Layla Martínez: “Políticament em sembla potent la idea del ressentiment”

per Jaume Montés i Roc Solà

[Pot llegir-se en castellà aquí]

Layla Martínez (Madrid, 1987) és traductora, escriptora i editora al segell independent Antipersona. Ha coordinat i impartit tallers de lectura, cicles de cinema i xerrades sobre història de les dones i dels moviments socials. Té una secció a El Salto denominada “La tostadora” i el seu assaig més recent, Utopía no es una isla (Episkaia, 2019), explora la idea de la utopia en els darrers segles i la possibilitat de construir un horitzó alternatiu en el present. Carcoma (Amor de Madre, 2021) és la seva primera novel·la.

L’entrevista va ser realitzada a l’Ateneu L’Harmonia, on estava tenint lloc “Grapa i Tinta”, un festival d’il·lustració i autoedició. Davant la manca de Coca-Cola Zero, ens vam haver de conformar amb unes canyes i unes empanades de verdures i bolets.

Si a Utopía no es una isla reivindicaves la ciència ficció com una forma d’imaginar mons millors (el cosmisme soviètic, Star Trek o les obres d’Ursula K. Le Guin i Kim Stanley Robinson), ara t’has endinsat en el gènere del terror. A què es deu aquest canvi i què pot tenir d’interessant?

Escriure assaig i escriure novel·la són dues coses diferents. A mi em sembla més difícil escriure ficció que no-ficció perquè, al final, a l’assaig —i el d’Utopía… era un assaig molt narratiu amb perspectiva històrica—, si va haver-hi algun personatge històric que va fer alguna cosa que no tenia sentit, que era una tonteria o que no tenia cap mena de lògica, doncs no passa res; com ho ha fet, llavors només hi ha que contar-ho. En canvi, amb la ficció s’ha de tenir una versemblança que moltes vegades la realitat no té. L’assaig en tant que postura política —en el cas d’Utopía…, la necessitat de tenir esperança i de crear imaginaris col·lectius en positiu, partint d’aquesta sensació que tenim tots que el futur serà pitjor— era un discurs que em semblava interessant. La ficció té aquestes altres coses dolentes, però permet ser més salvatge, parlar de venjances, etc.

En general, la ciència ficció és un gènere brutal, potser el millor, per donar compte de les ansietats col·lectives respecte el futur, però també de les esperances. No obstant això, el terror em sembla que és el millor gènere per pensar les pors del present mateix. De fet, els grans escriptors de terror ho fan així: detecten les ansietats o pors col·lectives i tiren d’aquest fil. Per exemple, Stephen King amb It està parlant de les desaparicions de nois; o els fenòmens paranormals de la casa de Poltergeist es deuen al fet que està construïda sobre un cementiri indi i, per tant, fa referència a l’ansietat de la sociedad nord-americana segons la qual, en el fons, és colona —sí, has vençut i arrasat amb el seu lloc sagrat per construir xalets, però et segueixes quedant amb l’ansietat cultural de saber que aquella terra no era teva, sinó que l’has colonitzat—.

Aleshores, diries que el terror és la millor forma de parlar descarnadament del context social?

Sí, sobretot com a forma de detectar quines ansietats o quines pors té una societat i reflectir-les. Per exemple, parlant amb La biblioteca de Carfax —una editorial només de terror—, em contaven com en l’època victoriana les dones escrivien pràcticament només sobre cases encantades i fantasmes. Les editores em deien que això reflectia molt bé el fet que l’espai domèstic per les dones era un lloc que generava por; que no era el refugi o el lloc de descans que era pels homes, sinó que per elles era un lloc perillós. Llavors, veient l’evolució dels temes que ha abordat el terror, es detecten molt bé les ansietats col·lectives que han anat funcionant per les classes socials.

