Per Lucía Aliagas
L’impacte de la Revolució dels Clavells a l’Estat Espanyol va tenir nombroses vessants: des de la més política i com va afectar directament al règim franquista fins als moviments socials enquadrats a l’oposició antifranquista. S’ha parlat en nombroses ocasions de les similituds entre els dos règims, així com de les diferències en les seves sortides, però quin paper va jugar la Revolució Portuguesa en l’evolució dels esdeveniments a Espanya?
Històricament, Portugal i Espanya s’han trobat sempre d’esquenes, tot i les similituds dels esdeveniments històrics i polítics de les seves èpoques contemporànies, amb l’excepció de determinats moments: entre ells la Revolució. Pels seus contemporanis, la influència portuguesa a Espanya era evident, però a mesura que el pas del temps ha anat passant, la classe política, l’opinió pública i part de la historiografia li han tret importància. Contemporàniament, figures destacades com el mateix President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, va reconèixer l’impacte portuguès i, dos anys després, Loy Rolim va desenvolupar un treball sobre l’oposició espanyola que va arribar a reconèixer la influència de la revolució.
Però per què el nostre país veí i la seva sortida revolucionària a la dictadura més duradora de l’Europa Occidental van ser oblidats quan la flama revolucionària va passar? Per una banda, és clar que el règim veia amb recels els esdeveniments a Portugal -sobretot perquè l’evolució dels dos països havien anat a l’una durant la majoria del segle XIX i XX- i que l’oposició antifranquista veia amb anhels i esperances la fi del franquisme amb l’exemple dels capitans portuguesos. Però per l’altra, hi ha d’haver alguna cosa que expliqui l’oblit posterior i per què, sobretot, l’interès dels segons no va perdurar amb el temps.
La influència al règim franquista: obertura o immobilisme?
Segons l’historiador Josep Sánchez Cervelló a la seva obra “A revolução portuguesa e a sua influência na transição espanhola” la influència portuguesa “general” a Espanya es pot dividir en dues etapes diferenciades: una positiva -que comprendria els mesos entre el 25 d’abril i el 30 de setembre de 1974- i una de negativa -del 30 de setembre al novembre de 1975-. Aquest canvi de paradigma aniria lligat, sobretot, per la radicalització del procés revolucionari i el creixent protagonisme dels comunistes dins del Govern Provisional.
Des del règim franquista, l’aixecament dels generals al país veí es va veure com una amenaça del que podria passar a Espanya davant la crisi d’un règim que començava a agonitzar conjuntament amb el dictador. Cal remarcar que feia temps que des del franquisme s’estava intentant fer un canvi generacional i polític[i], però el 25 d’abril va intensificar les contradiccions, ja que va potenciar als sectors liberals i la societat civil antifranquista i els conservadors temien profundament el perill de contagi. Les mesures aplicades davant aquest perill de contagi van ser des del reforçament de les Forces Armades – i la repressió d’aquells sectors més demòcrates que s’havien gestat en el seu si- fins al control de les fronteres amb Portugal.
Durant els primers mesos, tot i que el règim veia amb recel el país veí, aquest va presentar una bona relació amb el nou govern i sobretot amb el general Spínola. Per un cert moment, es veia possible una sortida del franquisme “pacífica” durant la vida de Franco i, davant la seva situació malaltissa, el juliol de 1974 aquest va ser substituït per Joan Carles de Borbó. Aquesta sortida va veure’s avortada davant la caiguda de la dictadura dels coronels a Grècia el 23 de juliol, fet que va provocar que el 2 de setembre Franco tornés.
A partir de la dimissió d’Spínola el setembre de 1974, des del règim hi havia la creixent sensació que Portugal es trobava dirigit pels comunistes -fet que preocupava no només a l’Estat Espanyol, sinó també a Occident i als Estats Units-. Per una banda, a partir d’aquest moment va començar a triomfar dins dels poders del franquisme la dialèctica entre retrocés i obertura, consolidant el govern d’Arias Navarro que buscava una posició intermèdia que l’allunyés dels més extremistes, però també de l’oposició. La raó de la llunyania dels més extremistes del franquisme es pot explicar fàcilment amb el fet que es temia que els seus posicionaments poguessin implicar una repetició dels esdeveniments portuguesos i l’accentuació de la crisi del franquisme pel seu immobilisme.
