(Fotos per Frederic Sala)
Ricard Sunyol acaba de publicar Declaració d’invencions (Proa), el seu primer llibre de relats, el qual ha estat guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda 2021. D’aquí l’entrevista. La seva proposta estètica ve influenciada per una formació constant i ambiciosa a l’Escola Bloom, però tot i això, haver estudiat cinema durant els seus anys universitaris va ser el que realment el va introduir al món de la creació literària. L’autor sent un interès molt gran cap a les ficcions que empren discursos metaliteraris i, per aquesta raó, l’expressa en més d’un conte del seu recull. Des d’aquest punt de vista, adopta una posició divergent amb certes formes o estils de la literatura catalana d’avui; reflexiona sobre l’escriptura des de la pròpia escriptura, com de la ficció mentre que ficciona històries, però ho fa tenint clara l’obsessió que poden suposar les fronteres de la realitat.
La invenció s’ha d’entendre com a sinònim de relat. Apart, en el seu recull, cadascuna de les invencions pretén expressar algun tipus d’intenció. La declaració, per tant, ve presa de la frase feta “declaració d’intencions”. Aquestes invencions són tanmateix les intencions que incorpora el seu testimoni en la literatura actual. En efecte, ho fa furgant els marges de la veritat i la mentida vinculats a la producció de l’escriptura.
¿Per què titules el llibre Declaració d’invencions? Podria semblar que és tan sols el títol del volum perquè porta el títol d’un relat, però veient que tan al primer conte com a l’últim es fa referència al títol del llibre, sembla gairebé que primer vingui el títol del llibre i després el primer relat del recull.
En realitat el llibre s’havia de dir “Què és això que no té nom”, però me’l van fer canviar perquè no els hi acabava de funcionar. Declaració d’invencions és com es diu el primer conte, que funciona gairebé com a pròleg. No diria que és un pròleg, però sí que és un relat on s’explica una mica l’estil que vindrà després; una mica la poètica del recull. Com que aquest relat es deia “Declaració d’invencions”, parlant-ho amb l’editor, ara crec que el llibre no deixa de ser una declaració d’intencions de moltes coses: una declaració contra la convenció, una declaració a favor d’un tipus de literatura i no d’un altre etc. Això justifica la part de declaració. La part d’invencions, bé, perquè com ja has vist, evidentment, és un llibre absurd, molt imaginatiu, i a estones surrealista gairebé. Per mi quedava bé, quedava maco Declaració d’invencions.
¿Quins són el tipus de títols que t’agraden més pels libres de contes i què creus que t’ha fet decantar a tu per un tipus de títol com el del teu?
Sincerament t’ho diré: odio titular. És una cosa que no m’agrada gens i és una cosa que, o la faig molt de primeres pel tema del relat, o perquè és una primera intuïció, o si no, el poso molt després.
Podríem dir que els llibres de contes tenen tres tipus de títols. Un d’aquests és el títol que val per tot el llibre, que ve a ser un significat que englobi algun concepte; un altre que vindria a ser el títol d’un conte que encapçala el volum; o un altre tercer tipus de títol que et diu el número total de contes que hi ha al recull. Ho havies contemplat?
Cada títol té el seu món i et funciona més o menys, però sí que és veritat que quan el llibre s’havia de dir “Què és això que no té nom” jo tenia molt clar que havia de ser el títol de l’últim relat perquè era gairebé un acudit que volia fer, o una frase d’un diàleg que un personatge li diu a un altre. Tot i així, jo entre aquests tres tipus de títol que dius, em decanto per un títol que siguin algun dels títols d’un relat del recull.
¿Quines són les lectures més importants que has fet prèviament a l’escriptura dels relats?
Clarament, un autor que m’ha influenciat moltíssim des de la seva literatura i ell mateix com a professor i amic és l’Adrià Pujol Cruells, sense cap tipus de dubte. La feina que fa amb el llenguatge i el vocabulari és una cosa que m’ha inspirat molt i crec que jo m’insereixo en aquesta tradició. De fet, he tingut principalment influència de tres persones: l’Adrià, el Borja Bagunyà i el Sebastià Jovani. En el cas de l’Adrià és més per la seva obra, però en el cas del Borja i el Sebastià és per la seva feina com a professors i també una mica la tradició que es desprèn de cadascun d’ells. Llavors, amb el Borja, sobretot, el que he estat fent és llegir autors postmoderns nord-americans, o sigui: David Foster Wallace, John Barth, i Donald Barthelme. Després amb el Sebastià, per exemple, reflexionàvem molt sobre Witold Gombrowicz i Franz Kafka.
¿Hi ha algun llibre de contes que influenciï l’estructura del teu recopilatori?
