Manolo Vázquez Montalbán va ser un dels grans escriptors de Catalunya i un dels imprescindibles observadors de les realitats polisèmiques de la ciutat de Barcelona. Al llarg de tota l’època que recorre els inicis de la Transició fins a finals del segle XX i recent entrat el XXI va escriure tota una sèrie d’assajos, poesies i novel·les on la temàtica principalment relatada era el desencant. El desencant amb una època, amb les seves ideologies polítiques, amb les elits polítiques del moment i amb la ciutat del moment.
Militant del PSUC, periodista crític, gran gastrònom, fill de pares repressaliats per la dictadura, el compromís polític de Manolo s’expressà al llarg de totes les seves creacions literàries. Amic dels “grans” del PSUC com Manuel Sacristán (a pesar dels seus conflictes), Paco Candel o Solé Tura, formà part d’aquella generació immillorable de caps d’un dels partits comunistes més forts en aquell moment a Europa, com bé va descriure Salvador López Arnal al seu llibre La observación de Goethe.
Retornar a aquest autor per comprendre el temps que vivim és una tasca primordial per transformar-ho. En aquest article m’agradaria parlar-vos de la seva vessant literària, en concret sobre tota una sèrie de novel·les que han vingut a ser reconegudes com “el cicle Carvalho”. En elles l’autor va realitzar una crònica social, política i urbana de la seva època mitjançant uns relats de novel·la negra en els quals va situar al seu alter ego el detectiu Pepe Carvalho i al qual traslladar tots els seus dubtes i crítiques d’aquell moment.
Concretament crec que a aquests relats ens trobem una descripció de les grans transformacions urbanes que estava vivint Barcelona arrel de la celebració pròxima dels Jocs Olímpics del 92. Per tant, el desencant amb la seva ciutat, amb Barcelona, va ser el tema principal al voltant del qual pivotaren les mateixes.
A més en aquestes es situarà també la història d’un dels barris més famosos de la ciutat, el barri del Raval, l’antic barrio Chino. No és cap casualitat, Manolo va nàixer en aquest barri i es on va passar tota la seva infància, i com ell, també el seu alter ego de les novel·les, el ex comunista i ex agent de la CIA, Pepe Carvalho. Descriure doncs, tota la sèrie d’actuacions urbanes que va patir aquest barri a través d’aquesta literatura és un exercici de recuperació de la memòria, d’aquella memòria de tantes classes subalternes que tant bé ens va descriure Manolo amb les seves novel·les.
Això, pel fet que una de les qüestions que caracteritza a aquestes novel·les són les qüestions de la memòria i de la nostàlgia viscudes pel mateix escriptor i que són traslladades al seu personatge, creant la seua peculiar visió del món i de Barcelona. Una memòria tràgica marcada per la misèria i la repressió, que «es plasma en una expressa voluntat de denúncia de la burgesia i conscienciació de la classe popular» (Resina, 2018: 55). En aquest sentit podrem observar a través dels ulls d’aquest personatge, que actua a manera de cronista dels canvis que estan ocorrent a la ciutat, que al seu torn es vinculen amb la desaparició de llocs clau en la biografia del personatge, els processos urbans que afecten la ciutat consolidada i en concret a les vides de les classes populars.
Per tant, el procés pel qual es construeix al detectiu Carvalho és al seu torn «el procés a través del qual es construeix la relació fenomenològica del detectiu amb l’entorn urbà i com això, al seu torn, està inextricablement vinculat a processos històrics més amplis» (Wells, 2004:83)
És a dir, que els crims que aquest detectiu investiga no són més que una excusa per a conèixer una geografia urbana concreta de Barcelona. Carvalho anirà de la perifèria al cor de la ciutat i del cor de la ciutat a la perifèria per a descobrir la identitat del mort i dels seus assassins. S’aclareix llavors que és l’estructura profunda de l’espai urbà, la qual cosa, en tots els casos, es tracta de resoldre; un misteri del qual el crim concret és només un símptoma o manifestació secundària, com poden tindre unes altres, ja que el mal radical és sempre el mateix: la burgesia amb cognoms catalans que viu indefectiblement en la part alta, a pesar que els efectes visibles de la seva criminalitat apareguin en els baixos fons o en l’extraradi (Resina, 2018: 55).
