per Blai Burgaya i Roc Solà

en castellà: https://debatspeldema.org/1439-2/

Escrivim aquest article per buscar respostes a totes aquelles preguntes que ens van sorgir el passat diumenge 12 de juliol quan vam veure els resultats electorals a Galicia i Euskadi. En aquest sentit, no és un article amb la pretensió de únicament fer un anàlisi o explicació de la conjuntura, sinó que ha estat escrit amb la voluntat d’enquadrar aquests dubtes o preguntes en una reflexió més àmplia.

Nos arredores, á esquerda. Kanpoaldean, ezkerrean

Com ja ve sent habitual en totes les nits electorals dels últims anys, a La Sexta Antonio Garcia Ferreras presentava un programa especial durant el recompte de vots amb una taula plena de “grans experts” (sic). Com ja ve sent habitual també, un d‘aquests experts era el politòleg vigatà Lluís Orriols, que va repetir en diverses ocasions una dada bastant rellevant que permetia enmarcar el debat i la conversa sobre de què anaven aquelles eleccions. El que va dir en diverses ocasions Orriols és que, el de Galicia va ser el primer parlament en el qual van entrar les forces del canvi, i ara és el primer del qual en queden fora. És una observació encertada i rellevant, cal tenir-la en compte, però no va al fons de la qüestió. Que des del nostre punt de vista seria: les forces del canvi, les Mareas, que van entrar al Pazo do Hórreo al 2014 tenen algo a veure amb la Galicia en Común que ara se n’ha quedat fora? Té algo a veure l’Elkarrekin Podemos que comandava Pilar Zabala amb la candidatura actual encapçalada per Miren Gorrotxategi?

Una de les grans novetats en la irrupció de Podemos i totes les seves confluències en el període 2014-2016 va ser una aposta plurinacional que l’esquerra espanyola mai havia fet. Aquell Podemos impugnatori que venia a canviar-ho tot, entenia que per canviar-ho tot era necessari començar a acceptar Espanya com el que és, un feix  de nacions. Però això no ho demostrava només amb discursos, més aviat al contrari, ho demostrava amb fets. Amb la capacitat de presentar candidatures plurals construïdes des del territori amb candidats en que el discurs plurinacional era creïble. En aquest sentit, Pili Zabala és un exemple claríssim d’això. És important recordar-ho, no per una mena de fetitxisme amb el passat, sinó per situar la discussió. 

Els anàlisi polítics s’han de fer sobre la conjuntura, no sobre el moment que ens agradaria que fos. Així doncs, ens hem de preguntar, què ho fa que l’esquerra sobiranista hagi recuperat posicions enfront de les confluències en aquests quatre anys? Òbviament no és un fenomen monocausal, però des del nostre punt de vista hi ha tres factors que sobresurten: en primer lloc, que potser centrar tota la teva oferta electoral en lo bé que ho està fent el govern d’Espanya, i tenir com a única proposta la unitat de l’esquerra, així en abstracte, no és la millor opció. En segon lloc, la crisi territorial no s’ha tancat sinó que està més oberta que mai, i per tant, no tenir un projecte clar per sortir-ne penalitza i molt, més quan la opció utilitzada per superar la crisi sanitària ha sigut la recentralització (tant de les autonomies cap al govern de l’Estat, com dels ajuntaments cap als governs autonòmics) i la ciutadania considera que es gestiona millor des de les administracions properes. I finalment, la tercera causa és la incapacitat per construir una organització potent, amb candidats reconeguts, vinculada al territori i que no resolgui qualsevol disputa a twitter.

