A mesura que s’aproxima la cimera de la OTAN augmenten els tambors de guerra en favor de la despesa militar i del bel·licisme. La Casa Reial, la Moncloa, el PSOE i el PP no han dubtat a fer de timbalers d’una cimera que el 29 i el 30 de juny reunirà els 29 vassalls d’Estats Units a Madrid per a discutir una nova estratègia per als propers deu anys.
El bloc militar hispànic, convenientment recolzat pels mitjans de comunicació, espera amb delit aquesta oportunitat per a presentar els seus plans «africanistes». Si a la Cimera es discutirà el “Concepte Estratègic de Madrid” enfocat a combatre Rússia i Xina, l’Exèrcit espanyol i la Monarquia esperen introduir-hi els seus propis objectius.
Aquest dilluns, aprofitant la commemoració dels quaranta anys de la vergonyosa entrada d’Espanya a la OTAN, Felip VI ha ficat cullerada en política exterior abanderant l’enfrontament militar en el «flanc oriental» i encara cridant l’atenció sobre un altre flanc:
“la importància cabdal de mantenir una sòlida dissuasió i defensa en el nostre flanc oriental (…). Però la nostra seguretat col·lectiva també requereix que l’Aliança presti cada vegada més atenció als desafiaments de la direcció estratègica Sud, on el terrorisme de matriu gihadista amenaça directament a les nostres societats”[i]
El rei, amb el pretext del terrorisme, recupera el ja vell eslògan de «guerra contra el terror» per a emparar uns objectius geopolítics més sospitosos. Les afirmacions del rei representen, de fet, les orientacions que han anat bastint en els darrers anys els think tanks vinculats al complex industrial militar espanyol, a l’Exèrcit i al Ministeri de Defensa.
El Real Instituto Elcano, una fundació privada sota patronatge directe del rei i que té una direcció composta per ex-càrrecs del PP, com Maria Dolores de Cospedal, militars i tota mena de bancs i empreses, com Airbus, CaixaBank, BBVA, Endesa, Iberdrola, IBM, Prosegur, Renfe, Repsol, Banco Santander, Telefònica i El Corte Inglés, n’ha fet un resum força aclaridor. Llum a la foscor que aclareix força de qui parlem quan parlem de complex industrial militar espanyol.
En l’article La OTAN se actualiza: el Concepto Estratégico de Madrid[ii], publicat just el desembre de l’any passat, membres d’aquest think tank, presentaven les seves recomanacions a l’Estat. Segons els investigadors d’Elcano, Espanya:
“ha de compartir amb els seus aliats la preocupació per la creixent presencia física dels anteriors [enemics, Rússia i Xina] en el seu espai d’interès estratègic al Mediterrani i a l’Àfrica”
Així, els autors plantegen la necessitat d’una política que passi de la distensió a “mesures vinculants de contenció front a les amenaces russa i xinesa.” Dit en termes entenedors, a intervenir en la regió d’Àfrica del Nord que comprèn el Sahel amb una “presència [militar] avançada, policia aèria, desplegaments marítims i exercicis [militars]”.
L’Instituto Español de Estudios Estratégicos (IEEE), un think tank militar creat per la dictadura franquista el 1970 i vinculat al Ministeri de Defensa el 1996, ha estat oficialment l’encarregat d’orientar intel·lectualment el complex industrial militar en aquest àmbit.
Dedicant tot un volum de la revista Cuadernos de Estrategia nº 211 a l’agenda africanista a desenvolupar durant la cimera de la OTAN. Posant en el centre dels apetits el Sahel; “Fins fa poc absent de la reflexió otaniana”[iii]. Així ho argumenta Javier Colomina, vicesecretari general adjunt de la OTAN per a Assumptes Polítics i de Seguretat, en un dels articles l’oportunitat per a convèncer els socis vassalls dels Estats Units d’augmentar la seva presència militar en aquesta regió d’Àfrica:
“Es tracta de moment d’un debat embrionari en el si de l’Aliança, i no hi ha dubte que la propera Cimera de Madrid ofereix una excel·lent ocasió per a fer-lo avançar.”[iv]
Un dels altres articles, o més ben dit informes, dels Cuadernos suggereix que donada l’estratègia de regionalització dels vassalls de la OTAN cada Estat membre haurà de fer-se càrrec la vigilància de certes zones. Motiu pel qual López del Pozo, tinent coronel i director general de la Política de Defensa, recomana una campanya pressupostària en favor de la despesa militar per a que Espanya pugui acomplir els desitjos dels Estats Units:
“En aquest context, Espanya haurà de fer un esforç d’inversió, especialment en armament convencional pesat i en capacitat amb un alt component tecnològic, per ser necessàries per a afrontar amb garanties un conflicte d’alta intensitat front a un adversari militarment equiparable a la OTAN.”[v]
És difícil de saber amb quina superpotència pretenen enfrontar-se les Forces Armades Espanyoles en la Mediterrània o en el Nord d’Àfrica, amb Estats Units segur que no, i si es pretén amb la Xina o Rússia en les regions esmentades no es pot qualificar sinó de llunàtic deliri militarista.