Altre exemple: a finals del segle XIX, surten a la llum un muntó de notícies a la prensa sobre les criades que maten als seus senyors i es produeix com una mena de pànic socials a les criades assassines. Què és el que està passant en realitat? En un moment d’apogeu del socialisme i d’organització del moviment obrer, de sobte els burgesos diuen: “tinc a l’enemic a dins de casa i és possible que estigui pensant de conspirar contra mi o d’assassinar-me”. Està clar que això estava reflectint l’ansietat de la burgesia amb la proletària que tenien a cassa. De fet, durant aquesta època van sortir una gran quantitat de notícies amb diversos casos de criades que assassinaven els seus senyors. Hi va haver més que en un altre moment històric? Segurament no, però, en aquell moment, el socialisme i l’organització del moviment obrer van fer pensar els burgesos que la proletària que tenien a les seves cases, que coneixia totes les seves intimitats i que estava vivint amb ells, tal vegada estava tramant alguna cosa.

En relació amb això, vam estar investigant i es tracta d’un tema amb un transfons bastant psicoanalític. Hi ha un conte de terror d’E. T. A. Hoffman, L’home de sorra, que Freud va prendre com a punt de partida per construir el concepte d’allò sinistre. Allò sinistre vindria a ser una variant de l’angúnia per la qual allò familiar esdevé estrany, allò estrany esdevé familiar o ambdues situacions es donen a la mateixa vegada. De fet, realitzant una anàlisi lingüística del concepte, Freud conclou que allò sinistre constitueix l’extrem oposat d’allò íntim i familiar, però que també al·ludeix a allò ocult i a la paraula “casa”.

Clar, i a més a més té una dimensió en clau de gènere més que evident. La vivència de l’espai domèstic per les dones i pels homes ha sigut històricament molt diferent. És el que deia abans: si l’esquema del patriarcat era —és— les dones a l’espai privat i els homes al públic, per aquests la casa significava refugi i el lloc de descans, però per aquelles significava treball domèstic, cures i, molts cops, violència. Però, vaja, igual que avui. Amb les estadístiques a la mà, una dona té moltes més possibilitats que l’agredeixin a la seva casa que al carrer. Totes aquestes vivències —on està el perill per uns i per altres, el terror de les cases encantades, etc.— estan reflectint les ansietats de les famílies i els traumes heretats. És que, filant amb el que parlàvem més amunt, el terror serveix molt per reflectir les pors.

“El prestigi cultural a les altes esferes i la influència cultural sovint no van de la mà”

A vegades, en Carcoma ressonen ecos del que s’ha anomenat “terror llatinoamericà”. Per exemple, existeixen similituds amb la denúncia de l’última dictadura argentina que fa Mariana Enríquez a Nuestra parte de noche o els feminicidis que exposa Dolores Reyes a Cometierra. Quines han sigut les teves influències a l’hora d’escriure la novel·la?

Crec que la gran tradició del terror és l’anglosaxona. És veritat que es tracta d’una percepció influïda pel tema de l’anglès i l’imperialisme cultural, que limiten molt el que ens arriba, però segurament ells tinguin la tradició del terror més potent. No obstant això, jo no he llegit quasi a Stephen King i he estat molt allunyada de la literatura de terror anglosaxona, pel que no crec que tingui tanta influència d’allí en comparació al que s’ha fet darrerament a Llatinoamèrica. O inclús al realisme màgic, que és una etiqueta que va funcionar molt bé tot i que, en realitat, Pedro Páramo sigui una novel·la de terror clàssica: hi ha fantasmes, morts, apareguts. Això ho parlava amb Nacho a l’entrevista que em va fer fa poc a eldiario.es. El mateix ocorre amb Cien años de soledad: hi ha morts, malediccions, encanteris, conjurs, que fan que sigui una novel·la molt propera a la fantasia. Per les meves lectures, crec que la influència prové més d’això que del món anglès. A Espanya també hi va haver aquesta tradició: Gustavo Adolfo Bécquer i Emilia Pardo Bazán tenen relats de terror. Però sembla que, després del XIX, aquesta tradició es va tallar i tot va passar a ser realisme i, més concretament, realisme social.