No parteixo de cap influència concreta en quant a l’estructura i a l’ordre dels relats. Ara bé, sí que m’agraden els llibres de relats que tenen certs temes, o un cert estil, o potser un gest literari que impregna tota l’obra. Sí que és veritat que vaig escriure d’una forma molt impulsiva i gairebé intuïtiva. Per tant, cada relat era un món completament diferent, però quan vaig tenir el primer manuscrit, o bé quan ja en vaig tenir uns quants de contes, me’n vaig adonar que estructuralment hi ha tres moments importants al llibre. Un és el primer conte, la “Declaració d’invencions”, perquè hi faig l’exercici que ja et deia abans. Després al mig del llibre pràcticament, hi ha “Els crits eufòrics dels erudits” que també és un altre conte molt metaliterari on una veu narradora lluita contra la veu del seu propi cap i parlen sobre si la literatura ha de donar sentit a la realitat o tot lo contrari. I després hi ha aquest tercer grau, l’últim conte, que es diu “Què és això que no té nom”, on també una vegada més hi ha un estil clarament metaliterari on jugo amb com crec que hauria de ser un conte. Aquí hi van a parar diferents veus narratives: hi apareixen uns crítics, hi apareix la meva mare, hi aparec jo mateix fart d’escriure, hi apareix un jurat d’un suposat premi, hi apareix el lector… Llavors, a nivell estructural, amb aquests tres contes és una cosa a la que sí que vaig voler donar-li importància, és a dir, que hi hagi aquests tres ítems, o aquests tres relats amb discursos molt metaliteraris que recullen bona part de les idees del llibre.
¿Per què optes pel conte i no per la novel·la? ¿Et consideres escriptor o contista?
[Riu]. Et diré que encara no em considero ni una cosa ni l’altra, de moment. ¿Escriure un llibre et fa escriptor? Jo ara de sobte veig que la gent m’hi considera i tu que m’entrevistes com a tal, doncs, també. Però en mi és una cosa que em costa bastant de reconèixer-m’hi en això. És a dir, no ho sé. M’espanto. M’encanta llegir i m’encanta escriure. És la primera cosa que escric més seriosament, però crec que el fet d’escriure relats no és una cosa que m’hagi de definir. En aquest sentit, encara m’he de trobar a mi mateix com a escriptor, tot i que crec que els relats són un molt bon lloc on experimentar. Provar diferents veus, diferents estils, diferents formes. Quan m’hi posava, per mi cada relat era un banc de proves. Potser lo següent és una novel·la, o un altre recull de relats, no ho sé, la veritat. Amb Donald Barthelme, per exemple, i amb David Foster Wallace em passa que quan llegeixo els seus relats m’agraden més que les seves novel·les, tot i que les seves novel·les també estan molt bé, no dic el contrari, però potser aquesta sensació m’ha fet decantar-me per aquesta branca.
A mi em passa una cosa semblant amb Charles Bukowski, però a la inversa. Quan el vaig llegir en profunditat, les seves novel·les em van agradar molt, però els seus llibres de contes no. El que em cridava l’atenció de les novel·les, per exemple, era lo desastrosos que són els seus protagonistes. Simpatitzes amb ells en el seu desastre, o en la merda de vida que porten, a mesura que es va fent llarga la historia que t’explica la novel·la. Però en canvi amb un conte, que trobo que el protagonista no deixa de ser del mateix tipus, no hi acabo de simpatitzar tant perquè amb tant poc espai no aconsegueix guanyar-se la meva simpatia com a lector.
Clar, et falta l’empatia. Però bé, no ho sé, per ara no m’agradaria decantar-me com a escriptor de relats o de novel·la. Crec que m’agrada prendre-m’ho amb llibertat i cada llibre que faci que sigui un món. Si em ve de gust fer més relats, els faré, i si no, faré una novel·la de detectius, per dir-te alguna cosa.
El to que predomina en més d’un relat és el d’un protagonista escriptor que està bastant indignat respecte a com són les coses al món literari a Catalunya. ¿Com és que els teus contes expressen d’una manera tan oberta aquest sentiment abans d’haver arribat a publicar aquest llibre?
Primer de tot perquè tinc una mena de passió per la metaliteratura. Pels referents, per les pel·lícules que he vist i els llibres que he llegit. Crec que m’agrada reflexionar sobre per què l’ésser humà té aquesta necessitat d’explicar històries. Ja no et dic com a escriptor, és a dir, jo crec que tots nosaltres, ho vulguem o no, som narradors. Per tant, aquesta banda de la metaliteratura que s’apropa a la vida del dia a dia em sembla molt interessant d’explorar. I després també hi ha la metaliteratura més sectorial, diguem-li, de parlar de certes convencions del món de la literatura catalana: certes modes o certs estils predominants. És una bona pregunta perquè és curiós que hagi fet ja aquest exercici, a nivell metaliterari, de mirar una mica quin és l’ambient que es respira abans de publicar.
