Fotografia: Frederic Sala Mauri
Avui 27 d’abril del 2022 fa cinquanta anys que Gabriel Ferrater es va suïcidar poques setmanes abans del seu aniversari. Estem, doncs, en l’any Ferrater, no només per la seva mort, sinó també perquè aquest any fa un segle del seu naixement. El sector editorial ha aprofitat l’ocasió per publicar-ne una biografia i reeditar-ne un dels seus poemaris, així com també s’ha recopilat una antologia de textos en prosa de Gabriel Ferrater. Es titula Donar nous als nens (Comanegra) i l’encarregada de fer la selecció de les proses i escriure el pròleg que les introdueix ha sigut Marina Porras. L’he entrevistat perquè expliqui com ha sigut dur a terme aquest llibre, però també per parlar de Ferrater i de les seves idees. Ens vam reunir un vespre al Tàndem la seva cocteleria preferida, o com diu ella, la seva “cocteleria oficina”. Davant l’objectiu de Frederic Sala Mauri vam parlar amb gust sobre un poeta i pensador que, si als dos ens fascina per igual, només Marina Porras n’és una de les majors enteses del moment.
Gabriel Ferrater in memoriam.
Al llibre hi apareixen proses en català i castellà. Tot i que els lectors i lectores ja ens en podem fer càrrec de la teva decisió, com és el moment en que optes per aquesta aposta?
Des del principi, quan em van proposar de fer una antologia de textos de Ferrater, sabia que havia de ser en català i en castellà simplement perquè molts dels textos que va fer eren en castellà. En part, eren encàrrecs editorials i, per tant, si volíem fer una bona antologia hi havia d’haver textos en català i castellà.
Com reacciona l’editorial?
Tot es va resoldre amb una conversa amb el Jordi Puig, l’editor de Comanegra. Li vaig dir: hi ha textos en castellà. I ell em va respondre: val. Molt fàcil.
Al teu pròleg ens parles de dues novel·les que et serveixen com a punt de partida per traçar el teu retrat de Ferrater. Una d’aquestes és El Gran Gatsby (La Breu) amb traducció del 2021, però l’altre és La platja de Cesare Pavese amb traducció del 1990. Creus que entre l’any Ferrater i el teu intent de rescat pot provocar una nova traducció d’aquesta obra?
M’agradaria molt! A més a més, jo vaig llegir primer La platja amb una traducció espanyola bastant bona. Després vaig buscar la catalana i vaig veure que era introbable a llibreries, que només hi podia accedir a través de biblioteques perquè era una edició molt antiga. Seria com una gran excusa per traduir-lo. De fet, hi ha coses de Pavese traduïdes al català, però aquesta novel·la no. Jo trobo que és boníssima i que l’explica molt bé a ell com a autor; estaria molt bé que es tornés a fer.
Del teu pròleg, si en dibuixéssim un eix cronològic, sis dels moments més destacables serien la publicació dels tres llibres contextualitzada i les tres històries d’amor més rellevants de Ferrater. Crec que des de la teva exposició dels fets, si en fem una lectura feminista de les relacions afectives, la posició de Ferrater al respecte podria ser criticable. Per descomptat, això no treu que de les seves proses n’obtinguem molts aprenentatges, així com de la seva poesia molt plaer. Com ha sigut per tu escriure sobre les seves relacions amoroses i no caure en judicis morals?
Crec que hauríem d’anar per parts en això. No hi ha cap relació d’ell que em sembli criticable i em sembla que fer una lectura des d’aquesta visió feminista seria realment molt pobre; no sé exactament què en podríem treure. Les dones estan molt presents al pròleg i, com bé dius tu, molt lligades a la publicació dels llibres. De fet, el primer i el tercer llibre de poemes estan estrictament vinculats amb relacions amoroses i experiències sexuals seves. Per tant, realment la vida i l’obra li queden absolutament lligades i, a més a més, crec que fixant-te amb una cosa, entens més bé l’altre. Però a mi no em semblen criticables.