En un altre document d’anàlisi de l’IEEE, significativament titulat Per què la OTAN ha de mirar preferentment cap al sud, Francisco J. Berenguer, tinent coronel de l’Exèrcit de l’Aire, dona algunes pistes més tangibles sobre els interessos materials del complex industrial militar espanyol. Aquest document està escrit just el 2014 per a l’anterior cimera de la OTAN, celebrada a Gal·les, l’any de l’esclat de la guerra civil a Ucraïna. Tot i que aquest document parteix del principi de realitat que al Nord d’Àfrica:
“els conflictes interestatals convencionals són igualment molt poc probables com a atac directe a alguna de les nacions aliades.”[vi]
Si que assenyala els perills percebuts per l’Estat, a saber: “el desplaçament massiu de poblacions, el moviment incontrolat d’armes, la radicalització i entrenament de nous terroristes internacionals”.[vii] A més a més, d’una por, irreal, a la presència d’Armes de Destrucció Massiva en mans de règims o grups terroristes adversos a la OTAN[viii]. L’informe que compara el Sahel amb l’Afganistan, ignorant que la comparació es fa amb un país envaït sense causa, demana una intervenció específica:
“Davant les múltiples i difuses amenaces, incrementades substancialment en els darrers anys en aquest flanc sud i sud-oriental de la OTAN, és imprescindible una atenció especial cap ell, així com el disseny d’una estratègia específica en aquest vector.”[ix]
És ben curiós aquest ardor guerrer que s’encén davant amenaces titllades de difuses. Respecte aquestes ambicions sobredimensionades sembla molt més honest el coronel de l’Exèrcit de Terra, Ángel José Adán García, quan reconeix que la parafernàlia de la Cimera simplement respon a que “es necessita el missatge poderós de «la foto» dels 30 caps d’Estat o Govern units sense fissures”[x].
Però és difícil de creure que el complex industrial militar espanyol tingui únicament aquesta fita fotogràfica. Hi ha un objectiu més de fons relacionat amb lliurar una batalla cultural en favor del militarisme que aprofiti la Cimera com a un esglaó per a fer apologia de la despesa militar. A El debate sobre el presupuesto de Defensa. La assignatura pendiente, un document també de l’IEEE, se’ns aclareix la necessitat d’entomar aquesta batalla per a arribar al 2% d’inversió militar sobre el PIB marcada per la Cimera de la OTAN celebrada a Gal·les el 2014.
No hi falten les referències històriques per a lamentar una estesa cultura pacifista responsable de la pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol el 1898. Atribuint a Emilio Castelar, en el seu «Presupuesto per a la paz», la responsabilitat del Desastre del 98[xi]. José María Santé, diplomat d’Estat Major i doctor en Pau i Seguretat internacional per a més inri, arriba a lamentar que per culpa d’aquesta cultura pacifista els governs hagin d’amagar la vertadera quantia del militarisme en els pressupostos generals de l’Estat.
