Ressenya de Francesc Layret. «Catalunya i sa tradició republicana»

El centenari de l’assassinat de Layret ens ha sorprès amb la publicació d’una biografia mestra que supera àmpliament l’anterior publicada el 1971 per Joaquim Ferrer. Segurament aquest motiu explica, per un cantó, la bona acollida que ha tingut el llibre de l’editorial de Tigre de Paper no sols entre el públic lector sinó també entre les diferents sensibilitats d’esquerres.

Una bona prova n’és la quantitat de ressenyes de renom que ha merescut la producció de Vida Aragonès. Però sospito que hi ha, almenys, un segon motiu per a que Layret ens cridi tant l’atenció.

La situació de crisi aguda d’un règim, sent crisi d’Estat també, sostinguda en la manca d’alternatives de règim, i d’Estat, i de forces que les propulsin fa que aquells qui justament es trobaven en la tasca constructora d’aquestes alternatives ens resultin tan llaminers, en termes polítics i intel·lectuals.

Layret, advocat laboralista i pal de paller de tres tradicions diferents però interconnectades; el republicanisme, el catalanisme i el socialisme, representa un “revolucionari d’ordre”[i] que fa de punt de trobada, com diu Vidal Aragonés.

En aquest sentit, alhora, però Layret genera un efecte calidoscòpic, de múltiples imatges projectades en ell, segurament agreujat per les distintes tradicions polítiques que l’han reivindicat de manera escapçada o sols exaltant-ne algun perfil. De fet, sobretot en algunes de les reivindicacions fetes als 70 i 80 provinents del marxisme historiogràfic quadriculat se l’arribaria a tractar de petit burgés pel seu republicanisme[ii].

Postura respecte a la qual podem observar que, si l’obra d’Antoni Domènech serveix per a reactivar el caràcter revolucionari de la tradició republicana, l’obra de Vidal Aragonés reactiva a un dels hereus més fidels del republicanisme revolucionari ibèric encapçalat en el projecte històric i estratègic de Pi i Margall.

Per això, vers la reivindicació de, per exemple, Joan Comorera que el reivindica ja en els anys 30 únicament com a socialista[iii] sembla molt més exacta la descripció feta per Àngel Samblancat:

“El nacionalisme de Layret era una mica tolstoià, una mica cristià i molt republicà […] Tenia alguna cosa d’aquell irlandès extraordinari que es diu De Valera o d’aquell cubà líric que tenia per nom José Martí.”[iv]

En el nostre cas, l’existència al llarg dels anys vint i trenta d’una generació de republicans revolucionaris de l’alçada de Layret, Maurín, Companys, Nin, Macià, Pestaña o Peiró que beuen tots de la tradició pimargalliana s’explica pel programa de radical ruptura de l’Estat que preconitzà Pi. Així, la seva teoria federal, concretada en el pacte en llibertat entre subjectes sobirans, és més aviat una original formulació de l’autodeterminació i del dret de separació en ares d’aconseguir el poder popular i la democràcia directa. D’aquí que el Partit Republicà Democràtic Federal i el programa polític de 1894 esdevindran el referent de totes les esquerres catalanes, des del món obrer, llibertari i sindicalista, a la pagesia rabassaire, fins als independentistes d’esquerres i els (con)federalistes revolucionaris i republicans.

Per això, d’entre les quatre propostes que es belluguen entre 1883-1899; el republicanisme federal, el carlisme, la provinent del Centre Català i la de la Unió Catalanista, sigui la primera la que aconsegueixi esdevenir la paret mestra d’un bloc nacional popular català com tractarà d’edificar Layret.

De la universitat a Torre Negra. Una tasca d’avantguarda

En una entrevista a La Trivial explicava Luciana Cadahia, teòrica republicana argentina, que la tasca d’avantguarda consisteix “no en el que va davant sinó, (…), en el que va creant centres en d’altres llocs, per aquesta capacitat de reinventar el passat i treballar-lo d’una altra manera.”[v]

Així, la trajectòria constructora de Layret des de la seva militància estudiantil a l’Associació Escolar Republicana, fins a la creació d’espais republicans com el Bloc Republicà Autonomista, el Partit Republicà Català o la fundació del sindicat masover que era la Unió de Rabassaires, obeeix aquesta reinvenció del moviment republicà català.

