Teixint fraternitat en terres agermanades.

Per Xavier Domènech i Sampere

Pròleg a L’Arbre de les Llibertats. Republicanisme als Països Catalans. Illa Edicions (2023)

A L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans quatre joves autors i investigadors –Albert Portillo, Xavier Calafat Eloi Gummà i Ivan Montemayor–, ordeixen de nou els fils, massa voltes escapçats, que uneixen de forma indestriable la història del republicanisme, els moviments nacionals i les esquerres de les diverses configuracions històriques dels Països Catalans. En el viatge que ens proposen ens aboquen així a les matrius originaries d’un riu de foc comú sense el qual la història d’aquests països és incomprensible, com tampoc ho és cada un d’aquests moviments polítics i socials -el republicanisme, la reivindicació nacional i les esquerres– per separat. L’arrel de l’arbre de la llibertat és una, tal com ens mostren i al fer-ho ens endinsen en les múltiples cruïlles que es desenvoluparen en el seu creixement. Bifurcacions del passat, que expliquen tant els oblits com les permanències, que ho són també de present. I és que, en el seu girar l’esguard cap a aquests episodis, hi ha quelcom que és clarament generacional. De la seva generació que ha vingut per remoure històricament allà on restem massa vegades atrapats, tant en termes historiogràfics com de compromís, en la nostra contemporaneïtat.

Aquest llibre és un viatge. Un viatge que ens porta, dansant per la línia temporal, des de les Germanies fins aquest nou segle XXI que en tan sols dues dècades ja s’imposa d’una forma brutal, deixant sense aler moltes de les mirades del XX. En aquest sentit, els seus treballs transformen les afinitats electives de la historiografia i restableixen noves connexions amb el passat. Tanmateix, això es realitza en un enclavament territorial concret, que no és altre que el de les terres germanes de parla catalana i es fa amb una finezza que ens parla tant de les convergències como de les particularitats de cada una d’aquestes configuracions històriques. Els treballs aquí reunits superen tant un relat que vol aquestes terres alienes les unes respecte les altres, com un altre que a voltes, en la seva passió, de tant juntes que les explica les acaba per negar, fracassant alhora en el seu propòsit confluent. Alhora el llibre també reïx (en aquesta mirada que cerca tant les connexions com les desconnexions) en superar la centralitat principatina. Els fils entre unes i altres terres són molt més multilaterals del que a vegades se suposa i, més enllà de la intensitat de Catalunya, el País Valencià i l’antic Regne de Mallorca mantenen a vegades més connexions i paral·lelismes històrics i explicatius que no pas amb el propi Principat, sobretot en allò que es refereix a la definició dels seus respectius moviments polítics i nacionals.

El fil republicà del que es parteix en aquest treball és alhora un fil roig. La democràcia, el republicanisme i el socialisme o comunisme, no són tres baules perllongades i solament acoblades pel pas del temps, sinó que emergeixen en un mateix moment fundacional. Deia Abdó Terrades, líder d’una de les matrius d’aquesta història, en els orígens del moviment demòcrata, que en un país amb la monarquia que tenia no podia ser sinó republicà, que lluitaven per la llibertat sí, pel “ganivet anivellador de la democràcia”. Republicanisme, democràcia, sindicalisme i socialisme, formaven una mateix espai del que emergiran els primers intents contemporanis d’articulació sobirana i federalista o confederal tant de Catalunya, com del País Valencià i Mallorca. Tanmateix aquesta és una història també de trencaments que no permeteren entendre aquesta realitat matriu del republicanisme com a veritable llavor de l’arbre de la llibertat. Trencaments que alhora imposen retorns en cada nova cruïlla on el present es troba amb problemàtiques que havien estat abordades també en el passat. És en aquest sentit que, com ens mostren els textos, durant la II República hi ha un retorn a l’arrel republicana pimargalliana ara banyada en les afirmacions nacionals. En aquest sentit,   hi ha camins paral·lels que són difícil d’obviar amb la lectura dels textos.

Així, en el cas del País Valencià en el llibre es fa una reivindicació del blasquisme, que al seu torn venia de la matriu republicana federal de Pi i Margall després del desengany de la I República, com a espai de formació i codificació d’un valencianisme popular d’esquerres en un moment on la Renaixença era extremadament conservadora. Això, malgrat el seu espanyolisme, o la mateixa convergència amb el lerrouxisme, no és tant anòmal. També en el cas de Catalunya dirigents destacats del que serà el republicanisme d’esquerres i el catalanisme popular vetllaren les seves primeres armes dins del lerrouxisme. Persones claus que, com Lluís Companys i Francesc Layret entengueren que l’espai de formació d’una tradició catalanista republicana no es podia covar en el marc del catalanisme conservador, en el mateix moment que el mallorquí Gabriel Alomar no deixava de propugnar la necessitat de formar un moviment nacional de caràcter socialista. Un camí que desembocaria ja en els anys trenta en les diverses esquerres republicanes (entre d’altres la ERC catalana, la Esquerra Valenciana o la Esquerra Republicana Balear). En aquest sentit, el llibre ens mostra una singladura més complexa del que a vegades s’ha volgut codificar amb posterioritat, fent emergir els moviments de reivindicació nacional republicans de les matrius conservadores quan en realitat tenien altres orígens que s’han volgut aliens a la història de cada un d’aquests països. Un camí on, en cada nou moment de configuració d’aquests moviments, hi havia un retorn al republicanisme primigeni. No en va quan l’octubre de 1934 Lluís Companys declarà l’Estat Català ho feu emprant la formula de la constitució de la Primera República de 1873. L’afirmació era nacional, social i republicana a la vegada, però bevia directament de les arrels més profundes que ens explica aquest llibre. I és que aquest camí no fou tan sols el de portar les esquerres cap a les diversitats nacionals, sinó, com ens mostra la voluntat que animava el republicanisme mallorquinista que ens relata aquest text, de crear la pròpia nació, a la manera d’Alomar i d’Emili Darder, depurant-la del seus elements més conservadors i essencialistes, per projectar-se cap a un futur republicà i amb aquest moviment no estaven “integrant” el republicanisme a la diversitat nacional. Estaven construint cada una de les realitats nacionals i fent-la directament possible

Evidentment, i el llibre també ens mostra això, a la ruptura entre el primer republicanisme i l’emergència dels primers moviments polítics de masses populars, com foren el blasquisme o el mateix lerrouxisme, que féu possible una segona ruptura saldada  amb les noves propostes republicanes dels països catalans, sobrevingué una tercera posterior. La llarga nit franquista, malgrat les connexions que maldaren per no esllanguir-se, obligà als moviments polítics d’oposició a pensar-se des d’altres coordenades i la pròpia història i definició dels Països Catalans canvià. Fou també, sens dubte, un moment fecund que ha marcat el nostre propi present, però paradoxalment ara aquesta es salda de nou amb el retorn generacional que ens proposa aquest llibre. En el salt dialèctic sota el cel obert de la història benjaminià que ells mateixos ens proposen. I és que la matriu del republicanisme es sòlida i profunda en les terres de parla catalana i en la seva arrel es troben tant les branques del passat como les del nostre propi present.

Deja una respuesta