La primera relació que surt al pròleg és amb una noia que sí que és molt més petita, però és una fascinació bastant normal. És una cosa molt comuna. Es portaven divuit anys amb l’Helena, i amb la Jill també es portaven molts anys, però és una cosa que ha passat i passa. És a dir, als senyors els hi agraden les noies joves, saps? No sé des d’on ho podria jutjar jo. De fet ho entenc, i en el cas de Ferrater, sobretot amb Helena Valentí, ho entenc perfectament. És a dir, ell buscava una relació amb una llibertat total, buscava una relació que li aportés coses fora de l’ambient que ell ja coneixia. Tu imagina’t, si vas néixer als anys vint i et relaciones amb dones que als anys quaranta tenen 20 anys, deurien ser dones molt reprimides. Llavors, clar, tu et trobes que estàs als anys quaranta i que les dones de la teva generació no tenen absolutament res a veure amb dones que tenen 20 anys als anys seixanta. Són, literalment, les primeres dones alliberades. Jo entenc perfectament aquesta atracció, segurament van ser les primeres relacions sexuals satisfactòries que va tenir Ferrater i van ser amb l’Helena.
No t’has deixat portar per la teva opinió, en el pròleg.
Bàsicament perquè a mi m’interessava explicar els fets tal com van passar i tal com jo els llegeixo. És a dir, sí que hi ha una opinió en el sentit que aquesta relació que explico amb l’Helena, no està narrada, precisament, des d’una vessant, per exemple, de la teoria feminista, sinó que està narrada des del fet que a mi em sembla una atracció normal. Per tant, per mi l’explicació d’aquesta atracció ja queda com justificada. M’interessava donar una idea molt meva d’ell, però sobretot que les dades quedessin molt clares.
Amb tot, si això ho llegís segons qui segurament hi trobaria pegues, no trobes?
Sí, sí, sí, algú podria trobar moralment reprovable que Ferrater s’emboliqués amb algú divuit anys més jove. Però em costa molt entendre per què. Se m’hauria d’explicar molt bé per què està malament.
Una vegada vaig sentir-li dir a García Márquez a una entrevista que quan estava escrivint els últims capítols de ‘Cien años de soledad’ ell ja sabia que la novel·la no se li escapava de les mans i això va permetre-li deixar-se anar més en l’escriptura, fins al punt d’atrevir-se a fer broma en el text, a fer alguna picadeta d’ullet al lector/a atent/a; cosa que no s’havia permès a la meitat de la novel·la. Salvant les distàncies, llegint l’apartat XI del teu pròleg vaig tenir aquesta sensació, que et deixaves anar perquè ja sabies que tenies la feina dura de documentació i anàlisi enllestida, i llegint-te vaig notar que a la part final t’ho passaves especialment bé escrivint. Què en pots dir dels moments finals d’escriptura del pròleg?
Et puc dir que és una intuïció certa. És a dir, que la part difícil de tot aquest pròleg era just al mig i allà realment em vaig trobar que no sabia com resoldre’l. El procés d’escriptura d’això ha sigut terrible. És a dir, jo tenia el un munt d’informació recopilada durant molts anys perquè estic acabant una tesi sobre Ferrater. Llavors el pitjor va ser donar forma a tota aquesta informació i veure com ho podia escriure. Fins a la meitat em va costar moltíssim, però sí que és cert que al final em vaig deixar anar. Vaig decidir que, en arribar als últims anys de la seva vida, no volia anar tant a fons perquè en realitat és una feina que crec que no em pertoca fer a mi. En definitiva, estava escrivint sobre coses que encara hi ha gent viva que les pot explicar en primera persona. Per tant, quan jo estava parlant de les classes de Ferrater a la universitat, em venia al cap que hi ha alumnes seus que estan vius, de manera que aquest pròleg és també com una invitació perquè algú s’agafés a aquest relat i aquesta part l’expliquessin testimonis. La Marta Pessarodona mateix, per exemple. Jo crec que té pendent explicar a fons la seva relació amb Ferrater, és com una de les persones més importants per explicar els seus últims anys i a més a més ho pot fer. Per tant, sí, em vaig deixar anar com dient: fins aquí crec que ho he fet bé i ara ho puc tancar com vulgui.
Per mi l’última part era gairebé com l’inici d’una novel·la.
Tu creus? Agafant-lo com a personatge, no? També és veritat que he hagut de fer molt esforç de no passar-me amb aquest recurs. O sigui, crec que és una de les condicions bàsiques per mi de quan llegeixo assaig; el que m’agrada és que hi hagi una veu molt pròpia i que hi hagi un estil molt treballat, però alhora que l’autor no es cregui més important que el tema que tracta. Aquest equilibri és el més difícil de trobar.