En aquest sentit el barri del Raval se’ns apareix diverses vegades al llarg de les històries de Carvalho. Com veurem, és des d’ací que Montalbán ens ofereix un quadre de l’evolució urbana del barri, exposant d’una banda els efectes que està tenint la remodelació urbana olímpica i per un altre, els nous processos migratoris globals que acaben reflectint-se en l’arribada de nous habitants de diverses nacionalitats al barri.
Amb la seva mirada nostàlgica, Montalbán posa en relleu que el canvi rumb que està patint Barcelona. Per exemple en El laberinto griego, la transformació de Barcelona en una ciutat postindustrial i referent a nivell global, queda reflectida en la descripció de les velles fàbriques abandonades, la multiculturalidad assumida pel barri del Raval i la proliferació de nous artistes. Apareix així una nova Barcelona que es presenta a si mateixa oficialment com una ciutat democràtica, cosmopolita, oberta i culturalment avançada. En definitiva, se’ns presenta l’estratègia d’urbanisme dissenyada per a efectuar un procés de revalorització i reciclatge de l’espai urbà industrial abandonat (Núñez, 2007: 228).
En aquells moments ja per finals dels 80’ i reconegut oficialment que Barcelona serà la pròxima ciutat on es celebraran els Jocs Olímpics, l’Ajuntament posarà en marxa tota una sèrie d’actuacions urbanes per posar Barcelona llesta per a aquesta fita històrica. La campanya va rebre el nom de “Barcelona posa’t guapa”. El Raval, barri on s’acumulaven tot allò que l’status quo pretenia amagar va ser el principal afectat. La seva condició com a barri “rebel” (la CNT es va fundar aquí) i problemàtic (prostitució, drogodependència i criminalitat ja eren temes mediàtics que succeïen al barri en aquells temps) va motivar l’actuació urbana sobre ell per fer d’aquest barri lleig, com Engels diria dels barris anglesos al seu fantàstic La condición de la clase obrera en Inglaterra, un barri modern i cool.
El tret d’eixida de la reconversió es donarà al febrer de 1988 i el primer objectiu identificat serà la demolició de la Illa Sant Ramon, ja difamada llavors amb el nom de «Illa Negra» (Fernández, 2014: 134). Les expropiacions i l’enderrocament de gran part de la zona central del barri van començar ja en 1990 per a obrir el barri i construir l’actual Rambla del Raval, segons dades de l’Ajuntament, es va procedir a la destrucció de 62 edificis, que en total sumaven 789 habitatges i 140 locals que es trobaven entre els carrers Cadena i Sant Jeron. Aquesta intervenció va propiciar l’expulsió de gran part de la població obrera i ha sigut denominada per diversos investigadors com “esponjament” és a dir, obrir espais a colp d’enderrocaments per a deixar entrar la llum i l’aire als seus carrers (Von Heeren, 2002).
D’altra banda s’ha de parlar també del turisme que venia atret per la renovació cultural empresa i la construcció en l’imaginari col·lectiu de l’antic barrio Chino com a zona cool. El resultat serà la creació de l’internacionalment celebrat “Model Barcelona”. Aquest model estaria basat en una tematització de la ciutat, centrada en l’atracció de capitals internacionals per a la inversió, a través de grans esdeveniments de rellevància internacional o la construcció de nous espais o edificis que consoliden aqueix aspecte de “marca” o de parc temàtic.
Barcelona es convertia a ulls de Vázquez-Montalbán en una ciutat que perdia la seua memòria i identitat darrere de l’obtenció de beneficis a costa de les classes populars. La seva postura obertament crítica a aquesta Barcelona es pot veure en les novel·les de les que parlarem a continuació. Finalment aquest model es consolidarà gràcies al pla de «reconversió» d’una part del centre històric — tradicionalment refugi de classes subalternes— en espai de «nova centralitat», dirigit al consum «cultural» de visitants o nous veïns amb resoltes capacitats de dispendi (Núñez, 2007: 213).
La transformació urbana del Raval dibuixa el trànsit d’una ciutat fordista que està marcada fortament per la imatge de la indústria en el seu espai urbà, a una ciutat potsindustrial, on l’especulació immobiliària i la tercerització de la ciutat (amb la proliferació dels espais destinats al turisme, les oficines, centres comercials i la conseqüent gentrificació i despoblament de la ciutat), han anat expulsant a les classes populars cap a l’extraradi o la perifèria. Aquests són alguns dels temes principals de les novel·les de Montalbán.
