Per Jordi Serrano
Resposta a l’article dels amics Albert Portillo i Eloi Gummà “La unitat popular i la lluita de classes” publicat a Debats pel Demà.
He llegit moltes coses d’aquests dos joves potents intel·lectuals, que de ben segur ens donaran moltes alegries ideològiques als propers anys. Però en aquesta ocasió no estic massa d’acord amb l’article.
En el sentit de voler contribuir al debat estratègic parlen de “llançar hipòtesis, encetar autocrítiques o dur a terme noves anàlisis.” Hi he trobat moltes coses però autocrítiques no. Tot son crítiques als demès. Compateixo amb ells que estem vivint uns moments molt crítics per les esquerres europees, però no soc tant pessimista pel que fa a Catalunya. De moment. D’entrada cal fer notar que el partit més criticat en l’article és ERC. Sorprenent. En qualsevulla de les projeccions d’un futur per Catalunya des de l’esquerra cal tenir present que probablement l’haurà de liderar ERC. De fet a bona part de Catalunya la batalla municipal contra Junts la dona ERC. Avui la màxima utopia esquerrana imaginable és tenir un govern CUP, Comuns i ERC. Però òbviament la ciutadania no vota en aquesta direcció. L’únic que sabem és que el govern de la Generalitat que tenim avui és probablement el més d’esquerres des de 1939. I segur el més republicà. Agafar unes valoracions molt equivocades i elevar-les a la categoria d’esmena a la totalitat (“lepenistes i tatcherianes”) em sembla exagerat. Una de les autocrítiques que s’ha de fer l’esquerra radical és el sectarisme i el fet de criticar aquells que tens més a prop. Potser no ho continuem fent.
Hagués estat molt interessant que en l’article és desenvolupés aquesta idea “El nus del problema sembla radicar-se en el paper de les esquerres catalanes en un escenari defensiu marcat per les frustracions tant de l’1O com del 15M.” Però no hi ha res en relació al 15M.
És també bona la idea que “aquest nou context, necessàriament, l’autodeterminació necessita replantejar-se sobre nous angles.” Efectivament ha estat un error plantejar primer la independència i després ja veurem quin país volem. L’encert del SNP va ser agafar l’abandonada bandera del laborisme en la perspectiva independentista. A l’esquerra d’ERC ningú no ho ha fet. El paper de Junts en aquest tema és confós. Tinc moltes medalles d’antipujolisme però no sé si pel procés d’emancipació nacional i pel futur del país en general es necessita una dreta independentista o és millor una dreta pujoliana monàrquica.
Cal tenir present que Catalunya és la CCAA on més impostos es paguen i que les decisions sobre fer pagar las rics i a les gran empreses és una tasca del govern central i més aviat d’una neoliberal UE. Ara bé a aquestes alçades dir que ERC és una opció “petit-burgesa” m’ha fet gràcia. Potser que deixem d’usar terminologies que s’han usat com una mena d’insult però sense massa fonament. De fet històricament es va titllar erròniament de petit burgesos als republicans federals, quan Engels els considerava socialistes. Marx, era petit-burgès? Els llicenciats universitaris que fan tesis doctorals son petit burgesos? Engels no era un gran burgès? Kropotkin no era noble? Oriol Junqueras i Xavi Domènech, professors de la UAB, son petit burgesos? I Lluc Salellas, alcalde de Girona és petit-burgès?
Per cert que no siguin gratuïts els FGC és deu a que per el govern d’Espanya els FGC no son espanyols. Només ho és RENFE. No entenc aquesta crítica. (Potser ara ho esmenen a Madrid).
Si cal crear un projecte “estratègic amb el vigor de confrontar amb les perspectives burgeses i petit-burgeses” i deixes de banda ERC, amb qui es fa el projecte? Amb els Comuns en procés de crisi i amb una CUP que per fi, s’adona de la seva inoperància?