A partir d’ara, la sèrie de preguntes que et vull fer són per reflexionar a partir de Ferrater. Per exemple, ell expressa a l’entrevista antologada amb Federico Campbell que les idees han de ser anteriors a la forma. Per ell, un tema existeix abans que la seva pròpia expressió. Quin efecte creus que té aquesta afirmació?
Ferrater, com a assagista, m’ha ensenyat a pensar des d’un lloc diferent. És a dir, quan vaig llegir que les idees havien de ser anteriors a la forma vaig començar a llegir la poesia de manera diferent, tot i que fos després d’haver llegit moltes coses de Ferrater reflexionant sobre la poesia. Això em va servir molt. Tota aquesta idea de la formalització de l’experiència jo la vaig entendre perquè Ferrater l’explica de forma teòrica i després pots anar als poemes i veure-ho. No t’ho amagaré, a mi aquesta és la mena de poesia que m’agrada i la mena de pensament que m’agrada també. Amb ell, jo també crec que la idea ve abans que la forma, però és important que sàpigues com vols dir les coses. Un estil no s’improvisa.
L’ideòleg per Ferrater és algú distret que no es fixa en el comportament de la gent, en canvi, deia que el literat solia ser molt sensual, en un sentit de sensibilitat visual. Quin és l’efecte de la literatura per qui la practica?
Jo crec que Ferrater mai s’ha deixat portar pel lirisme sentimental i va tenir aquesta intuïció com molt d’hora. La idea de distància en Ferrater és fonamental i hi és des del principi. És aquesta idea en la qual els poemes i la literatura que no li agraden són els que no tenen distància amb l’objecte de descripció o d’estudi. Crec que ell, molt intuïtivament, diu que la gent bona es mira les coses amb una mica més de distància i més fredament.
Ferrater tenia una opinió única i molt rellevant respecte a la televisió i la ràdio en català. No en discutia pas el dret de tenir-la, però deia que no estava segur de desitjar tenir-la per les destrosses a les que es veuria sotmesa la llengua. Què en penses tu?
Penso que està bastant ben vist i molt d’hora. I això que tothom diu que a ell li agradava molt gravar-se i escoltar-se la veu, per temes de dicció o de ritme; li interessava molt. Crec que tenia la intuïció certa que si començava a expandir-se massa l’ús oral com per fer la llengua propera, perdríem tota una sèrie de coses. Tot i així, l’existència d’una televisió o una ràdio en català era absolutament inevitable. Havia d’existir i ara ja és un debat superadíssim. A mi el que em va fer gràcia de tot això és com de ràpid ho va veure, és a dir, que aquí hi hauria alguna cosa que es trencaria segur.
Creus que és una reflexió classista malgrat que és evident que als mitjans no es parla tant bé com li hagués agradat a ell?
No li veig el classisme, en el sentit que ell ho deia perquè es preocupava per la qualitat de la llengua. No estava ni pensant en el públic massiu. Es referia a que s’hi posaria a gent a la ràdio i a la tele que no tindria tanta cura de la llengua i per tant la parlarien pitjor. I a més s’ha demostrat que ha sigut així.
Deixa’m que el citi: pàgina 381.
Un poema ha de tenir pel cap baix el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s’escriu. ¿Quin sentit té dir, com diu algun poeta, “amb sang voldria fer una cançó de marbre”? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no sols contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d’un fons de demència socialoide. [G.F. a l’entrevista amb Baltasar Porcel].
En el fons, em sembla que la seva proposta de poètica és molt utilitarista, molt pragmàtica. Creus que aquesta marca d’estil ha quedat? O que malgrat la seva aposta, de seguida sembla més fàcil recórrer als barroquismes i complicacions intencionades en l’escriptura?
Crec que Ferrater és indiscutiblement un dels poetes catalans del segle XX i per això, a partir de la segona meitat del segle, ell suposa com una mena de canvi radical a la poesia catalana. Fent el que va fer, tothom hi va trobar una cosa totalment diferent. Crec que hi ha molta gent que beu del seu llegat. A més a més, a l’entrevista que cites, ell està parlant precisament de la relació entre la seva poesia i la de Jaime Gil de Biedma. En realitat està explicant molt bé també com un gest estètic es pot fer en diferents llengües i que és una aposta literària realment diferent. Tant amb l’estela de Gil de Biedma com amb la seva es pot veure que sí, hi ha hagut llegat d’això, sobretot en català. Vull dir que Ferrater va aplanar terreny a molta gent que ve després.