Tots aquests fets van impulsar a trobar una sortida del franquisme -cada cop més evident perquè els poders econòmics i part de la burgesia deixaven de veure el règim com a eina útil pels seus interessos- pactada i pacífica: era clau que les classes dirigents dirigissin un procés de transició gradual, que no hi haguessin buits de poder que permetessin la pressa del poder pels comunistes, aconseguir el suport internacional i aconseguir la col·laboració del socialisme dirigit pel PSOE.
La Guerra Freda i la geopolítica internacional: on són els Estats Units?
Com s’ha esmentat amb anterioritat, el transcurs de la revolució portuguesa no era seguit només per Espanya, sinó també internacionalment. En un context de Guerra Freda com la que es vivia l’any 1974, la sortida d’un règim dictatorial a partir d’un mètode insurreccional i que s’encaminés cap a la construcció d’un model democràtic, sobirà i popular a Occident era difícilment assumible. El sud d’Europa es trobava sota l’atenta mirada dels Estats Units i la Península, concretament, gaudia d’un fort valor geoestratègic pels conflictes a la Indoxina, la crisi grego-turca i el conflicte àrabe-israelí, així com les bases a les Açores.
Aquest interès estatunidenc cap a Portugal també va viure diverses etapes de la qual les seves preocupacions van anar creixent a mesura que el procés es radicalitzava i els comunistes i el Movimento das Forças Armadas agafaven més poder. Per una banda, durant la presidència de Costa Gomes el setembre de 1974, es van tensar les relacions pel debat sobre el manteniment del país a l’OTAN -dividit entre la moderació de Costa Gomes i la radicalitat de Vasco Gonçalves-. El mateix Kissinger va dubtar en donar suport al país pel paper dels comunistes dins de les MFA i la moderació de Costa Gomes i va arribar a plantejar la possibilitat d’intervenció militar. Al final, davant la situació crítica van establir un pla d’acció basat no només en el suport econòmic a la moderació, sinó en la influència a les eleccions constituents -que van passar del març a l’abril[ii].
Tot i això, el cop d’estat d’Spínola l’11 de març de 1975 -que va obrir una nova etapa- va perjudicar els moderats de cara a les eleccions i va radicalitzar la situació del país. Resultant amb la formació del IV Govern Provisional encapçalat per Vasco Gonçalves amb militars comunistes com António Alva Rosa de Coutinho o polítics com Álvaro Cunhal com a ministre sense cartera, així com pel predomini dels militars d’esquerra al Consell de la Revolució. Davant aquesta situació, els Estats Units van encapçalar una campanya política contra Gonçalves i van integrar a aquest boicot als socis de l’OTAN, així com van donar suport econòmic i assessorament a grups moderats com el PS, el PPD i els demòcrates cristians.
Durant aquesta etapa, es va descartar la intervenció militar directa -proposta que era descartada des d’un inici també pels governs europeus- i es va intentar tensionar el màxim possible al govern de Vasco Gonçalves donant suport als grups moderats, jugant sota les lògiques de la Guerra Freda per acabar amb l’hegemonia comunista al carrer i a la premsa. Van ser mesos extremadament difícils i tensos socialment que van coincidir amb el famós verão quente en què es van nacionalitzar fàbriques, expropiar terres al camp -intensificant la reforma agrària- i, sobretot, es va estar a la vora d’una guerra civil pels xocs amb les forces reaccionàries i l’Església catòlica.
Aquest modus operandi agressiu i de boicot contra el IV i V Govern Provisional -format quan el PPD va sortir del govern l’agost de 1975- va posar el seu punt final amb la creació del VI Govern Provisional després del cop d’estat del 25 de novembre. Amb el fracassat cop d’estat esquerranista del 25N, les forces moderades de la revolució van iniciar el seu camí contrarevolucionari i anticomunista expulsant del govern al PCP i impulsant la moderació i la necessitat d’estabilització. El manteniment d’aquest control no s’hauria pogut fer sense l’ajut financer nord-americà que va aconseguir millorar les condicions econòmiques i reduir la pressió popular.
