Núria Bendicho: “Tothom a la família amaga algun secret”

Fa uns dies vas compartir a les xarxes la il·lustració de la portada de la teva novel·la. Sembla, per tant, que t’agrada. Creus que obre bé el que serà la resta del llibre? Coneixies prèviament el seu autor o la seva feina?

No coneixia l’Alberto Ámez. Jo havia proposat un quadre de l’Isidre Nonell, però després de descobrir l’obra de l’Alberto, no vaig pensar-m’ho dues vegades. Per la portada vam usar només una part molt concreta del quadre, la del casalot, però podríem haver-ne agafat qualsevol tros. Quan me’l van ensenyar, em va semblar fet a mida per Terres mortes. A la cantonada s’amaga el nen, apartat de tothom, discret, clausurat en el seu món propi, i, al centre, la mare, incendiant-ho tot, enfurismada.

A l’índex de la teva novel·la només hi trobem noms que titulen els tretze capítols. De tot aquest reguitzell de personatges, personalment quin creus que és el troncal i que, per tant, travessa totes i cadascuna de les històries que es van explicant?

El personatge més important de la novel·la és la mare. Té una força torrencial, quasi inhumana. És ella qui tira del casal, qui arrossega la resta de la família cap als límits de la bogeria. Viu ancorada a una ferida d’infància que condicionarà el destí de la seva prole. Tothom al poble la considera una salvatge indomable, un animal ferotge i cruel. Però quan som dins d’ella, dins del seu pensament, hi descobrim una criatura sensible i tendra que ha patit molt per culpa de la bèstia del seu pare.

Et cito: “L’espera més llarga de totes, perquè era la mateixa espera que tots tard o d’hora hauríem de passar. I jo sabia que, mentre esperàvem la seva espera, tots esperàvem més que mai la nostra, perquè la mort és la mort i la por de la mort és la mateixa quan li toca a un o li toca a un altre, perquè tots sabem que ens ha de tocar a tots. I la seva espera era llarga i dolorosa”. Aquest fragment apareix a la segona pàgina de la novel·la i ja introdueix una de les premisses centrals del text: la perspectiva de la mort pels demés i com, en el fons, aquesta és o configura la nostra pròpia mort. Creus que al llarg de la novel·la s’introdueix algun tipus d’esperança respecte la mort?

Després de la mort sempre hi ha esperança, perquè sempre torna a néixer vida i la vida és una constant espera d’allò que ha de venir. Per això seguim vius. A Terres mortes hi ha personatges com el pare, que quedaran destrossats després de la mort d’en Joan, però també hi ha personatges esperançadors i forts com la Marieta, que venjaran el patiment de la seva mare i tornaran a il·luminar el casalot amb la seva llibertat.

Hi ha un fenomen en la literatura que fa molts anys que em crida l’atenció. Trobo que hi ha dos tipus de personatges: per una banda, els qui afirmen que respecte alguna cosa només ells se n’assabenten, o només ells se n’adonen; per l’altra banda, els personatges que expressen que ni ells mateixos ni tampoc la resta poden arribar a assabentar-se de res en concret. 1984 de George Orwell, per exemple, és l’exemple perfecte d’un protagonista que estructura la novel·la a través de tot el que ell sap i els demés no poden saber res, perquè no s’adonen de res. Seguint amb el mateix autor, a La rebel·lió dels animals els personatges veuen coses venir i els van passant coses sense entendre molt bé per què les coses els van succeint d’aquella manera: tan sols s’hi troben i intenten no sucumbir-hi. Des de quin punt de vista creus que està escrita Terres mortes? Penses que els teus personatges consideren que se n’adonen d’allò que els demés són incapaços de conèixer o, per el contrari, creus que són uns personatges que van rebent tota una sèrie d’estímuls que van temptejant com poden?