Davant d’aquest penós panorama per al lobby militar, l’autor advoca per una agressiva campanya de propaganda per a instal·lar en la societat civil la necessitat d’augmentar “l’instrument militar”. Anant més enllà de la publicació de còmics o les activitats de portes obertes de l’Exèrcit, doncs:
“és precís explotar adequadament des de la perspectiva de l’entreteniment la imatge de la contribució de l’instrument militar a la diplomàcia, a l’economia nacional i a la seguretat ciutadana, doncs aquests elements, encara que no hagin de determinar la inversió en l’instrument militar per a la seva funció principal, han d’entendre’s com a part dels efectes beneficiosos de dita inversió. Per a valdre’s d’aquesta bondat, és precís un ús adequat de la comunicació mitjançant l’explotació adequada d’aquesta imatge i de la seva projecció mitjançant l’entreteniment.”[xii]
Així, la militarització de la societat per aquesta via es concep com a una temptativa per a evitar qualsevol “descapitalització de la inversió en l’instrument militar”[xiii]. Tot això contrasta amb el reconeixement que totes les iniciatives militars occidentals en el Sahel han brillat fins ara pel seu fracàs i la seva inutilitat. Com resumeix un dels analistes principals de l’IEEE: “Els esforços militars destinats a derrotar-los [als terroristes] en el camp de batalla, la opció preferida per a restaurar la seguretat, han estat decepcionants.”[xiv]
Hi ha, però, una alternativa diplomàtica en marxa que ha tingut cert èxit a desgrat dels interessos de França i d’Espanya en la regió del Sahel: es tracta de l’Acord de principi de Roma que ha permès endegar un procés de pau a iniciativa d’Algèria i Itàlia a Mali[xv]. Però aquesta, evidentment, no és solució del gust de l’IEEE ni del seu analista principal.
Resumint, els documents consultats en els think tanks com el Real Instituto Elcano o l’IEEE ens mostren una agenda plenament assumida per la Casa Reial que busca en la Cimera de la OTAN desplegar unes ambicions militaristes pròpies. Aquestes són; 1) aconseguir la foto de rigor de tots els caps d’Estat i de Govern de la OTAN, 2) Convèncer als aliats de la necessitat d’intervenir al Sahel amb els pretextos del terrorisme, les Armes de Destrucció Massiva, la migració massiva de població i el tràfic d’armes incontrolat i 3) convèncer a la opinió publica de la necessitat de finançar «l’instrument militar».
Tota una agenda amanida amb la omnipresència del discurs de la seguretat alhora que s’invisiblitzen els interessos econòmics que certes indústries i empreses, espanyoles i europees, poden tindre al Nord d’Àfrica. Així, com de tot el sector econòmic que floreix amb la guerra i la militarització de la inversió i la indústria.
El fantasma rere el militarisme
Les esquerres difícilment podran respondre a aquesta ofensiva militarista sinó és amb una defensa intransigent del pacifisme. Tant a l’hora de relacionar-nos amb d’altres pobles i països com a l’hora de pensar a on destinem les inversions quan realitzem els pressupostos. Però cal acompanyar el pacifisme d’una mirada antiimperialista per a poder respondre a l’agenda del complex militar industrial.
Per exemple, sobre la migració és necessari recordar que una part dels moviments de població responen a les guerres desencadenades per països com França a Líbia. Que igualment, el deute extern ofega a bona part dels països més pobres. De fet, com ha assenyalat recentment Intermón Oxfam a l’informe Beneficiarse del sufrimiento; “el 60% dels països de renda baixa estan al caire de la bancarrota, incapaços de fer front al pagament del seu deute públic.”[xvi]
El Comitè per a l’abolició dels deutes il·legítims mostra 12 països africans en risc de sobreendeutament i 9 que ja es troben en una situació d’impagament per bancarrota. En molts dels països africans el pagament del deute extern representa més del 25% dels seus ingressos i va per davant dels serveis públics essencials. I és que els grans problemes d’Àfrica són més aviat el frau fiscal massiu, s’estima que entre 2010 i 2015 els Fluxos Financers Il·lícits van representar una pèrdua de 836.000 milions de dòlars, un deute extern que el 2018 arribava als 770.000 milions de dòlars i una oligarquia de 148.000 persones, el 0,01% de la població de tot el continent, amb una riquesa acumulada de 920.0000 milions de dòlars. Situació vers la qual Broulaye Bagayoko, secretari permanent del CADTM Africà, demana una conferència africana per a l’anul·lació i el cancel·lament dels deutes il·legítims, odiosos i insostenibles[xvii].
Una solució que, per cert, ha estat plantejada temps enrere per molts dels líders del socialisme africà. Entre ells, Thomas Sankara, president de Burkina Faso, qui en un dels seus últims discursos ideava un front unit africà contra el deute com a condició de supervivència, a més a més de la pau. A dia d’avui, tot i el procés judicial sobre l’assassinat de Sankara el 1987 segueix sense aclarir-se el paper de França.
