Sebastià Portell: “El batec d’una societat és bo que sigui present en la seva literatura”

(Fotografia: «Carme Esteve / AELC»)

 

Per Miquel Rosselló Xamena

 

Diuen que habitar és aquell lloc on hi estàs a gust, però d’on sempre en pots fugir (Leila Slimani, 2022). L’Espai Mallorca crec que representa aquest habitar: haver fugit de l’illa, pel motiu que sigui, per re-habitar-la una altra vegada a Barcelona. Aquest entrar i sortir constant, aquest deshabitar el que som i habitar el que no som, crec que defineix molt l’entrevista que fem. En una tarda plujosa, a l’Espai Mallorca, entrevistam a Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca,1992).

Escriptor i mil coses més, Sebastià Portell, tot i la seva joventut, ha publicat ja diversos llibres i s’ha fet un nom en el món de les lletres catalanes. Ha escrit El dia que va morir David Bowie (2016, Premi Time Out al Creador de l’Any) i Ariel i els Cossos (2019) i els llibres de contes Maracaibo (2014) i La recerca del flamenc (2015). Ha publicat els textos teatrals Transbord (2018) i Un torrent que era la mar (2012, Premi Ciutat de Badalona de teatre). Per si no n’hi hagués suficient, ha tengut cura d’Amors sense casa (2018), la primera antologia de poesia LGBTQ catalana, i dels volums Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (2016) i Davant el fulgor. Per a llegir l’obra d’Antònia Vicens (2018), amb Sebastià Perelló. La darrera publicació és un assaig: Les nenes que llegien al lavabo (2021). Enguany ha estat nomenat President de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). De tota manera, per jo (si el lector me permet aquesta primera persona), a banda del seu currículum, és un referent i amic. Per aquest motiu, l’entrevista no pot ser més especial.

Seria lògic començar una entrevista amb un escriptor sobre què se llegeix i què s’ha de llegir, però crec que als dos ens agraden les coses esbiaixades (o desviades, si es vol). Així que començaré per una altra pregunta. Per què no s’ha de llegir? O per què no llegir no ha de fer vergonya?

Perquè llegir és un plaer. I els plaers no es poden obligar. Hi ha un capítol al meu darrer llibre, Les nenes que llegien al lavabo, que està titulat amb un lema que no només és per llegir, sinó aplicable a qualsevol cosa que ens agrada. Aquest lema és: “la lectura no és verdura”. No és res que ens hagin de posar a la boca ni als ulls per obligació perquè qualcú ens ha dit que és necessàriament bo. Jo estic convençut que en el meu cas la literatura i la lectura m’ha fet bé, m’ha fet créixer com a persona i pràcticament puc dir que m’ha fet qui som. La manera que tenc de llegir i d’escriure m’ha ajudat a definir-me, però no pens de cap manera que això hagi de funcionar a tothom. I, en tot cas, si ho pensés, m’agradaria que cadascú ho descobrís per sí mateix.

Ara ho comentaves. Dius al teu llibre que “llegir no sempre ens fa millors persones”. Per què serveix, idò, llegir? En quin moment la lectura resulta útil de manera diferent a cada persona?

La clau d’aquesta citació és aquest no sempre. És el no creure en màximes absolutes, en no receptar llibres com qui recepta antidepressius, com qui substitueix viatges o com qui els posa per damunt de documentar-se pel que fa a l’actualitat política. Els llibres, crec jo, tenen una funció essencial en la vida: mentir i mentir amb molta gràcia. Després n’hi ha que se’ls escapa algunes veritats. És d’aquí que la literatura ens pot fer persones més crítiques, més familiaritzades amb el matís o amb el biaix. Els llibres poden ser una molt bona eina si acaben en bones mans per treballar l’empatia i el diàleg, però no necessàriament han de ser això. Els llibres han acabat al llarg de la història en mans de les pitjors persones de la humanitat i n’han fet coses molt lletges. Per això, jo pens que el que hem de fer és desmitificar-los, aterrar-los, fer que siguin propers i des d’aquesta posició horitzontal, ens hi relacionarem i hi interactuarem de manera molt més natural i plaent.

