No es lloga: Locaut immobiliari?

Per Roc Solà i Ivan Montemayor

La qüestió de l’habitatge arriba a un altre punt crític el 2026. Les xifres són astronòmiques: més de 630.000 contractes de lloguer segons el Ministeri de Consum finalitzen aquest any, i es tracta de contractes que van ser signats amb uns preus significativament menors. Encara que des del 2023 tenim una llei estatal que regula i limita els lloguers, la norma deixava forats: els contractes de temporada i les habitacions. Forats que el Parlament de Catalunya ha intentat salvar amb la darrera regulació aprovada just abans de Nadal.

Però ara ens trobem amb un nou fenomen socio-immobiliari a la ciutat de Barcelona, molt problemàtic per a les classes populars. Els contractes de lloguer habitual semblen haver-se esfumat del mercat o reduït en extrem. Si comparem a Idealista la quantitat de pisos tant de llarga durada com de temporada entre Madrid i Barcelona, la proporció és de 10 a 1 a favor de la Meseta mentre que la població és del 2 a 1. En cas de consultes físiques, la següent escena es repeteix en centenars d’empreses immobiliàries arreu del país. Ens podem imaginar una persona entrant al local d’una agència, potser una mica nerviosa per veure que es troba. Imaginem que el contracte de lloguer del nostre protagonista està a punt de finalitzar: el seu propietari no vol fer pròrroga, ja que ha decidit que posarà la venda el piset. “No hi ha pisos per llogar”, diu l’agent que va amb camisa i corbata, amb una mirada que expressa que, diguis el que diguis, no hi ha res fer. Davant la insistència, acaba explicant que la cosa està molt malament, que en tot el 2025 només varen llogar cinc pisos i que molts propietaris que abans llogaven ara han decidit que s’ho venen. Com a única solució, li planteja al nostre decebut ciutadà que ha arribat la solemne hora d’hipotecar-se.

I per què succeeix això? En aparença, les explicacions que ofereixen els mitjans convencionals, les Intel·ligències Artificials, les consultores, els inmobros que ens apareixen en clips de vídeo i una ingent quantitat d’economistes neoliberals són sempre les mateixes. Davant de la por irrefrenable als inquiokupes (és a dir, de llogaters que accedeixen legalment a un habitatge i després deixen de pagar) els propietaris haurien decidit no posar en risc el seu patrimoni. La segona explicació victimista habitual és que les recents regulacions de preus provocarien una suposada inseguretat jurídica. Inclús es poden escoltar apocalíptiques profecies: alguns consultors immobiliaris pronostiquen “el final del mercat de lloguer a Catalunya ja té data: el que canvia a partir de 2026 🏠🚨”¹ si al febrer s’aprova al Congrés dels Diputats una regulació estatal dels contractes de temporada. Finalment, el tercer raonament oferit fa èmfasi en l’augment de població, a causa de l’augment de la migració. Aquest darrer és terriblement fal·laç: en indrets com Astúries la població resident s’ha reduït considerablement, però això no ha evitat que hagi augmentat el preu de l’habitatge².

És casual aquest canvi de criteri tan generalitzat en el conjunt del mercat del lloguer? Doncs bé, les tendències en els mercats estan molts cops influenciades per les estratègies que duen a terme els actors que tenen poder en el mercat. Últimament, comencem a veure gent com el Ruben Zaballos —que presumeix de tenir 200 pisos— que quan és convidat a parlar de la crisi de l’habitatge a “LaSexta Xplica”, anuncia que ja no li surten els comptes, ja no llogaria més els seus pisos i els posaria a la venda: «El meu objectiu del 2026 és vendre tots els pisos». Després de malparlar contra “el clima” polític i les regulacions que protegeixen llogaters vulnerables, anunciava ostentosament que invertirà els diners en altres empreses, més rendibles³. Un altre argument fal·laç, ja que ara per ara no hi ha gaire millors inversions que llogar habitatges. Poques empreses, ni tan sols a les grans borses mundials, t’ofereixen rendibilitat de quasi el 10%⁴.

