Per Frederic Sala
Què ens poden dir les ciutat? Poden dir alguna cosa? Les ciutats sempre estan en constant canvi, sempre ho han estat i sempre ho estaran. La ciència o disciplines que s’encarrega dels assentaments humans és l’urbanisme. El fundador d’aquesta disciplina o conjunt de disciplines és Ildefons Cerdà, que el 1867 definia l’urbanisme de la següent manera:
“Conjunto de conocimientos principios, doctrinas y reglas, encaminados a enseñar de que manera debe estar ordenado todo agrupamiento de edificios, a fin de que responda a su objeto, que se reduce a que sus moradores puedan vivir cómodamente y puedan prestarse recíprocos servicios, contribuyendo así al común bienestar. […] es simplemente unos agrupamientos de albergues, puestos en relación y comunicación mutua, para que los albergados puedas tratarse, puedan ayudarse, defenderse, auxiliarse recíprocamente y prestarse unos a otros todos aquellos servicios que sin perjuicio propio puedan concurrir a los acrecentamientos y desarrollo del bienestar y prosperidad común. “ (Cerdà, 1867, 32)
Ja en Plató trobem una preocupació per la ciutat i el que en podríem dir una mena d’urbanisme, en una primera vegada quan es pregunta com hauria de ser la ciutat justa en la República i una segona vegada quan proposa en el diàleg les Lleis la ciutat de Magnèsia[1], per tal que els ciutadans puguin ser ciutadans justos. En Plató descobrim aquesta ordenació i voluntat que a la ciutat no falti de res per poder portar una vida digna i en comú. També podem trobar en la Política Aristòtil com s’ocupa per l’ordenació de la ciutat, preocupant-se per exemple per les sortides al mar que ha de tenir la ciutat, com ha de tenir garantida l’aigua potable[2], estar protegida contra el vent i les inclemències climàtiques en general o la guerra. L’ètica ens parla sobre com ha de ser el nostre conducte, sobre com aconseguir la felicitat, la bona vida, etc. Si ja Plató o Aristòtil a part de preocupar-se per l’ànima i la virtut dels ciutadans, es preocupen també per una mena d’urbanisme, és perquè els ciutadans no es mouen en el buit sinó que es mouen en l’espai. És en l’espai on passen les coses, on hi ha l’acció, on es produeix la política. Tot plantejament sobre com portar una vida bona s’ha de contextualitzar en un entorn, en una forma d’habitar el món. La pregunta sobre com hem d’habitar el món és una pregunta filosòfica i que implica necessàriament tenir en compte l’urbanisme, ja que és en assentaments, pobles o ciutats, on sempre els éssers humans, hem desenvolupat i seguirem desenvolupant les nostres vides.
[…] Un hecho que siempre ha asistido a la humanidad en su cuna, que la ha acompañado en su niñez, como en su mocedad, en sus adversidades y en su auge y que la seguirá constante como una compañera y amiga en todas sus vicisitudes; hecho que por consiguiente abarca todos los siglos, todas las razas, todos los pueblos, todas las edades, todas las épocas. (Cerdà, 1867)
Però cada època, cada civilització ha tingut una forma pròpia d’interpretar la seva posició en el món, la seva forma de conviure amb els altres, la seva pròpia manera d’habitar el món, i des de les primeres ciutats fins a les més actuals això s’ha vist reflectit en la seva forma de construir les seves ciutats. Un cas que ens pot semblar més extrem el trobem en els inicis de la civilització per exemple a Egipte, on les ciutats es trobaven al voltant de les piràmides. Això no obstant, no és que la ciutat es formés per casualitat en una piràmide sinó que la ciutat es formava en la construcció d’aquestes. Era societat fortament jerarquitzada que rendia culte a una sola persona que era el faraó. Els faraons escollien un emplaçament on construir la seva tomba i allà és on es formaven les ciutats. Les ciutats d’Egipte eren tot un complex sistema[3] que tenia com a única finalitat la construcció de la piràmide. Els habitatges de les ciutats eren de caràcter temporal, no estaven dotades de muralles ni hi havia una planificació determinada, no era una ciutat per ser viscuda ni tenia com a principal finalitat satisfer cap necessitat que no fos la del faraó. La major part dels cops aquestes ciutats eren abandonades amb la mort del faraó, és per això que totes les estructures més enllà de les funeràries tenien un caràcter temporal. Així doncs, podem veure un primer exemple, de com una forma determinada de concebre el món constitueix una forma determinada d’habitar-lo.