Recentment has estat nomenat President de l’AELC. Aquest càrrec ha estat ocupat per Josep Maria Llompart, Joan Fuster, Antònia Vicens… Com se sent un quan està entre aquests noms?

Intent no pensar-hi gaire tot i tenir-los molt presents. Tots ells són referents indispensables per mi, a l’hora d’escriure i també com a figures públiques. Són escriptors que varen treballar per la dignitat de l’ofici, perquè els escriptors tenguéssim el nostre lloc a la societat i fóssim respectats. El seu llegat és incommensurable, immens. Intent recollir-lo amb tota la humilitat del món. No pretenc estar a l’altura d’Antònia Vicens, de Josep Maria Llompart, de Jaume Fuster i de Joan Fuster (que ambdós Fusters varen ser presidents de l’AELC!). Intent fer les coses a la meva manera i no m’interessa tant ser en aquesta imponent llista de presidents que m’han precedit, com la llista de persones que m’acompanyen. L’ALEC som una entitat assembleària, funcionam per eleccions, són càrrecs electes i amb una funció limitada en el temps. A mi m’interessa molt escoltar els vicepresidents d’Illes, Principat i País Valencià, d’allò que tenen per proposar; veure la feina que fa el tresorer o el secretari, etc. Al final, el càrrec de president és simbòlic, demana molta feina, però que, per sort i gràcies a les dinàmiques de l’anterior executiva presidida per Bel Olid, és un càrrec que es relaciona d’igual a igual amb els altres. No és un càrrec de donar ordres, de demanar permisos, de suggerir unes coses… Tots treballam colze a colze i això me sembla important, perquè també m’agrada concebre el món literari així: una xarxa de persones que feim feina perquè la cultura i la literatura estiguin vives i presents.

AELC ha tengut, com hem dit, un bon grapat de presidències al País Valencià i Mallorca. A això li hem de sumar que l’any passat va ser l’any Miquel Àngel Riera i Damià Huguet. Enguany, Any Fuster i, tot i que amb menys renou, també Any Costa i Llobera. Aprofitant tot això, la pregunta és obligada: la literatura catalana està abandonant el barcelonisme? Tenim prou reconegut els autors i autores del País Valencià o les Illes Balears i Pitiüses?

Jo pens que a la literatura catalana no hem anat tan malament en aquest sentit. Les que han anat malament han estat les institucions. És una alegria, però també és una alarma que hauria d’haver saltat molt abans (i me consta que ha saltat i que se va intentar corregir), que fins ara no se celebràs una efemèride conjunta com la que hem vist ara amb el cas de Joan Fuster, amb comissaris a cada territori funcionant conjuntament. Crec que, senzillament, el que està passant és que el color polític de les institucions arreu, gairebé per totes bandes, no diré que coincideixi, però sí que permet un cert diàleg i sense una aversió cap a la llengua i la literatura catalanes. Les entitats que hi feim feina ens n’hem d’aprofitar, ens estam aprofitant i més que ens n’aprofitarem! Ens hi va la supervivència i el futur del nostre ofici.

I ara que parles de supervivència, passa per un bon moment, la literatura catalana?

La literatura catalana està passant per un moment excel·lent, tant pel que fa a diversitat, com pel que fa a talent. Parl de diversitat perquè mai s’havia escrit ni publicat tant en català, i no només en un pla quantitatiu, sinó també en un pla de veus, de temàtiques… També de formes de llibres que es publiquen, i pens ara en el boom que hi ha en novel·la gràfica. Pens també –tot i que no és ben bé literatura, sí que l’acompanya– en el boom de podcasts que està havent-hi ara sobre literatura catalana. Això també ens parla del ressò que té ara la literatura. I parlar de talent a casa nostra és complicat, perquè potser necessitam distància, una mica d’allunyament. Al final, vivim en un àmbit reduït i limitat, com qualsevol cultura, però més encara en una literatura escrita en una llengua minoritzada. Per mi, un bon mesurador d’aquest talent és el reconeixement internacional que està tenint la nostra literatura. Ara mateix hi ha fenòmens que fa 30 anys eren impensables a l’àmbit internacional. I parl d’autors traduïts i ben rebuts arreu d’Europa i del món, com Irene Solà, Jaume Cabrer, Maria Barbal, la dramaturga illenca Marta Barceló… És a dir, estam vivint una expansió de la literatura catalana més enllà dels límits geogràfics del català, que és el que aspira qualsevol literatura… i que ho estam aconseguint! També per la bona tasca de l’Institut Ramon Llull, de l’Institut d’Estudis Balearics, determinats impulsos institucionals del País Valencià… però sense una excel·lent matèria primera, això no seria possible.