En aquest sentit, segons el CIS preelectoral de basques i gallegues, la candidata de Elkarrekin era una desconeguda per al 43,1% dels electors i el de Galícia en Común per al 49%. Tant a Euskadi com a Galícia, els terratrèmols interns en les confluències han sigut constants durant els últims quatre anys. A Euskadi: dimissió de la direcció abans de les eleccions després de primàries i candidatura pròpia de Equo, que en les generals va mantenir la confluència malgrat l’aliança estatal amb Más País. A Galícia: escissió amb marxa de diputats al grup mixt, primàries conflictives per a fer-se amb l’espai i finalment competició entre els qui es van quedar amb la marca i la confluència tancada a ultimisima hora entre UP i Anova que va adoptar una nova marca. Tot això va anar generant el caldo de cultiu perquè Galícia en Común perdés vots en la immensa majoria de veïnats, aconseguint entre 10 i 20 punts menys que En Marea fa quatre anys. En una desena de llocs l’enfonsament va superar els 30 punts i només van aconseguir millorar els resultats en una secció censal. A on van anar aquests vots perduts de la formació morada? Si ho comparem amb la resta de partits, veiem que allí on GeC va perdre més punts, més va créixer el vot al BNG. Els socialistes no tenen capacitat per aprofitar l’enfonsament morat i no aconsegueixen millorar els seus resultats en tots els veïnats on es va desplomar el vot a GeC. Les dades mostren que molt poca part del vot perdut de GeC se’n va anar a l’abstenció. De manera molt similar, es repeteix el fenomen a Euskadi. Encara que les pèrdues de Elkarrekin Podemos van ser relativament menors, van caure entre 4 i 8 punts en la majoria de seccions censals. Només en poc més d’una dotzena de llocs el seu vot va millorar respecte a 2016. Igual que el BNG a Galícia, EH Bildu va captar el vot morat. En el cas basc, la caiguda de Podemos està vinculada a un augment del vot a EH Bildu. Tampoc els socialistes bascos aconsegueixen aprofitar-se de l’enfonsament de Podemos, el PSE-EE no aconsegueix millors resultats en tots els llocs on cau el vot a la confluència.

Clarament també hi ha una part important de mèrit propi de les esquerres sobiranistes, que van entendre que amb l’aparició de Podemos i el seu discurs plurinacional havien de potenciar el seu discurs social. Un exemple claríssim d’això són les intervencions del diputat Oskar Matute (Bildu) al Congrés quan diu allò de que “el que ens uneix amb la classe treballadora espanyola, no és la pertinença a una mateixa nació, sinó a una mateixa classe”. De la mateixa manera, que quan Bildu va pactar la derogació de la reforma laboral amb el PSOE el que demostraven és que era inviable seguir dient que “els nacionalistes només es preocupen de lo seu” quan estaven aconseguint beneficis per a les classes populars de tot Espanya. 

Així doncs, opinem que s’han d’extreure tres conclusions clau d’aquestes eleccions. Primer, que tot i que podria semblar a simple vista que guanyen els de sempre -i en part és així-, la corrent de fons reforça la descentralització i l’apoderament territorial en dos països que no són dues comunitats autònomes qualsevol. En segon lloc, que la dicotomia progrés vs nacionalisme “perifèric”  no existeix. I per últim, que qui ven pactes o fa coalicions abans de les eleccions, perd. Com assenyala Xavier Domènech en el seu últim llibre “si no projectes futur, és difícil que aquest acabi sent habitable per tu”.

El mussol de minerva al final de la dècada

Però fem la vista enrere, encara que sembli molt llunyà el món previ a la pandèmia, la crisis de deute del 2008 i la posterior crisis orgànica del Règim del 78 –que va arribar a crisis d’Estat a Catalunya al 2017- són elements que permeten explicar amb més claredat on ens trobem ara al juliol de 2020.

Si tornem al 2010, el Tribunal Constitucional emetia una coneguda sentencia sobre l’Estatut de Catalunya. Alfonso Guerra aclaria que se l’havien cepillado. Pocs dies després, es convocava una manifestació amb més d’un milió de persones amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim” amb el suport ampli de les forces més dinàmiques de la societat catalana. Aquí començava una crisi territorial que segueix present una dècada després. 

La crisi orgànica del règim sortit de la Transició només estava començant. Al 2011, els dos partits principals del torn bipartidista –en aquell moment representaven el 90% dels diputats al Congrés- es posaven d’acord en la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució per satisfer els diktats de la troika austericida. Aquí es decretaria que havia de ser prioritari el compliment de dèficit públic que marcava la UE neoliberal. En aquell moment, el bipartidisme va fer-se l’harakiri al veure’s davant de tota la població que en les qüestions fonamentals es posaven d’acord.

