Marcus Rediker: «Totes les monarquies van estar profundament involucrades en el tràfic d’esclaus i se’n van beneficiar enormement»

[En castellà]

A primera hora de la tarda del 16 de setembre del 2023, Marcus Rediker va arribar a la Nau Bostik (Barcelona) per ser entrevistat en tant que historiador i fer una conferència a l’Escola d’Estiu de la CUP. La seva aparença era estiuenca, ja que el clima a la Mediterrània s’està tornant tropical. A les mans nues no duia res, ni una llibreta ni un bolígraf; la seva cara d’historiador de llarga carreratenia “un aspecte serè”. No va mostrar cap presumptuositat. Un cop es va asseure a la cadira de ferro sense pintar, vam començar a parlar de forma que semblava com si estiguéssim continuant una conversa que vam interrompre la setmana passada. Al principi ens vam oblidar de portar un element molt important del procés de l’entrevista. Va començar a parlar i immediatament es va adonar que tenia set. Va demanar aigua i li vam portar aigua de l’aixeta embotellada. Es va girar cap a l’aiguader i li va agrair “per portar-la”. Després, amb el seu permís, vam començat a parlar de tot el que ha estat investigant al llarg de la seva vida i que es pot llegir als seus llibres, The Many-Headed Hydra (2000; ed. castellana a Crítica, 2005 i Traficantes de Sueños, 2022), The Slave Ship (2007; ed. castellana a Capitán Swing, 2021) o Villains of All Nations (2004; ed. castellana a Traficantes de Sueños, 2023), per només esmentar alguns dels més importants. Aquesta entrevista és una col·laboració entre Debats pel Demà, Sin Permiso i el Centre d’Estudis per la Unitat Popular.

Esclavitud, memòria, reparació

1. Pel que fa al tema de les reparacions commemoratives, podem veure ara que la qüestió de l’esclavitud és cada cop més a l’ordre del dia. Aquí, a Catalunya, hem tingut una mena de debat a causa d’un documental sobre els “Negrers” projectat a la televisió nacional catalana. Com a reacció, vam tenir els clàssics nacionalistes ofesos, que volien emmascarar la participació catalana en el comerç i l’enriquiment d’esclaus; la visió acadèmica, que infravalorava el debat públic sobre aquest tema[1]; i els que opinaven que era un debat grossament exportat des dels EUA. Però també va desencadenar tota una opinió progressista amb la qual molta gent va començar a ser conscient de tot això. Quins exemples de reparacions a altres països has conegut que podrien guiar futures mesures commemoratives?

Permeteu-me començar dient que la negació és forta. La gent passa temps als Estats Units, i en moltes altres parts del món, fent veure que no té la història que realment té. Superar la negació és una cosa molt important i crec que hi ha un pas abans de les reparacions que cal fer: hi ha d’haver un reconeixement d’aquesta història. Cal que es reconegui que algunes persones van patir els efectes multigeneracionals de ‘’esclavitud en el tràfic d’esclaus i, des de la meva experiència, això és molt important per a la comunitat negra: tenir el reconeixement, que la societat en general admeti que és veritat, que això va passar. Això avui s’ha agreujat, perquè hi ha una lluita terrible per l’ensenyament de la història. Les millors històries dels últims 30 o 40 anys ja no es poden ensenyar a llocs com Texas i Florida, ja que això ofèn la sensibilitat dels nacionalistes blancs de dretes. Necessitem reconèixer mentre reparem.