Sí, perquè alhora és la teva porta d’entrada a aquest ambient.
Clar! Bé, jo crec que aquí hi ha una ànima punky amb ganes de tocar els collons. És que tenia la intenció de dessacralitzar una mica el món de la literatura. Fotre canya, perquè a més a més, amb lo poc que m’he mogut en aquests ambients, no m’hi he mogut tant encara, tothom fa com una mena de crítica als mitjans i tot això, però tinc la sensació que mai s’acaba de fer molt intensament o molt a fons. Crec que la literatura és un bon lloc on fer-ho, on parodiar, satiritzar i carregar contra aquestes convencions. Em venia de gust, vaja.
A la Cristina Morales, molt premiada i reconeguda pel sistema, una vegada li van preguntar: tu que ets tant antisistema, com pot ser que el sistema t’accepti tant, et celebri i t’incorpori en sí mateix al premiar-te? Llavors ella responia que això no depenia d’ella i se’n desentenia una mica.
Clar, jo em vaig presentar al premi Mercè Rodoreda amb una intenció. Tampoc crec que sigui un recull antisistema literari, no l’ubicaria exactament aquí. Però sí, la meva és una proposta arriscada i àcida que el sistema ha volgut incorporar. No ho sé, jo vaig ser el primer sorprès, en aquest sentit. Crec que el jurat va respondre amb esportivitat a les crítiques que es fan dels propis jurats, que se’n fa una a l’últim relat on me’n foto una mica. Al conte consideren que no s’hauria de premiar Declaració d’invencions perquè no és un drama rural i perquè no compleix amb les modes que s’han premiat últimament. Vaja, jo estic contentíssim que m’hagin premiat. Tot i així, no sé si el següent llibre el presentaré a algun premi.
¿Creus que és complicat accedir a la publicació d’un llibre literari?
No. No em sembla complicat. Es publiquen molts primers llibres. Les noves veus venen, són una excusa per vendre més llibres. Lo difícil és fer-lo; el sacrifici que comporta, les hores i tot plegat. Li dic a més d’un col·lega: fer llibres és de flipat. És de tenir-ne moltes ganes, que t’agradi molt, perquè després també el retorn que hi ha és bastant precari. Jo he tingut la sort de guanyar un premi i mira, m’han pagat uns diners, però hòstia, la d’escriptors que fan una primera novel·la o un llibre de relats i els hi paguen poc o res. Si li fots ganes i temps, publicar no em sembla difícil; accedir-hi depèn de tu.
Al primer conte el protagonista rebutja l’arbitrarietat de la fama o la popularitat d’alguns autors joves catalans. Més enllà d’això, ¿t’han agradat els llibres d’Irene Solà i Pol Guasch? ¿Què et semblen?
[Riu]. Sincerament, el Pol Guasch no l’he llegit i a la Irene Solà he llegit Els dics, però Canto jo i la muntanya balla tampoc l’he llegit. El que faig en aquest cas, en aquell moment del relat, és una analogia entre la droga i el que la gent vol i consumeix; per això parlo d’ells. De sobte el narrador adopta la posició d’un dealer que ven droga i ofereix la Irene Solà i el Pol Guasch com a drogues literàries que vol la gent. La paròdia va més per aquí, com a llibres molt demanats, llibres droga. Més endavant el narrador dealer també té uns gramets de feminisme, que és una de les altres coses que més es venen. És això, però jo personalment no tinc res en contra de la Irene Solà, ni del Pol Guasch ni del feminisme, evidentment, ni molt menys.
L’ús de les MAJÚSCULES al llarg de tot el volum és molt rellevant. Segons a quin conte empres aquest recurs per emfatitzar tot tipus de significats. ¿Per què t’ha resultat útil intentar ressaltar segons quin mot per produir una sensació concreta a qui et llegeixi? ¿Creus que aquestes eines serveixen per unificar el to del discurs del recull en un sentit més global?
Sí, les majúscules em serveixen per exagerar els mots i les paraules que feia servir, com gairebé cridar-les o voler-los-hi donar una entitat superior a la resta. Elevar la paraula per fer-la caure. Per exemple, a l’últim conte faig sortir les majúscules quan surt la meva veu perquè estic cridant. M’agradava aquesta idea de fer aparèixer la meva veu en l’últim relat, com una veu farta, que no pot més d’escriure, però que encara ho lluita. Doncs les majúscules em servien per expressar això. Un Ricard cridaner i fart del seu propi llibre.