Un altre exemple de l’època antiga, són les polis gregues. En certa manera aquestes estaven condicionades per la mateixa topografia muntanyosa que trobem a Grècia i la seva costa, de manera que l’organització política era la de petits assentaments independents que les podríem anomenar ciutats-estat. L’organització política de la Grècia Antiga residia en la comunitat. La “comunitat” no era una cosa sensible, però si se’n podia tenir experiència. Si això era així, és perquè era una forma de vida, “la vida en comunitat” i aquesta vida es desenvolupava en la polis. Pels grecs la polis era una cosa més que una entitat material on vivien, pels grecs antics la polis era la comunitat. La polis estava formada a través dels membres integrants d’allò que els era comú. L’home necessitava la comunitat per viure, ja que en formava part i sobretot perquè el constituïa.
El naixement a les polis condiciona en certa manera com es constituiria l’individu, perquè no era el mateix néixer esclau, ciutadà o ciutadà d’uns llinatges concrets. El naixement és un criteri fonamental però no únic, ja que també hi havia l’educació en els costums era molt rellevant, i és que l’educació es rebia a l’escola, però també en la participació de la vida pública que es desplegava en els carrers i espais públics. És a través de la convivència amb els altres com el ciutadà es forma una identitat i no a través d’uns ensenyaments teòrics. Cal recordar que ètica i política pels grecs no es podia diferenciar. La política excel·lent és l’ètica. La finalitat de la política era la felicitat i aquesta felicitat no es podia assolir sense la virtut. El caràcter individual prové del “caràcter” de la comunitat. Aquesta forma d’habitar el món es materialitzava d’una forma molt evident. Tenia una dimensió material que podem veure en com s’organitzaven les diferents edificacions de les ciutats. Tota ciutat grega s’estructurava envoltant d’allò que tenia més importància, que és l’àmbit públic, és a dir tot girava al voltant dels edificis públics on els ciutadans feien el seu dia a dia, i els habitatges ocupaven la resta. Els habitatges contrastaven molt amb els edificis públics. Mentre els edificis públics eren elaborats i esplèndids, els habitatges privats eren senzills i poc treballats. Això no és res més que una de les maneres de com se’ns materialitza la diferent importància pels grecs de l’àmbit públic i el privat. L’acció, és a dir la política i la vida es desenvolupava en l’àmbit públic, per això hi havia un gran espai destintat a aquesta activitat. L’àgora era l’espai que estava envoltat per tots els edificis públics, com la sala de les assemblees, els edificis administratius, els tribunals, entre altres, epicentre de tota activitat de la polis. Segurament la polis grega és un dels millors exemples per veure com es materialitza una forma de vida amb un paisatge urbanístic concret. Possiblement, el paisatge urbanístic de la polis grega és el que contrasta més amb el paisatge urbanístic de les ciutats occidentals contemporànies, i més endavant veurem per què.
