(Imatge de @Alecmolon_YT vía Twitter)
Per Juan Carlos Solórzano
No tenia pensat escriure sobre aquest tema. De fet ni quan va esclatar la polèmica ni els dies posteriors tot i que hi era al directe, que si no recordo malament va arribar fins a les 10 hores, en el que Rubius en un ambient tranquil i amb un parell de cerveses deixava caure que s’aniria a viure a Andorra. Després d’això el debat ha estat en programes online com Yo, Interneto fins a mitjans tradicionals com TV3. Els motius són coneguts, però resumint: la seva família se n’ha anat a Noruega i la major part dels seus amics ha marxat a Andorra. I els diners són un afegit, però si fos la seva única motivació se n’hagués anat fa 10 anys.
Aprofitaré el comunicat escrit del Rubius del divendres 29 de gener per tractar diferents qüestions que han marcat la polèmica, però també assenyalar d’altres que van més enllà.
En aquest comunicat Rubius exposa les raons per les quals se’n va i dedica un parell de paràgrafs contra la premsa. Els acusa d’utilitzar clickbait, falta de contrast i fonts. Els mitjans han focalitzat la qüestió de la responsabilitat de l’evasió fiscal en els youtubers/streamers i anomenats com «criminals», concretament al mateix Rubius. En la seva opinió és perquè fa temps que els mitjans de comunicació tenen enveja dels creadors de contingut d’internet. Ja que aquests han demostrat que poden generar més repercussió i poden ser més influents amb menys pressupost (i des de la seva habitació).
És cert que molts mitjans han enfocat la problemàtica com si fos alguna cosa pròpia i exclusiva dels youtubers/streamers però ni molt menys és novetat. La qüestió principal de què se’n vagin a Andorra ressucita un debat que existeix des de fa temps. Perquè els «nou rics» s’assemblen bastant als «vells rics». Hem vist com esportistes, polítics, empresaris i altres figures públiques han repetit aquesta «fórmula».
Molts d’aquests rics també fan donacions per netejar la seva imatge pública malgrat que tributin en altre país. Això també ho hem vist a aquests «nous rics». Compte, amb això no vull dir que estigui en contra de les donacions, però es recaptaria molt més si aquestes persones tributaran a Espanya. Una demostració d’això que comentem és anar als informes dels tècnics d’Hisenda en el que assenyalen que hi ha 91.600 milions en frau fiscal anual. Altres dades es poden extreure de l’informe d’Oxfam Intermon que reflecteix com companyies de l’Ibex35 tenien l’any 2018 unes 805 filials a paradisos fiscals i a més a més uns 13000 milions de desviaments de beneficis empresarials que corresponen a unes pèrdues fiscals a Espanya de 3.250 milions d’euros. Com he dit, no és una cosa nova.
Potser, possar el focus a persones com Rubius ve por un matís rellevant que l’Ibai Llanos va dir al seu directe de Twitch. Explicava que a diferència d’altres figures públiques, els streamers i youtubers tenien una major proximitat i interacció diària amb el seu públic, tan menor com majors d’edat, això implica una gran responsabilitat.
Per això entenc la reacció de l’inspector de l’Agència Tributària que cita el Rubius. L’inspector és sorprèn de l’actitud del molts youtubers que parlen obertament d’anar-se’n a Andorra per pagar menys impostos. Aquest tipus de missatges xoquen amb actituds que anteriorment eren més dissimulades, perquè encara que en alguns casos fos legal (i altres que no) era una cosa reprotxable socialment. Ara sembla que és motiu d’orgull o alguna cosa per estar content. Ara bé, estic d’acord en el fet que tant si és dissimulat o no, sigui per motius de negocis o entrenament d’altura (com afirmen molts esportistes) deuen ser investigats per evitar irregularitats i que la «picaresca» no guanyi sempre.
Una altra cosa que em va cridar l’atenció, com destaca el Rubius, és com els seus seguidors van celebrar que anés a viure a Andorra. De fet, en anteriors ocasions li han preguntat (insistentment) els seus propis seguidors «¿Per què no te’n vas a Andorra?» i diverses vegades ha evitat una resposta fins ara. Dic això perquè em sorprèn que entre molta gent que mira i consumeix el seu contingut (i d’altres) existeix la idea de la bona vida i el seu punt màxim és que el seu youtuber o streamers favorit visqui en Andorra. Però això tampoc és casual, aquesta imatge ha sigut també promoguda per diversos creadors de contingut online (com meme o no) de què en Andorra guanyen més diners i poden tenir una vida més luxosa: que si lambos, que si mansions… Això també ho vinculo a una de les raons per les quals se’n va. Després aniré a la qüestió dels impostos, però aquesta també em sembla interessant analitzar.
