Miquel Adam: com a lector no tinc ni ordre ni concert

A principis de setembre del 2021 va publicar-se L’amo (L’altra Editorial) la nova novel·la de Miquel Adam, qui pocs mesos després, febrer 2022, llençava al mercat també el seu projecte editorial anomenat La Segona Perifèria. Per mi, Adam, ha sigut un dels personatges literaris del curs i per aquesta raó l’he entrevistat per parlar amb ell d’ambdues facetes del seu ofici lletraferit. Per una banda, vam parlar de Set anys de plenitud de l’israelià Etgar Keret, i també d’Abigail de l’hongaresa Magda Szabó i, per altra banda, vam tractar bona part dels aspectes més destacables de la seva novel·la L’amo. L’encarregat de fotografiar el diàleg, un cop més, Frederic Sala Mauri.

 

¿Què suposa en l’obra en general de Keret que un autor tan conegut per les seves ficcions breus publiqui un recull d’episodis autobiogràfics?

En Paul Sánchez Keighley, que ens traduirà el Keret de l’hebreu, em va comentar que Set anys de plenitud era una obra més encarada cap al públic estranger; és a dir, no israelià. Em fa l’efecte que és una manera excel·lent d’entrar al món de l’Etgar Keret, de posar-lo en context. Els relats de Keret s’entenen millor si abans comprenem íntimament la violència ambiental que genera un conflicte tan bèstia com el del Pròxim Orient i el record obscur de l’Holocaust, que s’escola en els gens de Keret. En els contes, aquesta violència es filtra en la seva ficció. Als Set anys, es filtra en la seva vida, en la seva carrera d’escriptor, en la seva família…  Per exemple, hi apareixen míssils, estats d’alerta…

Búnquers…

Búnquers, també, etcètera, etcètera. Ell va començar a escriure precisament en un búnquer, quan estava fent el servei militar. Però tornant a la teva pregunta, aquest llibre és una manera perfecte per entrar al món del Keret i a partir d’aquí entendre la violència desaforada que existeix en molts dels seus contes de ficció. Una violència molt divertida també, eh? Són contes superdivertits, però també són d’un humor negre molt bèstia.

¿Quin pes creus que hi té en això l’estructura interna del llibre?

Començant pel títol, ja veiem que té alguna cosa de bíblica, oi? Set anys de plenitud, de vaques grasses, de felicitat… que precediran set anys de vaques magres. No sé, estic especulant, però potser durant aquests set anys de plenitud —que van del naixement del seu fill a la mort de son pare— la felicitat que li aportava la quotidianitat era més forta que les merdes que l’envoltaven, que no eren merdes menors, eh. M’imagino que, com tothom a la vida, en Keret ha tingut èpoques més felices i pròsperes que unes altres, i que el fet de ser pare, va obligar-lo, per exemple, a protegir creativament el seu fill d’un entorn hostil. De fet, això també val per la seva ficció, ara que ho penso.

 

 

¿Quines són les circumstàncies que consideres que s’han donat en la cultura israeliana, així com també la biografia mateixa de l’autor, com per què hagi acabat apareixent una veu com la seva?

Pel que tinc entès, que m’ho explica sempre el meu amic Paul, el sorgiment de Keret va provocar una mena de moviment tectònic a les lletres israelianes tal i com va passar aquí amb el Quim Monzó. En el sentit que ell utilitza un hebreu del carrer, súperpunki; tan punki, que no crec que s’hagi vist reflectit en les traduccions de la seva obra i que nosaltres, a l’antologia que preparem per l’any 2024, volem recuperar. Keret és un punki, una mena de Max Besora, un tio que escriu tal com parla el carrer i resulta que l’hebreu actual, al ser una llengua tan jove, és profundament canviant i té un fotimer d’argot que es va transformant dia a dia; és molt viu. Ell trasllada aquesta llengua popular i oral a la literatura i això, m’explica sempre el Paul, va moure una mica les estructures de la literatura israeliana perquè resulta que els grans autors israelians són bastant més seriosos i amb un hebreu bastant més treballat. Doncs ell va i ho rebenta tot amb els seus relats políticament tan incorrectes, tan macabres, d’un humor tan negre, i amb una llengua tan popular. Ja et dic, el seu èxit a Israel va ser impressionant en aquell moment, cosa que també s’ha anat expandint arreu del món.

