Un altre Espriu, si us plau

 

Per Enric Parellada Rius

 

Al 1976 Salvador Espriu va acceptar l’encàrrec d’escriure un drama sobre Fedra; allà reflexionava sobre la tragèdia i el tràgic, però sobre què voldria reflexionar avui en dia Espriu si veiés algunes de les sèries de les grans plataformes? Va titular la seva obra Una altra Fedra, si us plau i ara la podem llegir en un petit volum publicat per La butxaca que agrupa, a més a més de la peça esmentada, Antígona i Fedra. Carles Miralles, al pròleg de l’edició que em refereixo sobre l’obra que agafo d’exemple deia que s’hi veu “el teatre dins del teatre i la introducció en l’escena, com a espectadors, de personatges dels relats d’Espriu, que filtren per als espectadors els fets dramatitzats: una manera de proposar una variant més essencial, des del punt de vista modern, del que era el cor en el teatre grec”.

Descrivint-ho a grans trets, els personatges formen un total de tres nuclis que els distingeix. En primer lloc un parell d’actrius parlant sobre una obra que estan a punt de representar; en segon lloc tres personatges que estaran al públic on contemplaran i comentaran la funció; en tercer lloc, i per acabar, els cinc personatges de la ficció, dos d’ells representats per les dues actrius que prèviament la feien petar.

Més enllà de l’obra de teatre en el teatre que és on segurament tothom convindria que és la part central i més important, el que crida més l’atenció i que vull portar als nostres temps és el pacte de ficció que existeix en la representació que és tema d’Una altra Fedra, si us plau. Al principi dues actrius parlen entre elles, durant l’obra que aquestes representen el públic (que a sobre són personatges d’anteriors obres d’Espriu) comenta allò que veuen i en acabat aquests membres del públic discuteixen si van a saludar a les actrius o no, ja que potser després de l’esforç de l’actuació se senten fatigades.

Aquestes actrius parlant entre elles i el públic, posant-nos tècnics, són un motiu d’enquadrament. El motiu central, doncs, són els mítics, és a dir, Fedra, Enone, Teseu, Hipòlit i Thànatos, els de la ficció teatral.

Espriu porta els temes clàssics a escena, però alhora fa uns petits apunts sobre com creu que s’ha de fer teatre en el seu temps, o com veia que eren les coses a l’antiguitat. Ara bé, malgrat tot això, el que és molt rellevant és que els personatges que fan de membres del públic no erren en la lectura que s’ha de fer de l’obra que veuen i aquí és on volia anar a parar.

Fa poques setmanes es va estrenar la nova temporada de La casa de papel; i he de dir que, posant-me espriuenc, tinc dos amics que es diuen Nobita i Shizuka que els hi encanta. Quan parlem de la sèrie sempre els hi dic que a mi em sembla una bajanada molt inversemblant, bastant mal feta en termes de l’estructura de l’argument i que per damunt de tot, i això cou bastant actualment, és una sèrie que reprodueix uns patrons molt masclistes i heteropatriarcal. Però ells sempre em diuen que no ho veuen així i que si La casa de papel em sembla una sèrie masclista, que miri El cuento de la criada (poso el nom en castellà perquè la sèrie l’he vist en aquest idioma) aquesta sí que és una sèrie masclista em diuen. En ella s’hi produeixen violacions consentides i legalitzades per l’estat, etc. Ja sabem tots de què va la sèrie.

La qüestió és que en Nobita i la Shizuka veient una sèrie completament masclista no s’alarmen, no els espanta ni els hi crema als ulls allò que veuen. D’alguna manera l’objecte de contemplació, més enllà del distanciament realitat-ficció amb el robatori magne, en les relacions entre els personatges no hi veuen un motiu que els faci sentir diferents a ells. En canvi, veient El cuento de la criada els hi indigna adonar-se que estan presenciant escenes específiques de violacions, però no s’adonen que precisament s’està fent una crítica d’allò que precisament estan ensenyant.

Espriu em serveix d’exemple per reivindicar com d’útil i important és saber comprendre la ficció. Ja sé que pot semblar més o menys infantil com he enfocat aquesta relació entre les dues sèries, però lo important és adonar-se que saber comprendre la ficció ens fa comprendre més bé la vida. ¿Què ve abans, doncs, un sentit crític que ens permeti detectar el masclisme a La casa de papel i la crítica social a El cuento de la criada? ¿O és gràcies a consumir molts tipus de relats que sabem identificar aquest tipus d’assumptes? Potser s’hi pot arribar des de diferents vies aquí, però sens dubte comprendre quins són els límits de la ficció, o més ben dit de la realitat, facilita a tot ésser humà encaixar més bé amb els demés. El respecte que individualment mereixi cadascú, el tria qui el dóna; per tant, saber comprendre què fa mal o no als demés et fa empàtic i una mica intel·ligent; però ara bé, conviure amb la consciència tranquil·la perquè saps detectar segons quins elements a una ficció no et fa estar més tranquil/·la amb tu mateix/a.

Veient Respect, el biopic d’Aretha Franklin, avançada la trama en un moment concret se la vesteix amb un mocador al cap a l’estil d’aquell pòster de la mecànica feminista anomenada “Rosie the riveter” (aquell del fons de color groc, que hi surt una dona blanca arremangant-se la màniga i fent bola tancant el puny, que porta una camisa blava i un mocador vermell al cap, amb una bafarada al damunt on s’hi llegeix We Can Do It!). A mi la pel·lícula no em va semblar a l’alçada de les cançons. I el que diré ara no és apte per a detractors de les feministes benestants com Virginia Woolf o la pròpia Aretha, però si Franklin és símbol de la lluita pels drets de la gent amb el mateix to de pell que el seu, ¿per què a la pel·lícula la caracteritzen en un moment concret amb una estètica que fa pensar en aquell cartell de la mecànica de pell blanca? Aquest fet sembla que ens vulguis dir que no es pot crear un referent feminista en ella mateixa, que s’ha d’anar a buscar a un altre banda. I el que em sap més greu de tot és que això no ho he pogut parlar amb el Nobita i la Shizuka, perquè m’haguessin dit que què dimonis m’empatollo.

No és necessari tenir inquietuds com les de H.P. Lovecraft per la ficció; qui ha llegit l’assaig L’horror sobrenatural en la literatura sap del que parlo, el mestre tenia un coneixement extensíssim d’una quantitat enorme d’obres d’aquell gènere. El que vindria a ser un Quentin Tarantino de l’època, que tant es diu que durant una època de la seva vida mirava tres pel·lícules al dia; o un David Foster Wallace, que respecte la cultura pop americana i les seves ficcions en sabia un bon grapat. No estic parlant d’això. Ni tampoc estic parlant d’uns mínims, és a dir, que no hi tinc res contra el Nobita i la Shizuka, no en tenen pas la culpa del que ells decideixen amb el que volen invertir el seu temps d’oci. Només vull expressar que saber-ne una mica respecte a la ficció ens fa més persona. Tenir una mínima noció en la interpretació de la literatura i els seus derivats és bàsic per tenir un sentit més crític amb el dia a dia, la realitat que vivim. Per això us he parlat dels meus amics Nobita i Shizuka, perquè potser un altre Espriu ens faria molt bé a tots, un altre Espriu, si us plau.

Deja un comentario