La qüestió de les reparacions ha aconseguit avenços extraordinaris en els darrers anys. Crec que hi ha diverses raons per això. El 2007, quan vaig publicar The Slave Ship, tal com recordareu, una de les conclusions que vaig treure va ser que calia reparacions; que, si no ens enfrontem a aquesta història, les nostres perspectives d’una societat més justa es veuran perjudicades. L’assassinat de George Floyd va ser un punt d’inflexió, quan una protesta enorme i furiosa va esclatar als Estats Units i a tot el món en el que probablement va ser el moment d’antiracisme més gran en la història mundial. Aquestes protestes van espantar la classe dominant nord-americana. Aleshores, què van fer? Immediatament van prometre donar diners a causes de justícia racial. Ara bé, aquests actes no van ser, estrictament parlant, reparacions, sinó que pretenien ser una mena d’expiació per segles de prejudicis i maltractaments. Bé, què han fet realment les corporacions? Gasten els diners en ells mateixos, per diversificar els seus consells d’administració. En altres paraules, volen que les juntes corporatives estiguin formades per un 12% de negres i un 12% d’hispans, així com un 50% de dones. Fas aquests canvis i no passa res, oi? El capitalisme no ha canviat. Aquestes “reformes” es converteixen en una manera d’evitar fer canvis significatius. Molts estan ara enutjats perquè aquesta postura sobre la justícia racial mai no va arribar a res.

Mentrestant, la lluita per les reparacions ha continuat i el debat s’ha tornat cada cop més sofisticat. Sandy Darity, de la Universitat de Duke, ha publicat un llibre important sobre la varietat de programes de reparació. Ara mateix, als Estats Units —no estic molt familiaritzat amb el que està passant en altres països—, hi ha dos enfocaments principals. Un és exigir pagaments en efectiu als descendents directes dels esclavitzats. L’altre enfocament, que podria resultar més prometedor a llarg termini, és exigir importants inversions econòmiques a les comunitats pobres. Un dels efectes residuals del racisme va ser la denegació de préstecs als negres que volien comprar casa seva. S’anomena redlining. S’ha dit que allò que necessitem per als barris negres pobres dels Estats Units és una cosa semblant al Pla Marshall de finals de la Segona Guerra Mundial: inversions massives, que en realitat millorarien la qualitat de vida de tota la societat. La ciutat d’Evanston, Illinois, es va convertir en el primer municipi a promulgar un programa de reparacions. I el que han fet és reservar 25 milions de dòlars destinats a persones que han viscut a Evanston durant 20 anys o més per superar una discriminació de vivenda de llarga durada. L’estat de Califòrnia ha creat ara una comissió de reparacions per estudiar aquesta qüestió. També necessitem un comitè nacional o federal per estudiar l’assumpte, però la dreta està aterrida per les conclusions que se’n puguin treure, per això rebutgen contínuament la idea al Congrés.

El que necessitem per als barris negres pobres dels Estats Units és una cosa semblant al Pla Marshall de finals de la Segona Guerra Mundial: inversions massives, que en realitat millorarien la qualitat de vida de tota la societat

Les reparacions s’estan produint a poc a poc. El moviment realment s’enlairarà només quan la qüestió passi a formar part de diversos moviments des de baix, organitzats pels descendents de les persones que més van patir. Aquesta és la millor manera de pressionar les autoritats municipals, estatals i federals. Aquesta agitació podria assolir el nivell nacional. No ho podem preveure en aquest moment, però ningú va poder preveure tampoc les protestes després de l’assassinat de George Floyd. Aquesta és una de les coses de la història des de baix. Et sorprèn. Mai se sap quan explotarà. De totes maneres, aquest és un tema esperançador. Podria afegir que alguns intel·lectuals negres s’oposen a les reparacions. Alguns diuen que crea divisions innecessàries i que hi ha millors maneres de crear igualtat social. Adolph Reed és una persona que assumeix aquesta posició. En qualsevol cas, m’encoratja que el tema sembla haver agafat força.

2. Un altre debat que ha despertat tot això és el que intenta examinar la importància de l’esclavitud en els orígens del capitalisme i del desenvolupament europeu. Tu has dit que “el vaixell d’esclaus era per a les primeres etapes del capitalisme el que seria la màquina de vapor en les seves fases més avançades”. Quina és la rellevància exacta de l’esclavitud —de vegades jurídica, d’altres fàctica— pel capitalisme, la industrialització i el desenvolupament europeu?