Creus que té algun continuador per excel·lència?
Se’n reivindiquen molts. Molts dels seus alumnes han acabat fent poesia, Valentí Puig, per exemple. Va anar a les classes de Ferrater el 1966-67 i ha acabat fent una poesia que no és del tot ferrateriana, però sí que hi té com ressons, relació. Hi ha molta gent que ha begut d’aquesta tradició.
Creus que hi té alguna cosa a veure el seu gust per la lingüística i el seu interès en Pompeu Fabra en aquestes posicions que manifestava respecte a la poesia?
Evidentment aquest gust per la lingüística o la gramàtica li va lligat a la cosa poètica. A partir d’un punt, no només per la poesia, sinó també per la traducció, ell s’interessa moltíssim per la llengua. Llavors hi ha un moment que es posa a estudiar-ho com més seriosament i se n’adona que allò és la síntesi del pensament matemàtic que a ell ja li interessava, però vinculat a la llengua. Està tan obsessionat en unir ciències i lletres que en la lingüística és un lloc on ho troba això. Tenia un respecte molt pur de fons per la llengua. Li interessaven de veritat els mecanismes.
Un dels textos estrella del volum és “¿A dónde miran los pintores?”. Allà exposa una reflexió central en la seva pròpia carrera com a poeta i és la distinció entre el tema genèric i el tema específic d’un poema. Esmenta L’infinit com a exemple, un poema de Leopardi, i ens explica que el tema genèric és la recerca de l’infinit mentre que el tema específic és la contemplació d’una tanca que amaga part de l’horitzó. El sentiment i l’incident. Creus que tota la poesia, tot l’art fins i tot, s’ha de llegir sota aquesta premissa?
En tot Ferrater, el seu pensament és un sistema que és coherent i en ell es connecten una cosa amb l’altra. Em va interessar molt posar aquesta conferència, perquè com bé dius és molt important. Es tracta d’un text de principis dels cinquanta on hi veus unes mateixes idees que repeteix vint anys després. Que li serveixen igual, vull dir, per complementar el seu discurs. Llavors jo veig que són idees tan fondes, tan de base, que li duren tota la vida i aquí es veu molt bé això.
De fet, se les aplica fins i tot a la seva poesia.
Totalment se les aplica. Quan parla del correlat objectiu, quan parla de la diferència entre el tema i el sentiment, quan parla de la distància, quan parla de la diferència entre forma i fons… és com que tota l’estona està donant voltes sobre les mateixes idees, però que en realitat les idees que va triar són essencials. Això et permet fer tota la teva carrera des de molts àmbits diferents parlant del mateix. Doncs ell veu allà una idea molt clara per dir: el geni és això. I llavors ho utilitza tant per parlar com de pintura, per parlar de literatura o parlar d’art. És que és molt bo. És realment molt bo.
Aquest llibre sembla una mica els Homenots, però de Gabriel Ferrater.
Està bé. Però alhora integrat en un tot. Crec que és molt important en el llibre remarcar el seu interès principal en la literatura catalana, per això volia posar tots aquells textos sobre personalitats del món de la literatura d’aquí al principi. Volia que es veiés molt clara la jerarquia de la seva feina. Jo volia fer un cànon, com dius tu, gairebé a mode dels ‘Homenots’ de Ferrater. I per això volia posar al principi literatura catalana, explicar quin és el cànon de literatura catalana per ell i llavors volia fer el mateix amb autors internacionals de la literatura universal. Escritores en tres lenguas és un llibre absolutament impressionant que és d’on surten aquestes petites biografies. En el cas d’aquests autors de la literatura universal, vaig triar els que jo crec que expliquen més bé Ferrater.
Creus que Ferrater és el nostre Baudelaire? Crida l’atenció que el poeta i excel·lent professor universitari Jordi Julià s’hagi centrat en estudiar-los a tots dos precisament.
Crec que Ferrater per ser Baudelaire hauria d’haver sigut francès [riu]. I ho dic molt seriosament, crec que és impossible fer el gest de Baudelaire aquí. És a dir, si Ferrater hagués intentat el gest de Baudelaire s’ho hagués emportat tot per davant. O sigui, no sé com seria la tradició catalana avui si Ferrater hagués decidit fer el gest amb la verticalitat, la duresa i la implacabilitat que el va fer Baudelaire.