¿Per què Etgar Keret és una de les vostres primeres apostes per fer el tret de sortida del projecte?

Al cap de pocs mesos de publicar El torero d’hivern (Edicions de 1984) vaig llegir-me per primer cop un llibre del Keret i em va explotar el cervell. Diguéssim que vaig escriure El torero d’hivern intentant copiar d’alguna manera el George Saunders, però de sobte em va passar pel davant una de més guapa, no? (Riu). Vaig pensar que aquest tal Keret era inimitable. Des d’aleshores sempre he anat insistint a tot arreu on he anat a petar com a editor que calia publicar-lo més aquí, sense èxit. Per això quan vaig decidir fer la meva vaig tenir claríssim que tant el Keret, com el Carlo M. Cipolla, els volia publicar.

Creus que el pots arribar a portar aquí, el Keret?

A la llarga, sí.

 

 

 

¿Qui són els llibreters que més entusiasme t’han mostrat respecte el llibre?

Doncs el que ja el coneixien d’abans. Tot i que del Keret en català només en podies trobar un títol, en castellà hi era tot. I els llibreters que coneixen el Keret, estimen el Keret. La decisió de publicar-lo ara, tan aviat en la vida de la Perifèria, obeeix a que me’l feia a sobre,  hehehe, però també a una qüestió més tàctica: ara estic sol, a l’editorial; per molt que vulgui, no puc fer tots els esforços promocionals que voldria. Autors tan reconeguts com Keret o Cipolla m’estalvien la feina de donar-los a conèixer a un bon grapat de llibreters.

¿On s’ubica aquest recull a les llibreries?

És una batalla personal que tinc. Perquè, és clar, normalment l’ubiquen a la no-ficció o a les memòries, la qual cosa és lògica, però segur que fa perdre lectors al llibre. Ja des d’un bon començament, des que vam pensar el disseny de les cobertes amb el dissenyador, vam voler fer una única col·lecció que contingués tots els gèneres, perquè mica en mica hi he deixat de creure, en aquesta mena de classificació. De fet, només hi ha a la franja inferior a la coberta que t’indiqui si el llibre és  “novel·la” o “memòries” o el que sigui, però el disseny no distingeix gèneres. Aquest llibre, per exemple, es pot llegir perfectament com un llibre de relats, de la mateixa manera que a vegades un llibre de relats es pot llegir de la mateixa manera que una novel·la.

Jo l’he llegit com un llibre de relats. I deixa’m afegir que respecte això de la lectura de contes en un sentit de novel·la, Mercedes Abad diu que aquest tipus de llibres es podria anomenar contel·la.

Correcte, sí, sí. Clar, jo ara estic a punt de publicar unes memòries [Mòdul 3, de Bette Howland], que són extraordinàries, i encara he de pensar com ho comunico això, perquè són unes memòries en les quals l’autora no parla d’ella mateixa, sinó que és una mena d’observadora-participant en un hospital psiquiàtric. Com ho vens això, eh? Però sí que són unes memòries perquè ella parla d’una experiència pròpia, autobiogràfica, que és la seva estada a l’ hospital, però no parla del seu interior, parla del que veuen els seus ulls. Quin mal de cap.

Em venen el cap els llibres titulats Me’n recordo, de Georges Perec per una banda i de Joe Brainard per una altra, que en el fons també són unes memòries, les memòries d’una generació, no?

Hi ha llibres que són molt singulars i traspassen la frontera dels gèneres. A mi aquests m’interessen molt: tots! M’agraden molt. Per tant, on els ubiquem? Doncs jo què sé, cadascú els posa on vol. A mi m’agradaria que les llibreries mica en mica s’anessin transformant i convisquessin a la taula de novetats novel·les, assajos, contes… Perquè em fa l’efecte que cal educar al lector en la lectura omnívora. (Riu).

No teniu col·leccions, però sí que teniu llibres de diferents mides, és una cosa de llibre objecte?

No, la mida petita del llibre de Cipolla obeeix a que és un llibre molt petit i que si el féssim amb la mida estàndard, quedaria una cosa impracticable. Em sembla recordar que són cinquanta pàgines de Word, és poquíssim, és molt petit, de manera que vam tirar per aquest petit format, que ja m’anirà bé per futures obres que siguin curtetes.

