En aquest moment, el racisme es va inscriure com a mecanisme fonamental de poder, tal com s’exerceix en els Estats moderns i en la mesura que fa que pràcticament no hi hagi funcionament modern de l’Estat que, en cert moment, en cert límit i certes condicions, no passi per ell. (..) En efecte, què és el racisme? En primer lloc, el mitjà d’introduir per fi un tall en l’àmbit de la vida que el poder va prendre al seu càrrec: el tall entre el que ha de viure i el que ha de morir.
Michel Foucault, 17 de Març de 1976.
La crisi econòmica derivada de la gestió de la pandèmia del coronavirus no afecta a tots iguals. Tots els que tenim DNI i formem part de la Unió Europea tenim uns privilegis dels quals moltes vegades nom som conscients. Som més ciutadans que els residents extracomunitaris, els que es queden com es diu “sense papers”.
Més enllà de les lògiques electorals i parlamentàries, el funcionament estructural de l’estat (amb l’al·licient de la política d’estrangeria europea) és racista i excloent. Europa és una fortalesa on la Guardia Civil disparà bales de foam contra persones que varen intentar arribar nedant per la platja del Tarajal, a Ceuta. Europa no és per desgràcia un baluard dels Drets Humans.
Els mecanismes del racisme institucional
Moltes vegades pensem en el racisme polític com alguna cosa pròpia del discurs dels partits que englobem a l’ultradreta. Aquesta és una vessant discursiva del racisme que exploten els partits que fomenten la fòbia i l’odi contra els immigrants i els refugiats climàtics i polítics. Però els estats europeus fins fa ben poc eren estats colonials i això suposa una herència en les pròpies estructures que defineixen la ciutadania/nacionalitat.
Les estructures legals i institucionals mantenen la distinció entre nacionals i estrangers a partir del ius sanguinis, i no del ius soli, com als països americans. La nacionalitat esdevé per herència sanguínia, no per residir a una terra d’adopció. Això vol dir que un nadó nascut a l’estat espanyol té el mateix estatus que els seus pares, no té la nacionalitat espanyola per naixement.
La Llei d’Estrangeria preveu uns mecanismes burocràtics. El permís de residència permanent s’ha de renovar cada cinc anys. Les persones sense permís poden accedir a un permís de residència després de tres anys si demostren “arrelament”, és a dir, incorporació al mercat laboral sense permís de treball. Aquesta legislació kafkiana i contradictòria fa que es puguin donar situacions d’ “irregularitat sobrevinguda” quan la persona migrant es queda sense feina.
O una altre cas: treballar sense contracte i sense cotitzar i no poder demostrar que s’ha estat treballant per renovar els permisos. La gent que tenim DNI no som conscient del malson administratiu que suposen les complexitats de les normes d’estrangeria.
La necessitat de feina per a no ser definit per l’administració com a “irregular” els exposa a feines més precàries i perilloses, o directament informals. En el cas de les dones, molts cops és en el camp de les cures.
Situant-nos ara en el món post-pandèmia. S’ha acabat l’estat d’alarma, i amb certes precaucions, es pot sortir al carrer. Les persones sense nacionalitat formal espanyola i que treballaven en l’economia submergida es trobaran probablement en situacions d’ “irregularitat sobrevinguda”.
Què passarà quan tots els residents extracomunitaris no puguin renovar els seus permisos perquè s’han quedat sense feina o sense ingressos? Ara mateix, els Centres d’Internament d’Estrangers són buits, però, es tornaran a omplir?
L’expulsió de la població excedentària
A la darrera crisi, va baixar la població penitenciària i alhora Espanya es va convertir en un dels estats que més expulsions realitzava a la Unió Europea. A pesar de la multitud de teories que preconitzaven un augment disparat de la delinqüència amb la crisi, fent un nexe causal entre la desigualtat i criminalitat, la taxa de població penitenciaria va començar a disminuir a partir de l’any 2010. La situació de les presons espanyoles era paradoxal: s’augmenten les penes però l’austeritat requereix una limitació dels costos penitenciaris (Ballester, 2016).
És aquí on apareix una vella estratègia per a tractar amb aquella població que el capitalisme considera innecessària: l’expulsió com a back-door strategy. La Circular 1/2011 ja apuntava el mètode. Després d’assenyalar que al 2011 la quantitat d’estrangers a les presons s’apropava al 45% i que era de les més altes d’Europa, el text afirma amb total transparència quin és l’estratègia general amb les persones migrants, veient com s’uneix les materials penals i el dret d’estrangeria.
Les successives reformes de la legislació d’estrangeria i en matèria penal, i en concret l’última modificació del Codi Penal, aposten clarament per les polítiques de retorn als països d’origen i/o residència de les persones estrangeres que hagin comès algun delicte i, en especial, de totes aquelles que no tenen regularitzada la seva situació administrativa a Espanya.