També en l’article es critica a Guillem Fuster, fins fa poc portaveu de Poble Lliure a i Roger Guimerà “ensopega al no llegir correctament nous fenòmens i resulta insatisfactori per superar per l’esquerra plantejaments ja esbossats per Carod-Rovira.” No queda clar si la revolució al catalanisme que va plantejar Carod-Rovira és positiu o negatiu. De fet el que va plantejar Carod-Rovira va ser ni més ni menys que un catalanisme laic. Un gran salt endavant que explica les grans mobilitzacions del 2010 al 2018. Crec que Guillem Fuster és de les persones més ben preparades ideològicament de l’esquerra radical catalana i segurament un dels punts de referencia per tenir em compte als propers anys. De fet així ho veu la caverna espanyola al espiar-lo impunement. En l’article que avui valorem s’aprofundeix en una idea molt pròpia de l’esquerra: atonyinar al més proper. Crec que hauríem d’abandonar conceptes com Soleturisme perquè el problema de Solé Tura és que desconeixia la pròpia tradició republicana federal. Els autors tenen raó al dir de Solé Tura que de “la lectura de la seva obra mostra clarament com el que s’està plantejant és, per contra, el relleu de la classe treballadora com a classe dirigent del catalanisme.” Però també és cert que de les seves limitacions se’n deriva textos poc precisos que admeten interpretacions massa esbiaixades i un intent a posteriori de justificar els pactes constitucionals com si fossin sinal·lagmàtics. I que consti la meva infinita gratitud a Solé Tura qui em va fer classes de marxisme-leninisme en la clandestinitat quan jo era un inexpert dirigent de la Joventut Comunista de Catalunya.
El lerrouxisme no es allò que la gent creu que és. De fet és un triomf de la Lliga que ens referim al republicanisme d’inicis del XIX amb aquesta expressió pejorativa. No és casualitat. Així no parlem de la democratització de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1901-1903, ni del pressupost de cultura de l’any 1908, per exemple. Però ser anticatalanista, ni abans ni ara, és pot argumentar des de la lluita de classes. No tenen raó els autors quan diuen que aquest fet “explica l’adscripció de molts futurs dirigents del catalanisme d’esquerres com Layret i Companys al republicanisme de masses que representava llavors el lerrouxisme.” De fet mai van ser lerrouxistes, és al contrari, al voltants de 1909 i de la Setmana Gloriosa es fan una duríssima autocrítica del perquè el republicanisme catalanista no arriba a la classe obrera i fan un gir que porta a Layret a demanar l’entrada del PRC a la III Internacional en un famós discurs al Círcol Republicà Federal de Sabadell en 3 d’abril de 1920. En fi el lerrouxisme no existeix. I si existís seria criticable quan forma part del Front Català d’Ordre amb la Lliga enfrontat al Front d’Esquerres. Oblidem-nos dels conceptes “petit burgès”, soleturisme i lerrouxisme. I parlem amb “el català que es parla ara”.
Crec que en comptes de criticar en abstracte l’independentisme caldria abordar perquè l’esquerra radical catalana no ha estat capaç d’atraure a una part de la classe treballadora industrial a Catalunya. Per què a 9Barris o a Ca n’Oriac de Sabadell la presència de la CUP es anecdòtica? De fet Gramsci escrivia “Un partido que oscila en la masa de sufragios obtenidos pasando de unos máximos a unos mínimos que parecen extraños y arbitrarios, puede deducirse que sus cuadros son deficientes cuantitativa y cualitativamente.»
De sempre comparteixo la idea d’establir polítiques d’aliances amb la resta de pobles d’Espanya. Crec que pel projecte emancipador de classe obrera catalana primer cal acabar amb la monarquia espanyola i pel projecte d’emancipació nacional català primer cal acabar amb la monarquia espanyola. Qui no ho tingués clar, el 3 d’octubre, en va ser la prova fefaent. Per això és necessària una aliança republicana espanyola. I els actors han de ser el BNG, Bildu, Podemos i els aliats catalans de Comuns, ERC i CUP. De fet com ho va fer del PRFD al XIX i l’ERC dels anys trenta que sempre havien parlat dels pobles germans d’Espanya.
Crec que la CUP de David Fernandez, Quim Arrufat i Georgina Rieradevall de l’any 2012 va revolucionar la política parlamentaria catalana creant un nou escenari. Va tenir un punt de genialitat expressada en la sabata de David Fernandez acusant a Rodrigo Rato de gàngster. A més l’existència de la CUP ha impossibilitat la creació d’una esquerra radical espanyolista. Però incomprensiblement els dos polítics més estimats de l’espai a l’esquerra d’ERC, David Fernandez i Xavier Domènech, avui romanen tranquil·lament en l’àmbit acadèmic o associatiu. És curiós com una part de l’esquerra catalana maltracta els seus propis dirigents.
Crec que la gent que opinem sobre aquestes qüestions tenim una responsabilitat i és la d’intentar crear les condicions d’entesa futura, frenar la política de la crítica al més proper i plantejar horitzons plurals per l’avenir. Encara que siguin imperfectes.
Quina política d’aliances estratègiques cal a Catalunya? Quina Catalunya independent imaginem? La del programa d’Atlee de 1945? I sobretot, com som capaços de crear ambients de diàleg que es fonamentin en la crítica a les pròpies trajectòries que permeti després un ampli terreny de joc comú. Amics, això també depèn de tots nosaltres.