¿S’està llegint com esperaves, el Keret?

Els lectors són sobirans. No sóc qui per dir com s’ha de llegir un llibre. Com que vull publicar tota l’obra del Keret —bé, una antologia dels millors relats—, volia oferir als lectors una entrada al seu món el més ampla possible. Set anys de plenitud és especialment agraït per tota mena de lectors; els relats potser no tant. Aquest llibre és com si el Keret et digués «hola què tal, soc aquest tio que et parla, aquestes són les meves circumstàncies. Més tard veuràs què faig amb aquest material, i al·lucinaràs». Si em preguntes per la quantitat de lectors, no em puc queixar, ni em queixaré mai. No suporto l’editor que fa el ploricó per vendre llibres, ho trobo una baixesa.

 

 

Tot i que L’amo és una novel·la, es citen literalment frases cèlebres d’altres grans autors de la literatura. Són referències cultes, no necessàriament populars, però molt pertinents en els llocs on apareixen. Aquests robatoris s’indiquen amb el nom de l’autor o autora de la sentència entre parèntesi posteriorment a la sentència. ¿Consideres que això apropa la teva novel·la a l’assaig-ficció perquè en el fons el parèntesi amb el nom el que fa en realitat és trencar la frontera d’aquest gènere?

No era la meva intenció, de cap manera. Però tornem al què deia abans, el lector és sobirà i llegeix les coses com li dóna la gana: si tu ho has llegit així, em sembla molt bé. Tot plegat obeïa a una caracterització del protagonista, l’Slaby, que és un senyor que treballa en una editorial i, per tant, és un gran lector. És un lector consumat. Sap que qualsevol pensament que pugui tenir, l’ha tingut algú abans que ell i l’ha expressat millor. De manera que volia ensenyar que aquest tal Slaby era un senyor llegit. Si treballes a una editorial, si una cosa et poden exigir, és que siguis llegit.

Esclar.

També t’he de dir que L’amo l’he anat escrivint durant sis anys: són molts anys de tenir el document obert. I durant sis anys llegeixes un fotimer de llibres, i si tens un projecte al cap, és raonable que qualsevol llibre pugui ser utilitzat a favor del teu projecte. M’entens?

Sí, sí.

De manera que, és clar, jo anava llegint altres coses i de sobte ensopegava una frase que em feia recordar que tenia una novel·la a mig escriure i que, o bé la frase m’anava bé per reblar un pensament del prota o caracteritzar-lo millor, o bé la frase em permetia disparar encara més lluny els seus pensaments i elucubracions. Doncs jo manllevava la frase, però amb la delicadesa de posar-hi el nom entre parèntesis. Això també denota que aquest senyor és editor, perquè l’Slaby s’acull al «dret de cita» que els editors coneixem perfectament. Això de citar l’autor de frases que utilitza l’Slaby ho he tret del llibre Kaddish pel fill no nascut (Quaderns Crema) d’Imre Kerstész. Aquest llibre és curiós perquè va amb la veritat per davant i ja de bon inici se’ns informa que vol copiar l’estil de Thomas Bernhard. Em va semblar un moviment tant honest com alliberador: jo vaig decidir copiar l’estil d’algú que copia l’estil d’algú altre.

No el conec aquest llibre, és una novel·la?

Sí, és una novel·la collonuda, de la que també vaig intentar copiar-ne sense èxit la seva estructura. Se’t presenta algú molt ressentit amb una pregunta que li fan (per què no ha tingut fills?) i l’objecte de la novel·la és que vagis entenent perquè l’home és tan negatiu. Pensa que la primera paraula de la novel·la és «no». La novel·la va enrere, com si fos una mena de psicoanàlisi. En un principi aquesta era la meva idea per L’amo, però la vaig seguir només a mitges, perquè al capdavall L’amo és algú que atura el temps i revisa el que li ha anat passant per ser i pensar com és i com pensa.

A L’amo el protagonista és un anti-Bartleby, segons et va dir Borja Bagunyà, enfrontant-se al seu superior anomenat K, que precisament podria ser un anti-K d’El procés, perquè és ell qui provoca totes les situacions absurdes i arbitràries de la novel·la, mentre que el personatge kafkià és qui les pateix.