I la llengua, passa per un bon moment?

La llengua no passa per un moment tan bo com la literatura. La llengua està en un moment crític pel que fa al seu ús social. Me pens que en el pla literari s’està normalitzant cada vegada més, i això és paradoxal. I ho és perquè jo m’agrada pensar que la literatura és un mirall o que moltes vegades acompanya el batec d’una societat. I en aquest context presenciam com una literatura en català desacomplexada, diversa, que de cada vegada és menys fragmentària, va més a l’una… però que no troba amb tanta facilitat lectors com podia trobar als anys 80 o 90, quan tantes coses estaven per normalitzar. Això és un dels meus principals neguits. Esperam que des de l’AELC hi puguem fer feina i hi puguem incidir. Sobretot a les plataformes on pertanyem, com el Pacte Nacional per la Llengua a Catalunya o el Consell Social de la Llengua catalana a les Illes Balears.

Recentment hi ha hagut molt debat, sobre si necessitam un debat sobre la cultura com el que es va donar al Congrés de Cultura Catalana de la Transició: conjunt a tots els Països Catalans, d’on varen néixer moltes organitzacions que encara avui en dia són cabdals… Hauríem de repetir aquesta experiència o necessita nous formats? És necessari tornar a parlar què és la cultura catalana i quina visió de futur volem d’ella?

Em fas pensar amb una cosa que voldria recordar i és que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va néixer d’aquest Congrés! Es va fundar justament a Mallorca, al Monestir de Lluc. Es va fer una sessió de la comissió de literatura d’aquell Congrés i una de les conclusions va ser que s’havia de fundar aquesta associació!

Jo pens que plantejar-nos aquestes preguntes i tenir aquests debats és necessari. El que dubt és que hàgim de repetir el format. Crec que tenim molta experiència, i parl d’esdeveniments com el Fòrum de les Cultures, les Olimpíades… que varen ser uns projectes molt lluents, però que també varen ser un apuntalament de la gentrificació i de les desigualtats a Barcelona. Pens en projectes maximalistes i crec que no és el que ens convé ara. Les estructures les tenim. El que falta és que tenguin una penetració real en la societat i que interpel·lin a la ciutadania. És a dir, que les institucions arribin a la ciutadania i a la inversa, que la ciutadania faci les institucions, perquè són seves i perquè sap que hi pot interactuar amb tota naturalitat. Jo crec que és aquí on hem d’incidir. Les institucions hi són. No crec que hàgim de fundar nous observatoris, noves comissions, nous consells… per continuar parlant d’aquestes qüestions. El que ara tenim –i que l’any 77 no teníem– és el que ens ha de servir per resoldre aquestes qüestions.

És a dir, recuperar la feina sobre el que ja tenim…

Recuperar plantejaments, recuperar esperit d’unitat, de reacció i proposició crítica davant una crisi democràtica, cultural, nacional, ecològica, de gènere… Tenim tantes crisis que se’ns han ajuntat i hem pogut detectar! Ajuntar-nos i, des dels espais de poder que per sort tenim i els tenim consolidats, treballar-hi.

M’agrada aquest plantejament: que la cultura catalana també parli de les emergències del món contemporani, no només de la llengua.