Tornem al 2020.
Què passarà quan el control no sigui contra la gent que es salta les prohibicions de l’estat d’alarma sinó que es facin controls sobre qui té permís de residència i qui no? Pot haver-hi una augment significatiu de les expulsions de tots aquells que es quedin en irregularitat sobrevinguda? Tota la maquinària de l’expulsió massiva es pot posar en marxa. Una sortida autoritària de la crisi, on el protagonisme estaria en mans de les forces policials. És indiferent qui governi si no es pensen reformes que frenin la violència institucional que pateixen les persones migrants.
L’augment del control social, de la vigilància i la disciplina, a través inclús de la geolocalització i el big data, suposa el risc que aquest control no sigui igual per a tots. Aquells que no són ciutadans nacionals, sinó que cauen en aquelles estranyes formes administratives de ciutadania incompleta, corren el risc de ser marginats, criminalitzats i expulsats.
Recordem com va acabar la famosa crisi de seguretat a Barcelona l’estiu passat. Es va organitzar un operatiu conjunt de Mossos, Guàrdia Urbana i Policia Nacional per a expulsar els qui no tenien permís de residència. El Sistema Penal va deduir després d’un polèmic estiu que la solució més eficient era l’expulsió. La forta col·laboració entre els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional va continuar aquell mateix octubre, amb operatius antiavalots per a reprimir les protestes que es van iniciar el 14 d’Octubre contra la sentència del Procés.
Els liberals, en general, relacionen el racisme amb el «populisme», amb una visió del poble com una massa irracional i plena d’odi contra les minories. Però, seguint a Rancière, és el racisme el que té relació directa amb la intersecció entre les estructures estatals i les lògiques capitalistes globals.
(…) agrada pensar que aquestes mesures són una avergonyida concessió que els nostres governs fan a l’extrema dreta «populista», amb fins «electorals». Però cap d’aquestes mesures fou adoptada sota la pressió de moviments de masses; més bé, formen part d’una estratègia pròpia de l’estat, pròpia de l’equilibri que els nostres estats treballen per a mantenir la lliure circulació de capitals i els obstacles a la lliure circulació de poblacions. De fet, són mesures el propòsit essencial de les quals és fer que part dels drets de la població com a treballadors o ciutadans siguin precaris, constituint una població de treballadors que pot ser enviada a casa en qualsevol moment (Rancière, 2017).
El Poble, des d’una visió democràtica, és divers i inclou a les persones migrants.
Regularització i Drets Universals
Hauríem d’evitar caure en les mateixes situacions que a la darrera crisi. Al mateix temps que milers de joves amb estudis universitaris marxaven cap a la resta d’europa, l’estat expulsava a una població que sota una lògica biopolítica considerava com a fóra del Nosaltres.
Hi ha dos assumptes urgents:
- És necessària una regularització massiva: s’han de simplificar els processos i rebaixar els requisits per accedir al permís de residència permanent. Tenim l’exemple dels primers passos que ha dut a terme Portugal.
- Una Renda Bàsica (que tant de bo fos incondicional i universal, però sembla que l’Ingrés Mínim Vital que prepara el Govern de Pedro Sánchez serà molt més modesta i probablement insuficient) ha d’arribar a tots. Una Renda Bàsica només per els de casa, això seria un desastre. Deixaria a la intempèrie als sectors més vulnerables de la societat.
La solució a la desigualtat social que ja està generant la crisi provocada per la pandèmia ha de venir de les polítiques de benestar social. En cas contrari, tornarem als vells esquemes: criminalització de la pobresa i expulsions d’immigrants.
Les polítiques neoliberals van acompanyades sempre del puny de ferro de la repressió penal. El desmantellament de l’estat del benestar suposa que la única gestió possible sobre la població marginada és la penal: castigar als pobres. I el càstig pot ser la presó o l’expulsió (Wacquant, 2009).
Les institucions i la societat civil han d’afrontar la situació d’aquestes persones amb una perspectiva basada en el respecte als Drets Humans i una visió ampla i no excloent de qui forma part del nostre Poble. S’han de fer les reformes necessàries i simplificar els processos per accedir a la ciutadania plena i als drets socials.
La por al discurs de l’ultradreta no pot ser una excusa.
Bibliografia
Foucault, M. (2000). Clase del 17 de marzo de 1976. Defender la sociedad, 217-238.
Ballester, M. (2016). El flujo penitenciario español. Crítica Penal y Poder, (10).
Rancière, J. (2017). Attacks on populism seek to enshrine the idea that there is no alternative. Recurs electrònic. Disponible en: https://www.versobooks.com/blogs/3193-attacks-on-populism-seek-to-enshrine-the-idea-that-there-is-no-alternative
Wacquant, L. (2010). Castigar a los pobres. El gobierno neoliberal de la inseguridad social. Barcelona: Gedisa.