Permeteu-me començar amb una anècdota personal. He parlat d’aquest llibre, The Slave Ship, més de cent vegades. I en moltes d’aquestes presentacions, durant el torn de preguntes i respostes, sempre hi ha algú que aixeca la mà i diu: “la meva família va arribar als Estats Units el 1900 des d’Irlanda o Europa de l’Est o on sigui. No vam tenir res a veure amb això”. Aquesta és una manera que adopta la negació. Sovint responc fent preguntes: “per què la seva família va emigrar als Estats Units? Va ser per trobar millors feines?” Bé, sí, gairebé totes les migracions són migracions laborals, no? “Per què creus que van triar els Estats Units? Va ser perquè era un país ric?” Bé, sí. “D’on creus que va venir tota aquesta riquesa?” Gran part va venir de l’esclavatge. Fins i tot si la teva família va venir més tard i no vas estar directament implicat en el període d’esclavitud real, tu també hi estàs implicat. He sentit acadèmics a Gran Bretanya dir que, a llarg termini, l’esclavatge representa aproximadament el 10% de la riquesa nacional. L’esclavatge va ser un factor dinàmic de creixement. Aquest 10% es ramifica en moltes direccions diferents.

Els guanys de l’esclavatge i el tràfic d’esclaus es traslladen de manera oculta a moltes altres empreses econòmiques. Catherine Hall i els seus col·legues de l’University College de Londres han creat el projecte Legacies of British Slavery, en què estudien els diners que va pagar el govern britànic a les persones que van perdre esclaus i capital quan va tenir lloc l’abolició. I després han seguit els diners per veure on van anar. Van anar a tot arreu. El treball de Catherine està demostrant que Eric Williams tenia raó en aquell famós llibre anomenat Capitalism and Slavery [Capitalisme i esclavitud], publicat el 1944. Es va equivocar en algunes coses, però va encertar en gran part de la història.

Ara, als Estats Units, el percentatge seria molt més gran que el 10%, perquè l’esclavatge era una institució domèstica. A Gran Bretanya era una institució imperial. Aleshores el nombre seria molt més gran. No sé quina és la xifra actual, però ho puc dir: durant molts anys, els historiadors econòmics van negar que l’esclavitud tingués alguna cosa a veure amb el sorgiment del capitalisme. Estaven seguint Adam Smith, que va dir que el treball assalariat és superior al treball esclau. L’esclavatge era considerat una força regressiva que frenava el capitalisme. Això ja no es pot dir. Aquesta idea ha estat refutada. Edward Baptist i Sven Beckert han deixat clar que l’esclavatge va ser fonamental per a l’aparició del capitalisme nord-americà. Això ja no es pot negar. Això crea un nou consens i base per a la discussió en el futur. Si hi ha alguna cosa en què els estudiosos de l’esclavatge nord-americà han coincidit en els últims 50 anys és que l’esclavatge és fonamental per a la història nord-americana. Simplement, ara ja no es pot pretendre el contrari.

3. Al teu llibre, The Slave Ship, esmentes la participació de la corona reial britànica a través de la Royal African Company. Marx va escriure sobre la participació dels Borbons en el tràfic d’esclaus fins al punt que va afirmar que, cap a la dècada de 1850, Espanya era “el principal sostenidor d’aquell tràfic nefast” (Karl Marx, “El govern britànic i el tràfic d’esclaus”, The New York Daily Tribune, 18 de juny de 1858). En quina mesura les monarquies europees es van beneficiar del tràfic d’esclaus?

Van estar profundament involucrades i se’n van beneficiar enormement. No hi ha una altra manera de dir-ho. El cas que conec millor és el d’Anglaterra. El germà del rei, James, duc de York, presidia la Royal African Company. És a dir, la família reial britànica estava involucrada al nivell més alt. De fet, el duc de York havia esclavitzat persones marcades a foc amb les seves inicials, DY. La prova de la participació real està als cossos dels mateixos esclaus! Permeteu-me esmentar també que Brooke Newman, una molt bona acadèmica, està estudiant ara la participació de la família reial britànica en l’esclavitud i el comerç d’esclaus. I ja ha rebut moltes crítiques per aquesta feina. Molta gent està furiosa. La negació és dura, però creieu-me, les monarquies estaven ficada fins al coll.