Si en aquest punt tornem a Espanya, on havia mort Francisco Franco cinc dies abans, ens trobem amb el triomf de la moderació també dins de les forces polítiques que lideraven el canvi polític, així com dins de part del mateix moviment obrer i l’esquerra socialista i, fins i tot, comunista. Començava a triomfar la dicotomia entre revolució -caos, anarquia i desordre- i transició pactada –ordre, estabilitat i pau social-. La història, però, no és tampoc tan simple: darrere del discurs de la modèlica i pacífica transició, es van amagar centenars d’assassinats i repressaliats que van continuar patint la violència d’un règim que trigava en morir.
Quin paper juga l’esquerra en tot això?
La notícia de la caiguda del règim salazarista el matí del 25 d’abril va obrir moltes esperances al moviment obrer espanyol i a la seva esquerra en clandestinitat. La forma d’organitzar l’aixecament per part dels generals portugueso va significar un exemple per aquells que encara confiaven en la possibilitat d’organitzar una sortida a la dictadura franquista mitjançant un mètode insurreccional amb el suport de part de l’exèrcit. El comunisme espanyol va entrar en fase de buscar al seu Spínola, tot i que no amb molt d’èxit.
L’eufòria causada per la caiguda de Marcelo Caetano i l’inici del camí cap a la democràcia a Portugal es va materialitzar a Espanya de diverses formes: des de la celebració d’actes i manifestacions en solidaritat fins a viatges al país veí. D’on molts militants tornaven no només amb records, sinó també amb lliçons per aplicar a l’Estat Espanyol. És destacable, també, com molts grups d’extrema-esquerra espanyols -des de grups maoistes com el PCE (i) o hoxhistes com el MCE fins a marxistes-leninistes com el PCE (m-l) i trotskistes com la Liga Comunista Revolucionaria- van visitar Portugal amb l’objectiu de formar-se militarment. Als moviments esquerranistes portuguesos i espanyols els unia l’anticapitalisme, l’anticolonialisme, el consellisme, l’aposta per la lluita armada i l’esperança d’un contagi revolucionari.
Per la banda de l’esquerra comunista, encapçalada pel Partit Comunista d’Espanya – i el PSUC a Catalunya- és molt important remarcar com la revolució també es va veure amb esperances – protagonitzant apartats, portades i monogràfics de les diverses revistes i diaris clandestins[iii]– i com a model a seguir. Però no per a tots: a mesura que el procés es va radicalitzar, els sectors anomenats “eurocomunistes” dels dos partits van començar a portar a terme un discurs de moderació i allunyament del Partit Comunista Portuguès. El mateix Santiago Carrillo, va estacar nombroses crítiques al líder comunista Álvaro Cunhal per ser massa “radical” i fer perillar el paper del PCE a “l’Espanya postfranquista[iv]” i, fins i tot, va arribar a trobar-se molt més proper ideològicament al socialista Mario Soares[v].
Aquests posicionaments, que s’enquadren dins d’un periode de confrontació ideològica entre dues corrents del comunisme espanyol, es van anar tensant i van culminar amb l’escissió del PSUC l’any 1981 per part dels sectors marxistes-leninistes i la creació del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) pels mal anomenats “prosoviètics”. Tot i que la flama revolucionària s’havia apagat ja quasi una dècada abans, aquests van seguir l’herència dels valors d’abril defensats pel PCP i a les seves revistes i diaris, com la Realitat o Avant [vi].
Conclusions
D’una forma ràpida i resumida, he intentat fer una visió global de la influència més directa de la Revolució dels Clavells a Espanya, sobretot destacant la visió del règim franquista, com va influir la geopolítica internacional i l’impacte en les esquerres i el moviment comunista. Tot i això, queden moltes coses per analitzar: des de la descolonització dels territoris l’antic Imperi colonial portuguès i el seu impacte en el Sàhara i el conflicte amb el Marroc, així com la influència de les llibertats portugueses al món cultural espanyol. Sent bastant destacat també el d’un exèrcit que, tot i que va viure intents de creació de plataformes democratitzadores com la Unión Democràtica Militar, oficialment va acabar jugant un rol de fre per a la democràcia a Espanya mitjançant experiències com el 23F o el seu paper dins del terrorisme d’ultradreta. A diferència de Portugal on la MFA havia pres un rol d’agent democratitzador de l’estat “sanejant” als elements reaccionaris.