Això pel que fa a petits especuladors, però hi ha qui juga a una altra lliga. Blackstone no és una empresa qualsevol, és un dels fons voltors més grans del món i un dels més grans propietaris de pisos a l’estat espanyol, arribant a la xifra de 20.000 habitatges. El fons ha anunciat la venda dels habitatges que va adquirir a preu reduït habitatges arran de la crisi del 2008. El missatge que envien al mercat és clar: és el moment de la desinversió, avui és millor vendre, el lloguer de llarga durada no és rendible com podem llegir en una newsletter del portal Idealista⁵. En podem trobar tantes mostres com vulguem: «Blackstone se harta de Barcelona: el mayor casero del mundo vende sus propiedades de alquiler⁶» A què respon doncs aquesta onada a favor de la venda i aquest buidatge de pisos de lloguer?

Una explicació ens portaria necessàriament al funcionament normal dels mercats, de les inversions i l’explicació a través de la rendibilitat. Un clàssic: el sector de l’habitatge ja no és un sector que ofereixi les rendibilitats astronòmiques que oferia i toca vendre. Segurament hi ha una part d’això i els inversors i els seus gurús estan recomanant entre llàgrimes de cocodril i indignació de comerciant que ara és moment de vendre. Això seria assumir que els inversors i tota aquesta gent són actors de comportament racional i previsible. Tot i això, mantinguem aquesta ficció per un moment. Llavors se’ns apareix una altra hipòtesi que pot condimentar la comprensió del que està passant.

En alguns casos, quan les classes propietàries han hagut de viure èpoques d’empoderament obrer o camperol i han trobat governs que han estat permissius amb les seves demandes, els patrons o latifundistes han reaccionat amb propis repertoris d’acció directa de les elits. Normalment, a més, aquests fenòmens de victòries populars han estat realment nimis en comparació als crits al cel que han posat els emprenedors i cacics. El que ha succeït llavors és que les classes propietàries han generat boicots als mètodes de vida de les classes treballadores amb la voluntat d’estrènyer el cargol de la subsistència i generar tensió social que desprestigiï el govern permissiu i en torni un de favorable i molt més virulent. A la vegada, aconseguir desprestigiar i desmoralitzar les organitzacions i moviments socials que han lluitat en favor d’aquella causa.

Avui dia, és possible pensar en una actuació coordinada patronal-immobiliària sense fer-ho pensant en una conspiració o una idea sense proves. D’entrada, ja hem vist que la mà invisible del mercat ve sempre greixada per la força dels grups dominants (Idealista, etc.) dins del sector, els seus portaveus i les seves pròpies institucions (les immobiliàries). En segon lloc, el benefici de desprestigiar governs (estatals, autonòmics, municipals) permissius amb les demandes dels sindicats d’habitatge, és clar en termes de rendibilitat. Més liberalització del mercat, més puc trincar. Aquest és un segon argument en favor del locaut. L’equació és simple: trec dels pisos del mercat, i dic que el govern i les seves lleis —la por més porta és quan s’ha tapat el tema dels lloguers de temporada— han destrossat el mercat de lloguer. Si les proves de la campanya pro-venda (pro-treure del mercat temporalment) i els arguments del benefici potencial no són suficients, podem veure també les xifres: en els últims 5 mesos s’han tret del mercat de lloguer un 28% dels pisos. Com confessava el president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona fa un any, deixar els pisos buits «no és especulació, només autodefensa». En quart lloc, veiem arguments en forma d’exemples històrics en el locaut industrial de 1919-1920 de Barcelona o en l’atur forçós de jornalers dels anys trenta a Castella i Andalusia.