Sí! Amb tota la naturalitat! Jo crec que el món té una tendència a la destrucció o a l’autodestrucció –perquè no sé si és el món que es destrueix a sí mateix o si es va destruint sol– i que la manera de confrontar-lo és l’amor i el respecte; la preservació de les diversitats. I aquest terme, diversitats, a mi me permet parlar de llengües minoritzades, però també de col·lectius minoritzats, de classes minoritzades, de gèneres minoritzats… des del no-binarismes de gènere, que al cap i a la fi també minoritza a les persones, a persones amb situació de risc d’exclusió social. Tota aquesta diversitat, una cultura o una literatura ha de saber entomar-la, donar-li resposta. No dic que aquesta sigui la seva única funció. La seva funció pot ser també la bellesa, l’experimentació, la persecució de l’absurd… és igual, però el batec d’una societat és bo que sigui present en la seva literatura.

Ara passem a un segon bloc, on parlarem de la literatura teva, la que has escrit… que no és poca! C.O.N.Y, Les nenes que llegien al lavabo, Transbord… Has estat autor de multitud d’obres literàries. Si et sembla bé, fem un repàs breu del que diuen. Començarem, primer, per una obra que no té el teu puny i lletra, però sí que en vares ser curador i que en feres la introducció: Amors sense casa. Poesia LGTBIQ catalana. Si me permets (i amb el perdó de Mercè Marçal), refaig el títol en pregunta: hi ha d’haver literatura sense casa?

Me fas reflexionar sobre aquesta idea, perquè la noció d’amor sense casa tenc molt clara per on va, que són els amors sense casa ni casella, que no tenen categoria que els defineixi. Així, la literatura, en el pla creatiu és bo que no tengui casa, que no sigui definible amb una sola etiqueta d’un sol tret definitori. En canvi, el fet literari, l’ofici d’escriure sí que ha de tenir casa. Els autors, les autores, els traductors… necessitam unes bones condicions laborals, un bon reconeixement social, tenir una determinada rellevància perquè el nostre ofici tengui sentit. Més enllà d’això, i si parlam de la literatura més enllà del fet literari, pens que com menys cases, quanta més intempèrie, com més al ras ens trobem, més creativa i més lliure serà la literatura. Després hi haurà qui es construirà una casa per escriure segur i perquè d’alguna manera li interessa aquest dispositiu! “No, jo vull fer una novel·la decimonònica”, “vull fer un poema amb tots els codis dels sonets i les sextines”… és una poesia i una manera d’escriure que són totalment contemporanis i vàlids avui. Ara bé, el punt de partida literari que a mi més m’interessa també és el que no té casa.

Potser una literatura que té casa i que entra-i-surt, no?

Això és fantàstic! Quan pots dominar la creació, al final!

Ara ho podem dir: la primera vegada que ens vam conèixer i ens vam trobar va ser a una conferència precisament per presentar Amors sense casa, amb Adrià Targa. Allà parlàvem de literatura LGTBI+ i tu ja vares introduir una tesi que podem trobar a Les nenes que llegien al lavabo: Hi ha una literatura LGTBI? I una literatura femenina? Qui les pot fer?

Com a lector, i potser diria també com a autor, intent fer una aproximació textual al que llegesc i a la manera amb la qual parl de literatura i no tant una lectura biogràfica, és a dir, amb les coordenades vitals dels autors. És vera que hi ha obres que demanen aquesta lectura biogràfica. Per exemple, Maria Mercè Marçal és una autora que constantment intenta treure el cap a partir de la veu poètica o narrativa. El mateix passa moltes vegades amb Rodoreda, i tants altres autors. Blai Bonet, per exemple, va signar quatre dietaris i un volum dietarístic breu que vol fer creure que era vida pròpia i pràcticament tot era inventat, i això és molt curiós. Més enllà d’això, a mi m’interessa la lectura textual. Si un text parla de desitjos, de vivències, de pors, de violències, de lluites… relacionada amb la comunitat LGTBI+ o amb el seu fet, per jo és literatura LGTBI+.