A més a més, el terror segueix estant una mica injuriat: sembla que un escriptor/a de terror, ciència ficció o gènere fantàstic sigui de segona. A mi això em dona molta ràbia, perquè és que al cinema és encara més significatiu que en la literatura, per l’impacte tan gran que les pel·lícules de terror tenen en la cultura pop. Probablement, els grans impactes culturals han sigut pel·lícules de terror, molt més que d’altres gèneres. El exorcista, Poltergeist, El sexto sentido. És que van tenir un impacte cultural enorme —de fet, s’ha reproduït milt vegades l’estètica, s’han quedat frases de les pel·lícules en l’imaginari popular, etc.— i, en canvi, sempre semblen quelcom de segona! L’altre dia estava escoltant Fernanda Trías, l’últim llibre de la qual és una distopia, i s’obstinava un muntó a dir que el seu llibre no és ciència ficció, sinó “ficció especulativa” —passa que es tracta d’una distopia molt clàssica, de ciència ficció, però ella dient que és ficció especulativa i tal—. Clar, jo ho entenc, perquè l’associació que es fa de la ciència ficció és com una cosa molt de màquines, space operas, viatges per l’univers i coses així, i moltes vegades una distopia no té res a veure amb això. Aleshores, com que Trías volia distanciar-se del gènere, però em va semblar molt significatiu aquesta necessitat d’evitar que et posin l’etiqueta, perquè dona la sensació que són gèneres que no tenen prestigi, malgrat que sí que tenen influència cultural. Encara que sovint el prestigi cultural a les altes esferes i la influència cultural no van de la mà.

“M’agrada la idea que els vencedors tampoc estan tranquils”

En un moment del llibre escrius que els que manen tampoc estan tranquils i que els fantasmes sempre poden tornar. A què et refereixes amb això?

A mi m’agrada la idea que els vencedors tampoc estan tranquils, que és una cosa que la ficció permet molt i que en la realitat no passa tant, però que almenys en la ficció tenim aquest espai. És el que deia abans de la pel·lícula de Poltergeist: has guanyat, has ficat als nadius en reserves, has construït xalets damunt dels seus llocs sagrats, però, tot i així, no estàs del tot tranquil, perquè existeix aquesta cosa que els esperits dels nadius sempre estan a l’aguait.

Pensava l’altre dia en una història que es va difondre per internet fa sis o set anys. No sé si sabíeu que George W. Bush pintava retrats de mandataris internacionals; de fet, va arribar a pintar Aznar i inclús va fer alguna que altra exposició amb ell posant. Doncs fa com sis o set anys es va difondre el rumor fals —molt currat, per cert— que, a banda d’aquests retrats dels mandataris que havia ensenyat, hi havia altres que no mostrava tant que eren sobre l’esperit d’un noi iraquí que el turmentava. I això es va difondre un muntó: va arribar a sortir en les notícies i va esdevenir pràcticament una llegenda urbana d’internet. Crec que, en el fons, tots ho volíem creure —jo m’ho vaig guardar i em vaig emocionar—, perquè de veritat teníem l’esperança que el fantasma del noi iraquí estigués turmentant Bush. Finalment, es va saber que era mentida i que no tenia cap tipus de remordiments, però tenia aquesta cosa que hagués estat molt bé de “val, has guanyat, han envaït i saquejat el país, però els morts et continuen aguaitant d’alguna manera. Em sembla una idea molt potent. És un poc com donar-li la volta a la famosa frase de Walter Benjamin segons la qual “ni els morts estan tranquils quan venç l’enemic”. Bo, potser podem posar els morts al nostre costat —perquè al final són els nostres morts— perquè els turmenten una mica o que, com a mínim, no estiguin tan tranquils. El mateix que dèiem dels burgesos i de les seves criades a casa: que almenys no estiguin tranquils inclús quan guanyen.

Cito literalment un passatge de Carcoma: “moltes mares odien en secret als seus fills i per això aquí en aquesta casa ens hem enverinat tant unes amb altres, perquè odiem el que ens recorda a nosaltres”. Quins riscos implica romantitzar determinats elements de la suposada vida tradicional com fa Ana Iris Simón?

En realitat, aquesta frase anava més per la cosa de l’alienació: de com interioritzes el discurs del patriarcat i de la societat de classes i, al final, acabes odiant els qui són com tu en comptes de pensar d’unir-te amb ells. Però, clar, en la presentació de l’altre dia a Crisi també va sortir molt el tema de la nostàlgia —com no anàvem a obrir aquest meló—. Jo no em vaig plantejar el llibre amb la idea de fer un contradiscurs ni res d’això, però és veritat que quan vaig enviar el primer esborrany a Munir Hachemi —per tal que li fes una primera lectura—, em va escriure i em va dir també: “joder, és un llibre molt anti-nostàlgia i anti-tota-aquesta-gent”. Entenc per què m’ho preguntes, però, en principi, els trets no anaven per ahí.