Hi ha, doncs, una constant observable en el llibre d’Aragonés quan veiem a Layret fundant amb Lluís Companys el 1900 l’Associació Escolar Republicana com a aposta estudiantil pimargalliana que havia de conjugar en una mateixa forma republicanisme i obrerisme[vi].

Tal com veurem en la proposta, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, de constituir una Assemblea de Classes Populars Catalanes que respecte l’Assemblea de Parlamentaris, encapçalada per la Lliga de Cambó, bastís una autèntica replica a l’autoritarisme del règim el 1917[vii]. Tasca de ferrer per a forjar la unitat entre Seguí i Macià, entre el sindicalisme popular de la CNT i el nacionalisme d’esquerres de la menestralia.

Aquesta voluntat d’intersecció en un motlle de nova fornada serà clarament perceptible en dues iniciatives concretes de Layret. Per un cantó, amb el disseny del Pressupost Extraordinari de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1908 amb tal d’emprar un superàvit de dos milions de pessetes de l’època per a construir un nou sistema de clavegueram públic, mercats municipals, escoles d’infància i de vellesa. Paradigma, en definitiva, d’un altre model de ciutat i d’un altre model d’ensenyament; aquest darrer, de concepció pública i gratuïta i amb el català com a llengua escolar vehicular. Aconseguint, i tot, els suports de l’esquerra madrilenya, en especial, de Pablo Iglesias però també del conjunt del municipalisme català i valencià; Girona, Figueres, Blanes, Igualada, Terrassa, Sabadell i València, recolzaran públicament aquest Pressupost Extraordinari.[viii]

L’altre iniciativa que aclarirà el model nacional de Layret consistirà en la seva intervenció en el Congrés Universitari Català del 7 al 14 d’abril de 1918 en el que presentarà la “Catalanitat de la Universitat”. Una ponència política on ampliarà a l’àmbit de l’educació superior allò defensat en l’àmbit de l’educació infantil.

L’empenta de Layret per la construcció d’espais republicans es veurà també en la seva militància política. Per exemple, quan com a militant de la Unió Federal Nacionalista Republicana en redacti, junt amb Albert Bastardas, les bases fundacionals. Publicades a «El Poble Català» el 4 d’abril de 1910 escriurà:

“L’Unió se proposa treballar pel reconeixement de la nacionalitat catalana ab tot el contingut de poders constitucionals que atribuïa en Pi y Margall a l’Estat regional en lo polític, en lo econòmic y en lo administratiu”[ix]

“L’Unió Federal, continuant l’obra social den Pi y Margall, incorpora al seu credo el contingut d’aspiracions proletàries que hagin arribat a concretar-se en formules jurídiques, institucions publiques protectores dels treballadors, reforma de les lleis civils per l’humanisació del contracte de treball”[x]

Més endavant, en encapçalar la fundació del Bloc Republicà Autonomista (BRA), el 1915, amb Gabriel Alomar, Marcel·lí Domingo i Àngel Samblancat, Layret voldria estendre aquesta orientació cap a una aliança de les classes populars urbanes i rurals, és a dir, la pagesia i els treballadors industrials.

De fet, el manifest fundacional assenyalarà el rol protagònic que atribueix a la classe obrera, com a element plebeu principal, en una afirmació de la democràcia socialista internacional:

“entenem que tot partit d’esquerra deu basar-se fonamentalment en la classe obrera. Anirem a cercar els obrers del camp i de la ciutat (…). No perseguim la simple millora, sinó la transformació del vigent règim social, acceptant plenament les més radicals afirmacions de la democràcia socialista internacional.”[xi]

Però el protagonisme no sols s’assoleix amb la proclama del que es vol sinó empeltant el discurs amb la conquesta estructurada de victòries. I en aquest camí les classes plebees han de ser les primeres en la defensa de totes les llibertats que aferrin avenços per als seus propis interessos però també per als interessos progressius d’altres capes socials.