Terres mortes està escrita des de diferents punts de vista. I no només trobem que cada capítol és narrat des d’un lloc diferent, sinó que també dins de cadascun d’aquests he volgut provar diferents maneres d’explicar la trama. Així doncs, no només hi ha personatges que narren allò que han cregut veure o experimentar, sinó que n’hi ha que s’imaginen allò que ha pogut passar o n’hi ha que s’assabenten dels fets a partir de l’experiència d’un altre. Per altra banda, i responent a la segona pregunta, els personatges de Terres mortes anticipen poc allò que els esdevindrà. Constantment es veuen vençuts per les circumstàncies i no saben com reaccionar. Neden en un mar d’inseguretat.

Et cito: “L’Eulàlia era grassoneta i morena. També atrevida. De seguida vaig sentir per ella algun tipus d’atracció. Era aquella mena de dona que s’assemblava als homes, perquè s’atrevia a desafiar-ho tot però sense que ningú la prengués per boja. Jo llavors ja sabia que no podria arribar a ser mai com ella. Aviat s’aniria fent la meva amiga i jo ja em sentiria satisfeta”. Aquest fragment del segon capítol ens parla de la visió d’una dona sobre una altra i de la seva manera d’enfrontar-se a les coses. També ens parla de certa atracció en el procés d’enamorament. En diverses ocasions es repeteixen situacions així entre els teus personatges: dones que observen altres dones. Per una banda, les valoren i les admiren, però per l’altra no es valoren a si mateixes. Creus que és una tendència molt humana l’intentar trobar en els demés allò que no podem trobar en nosaltres mateixos?

Crec que, més que humana, el fet d’intentar trobar en els demés allò que no podem trobar en nosaltres mateixos és una tendència molt femenina. El patriarcat ha aconseguit que no ens valorem prou a nosaltres mateixes, que ens mirem al mirall i ens sentim incòmodes amb allò que veiem. Que ens sentim massa grasses, amb massa estries o amb la pell massa rugosa. També que ens costi aixecar la veu. Que anteposem els homes a nosaltres mateixes. Que els servim i els cuidem per tal que brillin en les seves carreres professionals mentre nosaltres ens quedem amagades a la rereguarda.

Quin paper creus que tenen els homes a la teva novel·la?

Els homes de Terres mortes són individus que es creuen independents de la resta d’humans. No s’adonen que la seva llibertat s’origina a partir de la submissió de les dones que els envolten. No es preocupen per entendre el seu voltant, segueixen el seu instint a ulls clucs. Fins i tot el personatge més sensible, en Joan, és un masclista que s’interessa més per restablir l’honor dels homes de la seva família que per les dones d’aquesta, que passen a formar part d’un paper secundari.

Consideres que has escrit una novel·la feminista?

Per desgràcia, quan vaig començar a escriure Terres mortes, no era feminista. Encara vivia atrapada a la teranyina del patriarcat. Però per sort les meves amigues em van ajudar a obrir els ulls i vaig adonar-me de la meva opressió com a dona. Llavors vaig veure clar que en la meva obra m’havia de posicionar. Vaig voler mostrar la dominació ideològica que patim les dones, és a dir, aquells discursos enverinats que ens narrem a nosaltres mateixes per enganyar-nos i així fer més suportable la pròpia esclavitud. Un exemple clar és el de la Dolors, la prostituta del poble. Ella creu que no depèn de cap home, perquè no està casada amb ningú. Però el seu fill ens mostra que ella realment depèn de qualsevol home que vingui amb calés a la butxaca i que vulgui utilitzar-la com si fos un instrument.

De quina manera la religió cristiana influeix en les mentalitats dels teus personatges?

Els individus de Terres mortes han nascut amb la religió. Alguns han tingut l’oportunitat de llegir les sagrades escriptures, com el cas del capellà al seminari, però els altres han nascut en una terra on fins i tot la pols estava marcada per la mà de Déu. Jo m’he inspirat en algunes històries bíbliques per tal d’escriure l’obra. La història de Caín i Abel és molt present al llarg de tota l’obra, per exemple.