Per Rubius el factor determinant de la seva decisió han sigut els seus amics i companys de plataformes diferents com Twitch, Facebook Gaming o Youtube que hi viuen o volen viure allà. Em crida l’atenció aquesta visió d’Andorra com una utopia. Veure això com un objectiu a la vida, un país fet per ells, que poden fer una comunitat allunyada i emancipada de la resta de la societat. Lluny de tots el problemes socials, polítics, fiscals i en definitiva desconnectar de la realitat quotidiana. Aquesta resposta individual només se la poden permetre uns pocs privilegiats i lamentablement amb conseqüències negatives per la resta.
TheGreft responen al tweet de Rubius, on publicava aquesta resposta. Deia el següent: «Nuestra libertad les duele demasiado». Això demostra indirectament una cosa que hem comentat. Efectivament «la seva llibertat» té efectes negatius. M’explico, les persones que se’n van a un altre país a pagar menys impostos perquè ocupen els trams més alts d’IRPF i que tant en un lloc com un altre tindran les seves necessitats bàsiques cobertes ja té una llibertat d’elecció superior a la resta. Un exemple: un treballador que es queda sense treball té la possibilitat d’anar-se’n a un altre país per buscar treball o quedar-se aquí a l’atur amb el risc que per culpa de la falta d’ingressos es quedi sense les necessitats bàsiques com menjar, beure, aigua, llum, habitatge… Per tant, existeix una llibertat desigual perquè el treballador no té la mateixa llibertat de desplaçar-se. Els diners permeten tenir drets que no tenen la majoria de ciutadans. Però és tenen altres efectes negatiu. El problema és quan aquesta gent decideixen marxar o troben eines per poder pagar menys/no pagar. I en conseqüència al final ho acaben pagant els mateixos i mateixes de sempre.
De seguir amb aquesta tendència, que porten fent les empreses molt temps, el finançament dependrà exclusivament de les rendes baixes i mitges. En canvi les més altes cada cop evitaran com puguin la seva responsabilitat argumentant «la seva llibertat». Aquesta mateixa llibertat d’elecció que deixa a la resta sense. Perquè ells poden trobar formes d’evitar pagar impostos, i això per tant suposa menys ingressos a les arques públiques per a mantenir prestacions i serveis públics que beneficien a la majoria de la societat. Perquè pagant menys no milloraran, de fet s’ha demostrat en aquest context que fa falta molt més. Però d’això parlaré més endavant.
Tornant al comunicat, Rubius parla dels impostos com una condició necessària per aportar al país on resideixes i que per la seva part està content d’haver pagat impostos durant 10 anys. No obstant això explica que Hisenda l’ha tingut en el punt de mira des de fa temps amb inspeccions fiscals, buscant comptes ocultes a Europa o EEUU i el tracte rebut arran de la polèmica aquestes setmanes per part dels tècnics d’Hisenda amb les seves declaracions. Afegeix una crítica entre la relació Estat i ciutadania. Justifica que en cas que l’Estat no compleixi el seu compromís atorgant serveis o prosperitat, el ciutadà pot prendre la decisió d’anar-se’n (dintre de la legalitat).
Començaré pel final. Tinc la sensació que es parla de l’Estat com una lògica de consumidor/producte. És a dir, pagar per una cosa a canvi i si no te la dona, tu pots decidir «lliurement» anar-te’n i desprendre’t del tot. Aquesta és una visió bastant reduïda del que fa l’Estat. L’Estat no és només un proveïdor de serveis. Serveix també com garantia i seguretat de moltes necessitats bàsiques de la societat en el seu conjunt (no de tu com a consumidor individual) com poden ser anar a l’hospital o tenir una educació pública. De fet molts autors i autores hi han reivindica’t altres funcions com la innovació. Per exemple, l’economista Mazzucato reivindica el paper de l’Estat Emprenedor, il·lustrant amb el Iphone com a prova que molts dels seus components han sigut desenvolupats gràcies a inversions públiques. Un altre exemple ho posa Roy Cobby a Twitter, explica com Amazon ha crescut ràpidament aprofitant els serveis de correus públic nord-americà. Però a més d’això, hi ha una altra funció important que té a veure amb el desenvolupament del «progrés i prosperitat» que es menciona al seu comunicat, concretament, el de la redistribució de la riquesa que entre altres formes és aconsegueix mitjançant impostos progressius.
Al comunicat, Rubius fa esment de les constants investigacions que li han fet. Crec que el problema és que es fan poques investigacions a les persones amb major nivell adquisitiu. I això es pot evidenciar amb el fet que a Espanya (35,4%) sigui per sota de la mitjana de la UE (40,3%) en pressió fiscal prenent dades de 2018. En tot cas, l’objectiu és que hi hagi més investigacions en especial a la gent que té la possibilitat de fer trampes i enriquir-se sense pagar el que correspon. Com s’ha vist en casos recents. Per exemple, Shakira va fingir residir en les Bahamas fins a 2014, però l’Agència Tributària va descobrir que vivia en Espanya des de 2011.
