Versión en castellano aquí
El dia 12 d’Octubre el Banc de Suècia va revelar el nom dels guardonats amb el Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel, també conegut com a Premi Nobel: Paul R. Milgrom y Robert B. Wilson. Els seus assoliments s’han donat en el camp de la teoria de jocs, en particular en el camp de les subhastes, creant nous formats de subhasta que han permès la venda d’actius difícils de vendre. Els seus mètodes han estat emprats com a mecanisme de venda dels poders públics a bona part de les empreses públiques a partir de mitjans dels noranta, aconseguint uns ingressos superiors per als estats per aquestes vendes.
Ara bé, més enllà de l’anècdota sobre aquests dos matemàtics de la Universitat de Standford, quines conclusions polítiques podem extreure? Hem de tenir en compte que l’anomenat premi Nobel d’economia va ser creat en 1968 i que en 1974 i 1976 van ser concedits ni més ni menys que a Friedrich Hayek i a Milton Friedman, concedint així un prestigi a les idees filosòfiques, polítiques i econòmiques neoliberals fins llavors marginals. Els premis atorgats enguany semblen aprofundir en una economia de solucions tècniques útils per als grans operadors econòmics, siguin Estats o grans corporacions.
Fa un any, el Premi Nobel va anar a parar a Abhijit Banerjee, Esther Duflo i Michael Kremer, investigadors del MIT i Harvard. En aquest cas, aquests tres investigadors es proposaven combatre la pobresa, per al que van emprar els mètodes tradicionals dels assajos clínics de farmacèutiques. Per a afrontar els baixos nivells educatius (identificat com un dels fenòmens generadors de pobresa) en un dels seus experiments a Kenya van creure que ni pedagogia, ni psicologia, ni ciències socials que poguessin contextualitzar la situació concreta dels mals resultats educatius eren explicatives del problema. Per a ells es tracta d’un tema d’incentius als professors.
Així, ‘van descobrir’ que es podia reduir molt l’absentisme dels mestres si se’ls contractava de manera temporal, renovant-los segons els seus resultats. També que la millor manera d’evitar l’absentisme escolar consisteix a donar als nens tractaments contra els cucs parasitaris, que provoquen gran esgotament en els nens i, per tant, que faltin a classe. Reduir ràtios per a un contacte més personal i menys estressant, o tenir un sistema de salut públic que garanteixi uns nivells adequats de salut als nens, no els van semblar opcions raonables a aquests premis nobel.
Retrocedim a 2018, els guardonats van ser William D. Nordhaus i Paul M. Romer. El primer va aportar un mètode per a «quantificar» els costos de les emissions de CO₂ derivades de la producció, la qual cosa seria una externalitat negativa, creant així un mercat de dret d’emissions. O el que és el mateix, ampliant l’espai del mercat mitjançant l’aire que respirem. Pel que fa a Romer i les seves recerques per a integrar la innovació tecnològica i sobre quines bases aquesta es pot incrementar, òbviament la solució és l’economia de mercat (neo)clàssica admetent dues coses: que els qui desenvolupin innovacions concretes amb un alt cost poden aconseguir una situació de monopoli i recuperar la inversió real (cosa lícita si no fos perquè la major part de la recerca base és de finançament públic). La segona opció són subsidis públics per a la recerca, la qual cosa es ve desenvolupant des de fa segles.
En aparença, l’acadèmia sueca no cessa en la seva obstinació de donar prestigi i recursos a aquelles idees que aprofundeixen en un determinat biaix econòmic de mercantilització i especialització irracional amb un efecte doble de colonització tan real sobre les economies de la perifèria global, com sobre les altres ciències socials que representen obstacles a la seva pretensió totalitzadora. El pes de la rational choice, les aproximacions al conductisme i els equilibris de mercat s’emporten bona part dels guardons del que portem de segle. Pocs són els premis que podríem dir que han anat a parar a les mans de progressistes. El primer que va rebre una dona en 2009 ,Elionor Olstrom, politòloga, va venir a donar resposta a la famosa llei de la Tragèdia dels Comuns. Olstrom va descobrir, com si els milers o milions de persones que practiquen aquests mètodes de propietat no ho sabessin, que determinades formes de propietat comunal podien ser perfectament viables en una lògica de mercat competitiu i fins i tot podien ser superiors a la propietat estatal i privada. La part negativa d’aquests sistemes era el tancament l’entrada de participants nous, i per tant amb l’alt component excloent i hereditari, la qual cosa al seu torn permetia un perfecte coneixement dels, a vegades, complicats sistemes de co-gestió.
Si ens remuntem encara més, podríem anar a parar a Stiglitz o Krugman, autors pròxims al neokeynesianisme. En el cas de Stiglitz, el premi li va ser atorgat pel seu estudi de la desigualtat d’informació que es dóna en els intercanvis, i com afecta a la desigualtat de renda i riquesa. Per a qui li pugui interessar aquesta línia de crítica portada a posicions socialistes, existeixen articles de Evgeny Morozov sobre la utilització de les noves tecnologies com a eines que puguin transmetre informació a compradors i venedors de manera més eficient i igualitària a l’ús del preu.
Krugman, un altre crític de les polítiques neoliberals, guanyador del premi Nobel un any abans que Olstrom, en 2008, va incorporar l’element geogràfic. Sí, moltes vegades els economistes arriben a tal nivell d’abstracció que ni els factors geogràfics o humans entren en l’equació. Krugman és crític amb la capacitat de les millores tecnològiques de generar alts nivells de creixement de manera sostinguda en el temps, o el que és el mateix, acceptant la tendència decreixent de la taxa de guany/benefici. També amb la financerització, és al mateix temps un ferm defensor del sector públic com a columna vertebral per a generar ocupació i fer créixer l’economia real.
Malgrat les dificultats i la tendència ideològica disfressada sota criteris tècnics, sempre són interessants els intents d’incorporar parts dels desenvolupaments econòmics al corpus del coneixement emancipador. Tornant sobre la teoria de jocs, el sociòleg Jon Elster i altres van intentar una síntesi d’aquesta amb el marxisme, com diu Elster a l’inici del seu article on parla de teoria de jocs i marxisme En què ha de consistir la relació entre l’anàlisi social marxista i la ciència social burgesa? La resposta és òbvia: conservar i desenvolupar el valuós, criticant i rebutjant el que manca de valor. Des del nostre posicionament militant i crític hem d’esforçar-nos per desentranyar el valor civilitzatori o per contra criticar la bogeria de la raó econòmica.
Bibliografia
Elinor Olstrom, El gobierno de los bienes comunes: la evolución de las instituciones de acción col·lectiva. Fondo de Cultura Económica, 2009.
Evgeni Morozov. Digital Socialism? New Left Review 117/118 MAR JUNE 2019
Jon Elster, Marxismo, funcionalismo y teoría de juegos: Alegato en favor del individualismo metodológico. Sociológica núm. 2 Revista del Departamento de Sociología de la UAM.