Parlàvem a la presentació que, personalment, entenc que, en una situació d’incertesa, ansietat, en què s’uneixen la crisi ecològica, l’economia, els salaris, l’habitatge, pèrdues de drets, etc., hi hagi com una cosa de pensar “els meus pares, a la meva edat, ja tenien una casa”. És veritat que la tenia el banc, però tal vegada sí que van poder tenir més estabilitat laboral o estabilitat de vida. Aquest sentiment l’entenc. El problema és construir discurs polític a partir d’això, perquè d’ahí no surt res bo, sinó només quelcom conservador i reaccionari. A partir d’aquest sentiment, que és legítim que puguis tenir, s’obrin dues possibilitats: pots pensar d’organitzar-te i imaginar políticament més que una hipoteca —és a dir, ser més ambiciosos que demanar a un senyor banquer que ens deixi endeutar-nos— o pots anar cap a una cosa més reaccionària i conservadora. Són les dues opcions que es donen quan aquest sentiment individual esdevé col·lectiu i s’articula políticament.

No obstant això, hi ha molta gent a què li està portant cap a la cosa reaccionària i conservadora. Em sembla un discurs molt deshonest o que es fa des d’un privilegi molt gran: o de veritat estaves en una societat de moltíssim privilegi, i per això no veus que hi ha molta gent que no té res que trobi a faltar dels setanta, els vuitanta o els noranta —una cosa que ni tan sols veus, perquè el teu privilegi et posava en un altre lloc—, o ets deshonest, perquè estàs utilitzant un sentiment que podem tenir tothom per portar-lo cap a un discurs reaccionari que, a més a més, surt de seguida. De fet, em crida molt l’atenció que trobin a faltar coses tan cutres: Felipe González, els Jocs Olímpics, etc. És que no va ser un període interessant! O trobar a faltar la hipoteca, el treball assalariat i la família tradicional. Jo crec que podem pensar en alguna cosa més això.

Però diries que aquesta postura té una base social a tenir en compte o que només és una bombolla de Twitter amplificada per uns determinats personatges?

Crec que pot tenir-la. Tenen certa presència a Twitter, evidentment, i poden tirar d’ahí fàcilment. Com? Pel que dèiem abans: davant d’una situació de precarietat, inestabilitat, etc., et solten la d’”abans vivíem millor i hem anat a pitjor”. És molt fàcil tirar d’una cosa molt emocional que tots podem sentir per portar-ho al seu terreny. Per exemple, [Daniel] Bernabé, qui per haver militat sempre al PCE i IU, segueix donant xerrades al PCE i el segueixen convidant a aquests espais. Que tampoc és que el PCE tingui milions d’afiliats ara mateix, però sí que crec que poden créixer, perquè tiren de coses molt fàcils malgrat ser deshonests. Al cap i a la fi, la gent que està articulant això políticament té una altra agenda darrere, la qual té a veure amb ideologies reaccionàries i conservadores, de manteniment de l’homogeneïtat social i contra la immigració, coses que surten a la llum de seguida. Em dona la sensació que no és només un fenomen de xarxes socials, sinó que pot tenir el perill de créixer.

Al final de la novel·la ens adonem que el “corc” [carcoma] esdevé venjança, la qual es dirimeix en termes classistes i feministes. Quines són les possibilitats —o els límits— d’actuar políticament des del ressentiment i l’odi, ja sigui de classe, gènere i/o raça?

Això ve molt de Mark Fisher, qui té un text sobre el ressentiment de classe. És curtet, però articula molt bé aquesta cosa que, enfront l’enveja de classe, que és el que ens intenten inocular —voler ser com ells—, cal oposar el ressentiment: ressentir no només per tu, sinó també per la teva classe social; ressentir no només pels greuges personals, sinó també pel que històricament s’ha fet. Per això deia que políticament li semblava potent la idea del ressentiment.