4. Això té alguna cosa a veure amb el fet que estiguis en contra del “terracentrisme”? Què vols dir amb això? Quin abast té i quins beneficis pot oferir per a la recerca i l’acció política?

Durant molts anys, vaig estudiar els treballadors del mar. Vaig provar de descobrir per què tant els acadèmics com el públic en general no els podien veure, com si d’alguna manera no fossin part de la història. No eren part de les narratives nacionals. Quan vaig començar la meva investigació sobre mariners, explicava a la gent en què estava treballant. Deien: “ai, aquesta gent marginal”. I jo contestava: “marginal a què? No són marginals a la construcció del capitalisme global. En són absolutament fonamentals”. Mentre seguia tractant d’entendre aquesta invisibilitat, de sobte em vaig adonar que hi havia una mena de ceguesa en funcionament aquí, un biaix cultural: la gent literalment no podia veure que la història va passar als oceans del món. Com més hi pensava, més m’adonava que en realitat es tractava d’un aspecte de la història nacionalista.

La negació és dura, però creieu-me, les monarquies estaven ficades fins al coll en el tràfic d’esclaus

La història nacionalista va dominar l’escriptura de la història durant els darrers 300 anys. La seva premissa ha estat que la història passa a la terra, a l’Estat-nació, que és la forma natural de la història. I, per tant, implícitament els mars són buits històrics. La història no ocorre allà. Ara bé, aquesta no és una premissa certa per a tots els tipus d’història, com la història naval, evidentment, i la història de l’exploració, quelcom molt important per a Espanya. Ambdues saben que la història també ocorre al mar. Però el que vull dir és que aquest biaix terracèntric impedeix que la gent vegi que processos històrics molt importants van passar al mar. Permeteu-me donar tres exemples: (1) Formació de classes: els mariners eren una avantguarda de la classe treballadora als segles XVII i XVIII. (2) Formació racial: les identitats racials s’imposen al mar als vaixells d’esclaus; (3) Formació cultural: a les cobertes inferiors dels vaixells d’esclaus, els africans multiètnics van aprendre a cooperar entre si i a construir un nou sistema cultural. Si mires aquest procés de formació cultural des del costat africà, és un sistema panafricà. Si el mires des del costat de l’Atlàntic occidental, són els orígens d’Afroamèrica. I em refereixo als Estats Units en un sentit hemisfèric, no nacional. Afrobrasiler, afrocaribeny, afroamericà. Aquestes són algunes de les qüestions oblidades de la història terracèntrica. Però sí que crec que la història de l’Atlàntic, la història de l’Oceà Índic i la història mundial han aconseguit grans avenços contra el terracentrisme en els darrers anys.

5. A The Many-Headed Hydra, expliques els vincles entre les lluites per l’alliberament de les dones o els esclaus i els ideals d’emancipació, com van fer Mary Wollstonecraft o Thomas Spence, dos autors partidaris d’establir la República a Gran Bretanya i al món. Quin paper creus que van jugar les idees republicanes en aquesta intersecció de pensadores feministes, abolicionistes i anticapitalistes?

Definitivament. Crec que van jugar un paper important. Peter Linebaugh i jo havíem planejat originalment en escriure The Many-Headed Hydra moure’ns a la política republicana de principis del segle XIX per mostrar com la visió internacional es va suprimir a favor d’un republicanisme nacionalista. Una de les idees del republicanisme —la de “terratinent”— és que el poble té una herència a la terra nacional. Peter i jo no vam poder acabar aquesta part del llibre. Però us recomano fermament un treball d’un antic estudiant de doctorat meu, ara col·lega, anomenat Nicholas Frykman, que va escriure un llibre titulat The Bloody Flag , sobre els motins que van esclatar a les armades britànica, francesa i holandesa a la dècada de 1790. El poder combinat d’aquests motins va rivalitzar amb el de la Revolució Francesa. Centenars de milers de mariners es van aixecar.

