L’eclipsi monàrquic: una oportunitat per a les alternatives republicanes

Ja fa anys que es cou la crisi del règim i que les parets mestres trontollen a crits. Quines són aquestes parets mestres? El neoliberalisme com a forma d’organització d’una economia de desigualtats feudals, la Monarquia com a representació institucional de les elits, el centralisme com a forma de control territorial de l’Estat monàrquic i neoliberal i el patriarcalisme com a mena de dominació en l’àmbit públic, civil i domèstic. Sense oblidar la crisi climàtica que com si fos un terratrèmol esberla encara més les parets mestres de l’edifici.

Ara bé, a l’hora de preguntar-nos quina mena de relació hi ha entre aquests esberlaments i el nou sisme víric caldria assenyalar dues coses. Per una banda, la crisi de salut pública radicalitza les debilitats i els vicis de les institucions i les estructures socials ja que obliga a prendre mesures i imaginar respostes. I els arquitectes del règim sols presenten com a solució nous salts endavant.

El pla de rescat que ha presentat el govern sembla que faci seva aquella dita de Marx, si bé aquí caldria parafrasejar-la en un nou sentit; primer com a farsa, després com a tragèdia. Si la crisi del 2008 es va superar socialitzant pèrdues financeres i privatitzant els beneficis ara se’ns proposa un pla participat majoritàriament de fons privats que sols pretén cobrir les pèrdues empresarials. Mentre alhora s’evita qualsevol mena de debat sobre el sistema fiscal i com orientar-lo per a finançar un Pla de Xoc Social.

I és que les grans empreses i famílies paguen poc, quan paguen, evitant així la fiscalitat republicana. Perquè els impostos directes, sobre herències, rendes i propietats, són una creació dels republicans d’esquerres de la Revolució francesa.

En aquest context, és una anècdota que la monarquia real tingui comptes en paradisos fiscals o pel contrari és una representació de la principal forma d’acumulació de capital i de colonització de les institucions?

L’enriquiment de les elits i el seus control de les institucions té un mètode d’acció col·lectiva en la corrupció i l’especulació, ja sigui a sou de la Monarquia Saudita i el repartiment de contractes per a les grans empreses o privatitzant el sòl públic per a les empreses immobiliàries.

Ara bé, hi ha una diferència important entre la família reial borbònica i les grans famílies d’Espanya, siguin aristòcrates, burgeses o financeres. I es que la família reial té un reconeixement constitucional del seu poder: la capçalera de l’Estat està en poder d’una elit familiar. És per aquest motiu que en el Diario.es s’explicava que el rei emèrit confonia la distinció entre lo legal i lo il·legal. Tota la maquinària de l’Estat està a disposició formal i legal d’una elit i a més a més hi ha un parallamps jurídic que justifica aquest enorme poder.

És per aquest motiu que importa la forma d’Estat, importa perquè situar la capçalera de l’Estat sota control democràtic i republicà implica transparència, rendició de comptes i abdicar de la sobirania en favor de les institucions del poble en lloc de concentrar-les en el poder executiu i en el cap d’Estat.

I malgrat que més d’un republicà de caire girondí “sic” digui que és possible una “monarquia republicana” pel fet de que aquesta accepti normes legals no divines, la monarquia constitucional, o el control del parlament, la monarquia parlamentària, aquesta fórmula no deixa de plantejar el problema de l’autoritat i les sobiranies.

Posar brides legals a la Monarquia o sota vigilància del Parlament no és sinó reconèixer un poder autoritari que ha de ser controlat. Per això deia el republicà Thomas Paine sobre la monarquia anglesa que “la Corona és la part tirànica de la Constitució d’Anglaterra[i]” i si en alguns països la Corona és menys despòtica que en altres això “es deu completament a la constitució del poble i no a la constitució del govern, que la Corona no sigui tan opressora a Anglaterra com ho és a Turquia.”[ii]

El fet que les elits i el mateix rei toregin un sistema fiscal enormement afavoridor i mirin d’evadir impostos i amagar els seus patrimonis del coneixement públic comporta una greu desdemocratització del  sistema fiscal i de les mateixes institucions representatives. Ja que la concentració de poder econòmic se sostrau així a qualsevol mena de control i fiscalització.

En un Estat endeutat fins les celles com el nostre, perquè es finança amb els impostos indirectes i les cotitzacions de la gent normal i treballadora principalment, qualsevol avenç cap a un Pla de Xoc Social, cap a la Renda Bàsica i cap a reformes socials de l’habitatge s’ha de finançar amb les fortunes dels Grans si no volem recaure en un autofinançament popular d’aquestes mesures que a més no resoldrà el problema del deute mentre la riquesa segueixi concentrant-se i multiplicant-se en unes poques mans.

En definitiva, els escàndols del rei i de la família reial són en realitat una mostra del seu poder. Si aquests escàndols no són investigats ni per la fiscalia ni pel Congrés és a causa del caràcter monàrquic no sols dels partits sinó del mateix Estat.

És a dir, el neoliberalisme en la seva forma espanyola és un neoliberalisme monàrquic que des de 2008 s’ha dedicat a assetjar els contraforts de les diferents sobiranies populars; des dels ajuntaments fins als diferents parlaments nacionals i autonòmics. Tal com Montoro va dur a la pràctica retallant dràsticament el Fons de Liquiditat Autonòmica a partir del 2012. Front a aquesta dinàmica centralista de concentració del poder en unes elits, en un Estat i en una família cal una alternativa republicana, leveller i confederal.

Es tracta doncs d’un procés d’autodeterminació republicana per a fer front a la concentració de poder que Thomas Jefferson assenyalava com a lògica del monarquisme:

“Què ha destruït la llibertat i els drets de l’home en cada govern que ha vist sortir mai la llum del sol? La generalització i la concentració de tots els càrrecs en un sol organisme.”[iii]

I per a aquest revolucionari republicà estat-unidenc la república havia de prendre una forma d’Estat confederal per tal de municipalitzar radicalment la democràcia directa, tal com entenia el projecte republicà per al seu país:

“[Perquè] Aquestes petites repúbliques serien la principal força de la gran. Els devem l’empenta que en els seus inicis van imprimir a la revolució”[iv]

És evident que la monarquia borbònica està vivint un moment d’eclipsi però per a construir una sortida democràtica de la crisi cal empènyer cap a una albada republicana que anivelli el poder, democratitzi l’Estat i garanteixi el benestar a totes les ciutadanes i ciutadans.

Les cassolades republicanes que s’anuncien per avui contra la monarquia i que li reclamen els 100 milions de dòlars desfalcats per a la sanitat pública són el millor exemple de la voluntat republicana que s’albira en el nostre poble en aquests moments.

 

Notes

[I] Thomas Paine, El sentido común, Editorial Tecnos, Madrid, 2014 [1776], pp. 11.

[II] Ibídem.

[III] Thomas Jefferson, “[Carta] A Joseph C. Cabell” a Thomas Jefferson: La declaración de independencia, Akal, Madrid, 2009 [1816], pp. 129.

[IV] Thomas Jefferson, “[Carta] A James Madison” a Thomas Jefferson: La declaración de independencia, Akal, Madrid, 2009 [1789], pp. 125.

Deja un comentario