Crec que ara ens relacionem amb la política de manera molt intel·lectual i poc emocional. I fem moles anàlisis i molts assajos —jo la primera—, mentre que allò emocional sempre queda en un segon pla. En realitat, els canvis polítics es fan molt més des d’allò emocional que des d’allò racional. Per posar un exemple: durant la Revolució cubana, quan els Castro, el Che i companyia van arribar en el Granma des de Mèxic, tard i amb l’aixecament popular ja fracassat, si hom pensa racionalment, llavors agafes i te’n vas. Però ells se’n van a Sierra Maestra i estan allà molts mesos, tot i que la majoria fossin nens pijos de classe mitjana-alta. Això és una qüestió emocional, un salt de fe. Al final, qualsevol moviment polític —no només una revolución, sinó també una vaga o una manifestació— és emocional. Si tu et poses a fer càlculs, mai surten els comptes: mentre que la repressió i els problemes que et van a causar són enormes, les probabilitats de triomfar són petitíssimes. Aquesta cosa de posar allò emocional sobre la taula està molt present en política, però em fa la sensació que no es reconeix. És que el sentiment de pertinença, a la classe o a la nació, es dona inclús en la dreta: no paren de parlar de la bandera d’Espanya, que no és més que un símbol. Per mi, la política es dirimeix molt més en termes emocionals que racionals.

Amb la crisi ecològica també s’ha pensat molt allò emocional. S’han fet molts estudis, tenim totes les dades, sabem com de mal està tot. S’ha comunicat molt des de la ciència i allò racional —i està bé i és necessari—, però potser això no ha aconseguit mobilitzar la gent. Perquè tal vegada per articular un moviment polític no es necessitaven tantes dades —doncs a voltes moltes dades generen un sentiment d’angoixa, impotència, frustració—, sinó coses més relacionades amb l’esperança, el sentiment de pertinença, etc. Altre exemple: els dos milios d’afiliats que va tenir la CNT abans de la guerra. Estic segura que tota aquella gent no eren convençuts anarquistes; molts es van afiliar segurament perquè era un lloc de què se sentien part, on anaven per temes d’oci després del treball i podien prendre alguna cosa amb els companys. És a dir, que inclús el sindicat, que sol pensar-se com aquella eina per aconseguir millores laborals, quan té molta afiliació és perquè significa alguna cosa més, perquè hi ha quelcom de pertinença, perquè tots els teus companys estan ahí. Si només es planteja la sindicació com un “si estàs aquí aconseguirem tot això”, no es mobilitza tant.

“La potència de la cultura sempre ha sigut la seva capacitat de generar imaginaris del que és possible”

Fa alguns anys es parlava molt de la batalla cultural, fent al·lusió a una concepció de la cultura que pogués servir al canvi polític. És el que la poeta Juana Dolores ha denominat tensió entre bellesa i ideologia. Quin ha de ser el paper de la cultura i de l’art en la militància política? Es pot articular lluita i estètica?

Crec que és una tensió que té molta relació amb el que he dit abans, amb la capacitat d’emocionar, amb la capacitat de generar imaginaris i amb això de dir “en política hi ha molt més de coses emocionales que de dades o anàlisis saberudes”. La qüestió és que la cultura ja està jugant un paper en sentit contrari. És un poc el que contava a Utopía no es una isla: tot l’imaginari distòpic ens ha condicionat claríssimament el discurs hegemònic que hi ha sobre el futur; actualment, ens imaginem el futur com Hijos de los hombres o altres pel·lícules distòpiques. Deuríem fer que l’art jugués un paper molt més favorable a les nostres posicions, perquè és el que a més sempre s’ha fet. Hi ha un llibre meravellós de Richard Sites, Revolutionary Dreams, sobre tota l’explosió d’utopies i moviments que sorgeixen just després de la Revolució soviètica. Alguns d’ells eren molt bojos, ja que cadascun d’aquests autors venia amb la seva moguda: des de fundar una religió laica sense déu i, per tant, recrear tots els seus ritus de manera laica, fins el moviment de destrucció de les ciutats, passant per tot el moviment de destrucció dels pianos, perquè es tractava de música burgesa i el que calia fer era anar a les fàbriques per gravar els sons de les màquines. La potència de la cultura i l’art sempre han sigut la seva capacitat d’emocionar i generar imaginaris del que és possible. Hi ha vegades que primer s’imagina, primer està en la ficció, i després es fa realitat.