D’aquí que, en Layret, fent d’assessor de Marcel·lí Domingo, aleshores diputat al Congrés pel BRA, li demani que presenti un decret d’amnistia per als presos polítics republicans i sindicalistes amb una defensa ideològica del confederalisme polític i el dret a la lliure separació en el més pur estil de Pi i Margall[xii]. Així ho explica Vidal Aragonés en esmentar una carta inèdita de Layret enviada a Domingo el 25 de maig de 1916, el contingut de la qual cito gràcies a la tramesa d’aquesta. Aquest consell, o assessorament, consistiria doncs en:

“deixar clar la part doctrinal: o sigui l’existència de la personalitat de Catalunya com un poble diferent de la resta d’Espanya. Amb els caràcters de nació i per tant l’existència d’un problema [de la] nacionalitat catalana i que la solució consisteix en el reconeixement de l’autonomia política, econòmica i administrativa de Catalunya amb l’existència d’un Parlament Català, que legisli inclús en les qüestions religioses, socials i d’ensenyança, d’un poder executiu català i d’un poder judicial català. (…). Si no recordo mal existeix un projecte en el que conten totes aquelles atribucions: el projecte de constitució federal de 1873 (…) pot treure la conclusió de que Catalunya sap que no pot lograr les seves aspiracions amb la monarquia i per lo tant que tots els que la defensen, si són lògics han de fer-se republicans. (…). Potser fins i tot si vostè ho creu convenient podria fer la declaració de que sent lliure d’expressió de totes les idees també ho haurà de ser-ho la separatista. (…). Acorda l’Assemblea demanar-li que gestioni un ample decret d’amnistia per tots aquells que pateixen persecució per delictes polítics o socials, i pels pròfugs i desertors.”[xiii]

Més endavant, en llaurar un nou espai amb el nom de Partit Republicà Català, Layret buscarà de nou que “Catalunya manifesti sa tradició republicana”. Tal com dirà en el manifest de presentació del partit, “Als republicans de Catalunya”, signat el 1916 amb Alomar, Bastardas i Domingo.

Partit inaugurat definitivament el 1917, l’any de la revolució russa i de la crisi de l’Estat, Layret s’ocuparà, com a sospitós habitual i recurrent, de les ponències polítiques i estratègiques del nou espai; adaptant el programa polític de Pi i Margall de 1894 als temps revolucionaris de 1917 i als reclams socials d’aleshores. Titulada «Contingut doctrinal de les forces republicanes de Catalunya»[xiv] avaluarà la involució autoritària d’un règim d’excepció en si mateix, nascut amb un cop d’Estat contra la Primera República, que s’ha anat agreujant escampant el desordre tant a casa com al Marroc amb aventures militars que susciten l’oposició aferrissada de totes les forces populars i republicanes.

Justament, aquesta radicalització repressiva del règim s’anirà agreujant fins al punt que; deturar la repressió i posar en qüestió el caràcter delictiu de les penes que imputa el règim farà que les campanyes per l’amnistia, com la del novembre de 1917, prenguin un to polític completament central. Layret, amb la seva lucidesa habitual, endegarà una enorme campanya per l’amnistia des del Partit Republicà Català, i el seu diari «La Lucha», aconseguint la confluència del conjunt de les esquerres catalanes i de les forces sindicals populars en una reivindicació comuna.

Valdria afegir que, possiblement, una de les sembres més exitoses i determinants de Layret sigui la fundació de la Unió de Rabassaires, com explica Aragonés:

“La importància d’aquesta organització és enorme i diversa. Per una banda, valorem el que significava l’organització dels rabassaires en termes socials, i, per l’altra, també la naturalesa sociopolítica de l’organització, que sens dubte va provocar el creixement del republicanisme en l’àmbit català.”[xv]

No és poca cosa la creació d’un sindicat agrari representatiu de les classes populars de les viles de mida mitjana i petita amb uns greuges socials ben diferents dels de la Barcelona industrial. La organització sindical del rerepaís és una de les tasques més extraordinàries del republicanisme català en la mesura que aconseguirà establir una aliança efectiva i pràctica entre la masia i la fàbrica, la vila petita i la gran ciutat.

La fundació de la Unió de Rabassaires que va tindre lloc el 1919, justament, a Sant Cugat del Vallès en un èpic míting de Companys i Layret a la plaça de Quatre Cantons[xvi]. La defensa jurídica d’un rabassaire, del mas de Torre Negra, amenaçat de desnonament acabarà amb un èxit que catapultarà aquesta organització i animarà als rabassaires a organitzar-se per a aturar els desnonaments agraris i regular els lloguers desproporcionats imposats pels propietaris agrícoles.