Hi ha un matís important, si vols; l’Slaby és un anti-Bartleby per un altre motiu: l’Slaby estima la seva feina. Al Bartleby la seva feina se li’n fot. No és un matís menor. És la distància que separa el dolor de la indiferència…

I encara un altre matís, hahaha!, perquè a la biografia de Franz Kafka (Rainer Stach, Acantilado), hi ha un Kafka que és igual que el “meu” K: el pare de Franz! Un cap tirànic.

Sí, sí, he llegit la Carta al pare.

Exacte! I ell també es deia Kafka, per tant era una K (riu).

Clar, clar, però jo em referia al Joseph K. el protagonista d’El procés, que és el que pateix totes les absurditats de les persones que no li expliquen per què l’han de jutjar. En aquest sentit l’arbitrarietat de les accions i dels fets a la que està sotmès, em sembla que és la mateixa arbitrarietat que reprodueix el teu K, que ve a ser l’oposat del que pateix Joseph K. Per tant, llegint L’amo, em trobo amb un anti-Bartleby i amb un anti-K.

Sí, sí, accepto el sentit del que tu dius.

¿Aleshores, per què per fer un repàs d’una part del sector editorial, l’obra ha tractat tots aquests temes partint d’aquests grans autors de l’absurd?

Perquè per molt paradoxal que sembli, no és una novel·la que parli del sector editorial, sinó de les relacions de poder que s’estableixen a qualsevol relació laboral, que poden arribar a ser absurdes i destructives. En la meva opinió, la millor crítica que s’ha fet de L’amo la van fer els col·legues de La Lectora, que em van ensenyar coses que jo ni intuïa. La crítica em va fer convèncer que el meu tema central com a escriptor és el poder, la relació de l’individu amb el poder. Cosa que evidentment m’acosta a l’univers de Kafka i m’acosta, sinó a Herman Melville, com a mínim a Bartleby l’escrivent. És veritat, sí, la relació de l’individu amb el poder, amb el sistema, m’interessa molt. Que situï aquesta relació de poder en el sector editorial per a mi era molt llaminer, primer perquè el conec de pe a pa, i segon perquè és un sector molt prestigiat, o que s’esforça molt en prestigiar-se a si mateix.

I la vida de Kafka fa de vehicle.

Una mica. Un dels llibres que em vaig llegir durant aquests sis anys va ser l’extraordinària i monumental biografia de Kafka de Reiner Stach. Aleshores t’adones, al menys és a la conclusió que vaig arribar jo, que la millor obra de Kafka va ser la seva vida (riu), directament!

Ja t’ho he sentit dir altres vegades, això. M’agrada.

A més a més, intueixo que és una de les claus per les quals encara perviu entre nosaltres. Perquè és molt modern el que li passa: va ser un pringat, el Kafka, un pringat que pràcticament no va tenir carrera literària en vida, un individuo especialista en sabotejar-se a ell mateix. Em va influir molt la biografia de Kafka, de fet la tinc ben subratllada.

Què en destaques, doncs?

Que Stach és un geni de la psicologia; explica la psicologia de Kafka, del pare i del seu temps d’una manera molt brillant. Una de les coses que més content em fa de L’amo és que realment hi ha molta psicologia, i això m’ho dic jo, que consti, no m’ho ha dit ningú (riu). Quan K li mou la taula uns centímetres a Slavy, podria ser una mania de vell, però gràcies a aquesta biografia vaig entendre que era un gest de poder.