Una cosa similar a la que va fer Proletkult…

És que Proletkult tenia 300 centres diferents per tota Rússia i 80 000 persones afiliades al moviment. Era un veritable moviment d’avantguarda de masses, massiu. En la novel·la del col·lectiu Wu Ming, per exemple, surt tota aquesta corrent contra la música clàssica i a favor de la destrucció del luxe. Clar, és veritat que les avantguardes estaven d’abans, però el que fa molt bé la revolució és aprofitar aquesta onada per ella mateixa i, per això, els pintors, els escriptors, etc. van formar part de la revolució. O sigui, que van aprofitar aquest potencial cultural, que no era gaire polític abans de la revolució —però era clarament rupturista— per posar-lo al seu servei.

Per exemple, el cosmisme rus anterior a 1917 partia de la idea que la Terra anava a sortir-se de la seva òrbita i podria ser controlada pels humans per viatjar per l’univers i colonitzar altres planetes. El que va fer la revolució fou aprofitar aquest potencial cultural; de fet, està en la base de la carrera espacial soviètica. És veritat que la imatge que tenim de la carrera espacial està atravessada per la Guerra Freda, però ja venia d’abans, amb elements molt més interessants: la conquesta de l’espai anava acompanyada de la idea que la civilització comunista ja no seria només internacionalista, sinó interplanetària. Conquerir altres planetes per estendre el sistema comunista per l’espai.

És més, Konstantín Tsiolkovsky, el “pare de la cosmonàutica” russa —qui va fer els càlculs per llançar el primer coet— era deixeble del major exponent del cosmisme rus, Nikolái Fiódorovich Fiódorov. O sigui, que la relació és directa. A més a més, aquest últim era un tio molt estrany, que anava per Sant Petersburg sense abric a -20 °C i no menjava sucre. Doncs Fiódorov tenia una llibreria i Tsiolkovsky anava de petit allà, va conèixer totes aquestes teories i, ja posteriorment, va traslladar la filosofia a la pràctica. La relació, per tant, és directa. I és que el nivell d’ambició era brutal: fixeu-vos que pensaven que no només anaven a construir una civilització comunista a la Terra, sinó que l’anaven a estendre per tot l’univers.

Durant tot novembre estàs coordinant un curs a la llibreria-cooperativa Crisi sobre dones malvades i arquetips femenins del mal, com la vídua negra, la madrastra o la criada assassina. Per què t’ha interessat desenvolupar aquest tema?

La veritat és que ja portava bastant temps investigant sobre el tema, però el que passa és que no ho havia estructurat ni n’havia escrit gaire; amb l’excusa del curs, ara ha sigut la primera vegada que li dono una mica de forma. Fa alguns anys vaig escriure un fanzín sobre dones combatents i la visió que d’elles tenia la prensa: una mescla de fascinació i erotització i per la dona armada i, a la vegada, això que la violència no és cosa de dones. Entre sanció i fascinació. No sé si us recordeu dels vídeos de Rojava i de les combatents kurdes. Eren una mescla entre orientalisme, erotització… tot mal. De fet, escrivint aquell text, just va sortir una notícia a l’ABC que deia “mor l’Angelina Jolie kurda” (sic).

Tots aquests arquetips —això és, el model de conducta, positiu i negatiu, a què un grup social s’ha d’adaptar— han sigut claus en la dominació de les dones. Per exemple, l’arquetip de la bona mare, que ha de ser una dona abnegada, que ha de posar els interessos dels seus fills per damunt del seu propi benestar, etc. I, evidentment, tot arquetip positiu té la seva contrapart negativa; en aquest cas, la madrastra o la mare dolenta. Com un joc de miralls. És una cosa que segueix estant plenament vigent, per posar un cas, al cinema de terror. Al principi d’El exorcista, la protagonista que serà posseïda és una mare soltera, actriu i que dona festes a la seva casa. En conseqüència, en tant que mare dolenta, és quan entra el mal a la seva casa. Aquí està funcionant un clar arquetip.