Deixant les polis gregues enrere podem passar a fixar-nos amb les ciutats de l’Imperi Romà. Quan parlem d’imperi parlem d’un poder territorial que tendeix a expandir-se i que depèn de la metròpolis. Pàtria prové de patris , però que a més té qualitats de mare. El pas de la politeia[4] a imperi era un cop fort a la vida ètica-política dels ciutadans, ja que l’autarquia queda greument tocada si no destrossada. En una fase prèvia a l’imperi romà, és un exponent l’estoïcisme. Segons els estoics, el cosmopolitisme, la polis, en tant que la natura humana és política, la ciutat pròpia dels homes, és el món sencer, el cosmos. Pels estoics l’home tendeix per naturalesa a conviure amb els altres homes, però no vol dir viure en les mateixes condicions i circumstàncies, no és un ideal igualitari ni democràtic. Pels estoics la nostra naturalesa és així perquè el cosmos està regit de forma que no té res a envejar al nomós (lleis polítiques.) Els estoics recuperen el sentit del cosmos, per unes lleis imperatives i que són racionals. La llei de la naturalesa humana no és redueix a la dominació d’uns homes sobre els altres. Els filòsofs estoics pensaven que les contingències dels homes no eren absurdes, perquè obeïen a causes universals còsmiques. A la cosmopolis tot es produïa per la providència. Pels estoics la natura és provident, perquè tot el que passa la natura passa amb una finalitat. Tot està ordenat, el cosmos està regit per lleis racionals i s’aspira a una vida que estigui d’acord amb la naturalesa humana però també defugint els artificis. La convencionalitat de les lleis polítiques ha d’obeir les lleis naturals. La mateixa natura humana es governa a si mateixa amb la manera política. A Roma s’inaugura el reconeixement de l’àmbit privat i l’herència, en el sentit que les lleis poden regular les herències i/o negocis i tot queda recollit en el dret romà, amb un sofisticat sistema jurídic, referent fins al dia d’avui. Apareix el negoci que ve de Negotium que significa la negació de l’oci i cobra una gran importància en l’activitat diària dels ciutadans romans lliures. El poder d’un imperi ja no és el poder d’una petita polis, el comerç és molt més abundant, les migracions de persones són constants, el comerç manté lligat i pròsper l’imperi, la població és gran i difícil de governar fet que fa necessari un complex sistema jurídic- administratiu. Per altra banda, l’àmbit militar cobra una importància especial per mantenir les fronteres i les rutes comercials.
Així doncs, davant de tot això el paisatge urbanístic d’una ciutat romana agafa la forma de l’esperit dels que hi viuen. En la ciutat romana hi trobem una planificació, sobretot a les ciutats de nova planta, i no tant a Roma en si que tant per la topografia com per la seva antiguitat tenia una edificació bastant irregular (hem d’imaginar que tenien les mateixes dificultats que ens trobem ara l’hora d’ordenar centres històrics de moltes ciutats com Barcelona o Girona). Les ciutats agafen l’exemple dels campaments militars que tenen dues grans vies de pas, el cardo i el decumanus. El cardo dividia la ciutat de nord a sud, i el decumanus d’est a oest. Molts cops es va decidir que en la intersecció d’aquestes vies principals se situaria el fòrum i places públiques dedicades al comerç, la política o la justícia. En el cas que la ciutat tingues muralles, també tenia quatre entrades que corresponien als dos caps dels dos carrers principals. Els habitatges s’intentaven organitzar en illes (insulaes) d’habitatges que podien tenir diversos pisos i on els baixos trobàvem botigues i tallers, però també s’ho podien trobar que a les plantes baixes s’hi disposessin habitatges al voltant d’un jardí o passadís. L’ús del cardo i el decumanus[5] ens diu sobre la importància militar en la societat imperial, la perfecció i magnificació dels edificis públics i les grans obres públiques com els banys públics, amfiteatres, teatres, i circs ens diuen sobre la necessitat del poder de mantenir l’ordre en poblacions molt més denses. El poder es torna de caràcter més privat del que trobem a la polis i la individualitat guanya cert terreny a la comunitat, amb la propietat privada i l’ordre jurídic que la sosté se’ns dona com una de les conseqüències l’aparició de les vil·les romanes, on l’habitatge és elaborat amb diverses parts i comoditats. Per acabar també podem destacar que la voluntat comercial i control de poder de l’Imperi Romà dona com a resultat a ports més sofisticats i l’aparició de les vies romanes, vitals per tenir rutes ràpides per defensar el territori i rutes segures pel comerç que mantenia unit l’imperi.
Com hem vist en aquests tres exemples, la forma de percebre el món té implicacions materials, igual que té implicacions jurídiques, econòmiques, socials, polítiques, etc. Podríem seguir posant exemples com les ciutats medievals amb les seves catedrals, universitats o les fortaleses i muralles a prova de guerres constants però també com a símbol de poder únic. També podríem parlar de com la Unió Soviètica va tenir una forma pròpia d’arquitectura o com règims totalitaris com el xinès o de la Corea del Nord també tenen un urbanisme molt singular, que permeten un control molt eficient de la població[6].