La remodelació preolímpica del Raval en El delantero centro fue asesinado al atardecer y El laberinto griego
La decisió d’explicar transformacions urbanes recents mitjançant la literatura, es una actitud que hem d’aprendre per tal de que els conceptes teòrics no es queden en meres abstraccions. Aquesta és la pròpia actitud que pren el detectiu Carvalho en la novel·la El delantero centro… quan estava escoltant en la ràdio un debat sobre la violència a la ciutat on se citaven a Simmel i Marx, i decideix parar-ho.
Tot seguit som transportats per un passeig al voltant de les immediateses del barri del Raval on observem a través del diàleg intern del personatge la relació entre misèria i augment del nivell de criminalitat (Wells, 2004: 85). En aquest passeig amb Carvalho observem les pròpies obres ja iniciades en el barri, les referències a la piqueta que destrueix edificis són constants, al mateix temps que se’ns ofereix un quadre social del barri, relatant la misèria d’aquest. L’actuació urbana es vincula amb les classes socials afectades, així Carvalho pensa:
(…) jóvenes virtuosos sin trabajo que transitan de prisa por sus propias calles prohibidas, y sus madres, exiliadas interiores en unos barrios a los que han aportado geranios en los balcones desde hace cinco o seis generaciones y el contraste de la pobreza honrada. Familias de topos magrebíes y gacelas negras del África profunda, habitantes de pisos abandonados por fugitivos de la ciudad leprosa y con retretes sin agua corriente. Cadáveres presuntos en pisos precintados desde dentro, de viejos abandonados por la memoria y el deseo propio y ajeno. (El delantero centro, 37)
En aquest passeig del detectiu, propi dels inicis de la majoria de novel·les del cicle Carvalho on el detectiu passa pel barri per a reflexionar sobre el crim que ha de resoldre, veiem ja la presència de la migració internacional que va començar a omplir el barri a la fi dels 80’ i principis dels 90’, juntament amb les classes populars autòctones. Al mateix temps el detectiu s’atura un segon per a observar «las casas derruidas para la construcción de la ciudad de los atletas» iniciant-se ja el diàleg crític amb la remodelació preolímpica del Raval abans analitzada. Això segueix present al llarg de la novel·la, demostrant-nos que el crim no és més que l’excusa per a analitzar la ciutat, com dèiem abans amb Resina (2018). Per això és també característic un moment de la novel·la anterior a aquest passeig on just abans d’eixir el detectiu, el seu company i fidel ajudant, Biscuter, l’informa que l’altre dia llegia en un periòdic «que quieren tirar abajo medio barrio chino, Perecamps para arriba, hasta empalmar con los barrios altos, para que circule el aire. Esto empieza a oler a cementerio » (El delantero, 36).
Amb això veiem reflectit els processos de esponjament descrits i la intenció de desplaçar a les classes populars. L’olor de cementeri al qual fa referència Biscuter sembla voler dir-nos que les autoritats han condemnat al barri a la seva mort. Tornant al passeig detectivesc, desfilen pels llocs que visita Carvalho, la prostitució, la pobresa, la drogodependència i un llarg sense fi de les problemàtiques que durant aqueixos anys van ser més mediàtiques en el barri del Raval. Carvalho comença a detectar l’operació que es pretén dur a terme, si se’ns permet la ironia i a risc de resultar poc acadèmics, el lema de “Barcelona posa’t guapa” es relaciona tràgicament amb aquests fets que descriu Vázquez Montalbán. L’al·legat que ens trobem al final de passeig és clarivident:
La calle Perecamps sería continuada y cortaría las carnes de la Ciudad Vieja en busca del Ensanche, abriéndose camino a través de las carnes vencidas y los esqueletos calcificados de las arquitecturas más miserables de la ciudad. Un gigantesco bulldozer con cabeza de insecto de pesadilla convertiría la arqueología de la miseria en definitiva arqueología de libro, pero aunque se derrumbaran las casas y los viejos, los drogadictos, los camellos, las putas pobres, los negros, los moros tuvieran que escapar empujados por la pala mecánica, a algún lugar llevarían su miseria, tal vez al extrarradio, donde la ciudad pierde su nombre y ya no se hace responsable de sus desastres (El delantero centro, 37)
Carns vençudes i esquelets calcificats. De nou el vincle entre la carn, és a dir, la gent, les classes populars i la ciutat, els esquelets calcificats. Ací Carvalho està fent referència a la intenció que la reforma del barri culminarà en l’obertura del mateix cap a les zones més menesteroses de la ciutat, al mateix temps que ens recorda el procés impossible de desprendre’s de la pobresa, aquesta seria traslladada a alguna part de l’extraradi “on la ciutat perd el seu nom”. Aquesta ciutat sense nom és aquella «que no sale en las postales y no se enseña» (El delantero centro, 37). Se’ns parla així d’una època de grans operacions de cirurgia estètica urbana i entre les quals llums i ombres s’alternaven i confonien. La ciutat vivia sumida en un autèntic canvi d’etapa i d’època, una situació que a l’escriptor li produïa un cert rebuig pel que significava d’eliminació d’una identitat a canvi d’un maquillatge. Per això hi ha un cert to de nostàlgia, de pèrdua, d’adéu irrecuperable a tota una època.