Si seguim endavant, al 2014, comencen a aparèixer tots els casos de corrupció vinculats a la monarquia –el cas Nóos en concret- i alhora es fan públiques les imatges de Juan Carlos I matant elefants a Botswana. Just l’any anterior, va ser l’últim cop que el CIS preguntava sobre la valoració de la monarquia degut a que les puntuacions estaven caient en picat. El mateix 2014, el bipartidisme treia per primer cop menys del 50% del vot. En aquest context, apareix el primer moviment del Règim per relegitimar-se: el Rei abdica per consell de Rubalcaba.

Aquesta pèrdua de consens del Règim va tenir conseqüències en el camp del moviment social i en lo polític. La descomposició del Règim, degut als destapament d’incomptables casos de corrupció i a la pèrdua de credibilitat, i per tant, de capacitat de generar consens va fer que la societat s’identifiqués amb el que denunciaven moviments com el 15M, les Marees o la PAH. En el camp polític, l’arribada de la CUP al parlament i posteriorment de Podemos al Congreso -al 2012 i 2015 respectivament- es una expressió de com la quantitat de persones que donaven suport a opcions polítiques amb voluntat d’impugnar el règim anava en augment.

És en aquest moment de forta crisi en tres direccions fonamentals: social, encarnada en els desnonaments i la PAH; política, encarnada en la corrupció generalitzada; i territorial en la prohibició de la consulta popular del 9 de novembre de 2014, que es genera una forta deriva antidemocràtica i autoritària de l’Estat. Alhora, el cada cop major protagonisme del Lawfare i del Deep State va estretament lligat a la inahabilitació i posteriorment empresonament de polítics independentistes i també a la incapacitat del Règim per regenerar-se. Com diu Antonio Gramsci, “l’aparell de coerció [és] per a aquells grups que no consenten ni activa ni passivament, o per a aquells moments de crisi de direcció en els que el consens espontani pateix una crisi”. 

Llavors, el segon intent del Règim per relegitimar-se va ser el moment en que els mitjans van contribuir fortament la pujada de Ciutadans. L’objectiu era convertir a Rivera en el partit frontissa que permetés mantenir a les forces del canvi lluny del govern a través de no deixar a Podemos el camp de la regeneració i la modernització. A partir d’aquí, va venir el Sánchez que volia pactar amb Rivera i la repetició electoral i Rajoy com a president zombie. El referèndum de l’1-O, l’empresonament dels líders independentistes, el 155 i la imposició d’eleccions a Catalunya. El pic més alt de repressió va coincidir amb un moment que es pot considerar que, durant un període reduït, la crisis orgànica del Règim es va convertir en crisis d’Estat en una part del territori.

Finalment, al juny de 2018, Podemos encapçala una moció de censura contra Mariano Rajoy que Pedro ‘El renacido’ Sánchez, es veu obligat a tirar endavant. L’abril de l’any següent, es celebren les eleccions on per primer cop entra Vox al Congreso i Podemos perd 34 diputats, el PP en va perdre 71 i el PSOE en va pujar 38. Aquí és quan, tot i els 15 escons de ERC i altres forces polítiques plurinacionals, no es va poder fer la investidura ja que Sánchez havia de prendre Dormidina a les nits si pactava amb Podemos. Així, es repetien eleccions el 10 de novembre de 2019 -amb un resultat semblant només amb la desaparició de C’s com a highlight- que culminarien amb la investidura de febrer de 2020.