L’escriptura femenina és un terme més complex, ja que està més connotat. És un terme que va introduir Hélène Cixous al seu assaig El riure de la medusa (1975). La pensadora la descriu com l’escriptura antipatriarcal, escrita des del cos, des d’una immediatesa i una visceralitat que violenta el sistema cisheteropatriarcal i que, a partir d’aquesta escriptura, es permet cruiar, formar escletxes, obrir espais en blanc en un sistema monolític i absolut. Ella, en aquest assaig, parla de les dones. Ara bé, hi ha diversos punts en el seu discurs que a mi me permeten interpretar també la seva idea des d’un punt de vista més interseccional i que l’escriptura femenina no la fan sols cossos nascuts dones cisgèner, sinó que una persona que ha patit la violència del cisheteropatriarcat i que hi respongui, que es planti amb l’escriptura amb les seves tesis repressores, també pot fer escriptura femenina… o una escriptura, si voleu, germana de la femenina, que hi té molt a veure.

Ara que parles de l’escriptura des del cos, amb Ariel i els Cossos qüestiones com un cos és llegit (literalment, també). Quan el llegia, me venia un dels primers poemes que vaig llegir de Blai Bonet que deia “els sexes i el pèl estan fets en sèrie/ i recorden massa la prehistòria que camina./ Una persona s’enamora d’uns ulls grisos, o negres com la móra,/ del perfil en un rostre, dels mots invisibles en una cara”. La corporalitat està inscrita dins la cultura? Quan se l’anomena i quan no! I si els nostres contes, poemes, llibres… s’acostessin a protagonistes com Ariel, a obres de teatre com Transbord o narressin com Bonet, tendríem molts debats superats, no?

No sé si els tendríem guanyats, però crec que els tendríem! Fins ara crec que no els hem tingut, i no com a literatura o com a cultura, sinó com a societat. Què en fem del cos? Ens té el cos? El tenim nosaltres? El patim o el gaudim? En quina mesura? Bé, si tingués la resposta a aquestes preguntes, l’hauria publicada, l’hauria escrita. Crec que, al final, és molt l’aire d’un temps. Hi ha molts autors que parlen de l’anomenada poètica del cos (però que no es limita a la poesia, ja que també és narrativa) i que parlen des de plantejaments molt semblants als de Cixous: des de la consciència de tenir un cos, d’habitar-lo, de ser condicionat per aquest cos fins al punt que la teva identitat pot ser definida o contradita a través o per culpa d’aquest cos. Aquest moviment, aquesta nebulosa o inquietud que es té a la literatura catalana es va encetar simbòlicament amb Poètiques del cos, de Mireia Calafell (2006), i ha trobat representacions meravelloses i de primer ordre, com la resta de l’obra de Mireia Calafell; els llibres de Pol Guasch; la trilogia de Permagel (2018), Boulder (2021) i Mamut (2022) d’Eva Baltasar, que és narrativa escrita des de la consciència corporal més profunda… i jo mateix m’hi sent molt a ple dins aquesta constel·lació. És veritat que no tenc intenció de seguir per aquest camí, perquè d’alguna manera, Ariel i els cossos va ser una escriptura de l’esgotament, de l’exhauriment. No puc escriure res semblant a Ariel perquè ja he escrit Ariel, però sí que reconec una certa afinitat teòrica i programàtica, una coincidència amb la poètica d’aquest tipus de llibre.

Ariel és un llibre que neix una mica amb la necessitat d’escriure-lo?

Sí, d’escriure-lo i, una mica, la necessitat d’acabar d’escriure-lo, per com d’intens va ser el procés d’escriure. Me va passar amb Ariel i me va passar amb Transbord, que són dos llibres que vaig escriure alhora i que, curiosament, són molt diferents pel plantejament que proposen. Després d’haver-los publicat (i en el cas de Transbord, de veure’l representant durant anys) he arribat a entendre que me volia dir. I no que volia dir al món, sinó que me volia dir a mi mateix. Quan jo escrivia Ariel, escrivia els meus neguits, sobre la meva identitat de gènere, sobre la meva corporalitat i sobre com el cos m’ha condicionat al llarg de la meva vida i la manera amb la que me relacion amb mi mateix i amb els altres. Transbord, en certa manera, és la contesta a aquesta imposició, a aquesta voluntat de definir les persones amb una sola cosa, que són els genitals.