En El laberinto griego la narració no es desenvolupa tant en el Raval però ens ofereix una perspectiva general del que significava la transició a ciutat posindustrial abans descrita i una immillorable descripció de les obres preolímpiques:
Les rogamos disculpen las molestias. Trabajamos por usted. Barcelona, posa’t guapa. Barcelona més que mai. Todo el mundo parecía estar de paso, la ciudad incluso estaba de paso entre un pasado sabido y un futuro sin límites precisos. Claire estaba de paso y a medida que avanzaba por una ciudad en destrucción se sentía como un adolescente a la espera de la muchacha que le ha de hacer infeliz y adulto (El laberinto, 61-62).
La ciutat preolímpica es presenta com una ciutat canviant i espectral, sense existència fixa, el detectiu sent com si “tothom” estiguera “de pas” (Núñez, 2007) una ciutat en “destrucció” sobre la qual les elits democràtiques construeixen el relat de “Barcelona posa’t guapa” del qual emergeix la contradicció sobre la qual es va construir el relat de la intervenció urbana, entre les pretensions urbanístiques oficials (transformar la morfologia urbana per a millorar les condicions de vida dels seus habitants) i les conseqüències efectives sobre la població allí resident (Fernández, 2012: 59).
El laberinto griego és un càntic a la perduda de l’herència de la Barcelona industrial, d’aqueixa “Rosa de Foc” que en paraules de Engels tenia el rècord en construcció de barricades en el segle XIX. Un llegat de tradició obrera que, com explica Montalbán, està en vies d’extinció (Vázquez Montalbán, 2018: 4). A través de la consciència nostàlgica i elegíaca del detectiu Carvalho tenim accés a un paisatge urbà sublimat: fàbriques abandonades a la condició de museus a l’aire lliure, ximeneres de la indústria tèxtil apagades per sempre etc:
Una parte de Barcelona, hoy a punto de desaparecer bajo la piqueta olímpica, se construyó en homenaje a Icaria. Era un barrio industrial y obrero, naturalmente, y los obreros catalanes del siglo XIX también soñaron en llegar algún día a Icaria. Incluso la Ciudad Olímpica se llamará Nueva Icaria (El laberinto, 40).
En aquesta novel·la, també planeja de fons la nova migració i el nou turisme cultural. En un moment donat Montalbán es dirigeix a l’antiga zona de naus industrials del Poble Nou i descobreix que han sigut ocupades per artistes, fotògrafs i models, que tenen el seu estudi en «una antigua fábrica de batas» (El laberinto, 80). Ací Caravalho té con funció denunciar la superficialitat de la nova imatge de la ciutat basada a presentar-se com a creadora d’avantguarda cultural (Núñez, 2007: 229).
La novel·la és transforma així en una visita guiada per la Barcelona industrial abandonada per a realitzar el seu trànsit a ciutat postindustrial. On el detectiu ens va informant de l’estat de la ciutat, i com no, del barrio Chino:
(…) últimamente paseo mucho por la ciudad amenazada por la modernidad. En el barrio viejo, muy cerca de aquí, están abriendo una vía ancha que se va a llevar los malos olores de la ciudad podrida no sé a dónde, pero se los va a llevar. Y de la Manchester Catalana, de Icaria, poco va a quedar (El laberinto, 40)
De nou veiem la referència a la remodelació urbana del Raval, encara que no es diga el seu nom és clarament visible per la narració i els sentiments que desperta en Carvalho que el “barri vell” es tracta del Raval. Així se’ns presenta el procés que culminarà en la Rambla del Raval, «abriendo una via ancha que se lleve los malos olores» i de nou com es veuran afectades les classes populars «de la ciudad podrida».