D’aquesta manera, amb l’arribada de Podemos al govern i amb el “Sánchez que es va enfrontar als barons”, la crisis democràtica segons la qual el Règim excloïa de manera estructural a qualsevol força de fora del bipartidisme queda percebuda, almenys a curt plaç, com a parcialment subsanada. La crisis social, que quedava condensada en els desnonaments massius –al 2012 hi va haver una mitjana de 517 desnonaments diaris–  i la completa inacció del govern, no ha quedat en absolut solucionada. Tot i així, el govern PSOE-Podemos ha aprovat algunes mesures socials, com la prohibició dels mateixos desnonaments, que tot i ser clarament insuficients, donen indicis de que el Règim pugui absorbir alguns dels elements de la crisis social. En canvi, la crisis territorial que es va obrir amb la sentència del constitucional sobre l’Estatut al 2010 segueix sense tenir cap indici de que es tanqui. Amb aquesta situació de reconfiguracions del Règim, arribava la pandèmia del Covid-19 i amb aquesta la decisió de la casa real d’anunciar tota una segona onada d’escàndols amb la voluntat de que el desorientament ho fes passar més desapercebut.

2020 no és 2014: Covid, segona crisis de la monarquia i revolta anticentralista

Des de les últimes eleccions generals, hi ha 43 diputats i diputades que no pertanyen a partits d’àmbit estatal, i alguna força no és ni nacionalista ni autonòmica sinó directament ja provincial, com Teruel Existe. Sembla que a León alguns volen separar-se de Castella, el dumping fiscal de Madrid és aberrant, els trens a Extremadura estan en unes condicions lamentables i encara que el Procés tal i com l’hem conegut hagi acabat, les problemàtiques que va expressar no han estat solucionades. La hipertròfia del discurs nacionalista espanyol que cada vegada es condensa més a Madrid està fent que cada vegada més gent, que se sent espanyola, no es vegi representada en les forces d’àmbit nacional. Cada vegada hi ha més forces polítiques que són titllades de no-nacionals o se sospita del seu compromís amb un projecte que tingui a Espanya com a marc d’actuació.

Amb l’aparició de la covid-19 a les nostres vides, s’ha pogut tornar a veure què vol dir que el model autonòmic estigui esgotat. La recentralització de competències com a resposta de la crisis ha tingut queixes des de gairebé totes les comunitats autònomes. Ve de lluny, com diu el Xavi Domènech, “l’Estat central és el que aglutina més del 50% dels recursos. En el cas autonòmic, a pesar de que les competències en sanitat i educació, que són les que generen més despesa, estan transferides, es concentraria tan sols un 35% d’aquesta despesa”.

Així, aquesta crisis territorial i de nació espanyola està condicionant fortament el nou cicle polític que s’obra a partir de la reacció a les demandes de sobirania de les nacions perifèriques. Això es pot veure clarament en els resultats obtinguts per Podemos, sobretot a Galícia com hem comentat, on pràcticament tots els vots han passat al BNG. De fet, a la vista dels aconteixements, sembla que Adelante Andalucía apuntava en direccions menys equivocades del que es va dir en aquell moment. 

Alhora, la nova crisis de la monarquía obra la possibilitat d’una nova crítica al model no democràtic de la elecció del cap d’Estat diferent del que es plantejava a 2014. Aquell any encara tenia la bala a la recàmera de l’abdicació i la promesa de que el fill regenerés la institució allunyant-la de la corrupció. Els descobriments escandalosos de tenir una màquina de contar bitllets a la piscina al més pur estil Scarface pot suposar un escàndol moral suficient com per reobrir aquella crisis que es va voler suturar al 2014. Si des de la Transició no hi havia monarquics, sinó juancarlistas, ara, a pesar de que s’intenti tornar a construir un felipisme, el discurs del 3 d’octubre no és el 23F.

Deia Lenin que «Tota forma nova de lluita, unida a nous perills i sacrificis, ‘desorganitza’ inevitablement totes aquelles organitzacions que no estan preparades per a aquesta nova forma de lluita». Si apliquem aquest principi a la situació de canvi de fase que es va obrir amb la reacció nacionalista al procés, podem aventurar que només si s’és capaç de dibuixar, acompanyar i possibilitar un nou horitzó republicà, regeneracionista, democratitzador per al conjunt de pobles d’Espanya, podrà existir una sortida que resolgui les grans crisis que encara obertes al Règim del 78.