Sobre aquest tema Ildefons Cerdà ho diu de la següent manera:
“Cada generación al poner su piedra, por decirlo así, en ese cúmulo de construcciones que forman la urbe, ha obrado según la manera peculiar de vivir y funcionar predominante de la época en que pasaba en la tierra. […] Ahora bien, esa manera de ser y de vivir de las generaciones pasadas ¿Dónde la buscaremos? ¿Dónde iremos a estudiarla? Allí dónde funcione com mayor desembozo, donde podamos contemplarla obrando con todo lleno de su energía, es decir, en la vía pública; ya que de la armónica de todas las vidas individuales es la que determina las formas y accidentes de los elemnos que en la urbe han de servirle.” (Cerdà, 1867, 685)
Però el que diu Ildefons Cerdà en aquesta cita només ho diu en referència a la forma que té cada època de desplaçar-se, ja fos a peu, carro, sobre muntura, etc. Jo crec que podem portar aquest fragment de Cerdà més enllà per ajudar-nos a pensar. Crec l’urbanisme ens pot informar des d’una posició privilegiada sobre l’esperit d’una època. M’explico, en cada canvi socioeconòmic, podem trobar diferents gèneres musicals, noves formes de vestir, noves drogues i l’ús que es fa d’elles. Aquests elements ens poden parlar sobre una època concreta, la cultura ens diu molt sobre el que està passant en una societat. Tanmateix, crec que l’urbanisme ens pot fer arribar un pas més enllà. El primer motiu pel qual ho crec és perquè l’estructura urbana d’on vivim no és una peça de roba o un estil cinematogràfic que pot canviar en uns pocs anys a no ser que el canvi sigui brusc com podria ser una revolució, en una revolució hi ha un canvi d’esperit, per tant, sempre hi descobrim canvis urbanístics.[7] Per tan un canvi urbanístic requereix una voluntat ferma i disposada perquè canviï de forma substancial, aquesta solidesa ens permet tenir una perspectiva molt més general de l’esperit de la nostra època. Podem pensar que la forma de viure de cada generació és diferent, però podríem dir que no són més que variacions del mateix esperit d’època si en essència la forma d’habitar el món segueix sent la mateixa. En segon lloc, l’urbanisme ens informa de com vivim, de com habitem el món, quina és la nostra relació amb l’entorn. Un gènere musical o un corrent artístic en general pot parlar de l’estat d’ànim o de les esperances d’una generació, però no arriba abastar les bases i principis de la forma de vida d’una civilització.
Ildefons Cerdà volia millorar la vida de les persones i preparar l’arribada d’un nou món mitjançant una intervenció urbanística, i és que considero que l’urbanisme pot ser una eina per canviar la forma d’habitar i entendre la vida que tenim les persones. Cada dia quan agafem el tren, el cotxe, el metro i ens desplacem per anar d’un lloc a un altre, i ens trobem en acció dins un espai, la nostra vida transcorre d’una forma determinada, la percepció que tenim de l’entorn en funció del temps que tardem a arribar de casa a la feina, la quantitat de gent que ens trobem, si ho podem de fer de forma eficient o pel contrari ens trobem en retencions de trànsit, etc. Tot això ens condiciona la nostra forma de viure i d’entendre el món. La repartició de l’espai dels carrers on tenen prioritat els cotxes i el soroll que els acompanya, i on tampoc hi ha bancs públics per seure, ni zones verdes on desconnectar la mobilitat[8], impedeix que els carrers siguin zones de socialització on les persones es trobin amb els altres conciutadans convertint els carrers i els espais en tan sols en zones de pas. El carrers ocupats pels cotxes també ens diuen que l’ús prioritari dels carrers el tenen aquells que són propietaris d’un vehicle privat i una zona de pàrquing per aparcar, ocupant també un espai que és comú[9].