Els arquetips passen molts cops desapercebuts, ja que justament el poder es manté per passar desapercebut i no deixar veure els mecanismes que el fan funcionar. A mi em sembla que amb els arquetips de les dones terribles estan funcionant molts mecanismes de poder que se segueixen reproduint. Inclús l’endimoniada, que és l’arquetip terrible del segle XVII —perquè com que aquí no va haver-hi quasi processos de bruixeria, el que hi va haver van ser endimoniades o posseïdes—, segueix reproduint-se en moltíssimes pel·lícules: en tota la saga d’Expediente Warren hi ha possessions de dones que són mares dolentes —a més a més, en la primera, l’espectador s’adona que la dona està posseïda quan comença a ser mala mare: a no fer tant cas als fills, a deixar-los plorar, a escridassar-los, etc.—. És a dir, que fins i tot l’arquetip típic del segle XVII, que semblaria que en una societat secularitzada no tindria tant de pes, segueix funcionant tal qual. O Dolores Vázquez i el cas Wanninkhof, el documental del qual acaba de sortir. Ahí està funcionant l’arquetip de la lesbiana perversa —que, com va escriure Beatriz Gimeno, vindria a ser una dona lesbiana que sedueix a una dona hetero— i el de la madrastra, perquè ella ho era de Rocío i la seva germana. Es van ajuntar els dos arquetips i així va acabar: jutjada i passant diversos anys en presó preventiva, tot i que no era culpable.

Diries que pequem de cert consensualisme o de por al conflicte?

No ho sé, la veritat. Potser aquesta port al conflicto és fruit de tenir una relació intel·lectual amb la política, en comptes d’una aproximació emocional o des de la ràbia. Vaig llegir una novel·la de Víctor Serge, Ciudad conquistada, que està ambientada en els dies posteriors a la Revolució d’Octubre, ja en meitat de la guerra civil. En realitat, Serge escriu la novel·la bastants anys després, quan ja està molt desencantat amb el desenvolupament de la revolució, i l’escriu per posar sobre la taula diferents crítiques. Doncs hi ha un passatge del llibre, que no és gens crucial però que em sembla molt significatiu, en què un intel·lectual dona una xerrada sobre la Comuna de París al Sant Petersburg revolucionari. I a la sortida de la conferència, un soldat se li apropa i li diu: “camarada, jo vaig venjar els comuners de París”. I li contesta: “com què els vas venjar”? Doncs sembla que va haver-hi un aixecament de propietaris agrícoles a una zona dels Urals —els quals estaven especulant amb el blat i deixant morir de fam la gent—, de manera que van enviar a l’Exèrcit Roig a acabar amb ells i reapropiar-se del blat. El soldat li conta que, de camí cap allà, estava llegint un fulletó sobre la Commune i, cabrejat per la repressió que va haver-hi, va venjar els comuners aplastant l’aixecament. El soldat ho diu orgullós, mentre que l’intel·lectual —que se suposa que representa la posició de Serge, mostrant més del que segurament el propi autor voldria— ho condemna, criticant que deuria haver-hi hagut un judici, etc. I clar, a mi el que em sembla significatiu d’aquest passatge és la diferència entre qui havia tingut un apropament intel·lectual a la Comuna —que sabia moltes dades i que era el qui anava a donar la xerrada— i el soldat, que sabia molt menys i que tan sols havia llegit un libel, però que potser era el qui havia empatitzat més amb el dolor dels comuners, la repressió dels quals va ser tremenda. Segurament no era la intenció de Serge mostrar aquesta diferència, però és una cosa que es veu en els marges de la novel·la.

“L’imaginari del col·lapse no ha reflexionat quasi sobre les seves implicacions i la facilitat de transitar cap a una mena d’ecofeixisme”

Amb les últimes notícies relacionades amb la crisi climàtica, com el pànic mediàtic per una possible apagada o la manca de subministres als supermercats britànics per l’encariment del transport marítim de mercaderies, els col·lapsistes han tornat a aparèixer amb el seu “ja t’ho vaig dir” de manual. A Twitter comentaves que aquestes fantasies de col·lapse tenen molt de masculinitat fotuda. A què creus que es deu aquesta pinça entre un ecologisme passat de rosca i el seu mansplaining consegüent? 