La estima dels rabassaires de Sant Cugat per Layret, com documenta el nostre historiador municipal José Fernando Mota Muñoz, arribarà fins al punt de canviar el nom d’un dels carrers més importants de la ciutat, avui carrer santa maria, pel de l’advocat que els havia defensat.

El dret consuetudinari popular. De la «Neue Rheinische Zeitung» als furs

Tota l’escola historiogràfica que va de Christopher Hill i E. P. Thompson a George Rudé i Rodney Hilton troba una important síntesi en el llibre de «Calibán y la bruja» de Silvia Federici (Traficantes de Sueños, 2004) en sostenir la continuïtat de les lluites populars de la baixa edat mitjana amb les de les primerenques etapes industrials. De retruc, el que afirma Federici, i tota l’escola esmentada, és el caràcter anticapitalista de les lluites antifeudals vers el menyspreu de cert marxisme quadriculat.

Una tesi gens aliena, per cert, al mateix Marx que en opinar, de primer, sobre els debats de la Dieta renana, com dirà després dels moviments juntistes ibèrics, de les mateixes lluites socials irlandeses o de la potencialitat socialista del mir rus, n’assenyalarà les conquestes jurídiques llegades per les lluites populars anteriors.

Marx, en la seva qualitat de periodista del diari republicano-democràtic renà, analitzarà políticament la contrarevolució jurídica d’un parlament, cooptat per nobles i propietaris, que busca endegar un nou dret senyorial per a desmantellar la legislació foral igualitària provinent de l’antic dret germànic:

“Reivindiquem per a la pobresa el dret consuetudinari, un dret consuetudinari que no és local sinó que pertany als pobres de tots els països. Anem encara més enllà i afirmem que el dret consuetudinari, per la seva naturalesa tan sols pot ser el dret d’aquesta massa inferior, desposseïda i elemental.”[xvii]

I és que, front al dret senyorial, el dret consuetudinari dels pobres havia atribuït a la propietat un caràcter fluctuant, explica Marx, que oscil·lava entre la propietat privada i la pública.

Aquesta propietat oscil·lant establia un ús, i uns drets, comunals de pràctiques agrícoles com l’espigueig, la recollida de les restes sobreres de la collita o la recollida de llenya, sigui de boscos privats o no. És per aquest motiu que Marx dirà encara més clarament:

“En aquests costums de la classe pobre viu doncs un sentit jurídic instintiu, l’arrel del qual es positiva i legítima i la forma del dret consuetudinari és adequada en la mesura que l’existència de la pròpia classe pobre és fins ara un mer costum de la societat civil que encara no ha trobat un lloc adequat dins de l’estructuració conscient de l’Estat.”[xviii]

De forma coincident, Álvaro García Linera recuperava aquesta dimensió foral de Marx en esmentar les seves darreres cartes a la populista revolucionària russa, Vera Zasúlich, en les que planteja la superació del capitalisme no mitjançant el desenvolupament del capitalisme industrial sinó amb “el retorn de les societats modernes al tipus arcaic de propietat comuna, a una forma superior d’un tipus social arcaic”[xix]. S’endevina fàcilment el perquè de l’interès de l’intel·lectual bolivià tenint en compte la destacada existència de béns i propietats comunals en les poblacions camperoles, aimares i quítxues.

Discussió que no és gens aliena a aquells països ibèrics que han conservat alguns aspectes del dret consuetudinari, ja sia en el foralisme basco-navarrès o en codis civils com el català, gràcies al qual s’ha pogut establir la reforma dels lloguers urbans, com al 1932 la dels lloguers agraris. Restes d’una geografia jurídica que, com descriu Iñaki Gil de San Vicente, conformava un sistema de Dret Pirenaic: “un Dret que esguardava, al menys, Euskal Herria, Catalunya, Aran i Andorra, pobles i cultures que tenien en comú una certa «igualtat material»[xx].