En canvi, una aposta per carrils bici ens fan pensar en una altra mena de mobilitat, les zones exclusives per als vianants ens obren la porta a tenir una relació d’apropiament col·lectiu dels espais, on les persones poden relacionar-se, els nens jugar, o les persones grans simplement disposar d’una zona segura i saludable per descansar i socialitzar abandonat així la soledat de la casa que afecta cada vegada més a les persones d’edat avançada. La política es fa també amb l’urbanisme, Ildefons Cerdà ho va conèixer de primera mà quan es va topar amb la burgesia catalana que veia amb mals ulls sacrificar massa terreny edificable, ja que on Cerdà veia salut i felicitat, el burgès veia un terreny d’on treure un rendiment econòmic, la pressió de la burgesia catalana va fer que Cerdà es veies obligat a sacrificar part del projecte. I és que els poders polítics sempre han condicionat l’urbanisme des de l’època industrial. Actualment, podem trobar discurs polític a través de l’urbanisme si mirem per exemple els bancs d’ús públic que trobem a les ciutats. Veurem que molts dels bancs de les ciutats són individuals, o que altres tenen elements que no permeten que una persona s’hi pugui estirar. Són mesures per evitar que persones sense sostre en facin ús. Aquests bancs són també un discurs. Són un fet material, que a la vegada ens diu diverses coses, com per exemple que els indigents no poden fer ús de l’espai públic o que les persones sense llar ens molesten.
El que vull defensar és que el discurs polític té una dimensió material o que la materialitat forma part de la naturalesa del discurs polític. Un discurs polític que no reconeix a uns individus com a iguals, no és una qüestió simplement simbòlica o cultural sinó que té la seva dimensió material com per exemple en les lleis, però també pot tenir altres encarnacions “encara més” materials.
«La dominación crea identidad y ahorma una visión del mundo por medio del urbanismo, las leyes, o los títulos académicos o de valor, e igualmente el discurso solamente opera políticamente cuando se hace carne: regularidad, procedimiento. Los hechos materiales más duros producen sentido y todo sentido compartido se sedimenta en códigos o instituciones. Por lo demás, no hay sistema de relaciones empezando por el capital financiero, que no descanse sobre ficciones compartidas y actos comunicativos.»[10]
L’urbanisme té una doble dimensió, en el seu estudi podem entreveure quins són els principis rectors d’una època, i l’acció ens permet fer profunds canvis d’aquests principis i instaurar-nos de nous.
Si pensem amb Barcelona quan es parla del “model de ciutat” en el fons no es parla només d’infraestructures, o cap a quin sector econòmic s’hauria d’encarar la ciutat, es parla d’un model de forma de vida, d’habitar el món, de decisions de caràcter filosòfic que es prenen amb criteris no filosòfics. I és que més enllà dels criteris econòmics en el disseny de l’arquitectura i l’urbanisme hi ha un factor cognitiu a tenir en compte. Per una banda, afecta la nostra sensació de benestar i per un altre determinarà el nostre comportament en certa manera. Si per exemple pensem en problema més greu que tenen les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, que és l’accés a l’habitatge, veiem que el preu de l’habitatge està molt per sobre de les possibilitats de la majoria de persones joves, fet que obliga molts joves a no poder abandonar la casa dels seus pares, a haver de compartir habitatge amb persones que no necessàriament són les seves parelles o amics. Això condiciona de forma significant les perspectives de futur de les persones que es troben en aquesta situació de provisionalitat indefinida, ja que es fa difícil projectar una vida cap al futur si ni tan sols té una llar prou sòlida on arrelar. Així doncs, aquesta dificultat d’accés a un habitatge, es tradueix molts cops en problemes de salut mental, però també en la impossibilitat de formar una família i en general en poder disposar d’un futur sobre el qual construir una vida.