Rubius no ha fet menció d’això, però en diferents sectors que el defensen es parla del concepte «esforç fiscal». Com bé ha dit el sociòleg César Rendueles a Twitter «la noción de esfuerzo fiscal aplicada a un país es terraplanismo económico». L’índex d’esforç fiscal té sentit aplicat a l’individu, és a dir, si guanyes més i pagues més impostos és un sacrifici menor que si guanyes pocs diners. Curiosament la gent que defensa aquest concepte després no està tan a favor d’impostos més progressius… Els problemes d’aquest índex aplicat a un país és que ignora la distribució de la renda i el repartiment de càrrega fiscal. Però el principal és que els seus resultats no diuen molt, la relació entre la pressió fiscal i la renda per càpita dóna un resulta que és: menor renda comporta més esforç i al revés a la inversa. I com diu l’article de Ricardo Rodríguez (2020) “estaremos sugiriendo siempre que a mayor pobreza de un país menores han de ser sus ingresos fiscales y más reducido su sector público”. És a dir, que els que tinguin menys siguin tenint menys.
Un argument més en el comunicat tracta la qüestió de la legalitat. En efecte, no està fent res il·legal. Això no vol dir que hagi de ser exempt de crítiques. Tampoc que les seves accions siguin motiu de debat social perquè realment té implicacions polítiques (i no em refereixo a partidistes). Com s’ha dit anteriorment, generen més repercussió que altres persones amb un nivell similar de vida. Gràcies a això s’hi ha originat aquest debat que ha marcat fins i tot l’agenda política. Encara que… les lleis són inamovibles i mai canvien? I no és des del debat públic i noves demandes socials on poden sorgir noves lleis? Un exemple sobre legalitat i condemna social és el cas de l’exministre Soria. Arran dels Papeles de Panamá l’exministre Soria va dimitir per mentir i estar darrere d’una societat que operava en un paradís fiscal. Però el primer va decantar la balança i aquesta era una qüestió ètica i moral que danyava tant la seva imatge com la del PP.
Això ha provocat un debat social i mediàtic important. De fet ja han començat a sorgir esmenes en el Congrés dels Diputats per tornar a considerar Andorra un paradís fiscal. Però tot aquest cas dels youtubers i streamers només és una conseqüència de diversos problemes estructurals del país. Problemes que requereixen respostes polítiques. S’han vist moltes propostes al llarg d’aquests dies. Una d’elles és augmentar la pressió fiscal com a mínim fins a la mitjana de la UE i així donar eines als inspectors fiscals perquè puguin fer el seu treball. També poder reduir els 183 dies (pràcticament mig any) que si sobrepasses aquests límits de temps, s’ha de pagar impostos aquí, ja que perds la teva condició de resident fiscal a l’estranger. D’altra banda, està la proposta d’ampliar els trams com que actualment una persona que guanya de 60.000 a 300.000 (es un mateix tram) paguen els mateixos impostos. Així, es podria augmentar els impostos a qui realment té més ingressos.
Per a concloure, no tinc cap intenció de convèncer al Rubius ni res per l’estil. Més bé, valorar tot això que està deixant de banda i analitzar les conseqüències ha tingut el fet que marxi a Andorra. Rubius no és el primer ni tampoc el pitjor neoliberal que ens hem trobat, però sí que amb tot aquest renou s’ha aprofitat per enviar missatges contra lo públic. Cosa que fa uns mesos en ple confinament i d’aplaudiment diari cap als sanitaris no s’atrevien molt. Per últim, vull mencionar un dels vídeos en castellà amb més likes de la història de Youtube. El vídeo és una recopilació de memes virals de tot l’any amb la participació de molts i moltes youtubers, aquest vídeo és el Rewind Hispano 2020. Cap a la meitat d’aquest vídeo, és dedica un moment de serietat per enviar el missatge de «los verdaderos héroes de este año, los sanitarios». La gran majoria de youtubers van fer una reacció a aquest vídeo amb elogis, aplaudiments o reconeixement la importància del treball dels sanitaris. Però lamento dir que no són herois ni persones amb habilitats sobrehumanes. Són treballadors i treballadores (majoritàriament públics) que necessiten major finançament i millors condicions laborals per poder fer millor el seu treball. Encara amb més raó en un context com el que estem, en plena tercera onada. Una de les formes per poder fer això, és contribuir mitjançant impostos. Com s’ha vist durant la pandèmia, encara fa falta molt més.
Referències
Rodriguez, Ricardo (2020) El uso falaz del esfuerzo fiscal. Eldiario.es. Disponible en https://www.eldiario.es/opinion/zona-critica/presion-fiscal-esfuerzo_129_6035085.html (revisat el 30 de gener de 2021).