Abans he introduït Les nenes que llegien al lavabo. Woolf deia que es necessita una cambra pròpia per escriure. Necessitam també un excusat?

Sí! I mira, aquesta expressió, “excusat”, és molt simptomàtica. Per anar-hi, has de demanar excuses i t’hi han de deixar anar. Les nenes que llegien al lavabo me servia per posar en dansa aquesta idea de cambra pròpia, però no per fer alguna cosa productiva, sinó per fer un espai de plaer, de gaudi! Una mica pel que dèiem al principi d’aquesta entrevista, que la lectura ha de ser un plaer! I per tant, si no tenim l’espai per tractar-la amb tots els ets i uts, l’hem de cercar i moltes persones, a la infància, l’hem trobat al lavabo. Altres ha estat davall el cobertor del llit amb una llanterna, ha estat a biblioteques, a casa d’amistats o de familiars… però crec que és important trobar espais pel gaudi.

En una conversa, una vegada vares dir, “tot acte cultural és polític”. A Les nenes que llegien al lavabo parles molt com la qualitat o el cànon literari es fa des d’una concepció de poder. Fins a quin punt la literatura (o el que s’espera d’ella) esdevé política i contrapolítica?

Des del principi fins al final. La raó essencial de la literatura com a expressió cultural és tenir un impacte polític. Això no vol dir que sigui un impacte polític de canvi o de progrés. De vegades pot ser una eina per les forces conservadores i per les tendències més reaccionàries. La literatura que no pretén canviar res, que no vol plantejar cap debat nou ni replantejar el que ja s’han tingut és també una literatura política, el que passa és que tradicionalment no l’hem marcada com a tal. I a mi m’interessa marcar qualsevol discurs, sobretot per una qüestió d’honestedat! És a dir, per situar-los com situam les persones, les vivències o els espais. Situar la literatura i entendre, sense vergonyes ni complexes, des d’on ens parla i on ens vol portar. Segurament així la viurem i la gaudirem d’una manera molt més conscient.

Si me permets, et citaré: “Davant el centre, marges. Perifèries. Centres nous que no pretenen ser els únics”. Què vols dir amb això? Va ser una frase que a la presentació de Les nenes de Barcelona, Bel Olid ja la va destacar…

Hi ha hagut molta mofa els darrers anys perquè hi ha gent que diu que tothom ara vol escriure des dels marges, que els centres s’han quedat buits. I propugn una miqueta això des d’un plantejament seriós, moral i polític. M’interessa que no hi hagi centres. M’interessa que hi hagi tants centres com persones i poètiques hi hagi. Això implicaria que en comptes de viure en el sistema piramidal, de viure com havíem viscut històricament en altres èpoques, com en la dictadura franquista on hi podia haver un sol poeta nacional o un sol narrador nacional, hi hauria molts poetes i molts narradors que parlin des de llocs molt diferents i que discuteixin, que problematitzin… i que arribin a conclusions o no, però que hi hagi una conversa cultural, en un pla d’igualtat i on el menyspreu i l’elitisme mal entès no siguin un topall pel diàleg. Que cadascú des del seu espai pugui debatre i expressar-se! Per això dic que els marges han de ser els nous centres. El que no me semblaria honest és agafar els marges i convertir-los en els únics centres i llavors marginar tots aquells centres que fins llavors havien marginat els marges tradicionals. Això, a jo, no me quadraria, perquè seria perpetuar la violència de l’opressor amb l’opressor.

Canalitzar els marges, no?

Canalitzar els marges, exacte. M’interessa molt canviar de dinàmica. Interrompre la dinàmica on hi ha centres i marges i començar a parlar de xarxes, d’intercomunicacions, de llaços… El concepte que calgui, però que sigui una conversa més qualitativa i menys de barems.