Però aquest moment radical es va dividir de manera que els historiadors britànics només van conèixer la part britànica de la història; els historiadors francesos només coneixien la part francesa; i els historiadors holandesos només coneixien la part holandesa. Frykman revela un republicanisme específicament marítim que es va formar a bord d’aquests vaixells, una barreja de les idees republicanes de l’època, principalment de la Revolució Francesa, combinades amb les tradicions marítimes democràtiques i igualitàries, tal com es veuen a Villains of All Nations i The Many-Headed Hydra. El republicanisme va ser crucial per a l’era de la revolució i la seva variant particular entre els mariners va ser realment important.

6. Què és el que fa que els pirates siguin tan atractius i magnètics? Fins al punt que, per posar-vos un exemple històric de la història espanyola i catalana, l’any 1836 trobem que un dels nostres revolucionaris del segle XIX, Ramón Xaudaró (el “Marat de Barcelona”, com era conegut aleshores), va col·laborar en una un diari anomenat El Corsario el subtítol del qual deia “dedicat especialment a defendre els drets i interessos del poble”? Quins són els principals interessos que has tingut a l’hora d’abordar el tema de la pirateria en les teves obres, com Between the Devil and the Deep Blue Sea (1989; ed. castellana a Levanta Fuego, 2019)i Villains of All Nations?

Permeteu-me començar dient que els pirates sempre han estat extremadament populars, cosa que immediatament va encendre la imaginació popular. En altres paraules, s’escrivien llibres populars sobre pirates mentre encara estaven a alta mar capturant vaixells. Per il·lustrar aquest punt: un grup de pirates va ser capturat i portat a Boston, Massachusetts, per ser jutjat el 1717. El famós ministre purità Cotton Mather va predicar a la forca davant una multitud de milers de persones. Més tard va escriure al seu diari: “per què tota aquesta gent considera herois els pirates?” Els pirates eren herois de la classe treballadora de la seva època. Aquesta fascinació ja existia aleshores. Però, a més, va passar una cosa realment important quan Robert Louis Stevenson va escriure L’illa del tresor. En aquell moment, la pirateria va entrar a la literatura infantil. I llavors el que ocorre és que degut a, per exemple, aquest poema que has esmentat [es refereix a “La canción del pirata”, de José de Espronceda], Stevenson i altres contes, com Peter Pan, els nens creixen amb els pirates com a part del seu imaginari. I els estimen. Celebreu Halloween a Espanya?

Més o menys. Cada cop és més comú.

Bé, als Estats Units molts nens es disfressen de pirates. Els pirates són part de la seva vida de fantasia. Després la indústria cultural pren el relleu i produeix llibres, pel·lícules i joguines de tota mena. Aquesta és una de les principals raons per les quals tantes persones a tot el món estan obsessionades amb els pirates. L’altra cosa fonamental és que no importa quanta història real conegui la gent, encara pot veure que els pirates es van enfrontar a les persones més poderoses de la seva època. Hi ha una mena de respecte que en sorgeix. I crec que això és part del que fa que els pirates siguin una figura romàntica. Els pirates es van enfrontar a les persones més poderoses de l’època i ho van pagar amb les seves vides.

Els pirates dels segles XVII i XVIII van perdre la batalla. Van ser penjats per centenars. I quan els penjaven, els seus cossos solien deixar-se penjant a l’entrada del port perquè els mariners rebessin el missatge de les autoritats: “si us atreviu a oposar-vos a nosaltres, això és el que us farem”. Aquesta és una mena de disciplina de classe. Però… encara que els pirates van perdre la batalla, van guanyar la guerra en el sentit que la gent encara hi està molt interessada. Encara n’estem parlant. Això no és cert per a les persones que els van penjar. No n’estem parlant, encara que sí del seu ús del poder.

Encara que els pirates van perdre la batalla, van guanyar la guerra en el sentit que la gent encara hi està molt interessada

Quan vaig publicar per primera vegada un article sobre pirates el 1981, probablement abans que cap de vosaltres naixés, el telèfon no deixava de sonar: vaig rebre trucades de novel·listes, dramaturgs, artistes i caçadors de tresors. Sempre em vaig divertir amb els caçadors de tresors. Sabia que, si pensaven que els pirates enterraven tresors, no havien llegit la meva feina perquè els pirates no enterraven tresors. Aquest és un mite del segle XIX. Aleshores fingia que tenia mapes secrets. Amb el temps em vaig cansar d’aquestes interminables trucades telefòniques. Aleshores vaig decidir escriure Villains of All Nations. Vaig posar tot el que sabia en aquell llibre i, en un principi, anava a deixar aparcada la qüestió. M’acomiadaria dels pirates, vaig dir. Però després vaig descobrir que això no es pot fer. Quan els pirates t’atrapen, et quedes atrapat amb ells per sempre. Aquí estem, 42 anys després que escrigués aquell article, encara parlant de pirates.

