la carta als reis. Pel que fa al dia a dia necessitem altres coses. Una cosa que genera resistència i salut i xarxa als barris és implicar-se en els moviments que existeixen a cada barri en defensa dels drets fonamentals. Si l’habitatge és un determinant important de la salut de les persones, tu, com a usuària, per millorar la salut del barri o la salut del sistema és important que existeixen sindicats d’aquesta mena que ajudin a parar desnonaments, perquè clarament això empitjora la salut. Els moviments que hi ha als barris hi generen altres realitats.