Això de la taula em va fer pensar en The Wire. Al principi de cada capítol sempre posaven una petita escena que avançava què passarà en el capítol que ve a continuació i et feien com una sinopsi de la finalitat del capítol, o un avançament de la sensació final. Em va venir al cap una d’aquestes escenes: es tracta d’una ocasió on uns quants personatges centrals de l’obra estaven a una oficina intentant desplaçar una taula d’una habitació a una altra. El que s’estaven repetint i dient tots en veu alta era: la taula per aquí no passa, s’ha quedat encallada. I quan s’estan a punt d’acabar els tres minuts d’escena, algú pregunta: la taula l’estem fent entrar o l’estem fent sortir? Tant els d’una habitació com els de l’altre l’estaven fent sortir, de manera que s’estaven empenyent els uns contra els altres i la taula no avançava.La gràcia és adonar-se’n que això passa per culpa d’una mala comunicació, i entendre que quan s’hi afegeixen persones, fan més gros un malentès inicial. Mentre que abans d’assabentar-se’n anaven dient: la taula està encallada. Això representava que les institucions i el poder xoquen; sobretot en el fet de per on volen avançar uns i per on volen avançar els altres. Malgrat que es volgués aconseguir un objectiu comú, desplaçar la taula, no ho podien aconseguir fent forces en sentits oposats. Aquesta mania de K a la teva novel·la, movent la taula de Slaby contínuament, em va fer pensar en aquest gest de fer topar dues forces en direccions contràries.

Sí. Diguéssim que són dos personatges que topen, que xoquen. Però a diferència d’aquesta imatge que tu has comentat, el poder i el contrapoder no tenen la mateixa força. Aquí hi ha un que mana sobre l’altre i la taula queda torta. Vet aquí el conflicte. L’Slaby no accepta la taula torta, i calla perquè no entén aquell gest. Quan entén el gest, entén que ha estat humiliat durant tot aquell temps que la novel·la rememora.

M’han semblat molt poètiques les al·literacions que apareixen a la novel·la. Actuen a mode mantra que es van repetint; per una banda tenen la part poètica de l’al·literació que apareix una vegada i una altra al llarg de la trama, mentre que per altra banda fan de contrast a través d’una repetició de l’absurd, del dolor, de la repressió, de l’esclavitud que se sent envers a l’amo. Les coses que es repeteixen són les que fan mal, però en canvi s’escriuen de manera bonica. Al·literes el dolor per fer-lo bell i aquest contrast és el punt central en aquesta obra, l’allò plaent que s’hi troba en la lectura.

És una novel·la obsessiva. En el fons podria ser una mena de monòleg interior. Hem aturat el temps, estem esperant un metro que no arriba perquè s’ha aturat el temps i el tio és un paio tan alliberat com trasbalsat que s’està revisant a sí mateix de manera obsessiva.

Ostres, perdona que t’interrompi perquè m’acaba de venir al cap: en certs moments, llegint.la, em recordava un documental de La 2 (TVE).

(Riu molt sonorament). Que cabrón!

Però no des d’un mal sentit, no des de la perspectiva de la persona que se’ls posa per fer una becaina, sinó que m’hi feia pensar el to que utilitzava el narrador per descriure la fauna de l’entorn, la idiosincràsia en les coses dels animals que en realitat som. És a dir, una reducció de la humanitat a l’animalització. Per mi, descrivies el comportament dels animals que tots estem fets en bona part.

Sí, sí home, hi ha els nyus, també, a la novel·la. Però, tornant a les al·literacions, és el tema d’un personatge obsessiu que està parlant amb sí mateix. I quan t’estàs parlant a tu mateix, és a dir, quan estàs fent un monòleg no hi ha estil que valgui, el monòleg mateix és el teu estil: espiral, repetitiu, obsessionat.

Entenc.

Després hi ha la imatge, la simbologia del laberint, que també m’agrada molt. Vaig voler que formés part de la novel·la. Hi ha una frase que m’encanta i que m’ha acompanyat molts anys, que és aquella de: «per resoldre el laberint, l’has de recórrer en la seva totalitat». I què és el laberint si no la repetició de la repetició de la repetició amb petites variacions? Slaby et parla des de la posició d’algú que acaba de resoldre el seu laberint, o sigui: algú que l’ha recorregut de dalt a baix i sap de què parla. La repetició, per tant, era una manera de construir amb paraules una imatge gràfica que són les parets laberíntiques pràcticament iguals amb petits matisos, amb petites variacions i tot plegat.

¿Com arriba una novel·la com aquesta a una editorial?

Aquesta novel·la la vaig escriure amb l’honesta intenció que fos impossible publicar-la. T’ho dic seriosament, no és ni màrqueting ni merdes, em feia l’efecte que era tan perillosa, tan poc agraïda, que era impossible sortir-hi guanyant. La vaig fer sense cap estructura: no tenia ni capítols, al principi: un cec recorrent un laberint. De fet, si en fas un anàlisi de l’estructura t’adonaràs que hi ha capítols molt curts, capítols més llargs… quan això, en principi, una novel·la estructurada i pensada en capítols, no passa. De manera que la vaig escriure sense ànims de publicar-la.

