Per llegir en castellà a La Trivial.
Era una tarda del 2015. Estàvem a una terrassa de Barcelona, a prop del Teatre Romea, quan vam parlar per primera vegada sobre el tema. Alguna vegada ho has pensat? L’amor és lliure? Saps què és el poliamor? Com es fa? Té sentit, no? I així va ser com, tímidament, vam obrir la porta a una infinitat d’opcions que existien a l’horitzó del possible i que teníem ganes de conèixer i explorar. Tot i això, des d’aquella tarda i després de parlar, llegir i comentar i acumular experiències ens hem quedat paralitzades en un estat molt concret: la indecisió i la despossessió.
L´amor i l´experiència amorosa són dos fets diferents. El primer és la màxima expressió de l’experiència humana i la segona, en essència, és un fet revelador, gairebé sagrat; és la constatació d’una resposta que no depèn de nosaltres. Si ens entenem a través de l’amor que donem al proïsme, què diu de nosaltres la manera com ens relacionem? Què revelen els nostres anhels i desitjos més íntims?
En els darrers deu anys, s’han publicat nombrosos assajos amb la intenció d’establir les bases d’un nou paradigma que governi les relacions romàntiques. Per citar-ne alguns: En Defensa d’Afrodita (Tigre de Paper, 2015), Pensamiento monógamo, terror poliamoroso (La oveja roja, 2018), El fin del amor: Una sociología de las relaciones negativas (Katz editories, 2018), Anarquía Relacional. La revolución desde los vínculos (La oveja roja, 2020), El desafío poliamoroso. Por una nueva política de los afectos (Paidós, 2021). Tot i que tots contenen plantejaments transformadors, hi ha dues idees que no desapareixen: que els pilars que ens sostenen – salut, família, amics, feina – orbiten al voltant de les relacions sexoafectives i que, en última instància, aquestes ens defineixen.
Recordo la manifestació nocturna del vuit de març del 2016. Una noia portava una pancarta on es podia llegir: el meu projecte polític són les meves amigues. Em pregunto què vol dir que les amigues siguin el teu projecte polític i intueixo que és no alterar l’espai que ocupen cada dia. Una idea que rescata la filòsofa i escriptora argentina, Tamara Tenembaum, a El Fin del amor: querer y follar en siglo XXI (Ariel, 2019), quan diu que té a l’amistat la fe dels conversos. «Crec que l’amistat, entesa de manera personal però també política, ho pot transformar tot, tot i que que encara no sapiguem exactament com: és un model, alguna cosa per tenir sempre al cap». Si l’experiència amorosa és un fet sagrat, l’amistat és el més proper a la divinitat. «Hi ha un amor personal i humà que és pur i que conté un pressentiment i un reflex de l’amor diví. És l’amistat, sempre que aquesta paraula s’utilitzi rigorosament en el sentit que li és propi», assenyalava, encertadíssima, Simone Weil.
Potser no es tracta de posar l’amistat al centre sinó d’acceptar que ja ho fem i construir relacions des d’aquest lloc segur, tranquil, responsable. Que no és lògic voler agafar-se a alguna cosa que sabem que no desapareixerà ni trencarà en qualsevol moment?
Despossessió
La idea que només ens tenim a nosaltres mateixes és un parany. I més en un context precaritzat i incert com el que travessem des de fa una dècada. Quan els pilars trontollen i esquerden – salut, família, amics, feina-, les relacions de parella es converteixen en l’únic camp de batalla que podem controlar. Acabar una relació, per exemple, pot derivar en una falsa il·lusió de control igual que genera el miratge de tenir molts fronts oberts. Però precisament perquè els vincles que construïm són l’únic que podem controlar, i en un context de despossessió crònica, resignificar el compromís i fer-se càrrec del desig propi són aspectes centrals dins aquest nou paradigma que contempla una infinitat d’opcions vàlides i legítimes.
Al seu assaig, Tenembaum destaca que, en el fons, volem vincles igualitaris i honestos, però estem ansioses per intentar entendre què vol dir això. «També volem enamorar-nos, volem follar i volem que ens estimin; volem estabilitat i volem adrenalina, el bot salvavides i l’onatge, tot alhora. Però, es pot tenir tot això? O és una recepta per a la frustració? És honest aquest anhel o és pura aspiracionalitat? Sóc tarada si ho persegueixo? Sóc cínica si l’abandono?». Mentre no decidim o trobem la resposta a aquests interrogants, tot és possible. Però igual que l’autora, subratllo el verb tenir i rebutjo la lògica de l’acumulació permanent de cossos, el desig i el plaer que ocupa, actualment, la centralitat del procés.
Cada cop estic més convençuda que l’amor ni és sofert, ni tot ho creu, ni tot ho espera, ni tot ho suporta. L’amor és fàcil, pacient i bondadós. Es manifesta de moltes maneres i tot ho ocupa. L’amor no s’acaba. L’amor es transforma. Com es reivindica una com a romàntica al segle XXI?