També queda sense esmenar l’estratègia d’unicidade sindical del PCP basada en la necessitat de construir una “central sindical” (la Intersindical) que l’Estat determinés com a única per mantenir el cogovernmanet frentista enfront les formes consellistes d’organització de l’extrema esquerra -fet que els va permetre construir el Partit i sobreviure a la caiguda del mur i de la Unió Soviètica-. A petita escala, es va intentar extrapolar a Espanya, tot i que sense perdurar en el temps -concretament amb la creació de la Intersindical durant la vaga de Laforsa al Baix Llobregat l’any 1975.
El que és clar és que, al final del dia, la revolució portuguesa va tenir més influència del que tradicionalment s’ha pensat. Va tenir un impacte directe en el desenvolupament i l’evolució de la posterior la Transició i també en l’esquerra, presentant l’èxit d’un model de sortida d’una dictadura, l’insurreccional, i alhora intensificant les contradiccions al si dels Partits Comunistes entre aquells que veien Portugal com a exemple a seguir i aquells que iniciaven el camí cap a la moderació i l’assimilació del que serà el règim del 78.
La revolució va ser, d’una forma o una altra, exemple per Espanya: del que no havia de ser l’entrada a la democràcia pel règim i per Occident. Els mitjans de comunicació van seguir amb preocupació el procés de radicalització de la revolució durant l’any 1975, mostrant els “perills” dels comunistes i van tornar a veure en el VI Govern Provisional un exemple per a la Transició pactada espanyola. Es van intentar esborrar totes les conquestes que havien significat els mesos entre març i novembre pel poble portuguès com laïcitat de l’Estat, reforma agrària, descolonització, sanejament dels antics jerarques feixistes de l’administració, nacionalització de la banca, canvis culturals en l’educació i la participació de les masses en l’educació. I, de nou, a partir de 1976, Espanya va tornar a deixar de mirar cap a l’Atlàntic, oblidant al seu veí i la revolució que podria haver estat però no va ser.
Bibliografia
- Josep Sánchez Cervelló. “La influencia de la Revolución Portuguesa en la Transición Española”
- Encarnación Lemus, Fernando Rosas i Raquel Varela. “El fin de las dictaduras ibéricas”
- Raquel Varela. “O PCP na Revolução dos Cravos”
- Álvaro Cunhal. “A Revolução Portuguesa”
- Xavier Domènech. “Cambio político y movimiento obrero”
Notes
[i] No s’ha de confondre aquest canvi polític amb tenir unes intencions de democratització. La modernització que buscava el règim anaven encaminades a obrir-se a Europa i el món occidental, realitzant petites concessions que permetessin mantenir l’estructura del franquisme.
[ii] Els resultats de les eleccions no van fer més que augmentar les preocupacions d’Occident: s’esperava que els resultats moderessin la situació, però la primera força foren els socialistes i els comunistes van ser tercera força. A partir d’aquest moment, la dreta es va començar a organitzar contra “els excessos de la revolució”.
[iii] Aquests exemples es poden trobar des del Mundo Obrero o Nuestra Bandera fins a Treball o Nous Horitzons.
[iv] RIVEIRO, A. “La CIA desvela que Santiago Carillo defendió la permanencia de las bases de EEUU en España en 1975” https://www.eldiario.es/politica/cia-santiago-carrillo-eeuu_1_3634694.html
[v] L’any 1974, una delegació del PCE va ser convidada al I Congrés del Partit Socialista Portuguès. Un dels seus convidats estrella va ser Santiago Carillo.
[vi] Durant la dècada dels vuitanta, Álvaro Cunhal va visitar Barcelona i la Festa Avant, del PCC, on va intervenir. Publicant-se també una entrevista al jornal comunista del mateix nom. Tot i que les relacions oficials entre el PCP i el comunisme espanyol era amb el PCE i el PSUC, el PCC va mantenir bona relació amb el PCP.
