Llums enceses. Els espectadors busquen les seves butaques frenèticament. Miro al capdavant. Identifico al Públic en el cristall de les finestres opaques de la casa que ocupa l’escenari. Em reconec a mi. Llums apagades: continua la representació.
L’Oncle Vània, composició literària d’índole teatral concebuda per l’admirable rus Anton Txèkhov l’any 1897, dirigida pel lituà Oskaras Koršunovas el 2021 i representada per un elenc català és un projecte transcultural que sincronitza un temps passat a través d’uns personatges que connecten amb el públic en temps present per tal de lamentar-se sobre l’incert futur que sempre ha acompanyat el desenvolupament psicològic de l’ésser humà i la seva incapacitat per posseir un coneixement absolut.
En relació amb el text original, el director es mostra totalment fidel tant amb les intervencions com amb la disposició escenogràfica dels objectes marcada per les acotacions que Txèkhov va incloure, les quals són símbol d’una vida hermètica rural a la qual poc pertanyen ni Aleksandr ni Elena, responsables alhora del desencadenament de l’acció. Tanmateix, Koršunovas es permet un canvi en l’estil musical que caracteritza a Teleguin i la seva guitarra, ja que mentre que l’autor rus li va assignar la polka, el lituà li proporciona una guitarra elèctrica amb la qual tocarà un rock metàl·lic, propi de la cultura nord-americana, d’una forma altament desoladora; aspecte que es mostrarà arrelat a la intenció del director de crear un espai-temps precisament sense espai ni temps, on conviuen influències russes, estatunidenques i occidentals en tant que s’utilitzen fórmules discursives pròpies del nostre dia a dia. Per tant, el component polític que s’abstrau és molt revelador, ja que Koršunovas aconsegueix establir un contrapunt entre les dues potències mundials que tantes diferències comparteixen: Rússia i els Estats Units. Tot això a través del comunisme exacerbat que representa l’Ivan Petròvitx, del discurs mediambientalista que traça la delicada línia entre la importància d’una natura sana i el seu descuit intencionat en benefici d’una producció comercial massiva, i la música que ens situa en una Rússia globalitzada, la qual ja no pertany a ningú perquè la seva identitat nacional s’ha vist fragmentada i farcida per costums que no són els seus –com la desídia que inunda als personatges, la ganduleria i el vici de l’embriaguesa– a redós d’un sistema sociopolític mundial marcat per un capitalisme desenfrenat que els hi roba les ganes de viure. Per aquesta raó, Julio Manrique crida amb furor en boca de Vània: “Cal treballar!”, perquè el que comença amb l’arribada d’Aleksandr i Elena a la casa de camp, acaba essent “un bon dia per penjar-se”. No obstant això, en una societat tan dedicada a la labor, no serà el rock de Teleguin, ni el piano d’Elena, ni les lectures de Maria el que els salvarà del col·lapse a què es dirigeixen, sinó precisament el treball al qual es dedica Marina durant tota la representació, convertint-se en l’únic personatge que viu en pau i harmonia perquè compleix amb el seu paper dins el grup social en què s’adscriu i, per tant, no es deixa encisar per les sumptuoses garres d’una globalització que tot ho inunda i tot ho destrueix. Així doncs, no és estrany que quan Elena busca una vàlvula de despressurització –a la pressió exercida pels personatges masculins en vista de l’ideal de bellesa que encarna, pel qual l’assetgen i l’empenyen a cometre adulteri en nom d’una vida apassionada i lliure de cadenes– en les tecles del seu estimat piano, el professor es negui rotundament a deixar-li tocar, essent víctima el final del segon acte de l’incendi cultural i artístic que provoquen les polítiques basades en el consumisme desmesurat, les quals converteixen l’individu en massa i, per això, els personatges de Txèkhov són incapaços de reconèixer-se introspectivament. D’aquesta manera, Elena reprimirà el seu desig musical, i Vània no se suïcidarà perquè es redefinirà tant d’acord amb el treball que la seva neboda Sonia l’ajuda a reprendre en la casa com amb l’amor incondicional que sent per ella.
Per tot això, resulta indispensable remarcar les reiterades interpel·lacions al públic que es produeixen durant la representació, el passeig dels actors pel pati de butaques a la recerca d’unes gallines –un símbol més de les societats conformistes que ens envolten– i, per tant, l’ús constant de la ruptura de la quarta paret junt amb el fals diàleg a través del qual els personatges s’alternen el torn del discurs, però mai no es comuniquen entre ells; aspecte que encara s’accentua més quan Teleguin filma determinades converses amb un mòbil que es projecten en una pantalla situada sobre els finestrals de la casa en directe, fet que ens apropa a un present més immediat i contemporani, però ens allunya de la representació teatral en temps real, i llavors representant el que l’ús de la tecnologia suposa: una aproximació i un distanciament de la vida constantment entrellaçats, que proporcionen la sensació de viure en un somni del qual no podem escapar i, per això, mai no podem accedir a la vertadera realitat; fet que no només es veu representat en la gravació de Teleguin, sinó també en el fum que desprenen les cigarretes durant l’espectacle; un fum dens, que es dilata en el temps i l’espai, un fum que tampoc pertany a cap lloc perquè és transitori.
En definitiva, submergir-te en les profunditats de la direcció koršunoviana de L’Oncle Vània és assistir a un viatge per l’apocalipsi interior d’uns personatges que són de tot arreu id’enlloc, de tots els temps i de ningun; un viatge que t’invita a reflexionar sobre les limitacions que el mateix ésser humà s’imposa i de les que després és incapaç de lliurar-se; un recorregut pel que passat, present i futur s’entrecreuen donant lloc a una producció atemporal en un espai que s’encarrega de marcar l’opacitat de la solució final, que bé residirà en el reflex d’un públic que simbolitza “aquells que viuran després de nosaltres, d’aquí cent o dos-cents anys [···] i [que] potser trobaran el remei per ser feliços”1, o en la redistribució dels personatges provocada per la trepidant fuga d’Aleksandr, Elena i Àstrov, que prenen camins separats, i la consegüent clausura de Vània, Sonia, Maria, Marina i Teleguin en benefici d’una laboriosa existència.
Es taquen les finestres, cau la il·luminació i es reprèn carregada d’eufòrics aplaudiments que ressonen en l’espill de l’ànima: la representació teatral de L’Oncle Vània del 5 de desembre de 2021 en el Teatre Lliure de Barcelona serà eterna.
(1) Txèkhov, A. (2020). Quatre peces teatrals: La gavina. L’Oncle Vània. Tres germanes. El jardí de les cireres. Barcelona: Edicions 62.