Com definia Ildefons Cerdà a l’inici d’aquest text, l’urbanisme té com a finalitat satisfer les necessitats del bé comú dels ciutadans, però avui en dia es fa difícil pensar que l’urbanisme està entregat a complir aquests objectius, es fa difícil pensar que els plans urbanístics que hi ha actualment, tenen el propòsit que tenia Cerdà quan va plantejar la reforma de Barcelona mitjançant l’eixample. En certa manera el pla d’Ildefons Cerdà no va arribar del tot a bon port, i és que tot i que les seves intencions i la voluntat de millorament col·lectiu, els seus principis humanístics, van xocar amb un “esperit” que anava en direcció contrària al de l’època i que aquell esperit és el mateix que encara ens acompanya avui en diferents manifestacions , però amb la mateixa essència. Aquest esperit el podríem anomenar l’esperit capitalista, que arribava de la mà de la industrialització i vapor que meravellava Cerdà. El mateix moment que Ildefons Cerdà publicava la seva obra, Marx començava a escriure El Capital, i la percepció d’èpoques futures molt més pròsperes encara era un sentiment compartit en moltes regions on la revolució industrial encara no havia provocat els seus estralls:
“Y entonces, comparando tiempos con tiempos, costumbres con costumbres y elementos con elementos, comprendí la aplicación del vapor como fuerza motriz señalaba para la humanidad el término de una época y el inicio de otra, y que al presente nos encontramos en un verdadero estado de transición, estado que podrá ser mas duradero ó más corto, según el carácter que tome la lucha que percibí comenzada ya entre los pasado con sus tradiciones, lo presente con sus intereses creados, y lo provenir con sus nobles aspiraciones y arranques. […] La nueva época con sus elementos nuevos, cuyo uso y predominio se extiende todos los días con nuevas aplicaciones, acabará por traernos una civilización nueva, vigorosa y fecunda, que vendrá a transformar radicalmente la manera de ser y funcionar la humanidad, así en el órden industrial como en el económico, tanto en el político, como en social, y que acabará por enseñórearse del orbe entero[…]” (Cerdà, 1867,7)
Però la realitat és que les esperances d’una nova època per la humanitat si van arribar, però junt el progrés científic i tecnològic també es va instaurar un sistema econòmic irracional i despòtic que es va apoderar de la forma de viure de pràcticament el món sencer. I precisament molt del paisatge urbanístic que trobem actualment a les ciutats com Barcelona és fruit de l’esperit capitalista.[11] Com ja hem dit abans Ildefons Cerdà ja va topar amb això, però el paisatge urbanístic ha seguit canviant. El vehicle privat s’ha apoderat de tots els carrers fins al punt que es fa difícil pensar que sigui possible que pugui augmentar el parc automobilístic de la ciutat. Per altra banda, cada dia arriben vaixells cada vegada de majors dimensions a uns ports en constant ampliació. La ciutat ha deixat de ser concebuda com un bé d’ús per satisfer les necessitats, per ser un valor de canvi pel mercat. Si mirem el cas d’Espanya en general que és un dels països amb més problemes d’habitatge d’Europa, trobem un exemple molt clar: l’aspiració de part de la ciutadania espanyola, és la de poder deixar alguna cosa en herència en els seus fills, aquesta cosa concretament, és poder deixar un pis o una casa als seus fills. Aquesta aspiració inclús és superior a la de poder donar una bona educació, un negoci o una carrera universitària. Això és un fet molt arrelat a la cultura espanyola, que s’ha materialitzat d’una forma molt concreta, i és que les ciutats espanyoles no tenen un problema d’escassetat d’habitatge, sinó que l’habitatge de les ciutats està destinat a la compravenda i a l’especulació, fet que ens dona centenars d’edificis buits i milers de pisos esperant ser comprats per algun fons d’inversió de dubtosa reputació. Molts d’aquests habitatges també estan destinats a l’explotació turística que és un dels altres mals de la ciutat que avui en dia ja ha expulsat a milers de persones del centre. I és que des dels temps de Cerdà, l’habitatge es converteix en un element de producció de la ciutat, amb aquesta inversió de com pensem la ciutat, es deixa de pensar en ciutat perquè l’habitatge es consolidi en el que produeix la ciutat. Ja no hi ha un model de la reflexió del que és comú. Per acabar aquest text vull tornar a citar Cerdà i és que en l’inici de la Teoria General de la Urbanización diu “En una palabra, el hombre debe a la urbanización que nació con él, y con él creció, todo cuanto es, todo cuanto puede ser en este mundo, la conservación de su existéncia individual primero, su desenvolupamiento moral e intelectual, después por fin la existencia social” (Cerdà 1867, 6)
Aquestes paraules ens haurien de fer reflexionar sobre la situació en la qual ens trobem ara, on cada vegada són més les persones que viuen al carrer, l’aire és fa irrespirable, el trànsit rodat ha guanyat al lloc a l’objecte de la ciutat que és el ciutadà i els habitatges s’han convertit en infrahabitatges. Un bon exercici que proposo és que ens fixem en tot allò que no ens agrada de l’urbanisme de les nostres ciutats, per poder-hi descobrir al darrere els més complexos problemes filosòfics dels nostres temps. I és que en com habitar el món ha sigut i serà sempre una qüestió sobretot filosòfica.