Me tiraré a la piscina. Venc a fer una afirmació. Per jo, Les nenes venen a afirmar que es pot fer teoria amb Judith Butler o Preciado, però que també es necessita un padrí Sebastià, una mare, una escola mixta, un poble del migjorn de Mallorca… Estaries d’acord? Hem de pensar des dels autors, els llibre… o des del que som (així, en català de Mallorca, on el som engloba el jo i el nosaltres)?

Crec que has fet molt bé de llençar-te a la piscina i hi estic molt d’acord! Amb Les nenes el que vaig voler proposar era una escriptura des de la humilitat. Parlar de l’experiència més pròpia i més viscuda, sense voluntat de pontificar a partir d’aquesta, però defensant-la, dignificant-la… perquè totes les vides valen i les vivències que hem tingut són les que ens duen a pensar, a sentir, a veure les coses com les veiem… Judith Butler, potser no s’ha explicat, però també escriu des de la vivència pròpia. Antònia Vicens també ve d’un poble (que resulta que és el del costat del meu) i Alice Munro també escriu des d’un poble, com Lorca… Al final tots venim d’un lloc i tots en fugim o l’intentam portar allà on som (i a vegades fem les dues operacions alhora). A mi me sembla absolutament natural fer un acte de tornar enrere, de recordar (que com diu Blai Bonet és “tornar a passar les coses pel cor”) i a partir d’aquí treure’n conclusions. A més a més, a Les nenes sí que hi havia una cosa que m’interessava molt i que sí que tenc per retreure als llibres de teoria contemporanis en català: la manca de citacions. Trobam massa vegades llibres que proposen teories que ja han estat formulades, sense citar-les, com si fossin d’autoria pròpia. Jo crec que no hem arrossegat anys i dècades de feminisme com per no citar les autores de les quals bevem! I homenejar-les quan elles segurament ho han tengut més complicat per tenir el focus mediàtic. Les nenes, encara que pugui semblar menys meritori o que pugui semblar que el que propòs sigui més petit o que no aport res nou, volia que es sabés d’on venia el que deia. I d’això n’estic molt satisfet. Citar és un acte feminista!

A més, també lligat a un cert productivisme, no? Sembla, ja sigui des de l’acadèmia o altres espais, que has de descobrir sempre alguna cosa. I està molt bé poder recuperar!

O relligar allò que ningú pensava que podia anar junt i que hi va molt bé.

Quin llibre estàs llegint actualment?

Ara mateix estic llegint L’ànima de les coses (Quaderns Crema, 2001), que és un recull d’articles publicats per Josep Maria de Segarra a La Publicidad i a La Publicitat (perquè en els anys que hi escrivia va canviar de nom, del castellà al català). Són articles deliciosos, divertidíssims. Se coneix que són articles escrits per una persona jove, perquè bateguen d’energia. Fa reflexions sobre l’escriptura, sobre el país, també reflexions aparentment anecdòtiques que avui també funcionen molt bé com grans gags d’humor… m’ho estic passant molt bé!

Ara, per acabar, fem una petita roda de reconeixement. Jo et dic noms o conceptes i, breument (o no, que hi ha coses que no mereixen una piulada sols), me dius que te suggereixen.

Un llibre que recomanes

Recoman fugir de les persones d’un sol llibre! (Riu)

Un llibre que odies

Aquell llibre que t’has de llegir per inèrcia o per obligació.

Binarisme

Limitació. Pels cossos o per la vida (literatura, política, pensament…). Pot ser útil, però és terriblement limitant.

Antònia Vicens

Referent i amiga. Amiga de l’ànima.

Biel Mesquida

(Riu) Festa i referent.

Maria Mercè Marçal

Buf! Si fos una paraula… No. A ella no li hauria agradat que li digues així… Com en diria? Per mi, llegir-la ha estat (i és) com sentir a un oracle parlar.

Sebastià Portell

(Riu. Més ben dit, riem els dos, que és la millor manera d’acabar una entrevista)

El cafè també s’ha acabat i ha aturat de ploure. La gravadora ja no està en marxa, però quedem parlant més sobre llibres, Mallorca i el que ens ve en les nostres vides. Quin plaer, el de poder fer entrevistes a referents que acaben en converses amb un amic!

Deja un comentario