Historiografia i “història des de baix”

7. Alguns crítics han dit que la història des de baix pot donar una imatge idealitzada de les masses populars, les quals tindrien unes idees polítiques progressistes innates. Diries que aquests crítics poden tenir una part de veritat?

No tenen part de la veritat. No tenen res de veritat. I heus aquí per què ho crec. Alguns han dit que The Many-Headed Hydra és una presentació romàntica de la classe treballadora. No tinc por de la paraula “romàntic”. Aleshores, la meva pregunta sempre és: què vols dir amb romàntic? Vols dir fals? Si vols dir fals, mostra’ns on és fals. Ningú ho ha pogut fer.

Si et refereixes a una definició diferent de “romàntic, això és, com el descobriment d’ideals alts en llocs baixos, aleshores sí, els pirates tenien ideals alts. Van portar a terme un extraordinari experiment social a bord dels vaixells. Més democràtic i igualitari del que podríeu trobar a qualsevol altre lloc. Van votar per triar els seus capitans en una època en què els pobres no tenien dret a votar a cap lloc del món. Pots qualificar a aquest retrat com a “romàntic” si vols, però tinc els documents que ho demostren. O com diuen a l’argot [slang] a Nova York, “jo tinc els rebuts, baby” [riures] —això és de la meva filla, que és professora de secundària a Nova York; ella em manté al corrent de l’argot més recent—. Tinc els rebuts. Això és el que van fer. Potser no us agrada, però és el que van fer. D’acord? Al meu entendre, l’última part de la vostra pregunta implicava que hi havia alguna cosa innata en els ideals progressistes entre la classe treballadora. Res no podria estar més lluny del meu enfocament. Estudio la història d’aquests treballadors. Demostro que aquests ideals democràtics i igualitaris van sorgir de l’experiència laboral dels mariners. No eren innats a ningú, enlloc. Van ser apresos. Eren eines de supervivència. Eren coses que la gent feia per intentar viure. El famós historiador E. H. Carr va dir una vegada: quan algú comença a parlar de la naturalesa humana, immediatament sospito de poca vitalitat intel·lectual. Les persones són dolentes per naturalesa i així és la naturalesa humana, diuen molts. Em sap greu, això simplement no és cert.

8. Una altra crítica que s’ha fet a aquesta perspectiva històrica és la que diu que la història des de baix ha de vigilar de no convertir-se en una “història dels de baix”, és a dir, que en alguns moments es pot perdre la perspectiva de la imatge d’una època que s’està estudiant i no es veu quan els de baix van més enllà del resistencialisme i arriben a estar un temps “a dalt” o a ser part determinant del tronc central de la història. Què en penses?