Layret tenia ben present aquesta potencialitat anticapitalista del Dret Civil llegat per la tradició consuetudinària popular. Per aquest motiu, intervingué en el Congrés el 27 d’abril de 1920 per a critica una sèntencia del Tribunal Suprem que comportava la subsumpció del dret civil català al codi civil espanyol. Evidentment, en Layret el codi civil català era important en la mesura que codificava conquestes socials i recollia una sobirania legislativa que atorgava al poble de Catalunya i a les seves institucions democràtiques la facultat legisladora de manera que:

“la llei sigui, com creiem nosaltres, una obra que impliqui la reforma de les institucions jurídiques, cal que sigui en aquest sentit, una obra de reflexió. Aquesta reflexió ha de néixer del mateix poble que la dicti, i per això, entenem que la reforma del Dret català ha de ser una cosa que competeixi únicament a la mateixa Catalunya.”[xxi]

Alhora, Layret afirmava el bo i millor de la tradició republicana en defensar la supremacia jurídica i legislativa per al parlament. Certament, lliure d’intromissions del Poder Judicial. És a dir, la sobirania dels poders electes per sufragi, revocables i controlables pels representats.

I val la pena afegir que, vers al centralisme jurídic estatal, Layret oposarà un confederalisme jurídic i popular que estableixi “la renovació del Dret civil especial de cada regió”[xxii] conscient que, en cada lloc, els hàbits consuetudinaris tenen les seves singularitats.

Ideari d’un socialista republicà democràtic

Sens dubte, un dels capítols més estimulants i positivament polèmic consisteix en la radiografia que fa Aragonès del pensament polític de Layret. Al llarg del llibre queda ben palesa una orientació ben similar a la que inspirà a James Connolly, fundador del Partit Socialista Republicà Irlandès, justament reconegut per Antoni Domènech a El eclipse de la fraternidad[xxiii]. Orientació que queda ben retratada en l’anàlisi que fa Murray Bookchin del republicanisme revolucionari ibèric en que aquest, com el francès expressa;

“les nocions d’un conflicte populista entre una forta minoria opressora i una massa dominada d’oprimits (…) En la consigna del «poble» (le peuple) s’incloïa un ampli grup de diversos estrats històricament antagònics, (…), que s’uniren com a conseqüència de la permanent opressió de monarques, aristòcrates, comerciants rics, financers i industrials.”[xxiv]

És a dir, es projectava un bloc de poder que constituïa en si mateix una àmplia i heterogènia coalició social unificada en un rebuig, sí, però també una adhesió “al socialisme ètic, populista i utòpic nascut amb la Revolució francesa”[xxv]. Ara bé, aquesta aliança del conjunt del poble menut contenia tota una estratègia de transformació política de l’Estat, d’anivellament social de l’esfera productiva i d’emancipació civil de tuteles domèstiques i patriarcals.

Layret, en assumir el pensament polític de Pi i Margall, no feia sinó reprendre el motlle català del republicanisme revolucionari i el confederalisme democràtic del mateix. El qual traspuava en la concepció integral que Layret tenia de la sobirania com a poder popular.

Així, en el debat estatutari de 1918 contraposarà als arguments de la Lliga un raonament socialista en favor de l’autogovern popular i d’un parlament republicà perquè “el Parlament català no seria tal Parlament, si la legislació d’aquest no afectava als interessos morals i materials dels catalans”.[xxvi]

Lògicament, aquesta perspectiva definia un municipalisme abrandat per tal d’apropar-se al màxim a una institucionalitat garant de la democràcia directa. Es tracta, de fet, d’una consciència de que les revolucions populars, com la Russa o la Francesa, consisteixen en traspassos de poder que modifiquen l’ordre social i l’Estat. En conseqüència, els problemes d’explotació laboral, agrària o nacional són, fonamentalment, problemes de llibertat per a Layret. I en aquest se solucionen amb un plantejament confederal que trenqui l’Estat centralista de la monarquia amb tal de conquerir els drets socials i les llibertats populars.