Bibliografia
Aristòtil. Política. Barcelona: RBA, 2014.
Cerdà, Ildefons. Teoría general de la urbanización, y aplicación de sus principios y doctrinas á la reforma y ensanche de Barcelona. Madrid: Imprenta Española, 1867.
García Linera, Álvaro, y Íñigo Errejón. Qué horizonte. Hegemonía, Estado y revolución democrática. Madrid: Lengua de Trapo, 2019.
Mumford, Lewis. El mito de la máquina. 3. Traducido por Arcadio Rigodón. Logroño: Pepitas de la calabaza ed., 2010.
Weber, Max. La ética protestante y el espíritu del capitalismo. SAPRE, 1984
Referències
[1] Una ciutat utópica.
[2] Sobretot també hi ha d’haver fonts i deus d’aigua pròpies amb un nombre suficient i, si no, s’hi ha de trobar remei amb la construcció de dipòsits nombrosos i de gran capacitat per a la recollida de les aigües pluvials, de manera que mai no en falti, ni quan els habitants es trobin aïllats de la resta del territori per culpa de la guerra. Com que cal pensar en la salut dels habitants i aquesta depèn de la situació i la localització en una zona saludable i, en segon lloc, del fet que pugui fer servir aigües salubres, d’això cal tenir-ne cura no d’una manera qualsevol. Les coses que fem servir en abundància per les necessitats físiques afecten molt a la nostra salut, la influència de l’aigua i de l’aire tenen aquesta naturalesa. (Aristòtil, 2014, 438)
[3]D’aquestes complexos sitemes Lewis Mumford en diria megamàquines que per ell són fruit de l’organització jeràrquica de la societat, que en algun moment donat, els líders d’aquestes societats, van poder reunir tot el poder, la capacitat humana i la disciplinació de les jerarquies, per tal de poder dur a terme empreses, que fins llavors no havien pogut ser possibles, com és la construcció de canals d’aigua, l’aixecament de les piràmides, o conquerir nous territoris mitjançant la guerra. Mumford considera a aquestes estructures socials com una màquina, ja que per ell, podem trobar diferents parts diferenciades que actuen conjuntament per uns objectius determinats. (Mumford, 2010)
[4] Espai públic en el qual convergies la ciutat-Estat i els ciutadans.
[5] Tots els campaments militars adoptaven aquestes dues artèries i les tendes tenien el seu propi ordenament, com si de ciutats provisionals es tractessin i la veritat és que molts cops on hi havia un campament de soldats romans, després de les victòries s’hi aixecava una ciutat de nova planta per colonitzar les terres.
[6] Per exemple vam poder veure com l’ordenació urbanística de la ciutat de Wuhan, permetia aïllar barris sencers de la resta la ciutat, evitant de forma eficient la propagació de la COVID-19 sense que això fos un problema pel funcionament de la resta de la ciutat.
[7] Podem pensar en la revolució, industrial, la Revolució Russa, la revolució cubana, la revolució americana, la Revolució Francesa, i un llarg etcètera més d’exemples que podríem trobar on sempre hi ha hagut un canvi urbanístic pronunciat.
[8] En el text d’Ildefoncs Cerdà trobem una constant preocupació constant pel moviment, però també pel repòs.
[9] La quantitat de km2 que es podrien alliberar si els cotxes no aparquessin els carrers es fa difícil d’imaginar.
[10] (García Linera & Errejón 2019, 125)
[11] El espíritu capitalista es un concepto de Max Weber para denominar un nuevo estilo de vida sujeto a ciertas normas, sometido a una ética determinada. Weber, Max. «La ética protestante y el espíritu del capitalismo». (P. 66) Edición SARPE, 1984.