¿Com la presentes als editors?

Per la meva condició professional, conec molts editors; això és evident. I un dia, dinant amb l’Eugènia Broggi, em va preguntar si tenia alguna cosa escrita i li vaig respondre que sí, però no.

En aquell moment quants llibres tenies escrits? Publicats ja sé que un.

Només un. I a l’Eugènia li havia agradat prou com per preguntar-me. De fet, l’obligació d’un editor és preguntar, és ser curiós. Aleshores jo li vaig dir que sí, vaja, que tenia una novel·la a mig fer, però que no li desitjava tant de mal com per presentar-li. Ella va insistir i li vaig enviar perquè els escriptors són vanitosos.

¿Quines editorials quedaven descartades per a presentar-la?

Totes. A veure… aquí hi ha dues coses. Tot i no voler-la presentar a ningú, vaig abocar-hi tota la meva ambició. Pot passar, que quan fas les coses per a tu mateix i no esperes la benedicció de ningú, et surtin les coses més guapes. A mi em passa quan toco la guitarra, quan la toco només per a mi sona genial. Quan més anava, quan més escrivia, més ambiciós em tornava, perquè la cantarella en què s’expressava l’Slaby m’encantava. També sabia que era una novel·la perillosa: posar un mirall al davant del sector, per molt que el fons de la novel·la explori una cosa superior a cap sector,  no és una cosa que es pugui fer a la lleugera. Aleshores has de fer un pensament. Què fots amb allò que no volies publicar però que si que vols publicar però que saps que si ho publiques et  fots en un merder.

Comprenc.

Quan vaig dinar amb l’Eugènia vaig entendre que, si el material li agradava, només ella podria assumir el risc de publicar aquesta novel·la tan complicada de publicar. És una editora admirable. Diria que entén com ningú que la literatura pot ser un afer perillós, però que si ella estima que una obra té el que ha de tenir per ser publicada, ella la publica. Entre d’altres coses, la literatura ha de ser subversiva, no? Tots escrivim merdes d’aquestes a tuiter, però poca gent s’ho creu, poca gent posa a la pràctica la teoria. Ella sí.

¿Hi està a gust aquest llibre a la llibreria o creus que, malgrat el rebombori que hagi pogut causar d’entrada, és una novel·la que es tractarà com una més i no com un espai especial on poder entendre més bé què s’hi cou al món editorial?

(Miquel Adam riu).

¿S’ha llegit com esperaves aquesta novel·la?

He tingut molt agradables sorpreses; gent que respecto i admiro molt m’han fet arribar que els hi ha agradat molt, i a més, pels motius que jo volia i que ja hem parlat aquí. Això és un gran tresor que sempre tindré amb mi i em fa estar summament orgullós. D’altra banda, com que és una novel·la perillosa i subversiva, hi ha gent a qui no ha agradat gens i també ho respecto. En resum, s’ha llegit millor per la gent que no té res a veure amb el sector que pels que el conformen.

 

 

¿Creus que el context d’Abigail fa que es pugui llegir amb un altres ulls avui en dia tenint en compte el que està patint Ucraïna?

Totalment! Sí. A veure, evidentment va ser una casualitat, eh? Però i tant i tant! Al llarg de tots aquests mesos l’he llegit unes quantes vegades, Abigail, i vas veient com la guerra s’acosta, com el món adult es va menjant el terreny de la rebel·lia juvenil d’aquesta nena fins que el seu pare li anuncia una cosa terrible a la seva filla: no ets el centre del món, aquí s’acaba la teva infantesa.

Clar.

Té dues lectures que es complementen molt bé, aquesta novel·la. La Gina, la protagonista, ha de créixer de sobte per culpa de la guerra, com tots els nois i noies que viuen un conflicte com el d’Ucraïna ara, o qualsevol altre. Però hi ha una altra lectura interessantíssima, que és la del món dels adults. Com mirem de protegir de la guerra els nostres fills, els nostres alumnes. Si ens llegim Abigail des d’aquest doble prisma, coi, és una novel·lassa, plena de matisos, de revolts, de lliçons de vida. En aquest sentit sí que veig que malauradament aquesta obra surt en un moment interessant.