I no només pel “ja t’ho vaig dir” —que també—, sinó per l’imaginari mateix del col·lapsisme, que crec que és un imaginari molt masculí. En el fons, és aquesta cosa de l’apocalipsi zombi i The Walking Dead: hi ha un col·lapse social i llavors tu ja t’has d’organitzar i salvar els teus. Això és un imaginari molt masculí, segons el qual es pensa que tu sols et salvaràs. Em sembla que aquesta cosa survivalista, d’entrenar i guardar aliments, és un imaginari que beu de la pitjor masculinitat: individualista i basada en la força física —és a dir, que en aquest escenari, tu, en tant que home, et podràs lliurar i no t’anirà tan malament—. El que m’ocorre amb el col·lapsisme és que té aquest pòsit, encara que no es digui explícitament, de pensar que a tu en el col·lapso no t’anirà tan malament.

Es tracta d’una cosa que està molt relacionada amb la idea que sobra població, de que som molts. Clar, quan els col·lapsistes diuen això, no crec que estiguin pensant de matar els seus amics, sinó que és a l’altre al qui li anirà malament; hi ha poc de pensar en curses, de pensar en la gent que necessita atenció mèdica, etc. En canvi, el discurs va enfocat a la masculinitat xunga de gimnàs i armes. Però el pitjor és que és imaginació pura i dura: en aquest escenari, et podries morir d’una infecció de queixals. Davant d’una manca de subministres mèdics i d’atenció primària, ens anem a la merda tu i tots. Allò de Twitter anava més per aqué, a banda que l’imaginari està totalment condicionat per les pel·lícules distòpiques i apocalíptiques.

A més a més, el col·lapse no serà així: la crisi ecològica és un deteriorament en què ja estem i que farà que a poc a poc ens quedem sense algunes coses, que s’encareixin els productes, que no arriben determinats components, etc. O sigui, que no hi haurà un col·lapse a l’estil apocalipsi zombi, sinó que serà una cosa gradual, un augment de les temperatures gradual, etc. I, a banda, d’això, el discurs col·lapsista paralitza front el col·lapse mateix, perquè si hom pensa fermament que hi haurà un esfondrament civilitzatori, aleshores per què organitzar-se i movilitzar-se? Sota aquest prisma, el més lògic és que et posis a aprendre arts marcials, però no a militar o formar part d’un col·lectiu.

Finalment, l’imaginari del col·lapse no ha reflexionat quasi sobre les seves implicacions i la facilitat de transitar cap a una mena d’ecofeixisme. És una cosa que ja està passant. Marine Le Pen ja ha dit que les fronteres són la millor manera de protegir el medi ambient, perquè els immigrants són gent a la qual no li preocupa la crisi ecològica en tant que no tenen pàtria. El col·lapsisme pot derivar en una militarització —encara més gran— de les fronteres o en una expulsió de gent migrant o d’altres nacionalitats.

Més enllà d’això darrer, és evident que estem immersos en una crisi climàtica i energètica de dimensions civilitzatòries. Com es combat la desesperança que genera, per exemple, la notícia que coneixíem aquesta setmana sobre l’enorme bretxa que existeix entre el que els països diuen que emeten i el que realment estan fent —y que apunta que ja hauríem assolit el 25-40 % del que podem emetre per no sobrepassar els 1,5 °C—?

És perfectament normal, donada la situació en què ens trobem, tenir por, ansietat o incertesa —jo també les tinc—. I és que, a més, l’esperança idiota tampoc porta a cap lloc, com la del salvacionisme tecnològic que diu “no passa res, seguim com estem que ja inventaran una màquina que capturi carboni”. L’esperança idiota per se és igual de negativa. Però sí que és veritat que quan tens por hi ha diverses possibilitats, i diria que la clau passa per transformar col·lectivament aquestes ansietats en una cosa política. Traduir aquesta por —i seguir sentint-la— per sortir de la paràlisi, la qual cosa només pot fer-se en col·lectiu. Com? Militant i participant a diferents espais; tu sols a la teva casa no ho podràs fer. La potència política sempre passa per juntar-te amb altres que també tenen incerteses, però que conjuntament potser esdevinguin una altra cosa.

Deja un comentario