El laberinto es converteix en visita turística, el detectiu en “tour operator,” alguns dels seus habitants, en “bohemis indígenes” que sobreviuen en una de les poques “illes” de la ciutat, i la ciutat en un conjunt de ruïnes de la modernitat industrial de la ciutat (Núñez, 2007: 230)
El Raval avui. O perquè Vázquez Montalbán tenia raó
Per anar tancant, cal dir que a vegades la nostàlgia que ens transmet Montalbán podria ser entesa com la mateixa que pateix certa esquerra en l’actualitat ensomniada amb banderes vermelles i obrers enfundats amb pistoles. Res d’això, la nostàlgia de Montalbán es activa i no passiva, ens anima a tornar a l’acció per una ciutat a la que tantes voltes han traït les elits.
Amb els seus relats no se’ns parla tant de la nostàlgia d’aquella misèria obrera i d’aquells obrers valents que al 36’ s’aixecaren amb un crit que va fer tremolar el món, sinó de la pèrdua d’aquella tradició política que havien anat construint i la nostàlgia d’una Barcelona que havia deixat de ser dels barcelonins i barcelonines per ser del mercat global. En un altre lloc Manolo va deixar escrit el simulacre de ciutat desmemoriada que s’estava construint. En el magnífic tractat de la història urbana de Barcelona que recentment ha estat reeditat per l’Ajuntament de Barcelona podem llegir:
Barcelona destrueix les restes arqueològiques de la lluita de classes, dispersa els seus barris residencials o els reurbanitza per a nous rics, escindeix salvatgement les seves marginalitzades poblacions i les relega a la perifèria, desinfecta els seus captaires fins al punt de convertir-los en risibles fantasmes que deambulen pels laberints que creen els buldòzers. La cultura dels envasos i simulacre domina la reinaguració d’una ciutat que s’obre al mar i als exterminadors de totes les seves bactèries. No sé qui farà literatura d’aquesta ciutat de yuppies, dividits entre intel·lectuals orgànics del no res i del no gaire, poblada de treballadors en trànsit i opulents fast-foods. (Montalbán, 2018)
Hom també pot interpretar un cert narcisisme de l’escriptor, que va fer de les experiències de la seva infància el punt vertebrador del personatge de Carvalho i de la visió de Barcelona que ens transmet a les novel·les. Sens dubte això és present, però, la capacitat crítica de l’autor li permet vehicular-ho en un relat on els protagonistes son els de baix. Així ho va dir fa temps ell mateix:
A mí no me importa que sepulten mis cines, mis colegios, los puntos de referencia de mi infancia bajo una propuesta de paraíso que se llama Rambla del Raval y todo lo que le cuelga, sino que la deconstrucción se lleve por delante toda posible memoria de la ciudad mestiza y se practique a costa del vecindario más débil. (MVM en Von Heren, 2002)
Pensar el Raval avui, a partir d’aquesta mirada ens dona ferramentes per comprendre quins han estat els problemes del barri i per on cal començar per construir un barri digne. Manolo ho tindria clar, s’ha de començar per les persones.
Bibliografia
Capel, H. (2005) El Modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal
Fernández, M. (2012) ”Asaltar el Raval. Control de población y producción de plusvalías en el barrio barcelonés” en URBS: Revista de estudios urbanos y ciencias sociales, Vol. 2, Nº. 1, págs. 51-68. http://hdl.handle.net/10835/1716
Núñez Bargueño, N. (2007) Barcelona múltiple: transformaciones urbanas, ciudadanos, visitantes e inmigrantes. De ‘ciudad condal’ vencida a urbe postolímpica. Tesis doctoral. https://dspace.sunyconnect.suny.edu/bitstream/handle/1951/44845/000000212.sbu.pdf
Resina, JR. (2018) “Barcelona encantada en el mirall de la novel·la” en Debats. Revista de cultura, poder i societat, v. 132, n. 2, gen. 2019, p.51-62 http://dx.doi.org/10.28939/iam.debats.132-2.5
Vázquez Montalbán, M. (2018) [1987] Barcelones. Ajuntament de Barcelona. Barcelona
. – (1989) El delantero centro fue asesinado al atardecer. Editorial Planeta. Barcelona
.- (1991) El laberinto griego. Editorial Planeta. Barcelona
Von Heeren, S. (2002) La remodelación de Ciutat Vella. Un análisis crítico del modelo Barcelona. Editorial Generic. Barcelona
Wells, C. (2004) “Urban Dialectics in the Detective Fiction of Manuel Vázquez Montalbán,” en Forum for Modern Language Studies, Volume 40, Issue 1, Pages 83–95, https://doi.org/10.1093/fmls/40.1.83