En efecte, no es pot dir: bo.

No, no es pot dir, és clar que no…

¿Com es fa per conèixer autores de la talla de Magda Szabó i decidir portar-les cap a la literatura d’aquí?

Això ho porta l’experiència i la casualitat. Quan treballava a Àmsterdam vam reeditar Claus i Lucas d’Agota Kristof. La publicació va coincidir amb una reunió amb editors internacionals que es feia a La Setmana del Llibre i hi vaig conèixer a una editora turca. Per fanfarronejar li vaig dir tot orgullós que acabàvem de fer l’Agota Kristof. I ella em va dir: si has publicat l’Agota Kristof, t’agradarà la Magda Szabó. No li vaig donar més importància, però em vaig guardar el nom. Llavors quan vaig deixar Amsterdam Llibres, em vaig atorgar a mi mateix un any per pensar el catàleg de La Segona Perifèria; buscar autors, buscar títols i em va venir a la memòria aquella editora turca.

Interessant.

La casualitat va voler que ensopegués amb una revista nord-americana que parlava de la Magda Szabó, ja que havia sortit una traducció de l’Abigail a Estats Units. A partir d’aquí vaig anar llegint ressenyes, investigant, apropiant-me de l’autora, rumiant, fins que un dia et dius que va, que la faràs.

Té sentit.

Ara bé, la Magda Szabó no és cap novetat, eh. Va sortir a l’any dos mil i poc una traducció de la seva obra mestra que és La porta. La vaig buscar a la biblioteca i vaig veure que la traducció no estava al nivell de les traduccions actuals. Per això vaig comprar els drets tan de La porta com de l’Abigail. A partir d’aquí ja està: la feina d’un editor és escoltar, recordar, investigar i fer números. Investigar revistes estrangeres, editors estrangers, editorials que tu tens de referència en diversos països. I continuar fent números. També hi ha més traduccions d’ella en castellà, però la jugada va ser una mica com la del Keret. Confiava en que ja hi havia llibreters, sobretot els més veterans, que ja coneixien a la Magda Szabó, perquè és una mena de long seller, silenciós, però long seller. Així la vaig adquirir, perquè jo no llegeixo hongarès, evidentment.

¿Quan arriba aquesta obra a l’editorial i en quin idioma la llegeixes abans de decidir si la vols publicar o no?

Fa de mal editor, això que et diré, però m’és igual. El que vaig llegir, sobretot, van ser ressenyes, crítiques i la història de la Magda Szabó. També vaig llegir La porta, és clar, però no l’Abigail. Això és un negoci de ludòpates, d’apostar.

Temptant la sort.

Sí, sí. Una de les coses que a mi m’agrada molt és llegir històries d’editors. La història, per exemple, de Harry Potter,que és una novel·la bastant paral·lela a l’Abigail, va ser rebutjada per un fotimer d’editors. Fins que a un li va passar aquell manuscrit a la seva filla de tretze o catorze anys, més per treure’s el manuscrit de sobre que per res més. Al cap d’unes poques hores la nena li va demanar si tenia més d’allò.

Brutal.

Aquest editor va confiar en el criteri de la seva filla de catorze anys i estem parlant, senyores i senyors, del puto Harry Potter. De manera que això és un negoci de bojos i de boges ludòpates. Aquesta novel·la, doncs, la vaig comprar una mica a cegues, t’he de dir, sabent que no comprava cap porqueria, perquè la Magda Szabó és garantia de qualitat. I no me’n penedeixo! La sort del principiant, escolti.

Ha sortit fa poc a llibreries ¿consideres que aquest llibre, però també en general els de tota l’editorial, es venen com esperaves?

No em puc queixar i no em queixo. M’està anant bé, però aspiro a guanyar-me més la confiança dels llibreters i dels lectors. Aspiro, a curt termini, a guanyar cinc-cents lectors més per llibre, aquesta és la meva ambició. Malgrat que porto molts anys en el sector, soc conscient que la Perifèria és una editorial nova i això em fa tornar a la casella d’inici. He de picar pedra, però la pico molt a gust. I la pedra que pico, o el camp que estic cultivant, va fent els seus fruits mica en mica, i espero fer-ne més. Dit això: sempre conservaré a la memòria molts lectors i molts llibreters que m’han fet confiança al principi. Per mi això és important i estic superagraït. Com qualsevol altre negoci, aquest negoci et pot cremar i destruir mica en mica. Saber que cada cop estic menys sol en aquest negociat és una meravella. Un bon moment.