Jo respondria que alguns practicants de la “història des de baix” fan el que vosaltres heu descrit: es concentren tant en un retrat de qualsevol grup que estiguin estudiant que deixen de banda tot el context circumdant. Aquest no és el meu enfocament. La “història des de baix”, des de la meva perspectiva, sempre té a veure amb el poder. Qui té poder? Com es desplega el poder? Quines són les múltiples formes de poder? En aquest sentit, la història des de baix sempre està lligada a la història des de dalt. Els rics van organitzar els vaixells de la Royal Navy i la indústria del transport marítim mercant i van dotar els capitans de vaixells amb un poder extrem per poder moure les mercaderies del món. Això és fonamental per a l’ascens del capitalisme. Aquestes persones van prendre decisions basades en els interessos econòmics. Edward Thompson solia dir: “qui fa què a qui? Què-qui?”. Peter Linebaugh i jo sempre humanitzem les accions i mostrem la dinàmica del poder des de dalt i des de baix. Això es pot veure clarament als vaixells negrers, que estan dissenyats per evitar resistència de qualsevol tipus, des de les cadenes fins a les xarxes al voltant de les bordes del vaixell, passant per les barricades [barricado] amb els canons muntats a la part superior. Però, tot i així, els esclavitzats van resistir. Les vagues de fam eren comunes. De fet, el tràfic d’esclaus va ser en certa manera una vaga de fam de 400 anys. Les insurreccions, els aixecaments eren crònics. Es veu una dialèctica de poder des de dalt i des de baix. Permeteu-me afegir: l’antropòleg Eric Wolf va dir una vegada que si abstreus una part de l’experiència humana de la totalitat per investigar-la i no la tornes a posar en aquesta totalitat, has falsificat el que has estudiat. Has d’entendre el tot si vols entendre la causalitat, per què la història passa com passa.

La història des de baix sempre té a veure amb el poder. Qui té el poder? Com es distribueix el poder? Quines són les múltiples formes de poder?

Roda de reconeixement

a. E. P. Thompson

Thompson fou probablement l’historiador més creatiu del segle XX. A cada tema que tocava aportava alguna cosa fonamentalment nova. Posseïa unes qualitats mentals extraordinàries.

b. Peter Linebaugh

El meu estimat amic i camarada des de fa gairebé 50 anys. Peter té una intel·ligència històrica inusual i és certament un deixeble d’E. P. Thompson en el millor sentit. Una sensibilitat poètica, una capacitat per idear coses que són completament noves i que ningú més ha descobert mai. Robin D. G. Kelly, un altre historiador molt conegut, diu sovint que Peter és el millor historiador que exerceix arreu del món en aquest moment.

c. Christopher Hill

Aquesta és la persona més important per a mi; probablement l’historiador amb més coneixements que he conegut. Ho havia llegit tot sobre l’Anglaterra del segle XVII i va ser molt modest en la presentació d’aquest saber. De fet, corria el rumor que deia que havia llegit totes les fonts publicades, però sé que no és cert perquè en vaig llegir una que ell no havia llegit. Solia burlar-me’n per això [riures].

d. Howard Zinn

És, en molts sentits, l’historiador des de baix de més èxit en escriure A People’s History of the United States. Va ser un model d’activista acadèmic i va arribar a milions de persones amb aquesta història tan diferent.

e. C. L. R. James

És algú de qui vaig aprendre molt. A la meva xerrada a l’Escola d’Estiu de la CUP m’escoltareu parlar de Thompson, Hill, James i W. E. B. Du Bois. Crec que James era un pensador extremadament talentós i algú que, encara que s’ha tornat molt més famós en els darrers 35 o 40 anys, encara no rep prou crèdit per les seves idees teòriques. James és una persona molt important.

f. Josep Fontana

He sentit dir que potser és l’historiador català més gran de la història.

El català més gran, diríem [riures]. No el vaig conèixer mai, em sap greu dir-ho. Però a la meva xerrada mencionaré el fet que, quan The Many-Headed Hydra va veure la llumi va ser sotmès a una crítica assassina per part d’un historiador molt famós, Josep Fontana va acudir en la nostra ajuda com a bon camarada. Em vaig emocionar molt i des de llavors el tinc en la més alta estima.


[1] “Entre 1525 y 1867 llegaron a los dominios españoles en América un total de 2 072 300 cautivos africanos. Eso coloca a España como el segundo actor más importante en la trata atlántica, solo superado por Brasil (a donde llegaron 4 703 000 africanos), aunque algo por encima del Caribe británico (2 051 000) y bastante por encima del Caribe francés (1 101 200), de los Estados Unidos (388 700), del Caribe holandés (328 800) y de las islas danesas en el Caribe (61 200). Además, que 1 026 100 de aquellos cautivos africanos fueron embarcados en pabellón español” (Martín Rodrigo y Alharilla, Del olvido a la memoria. La esclavitud en la España contemporánea, Barcelona, Icària, 2022, p. 8).

Deja una respuesta