Tot plegat, són quatre pinzellades molt planeres però que és necessari tenir presents per a denunciar que en aquesta cimera de la OTAN se’ns vol empènyer a un rol imperialista agressiu al Nord d’Àfrica com a excusa per a justificar el finançament de l’Exèrcit espanyol.
Posar en evidència, doncs, l’imperialisme ens permet denunciar els impulsos que bateguen rere el militarisme. OTAN, Pàtria i Rei ben bé podria ser l’eslògan d’aquests reialistes internacionals. Per contra, un bloc de països europeus i mediterranis republicans, internacionalistes, antimilitaristes i pacifistes, com el que preconitza Mélenchon, hauria de ser la nostra resposta.
Notes
[i] Casa Reial, “Palabras de S. M. el Rey en la ceremonia del 40 aniversario de la adhesión de España a la OTAN”, discurs pronunciat al Teatro Real, Madrid, 30 de maig de 2022. Disponible aquí:
https://www.casareal.es/ES/Actividades/Paginas/actividades_discursos_detalle.aspx?data=6417
[ii] Simón, Luis i Arteaga, Félix, “La OTAN se actualiza: el Concepto Estratégico de Madrid”, Real Instituto Elcano, publicat el 13 de desembre de 2021. Disponible aquí:
https://www.realinstitutoelcano.org/analisis/la-otan-se-actualiza-el-concepto-estrategico-de-madrid/
[iii] Colomina, Javier, “La Alianza y su aproximación 360º a la Seguridad” a El futuro de la OTAN tras la cumbre de Madrid 2022, Cuadernos de Estrategia 211, Instituto Español de Estudios Estratégicos, Madrid, Ministerio de Defensa, p. 93. Disponible aquí:
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/cuadernos/CE_211_FuturoDeLaOTAN.pdf
[iv] Op. Cit., p. 94.
[v] López del Pozo, Fernando, “Las Fuerzas Armadas españolas tres la Cumbre de Madrid” a El futuro de la OTAN tras la cumbre de Madrid 2022, Cuadernos de Estrategia 211, Instituto Español de Estudios Estratégicos, Madrid, Ministerio de Defensa, p. 139.
[vi] Berenguer, Francisco J., “Por qué la OTAN ha de mirar preferentemente hacia el sur”, documento de anàlisis, Instituto Español de Estudios Estratégicos, publicat el 18 de juny de 2014, p. 6. Disponible aquí:
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_analisis/2014/DIEEEA32-2014_FlancoSur_OTAN_Fco.BerenguerHdez.pdf
[vii] Ibidem.
[viii] Op. Cit., p. 8.
[ix] Op. Cit., p. 14.
[x] Adán, Ángel José, “2022. Año de un nuevo Concepto Estratégico”, documento de opinión, Instituto Español de Estudios Estratégicos, publicat el 28 de febrer de 2022, p. 12. Disponible aquí:
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2022/DIEEEO18_2022_ANGADA_Nuevo.pdf
[xi] Santé, José María, “El debate sobre el presupuesto de Defensa. La assignatura pendiente”, Instituto Español de Estudios Estratégicos, publicat el 10 de maig de 2022, p. 12. Disponible aquí:
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2022/DIEEEO45_2022_JOSSAN_Debate.pdf
[xii] Op. Cit., p. 15.
[xiii] Op. Cit., p. 16.
[xiv] Fuente, Ignacio, “El Sahel después de la Operación Barkhane. Situación de Seguridad y perspectivas de futuro”, documento de anàlisis, Instituto Español de Estudios Estratégicos, publicat el 30 de març de 2022, p. 17.
https://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_analisis/2022/DIEEEA23_2022_IGNFUE_Sahel.pdf
[xv] Baché, David, “Mali: un acord trouvé entre le gouvernement et les groupes armés signataires”, RFI, publicat el 3 de febrer de 2022, disponible a:
[xvi] Romero, Jessica, “Desde el inicio de la pandèmia, 573 personas se han convertido en milmillonarias en el mundo, una cada 30 horas”, Oxfam Intermón, publicat el 23 de maig de 2022. Disponible aquí:
https://www.oxfamintermon.org/es/nota-de-prensa/pandemia-crea-573-personas-milmillonarias-mundo
[xvii] Veure Bagayoko, Broulaye, “Situación de la deuda pública y privada en el África subsahariana”, CADTM, publicat el 9 de febrer de 2021, disponible a:
https://www.cadtm.org/Situacion-de-la-deuda-publica-y-privada-en-el-Africa-subsahariana