Sí, de plenitud.

De plenitud, sí! Una mena de segona joventut. Tens l’experiència dels anys i l’esma suficient com per haver de picar pedra i anar als llocs a fer conèixer el projecte. Veure que hi ha gent que et vol donar un cop de mà i que valoren els llibres que publiques em fa sentir molt feliç.

¿Què creus que tenen en comú els lectors i les lectores de La Segona Perifèria? ¿Abigail funciona per tota aquesta gent, doncs?

Els lectors i lectores de La Segona Perifèria tenen una cosa en comú: no els fa por llegir coses d’una editorial nova. Són uns autèntics aventurers. Alerta: jo no era així, era dels que pensava que hi havia dues o tres editorials bones, i a elles em lliurava. Error. Quantes lectures m’he deixat perdre pels meus apriorismes, per comoditat i prejudicis!  I Abigail els agradarà, als lectors que ja confien en la Perifèria? Espero que sí! Però pensa una cosa, eh. La Perifèria encara ambiciona trobar altres lectors. Només pensar en que aviat sortirà el Volodine… hohoho.

Es desplaça una mica del que s’ha publicat fins ara?

Ah, bé, s’hi desplaça una mica si tu vols, però escolta’m… Diguéssim que en els primers anys, és a dir, el catàleg d’aquest any i el següent, es tracta d’anar descobrint les meves cartes. Totes. Què uneix Abigail amb Tot demana salvació? Doncs no ho sé, ara potser res. Però espera que surti Mòdul 3 de Bette Howland, i hi veuràs un vincle claríssim amb Tot demana salvació. O espera’t que surti el darrer llibre del 2023, que té un parell de vincles molt bojos amb Abigail. O ja t’explicaré el vincle extraliterari que uneix el segon llibre de l’any que ve amb el quart o cinquè! Els vincles, les connexions, les “marques” es fan amb el temps. A més hi ha vincles de tot tipus, més obvis ,d’altres que no ho són tan… per exemple, Divorci i aventura: humor i intel·lèngia! Doncs potser si t’ha molta el Divorci t’agradarà el Keret i el Cipolla, encara que una sigui novel·la, l’altre un assaig i el darrer unes memòries. Cal tenir paciència i confiança. Aquesta editorial és fruit de vint anys de treballar per altres editorials. Editorials molt diferents entre sí, de les quals he après que hi ha obres bones en tots els nínxols que aquestes editorials han explorat. Obres bones i dolentes, a tot arreu. La meva ambició és oferir obres bones de tots els nínxols que he anat explorant. De manera que potser una unitat òbvia i diàfana, “còmoda”, no la trobarà el lector en aquesta editorial. És a dir: no és una editorial de nínxol, no, aquí s’hi trobarà llibres de tota mena i condició. Que t’agradin o no és una altra història, però que almenys puguis admetre que tenen qualitat.

És una editorial lectora.

Bé, o de molts tipus de lectors. El súmmum seria construir diversos recorreguts pel catàleg. No només un, tampoc que no n’hi hagués cap. Insisteixo: jo en una editorial “de nínxol” m’hi avorriria. Ara bé, em fa l’efecte que una editorial nova, com qualsevol nou negoci és com un nen petit.

Vaja!

Ja saps que tinc dos nens petits. Tu els hi inculques la teva educació, però aquests nens s’aniran fent grans i llavors aquests nens grans aniran escollint el seu camí. Per tant, jo no sé com serà aquesta editorial d’aquí cinc anys, o quatre, però sí sé com m’agradaria que fos i com m’agradaria que fossin aquests dos primers anys. Per tant, hi poden haver llibres que es fotin d’hòsties l’un amb l’altre, trobar que s’han publicat sense ordre ni concert, però perquè jo com a lector no tinc ni ordre ni concert, saps? De manera que aquesta és la meva política anti-política: un caos controlat.

 

 

 

Deja un comentario