Fins a quin punt creus que es nota el cinema en els teus contes? Un d’ells sembla un homenatge a Parasite. En canvi un altre, sembla que faci referència a “Continuidad de los parques”, però fent que l’efecte que buscava Cortázar sorgeixi a través de la pantalla de televisió i no de la novel·la que llegia el protagonista del seu conte. Els teus estudis marquen la teva expressió?
Sens dubte que el cinema m’ha influenciat moltíssim. Encara que no tant en el propi recull de relats, on potser no hi pensava d’una forma tant clara. Però de totes maneres, l’altre dia a la presentació del llibre a La Central amb l’Adrià Pujol ho dèiem: el metallenguatge el descobreixo veient pel·lis de Jean-Luc Godard; amb els actors dirigint-se a càmera. És a dir, pel·lícules amb narradors, o narracions cinematogràfiques amb personatges autoconscients de la frontera de la ficció. Allò, en el moment en que ho vaig mirar em va impactar moltíssim i sens dubte m’ha influenciat de per vida, en tot el que faig. Miro moltes pel·lícules i apart vaig estudiar cinema, de fet, en el seu moment volia fer pel·lícules. Temps enrere, en altres relats que havia escrit, una cosa que em deien alguns lectors era que tenia un estil molt cinematogràfic, gairebé de guió, i això és una cosa que he volgut superar. En el conte d’IKEA, per això, “La gran evasió”, no pensava en “Parásitos”, però…
I t’ho ha dit algú?
No.
És la primera vegada?
Sí, però és que el tema de fer a una gent colar-se a altres cases és el que em cridava l’atenció.
Potser és una lectura racista que en faig jo, perquè el teu llibre parla de xinesos i a mi em ve al cap una pel·lícula de sudcoreans.
No, home, no. No em sembla racista, però té un sentit polític el que estàs dient. A “Parásitos” hi surt una gent pobre, underground, que accedeixen a la casa d’uns rics i vivint allà la parasiten. Doncs per això et dic que trobo que no és racista el teu apunt, perquè és el mateix que fan tota aquesta gent que viu a l’IKEA de nit en el meu conte: entren allà i parasiten l’IKEA. Però és el que et deia, el que a mi m’obsessiona és aquest tema de la gent colant-se a cases dels altres.
Em ve al cap la pel·lícula Dans la maison, de François Ozon, basada en l’obra de teatre de Juan Mayorga (El chico de la última fila).
Sí, és un bon exemple. Una vegada més es tracta d’un llenguatge metaliterari. La pel·lícula es va desenvolupant mentre que un dels protagonistes escriu relats sobre el que tu com a espectador estàs veient. El que m’agrada molt de Dans la maison és que va adoptant diferents tons, no? O sigui hi ha un moment que és un drama familiar, després un thriller, després és com una espècie de pel·lícula d’amor. Extrapolant-ho d’aquí, els narradors que parasiten, que van provant diferents tons i van jugant amb ells, és una cosa que m’agrada molt.
¿Quin és el paper de l’Escola Bloom en la realització de la teva escriptura? ¿Què en penses dels tallers, cursos, màsters o escoles de creació literària?
Soc la persona adequada per respondre aquesta pregunta. He fet cursos a l’Ateneu Barcelonès i he fet el Màster de creació literària a l’UPF, però no el vaig acabar el màster. Fins llavors, tot plegat eren llums i ombres, però després vaig descobrir l’Escola Bloom. Allà, de sobte em vaig trobar en un lloc on es prenien la literatura seriosament i en català. Imagina’t, jo a la Bloom és on conec a l’Adrià Pujol i on faig uns seminaris amb ell, és on conec en Sebastià Jovani i també faig seminaris amb ell…
I tu mentrestant treballes quan fas tots aquests cursos?
Sí, clar! Sí, sí, jo treballo vuit o deu hores cada dia apart de fer els cursos. A veure, m’ho puc muntar.
Però tot i així has anat formant-te per aquestes vies.
Sí, exacte. Jo crec que hi ha dos vies que a mi em van anar molt bé. Un és l’Escola Bloom, evidentment. És on conec a una sèrie d’escriptors, el seu món teòric i les seves referències, amb el que més endavant ha resultat que hi he simpatitzat moltíssim: tant amb l’Adrià, com el Borja i com el Sebastià. Hi he après moltes coses a l’Escola Bloom i encara n’aprendré perquè no deixaré de fer cursos. I llavors l’altre via que et deia és la Revista Branca, perquè clar, el primer relat que se’m publica en algun lloc allò sobre paper és a la Revista Branca i a mi allò em va donar molts ànims de pensar que ho podia fer. Tenim molts motius per plorar a Catalunya respecte al món literari, però en el cas de l’Escola Bloom i la Revista Branca són dos molt bons exemples de dos projectes encoratjadors per escriure literatura en català.
Als cursos hi vas per tu sol, o hi vas amb algun còmplice?
Hi vaig sol.