Et cito: “Cadascú ha d’aprendre a viure amb els seus secrets o morir per ells, perquè no s’obliden mai”. Creus que has escrit una novel·la de secrets que mica en mica es van destapant i amb això esdevenen conseqüències?

Forçosament ha de tenir secrets Terres mortes si és una obra de suspens. La narració arrenca amb els últims moments de vida d’en Joan i mica en mica es van descobrint els motius pels quals ha estat assassinat. Tothom a la família amaga algun secret. Els personatges de l’obra no només viuen aïllats de la resta del poble, sinó també de la resta dels seus familiars. No parlen quasi mai i, quan ho fan, gasten poca saliva. Per això, com a lectors, podem apropar-nos-hi tot escarbotant allò que amaguen dins les seves cabòries.

Et cito: “I tenia els dits plens de talls. A banda de beure aiguardent, anar de putes i pegar a la dona, li agradava tallar figuretes de fusta”. A La transformació de Franz Kafka hi ha un moment en què el protagonista, un cop convertit en insecte, escolta la seva germana tocar el violí. En aquell moment, esmeno de memòria, es llança una pregunta retòrica: si aquella bèstia s’emociona sentint la seva germana tocant el violí és perquè en el fons no s’ha convertit del tot en un monstre? En el teu fragment hi veig un monstre, però també una sensibilitat. Continua essent un monstre malgrat les figuretes de fusta? Hauria pogut no ser un monstre? Es pot ser un monstre sense certs matisos de sensibilitat no calibrada?

Hi ha hagut molts monstres a la història de la humanitat que han estat dotats d’algun tipus de sensibilitat. Una cosa no treu l’altra. Penso en artistes com Buñuel, per exemple. És un autor que admiro molt per la seva obra, però que rebutjo per la seva personalitat. Va ser un autèntic misogin, que li va fer passar de tots colors a la seva dona: Jeanne Rucar. Tenia una sensibilitat extraordinària pel cinema -algunes de les seves obres com “Viridiana” són impressionants-, però a casa va ser un masclista de ca l’ample.

Continuo citant-te: “Llavors vaig comprendre que es tractava d’una partida d’escacs. Una partida amb massa mats sense escac i possiblement amb massa peons, on una reina enrabiada desitjava enderrocar un rei que el destí somort ja havia perdonat i probablement enviat cap al purgatori”. La partida d’escacs que descrius en aquest fragment com a metàfora del fenomen que ha succeït és una partida impossible, una aberració. Bàsicament perquè cadascuna de les coses que anomenes no es poden donar en una partida d’escacs i això fa que sigui una hipèrbole, una exageració del que realment ha pogut passar. Penses que els teus personatges, o fins i tot la gent al món, necessita l’exageració per justificar la seva manera d’entendre els conflictes del dia a dia?

Els meus personatges no necessiten l’exageració, però els succeeixen coses exagerades. A voltes la vida ens posa davant de desgràcies o situacions tan extremadament colpidores que el nostre cervell és incapaç de comprendre-les. Per això recorrem a la metàfora: és l’única manera que tenim d’aproximar-nos-hi. Però la metàfora no ha de ser sempre exagerada. A Terres mortes ho ha de ser forçosament, perquè les peripècies que pateixen la família són salvatges i cruels.

Per acabar… Què suposa per tu ser finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, acabar sent publicada per la mateixa editorial i, passats els mesos, ser una de les nominades al Premi Llibreter? Tens ganes de més?

M’omple de joia tot el que m’ha anat succeint després d’haver publicat Terres mortes. Des que soc petita, no he volgut altra cosa que escriure una novel·la i publicar-la. I ara ho he aconseguit. I, a més a més, amb una editorial tan potent com Anagrama, que té un catàleg de primera categoria i que fa anys que ronda per les meves estanteries. La nominació al Premi Llibreter ha estat del tot inesperada. Però també m’ha fet molt feliç. Així que sí, m’agrada viure i, per tant, sempre tinc ganes que vinguin noves aventures.

Deja un comentario