A una entrevista que fan a J.V. Foix al final de la seva carrera explica que per ell i per molts altres poetes era molt important fer exercici físic. Ara no recordo ben bé si deia que de jove sortia a fer fúting, o a caminar de pressa cada dia. Maupassant feia rem obsessivament, Murakami és tan runner com escriptor gairebé, Foster Wallace havia arribat a ser un tenista acceptable. Saps si (o creus que) Ferrater, que tan admirava a Foix, donava importància a aquestes qüestions?
Només me’n recordo d’una carta que escriu a l’Helena, on li explica que està en algun lloc amb platja i llavors li diu que està passant uns dies molt dolents, però que surt al carrer i fa exercici físic. Clar, quan vaig llegir això vaig pensar: què fa, córrer? Anava a córrer a la platja? Feia gimnàstica a casa? No ho sé, perquè no ho posa enlloc. Sí que se sap que de petit li agradava molt anar amb bici. Era com una mena d’obsessió. I es veu que, també a Reus, tots els nens jugaven molt a futbol. Però en això de l’exercici físic vaig pensar que no sabia què volia dir.
Jo ho relacionava en que hi ha molts pensadors que ho consideren important per alliberar la ment, perquè en moure’t t’oxigenes o deixes de pensar.
Bé, ara que diu això sí que em ve una anècdota al cap. Passava al Picarany, la casa de Reus, on hi tenien una pista de tenis abandonada. Doncs allà, es veu que dues hores al dia Ferrater feia voltes a la pista, quadrada, obsessivament. Deia que si caminava pel bosc, el terreny irregular no l’ajudava a pensar. Llavors el fet de recórrer al voltant d’una pista llisa i tota l’estona repetir el mateix moviment, l’ajudava a pensar. De boig total [riu].
Aquest any també hi ha un centenari molt important, però en aquest cas d’una obra Ulisses de James Joyce. No obstant, en castellà s’ha editat Stephen Hero i un recull de proses breus (dos llibres en diferents editorials, però precisament duts a terme pel mateix traductor). El text de Ferrater sobre Joyce hi està incorporat tenint en compte l’efemèride?
No. Hi està incorporat perquè en realitat, si t’hi fixes, al principi de l’entrada, quan Ferrater descriu la família de Joyce, sembla que estigui fent un autoretrat. A Ferrater li interessava molt Joyce, li interessava molt el joc amb les veus. Sobretot la manera en com Joyce va tenir una intuïció en un principi, és a dir, que el món s’havia d’explicar a partir d’aquesta mena de veu que és un monòleg que un té amb un mateix. A Ferrater, en el fons, això és el mateix que li interessava de Proust, per això els poso de costat. Joyce parteix d’aquesta idea i la fa evolucionar. És a dir, com juga Joyce en les seves obres per acabar fent que siguin el que són. El centenari d’Ulisses i la publicació del text de Ferrater ha estat una casualitat.
Com valores l’efecte dels centenaris o els aniversaris per recuperar certs textos, o posar de nou al centre del debat idees passades que d’alguna manera tornen a ser noves?
En el cas de Ferrater estic convençuda que serveix. Primer per una qüestió de pura difusió, és a dir, crec que li anirà molt bé a Les dones i els dies per tornar a ser llegit i ser rellegit amb fervor. I crec que s’aprofitarà per primer cop que hi hagi tota una sèrie de gent que s’interessi més a fons per la figura de Ferrater, més enllà de la mítica que l’envolta. Quan el vaig començar a conèixer, em trobava a gent que només deia: quin home més mític, quin professor, com em va canviar la vida, no sé què… però llavors no s’explicava el perquè, saps? Per tant, el fet de tornar a mirar a Ferrater de ben a prop ens explicarà moltes coses. De fet, amb el meu pròleg volia també ressituar-lo. És molt important d’on ve Ferrater, per entendre tot el que va fer i cap a on va anar. D’alguna manera no s’ha de fer veure que Ferrater és un senyor que apareix a Barcelona als anys cinquanta in media res i que aparegués ja com un home fet com si no tingués passat. Això, per mi, és la percepció que hi havia més estesa fins aleshores. Ara s’ha de mirar tot des del principi.