Però els moments de crisi són moments que oscil·len entre una dinàmica de tancament i una d’obertura. Per això, la tasca d’avantguarda feta per Layret, explicada més amunt, és una tasca per definir el match point del cantó del nou ordre. Situació estratègica de la que n’era ben conscient en dir:

“notem ara tots els mals que acompanyen sempre els períodes de transició, perquè l’antic ordre es desfà i les noves forces no tenen encara la capacitat necessària per a assumir exclusivament l’important paper que els hi pertoca.”[xxvii]

En definitiva, com he volgut mostrar al llarg d’aquesta ressenya la praxis de Layret hauria servit per a sublimar les antigues idees emancipadores en un estat adequat al seu temps i al seu poble. De tal manera que, com assenyala l’autor del llibre podem “no tan sols veure Francesc Layret com una figura del passat, sinó com un avançat al seu temps que ens ofereix les claus per a la lluita del present i la conquesta del futur.”[xxviii]

Conclusió que li reconegué una vasta majoria de gent del seu temps i que les majories socials decidiren homenatjar amb una espontània vaga general a Barcelona, Sabadell, Reus, Badalona, Vilanova i la Geltrú i Saragossa, en assabentar-se del seu assassinat ocorregut en un 30 de novembre de 1920.

Notes

[i] ARAGONÉS, Vidal. Francesc Layret. Vida, obra i pensament. Manresa: Tigre de Paper, 2020, p. 12.

[ii] BALCELLS, Albert. Historia Contemporánea de Cataluña. Barcelona: Edhasa, 1983, p. 215 i 216.

[iii] ARAGONÉS, op. cit., p. 17.

[iv] Ibídem, p. 65.

[v] PORTILLO, Albert; OLMO, Rodrigo. «Luciana Cadahia: “La vanguardia no es lo que va delante sino lo que va creando centros en otros lugares». [en línia] Madrid: La Trivial, 2019:

Luciana Cadahia: “La vanguardia no es lo que va delante sino lo que va creando centros en otros lugares”

[vi] ARAGONÉS, op. cit., p. 43-44.

[vii] Ibídem, p. 51.

[viii] ARAGONÉS, op. cit., p. 57-58.

[ix] Ibídem, p. 75.

[x] Ibídem, p. 76.

[xi] Ibídem, p.  79-80.

[xii] Ibídem, p. 81.

[xiii] LAYRET, Francesc. Carta a Marcel·lí Domingo. 25 de maig. Arxiu Marcel·lí Domingo, Parlament de Catalunya.

[xiv] En ARAGONÉS, op. cit., p. 83. Veure també quan Layret assumeix l’afirmació pimargalliana en el Manifest als electors del districte de Sabadell en presentar-se  a les eleccions de 1919 pel PRC, en ibídem, p. 133.

[xv] Ibídem, p. 109.

[xvi] Loc. Cit. En concret; MOTA MUÑOZ, José Fernando. La república, la guerra civil i el primer franquisme a Sant Cugat del Vallès (1931-1941). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011, p. 70-71, 96 i 149.

[xvii] MARX, Karl. «Los debates sobre la Ley acerca del Robo de Leña». A: MARX, Karl. Los debates de la Dieta Renana. Barcelona: Gedisa, 2007 [1842], p. 33.

[xviii] Ibídem, p. 39.

[xix] GARCÍA LINERA, Álvaro. «Marx y la visión multilineal de la historia». A: TORRES, Esteban (coord. general). Marx, 200 años: presente, pasado y futuro. Buenos Aires: CLACSO, 2020, pp. 59-76.

[xx] SAN VICENTE, Iñaki Gil de. «La ley del valor contra la comunidad». A: LORENZO ESPINOSA, Josemari; SAN VICENTE, Iñaki Gil de. Nacionalismo revolucionario: hermanos Etxebarrieta, Txikia, Argala. Euskal Herria: Boltxe Liburuak, 2018, p. 297-313.

[xxi] ARAGONÉS, op. cit., p. 111-112.

[xxii] Ibídem, p. 126.

[xxiii] DOMÈNECH, Antoni. El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Madrid: Akal, 2019 [2004], p. 219.

[xxiv] BOOKCHIN, Murray. Los anarquistes espanyoles. Los años heroicos (1868-1936). Barcelona: Grijalbo, 1980 [1977], p. 420.

[xxv] Ibídem, p. 421.

[xxvi] ARAGONÉS, op. cit., p. 154.

[xxvii] Ibídem, p. 211.

[xxviii] Ibídem, p. 306.

Deja un comentario