El tancament de fàbriques de 1919

D’entrada, sabem que tancar fàbriques o impedir plantacions ha format part d’aquest tipus de recursos des de dalt contra els treballadors que demanaven millores laborals o repartiment de terres. Soledad Bengoechea al seu llibre El Locaut de Barcelona (1919-1920), explica bé com es produeix el locaut patronal del dit període. Per a ella és important que es tracta d’una reacció, en sentit polític i literal, ja que aquest tipus de conducta empresarial apareix com a resposta a les victòries del moviment obrer. En concret, el locaut es va organitzar després de —i en resposta a— la consecució de la regulació de la jornada laboral a les 8 hores després de la vaga de la Canadenca al febrer i març de 1919. La CNT venia de construir-se com un sindicat únic, que permetria ajuntar tots els treballadors per ram i no pel vell model d’oficis, i que en última instància, convertia la CNT en una eina d’una potència sense precedents. Només cal recordar que el 1919 l’organització sindical arribaria a tenir 427.000 afiliats, el que significava que 1 de cada 3 treballadors a Catalunya era anarcosindicalista.

En contra d’aquesta força obrera, els patrons també optarien per l’acció directa, contractarien esquirols i pistolers, els sometents desfilarien pels carrers de Barcelona, elaborarien llistes negres de treballadors sindicats, proposarien contractes laborals d’un dia, derogar la llei de les 8 hores i des del desembre de 1919 fins al febrer de 1920 decretarien un locaut general. En aquell moment es volia acabar amb l’aparença democràtica, la legalitat per als sindicats i partits obrers i republicans i optar directament per una dictadura que acabés amb la permissivitat. L’objectiu era una reacció d’època que instaurés una societat corporativa on manessin els que sempre ho havien fet i res es posés en discussió. Per això Ucelay-Da Cal i Xavier Casals a El fascio de la Rambla poden situar l’origen del feixisme a casa nostra.

Es tractava, doncs, de crear una situació de tensió tal que es fes necessari un Cirujano de Hierro que acabés amb la inestabilitat que ells mateixos estaven creant. Igual que la Marxa sobre Roma faria l’any següent, es tractava de convèncer a les elits del Règim que calia una dictadura. Així, el setembre de 1923, el fins llavors capità general de Catalunya, el general Primo de Rivera, amb el suport de tots els grups de poder barceloní, els monàrquics, l’església, la patronal i la Lliga, el militar agafava el tren a Sants per esdevenir el futur dictador a Espanya. A partir d’allà, la història és coneguda, il·legalització de la CNT, dissolució dels Ajuntaments, imposició del partit únic, censura de premsa republicana i obrera, consells de guerra, penes de mort, destitució de mestres, i en el cas del catalanisme, prohibició de la bandera i la llengua en públic. Tot el que s’havia assajat durant el locaut, ara passava a ser política d’Estat. Com la unió dels perseguits va portar la República, però, són figues d’un altre paner.

«Mengeu República!»

Passem ara al segon exemple que ens dona la Història. Ricardo Robledo, per la seva banda, ha estudiat a fons la reforma agrària de la II República a la seva obra La tierra es vuestra. Com assumpte mai resolt amb el pas dels segles, el problema s’havia agreujat amb la concentració de la terra en grans terratinents. Especialment al Sud de la península, aquests grans rendistes del món agrari explotaven la mà d’obra barata: els jornalers sense terra, condemnats a treballar en condicions míseres. El primer govern republicà va intentar posar fre al poder dels senyors de la terra amb una primera reforma agrària que va intentar redistribuir la propietat de la gran aristocràcia cap a les classes populars. Com explica el mateix autor, aquest primer intent va venir acompanyat de moltes deficiències, ja que la norma contenia forats legals i els processos eren massa burocràtics i excessivament lents. Això va portar al ministre d’Agricultura, el català Marcel·lí Domingo, a afirmar que paradoxalment el principal obstacle per a què es dugués la reforma agrària era la mateixa llei.

El que sabem de bon tros és que la reacció dels grans propietaris va ser majoritàriament també hostil. Molts d’ells van bloquejar l’aplicació de la reforma mitjançant recursos legals, pressions polítiques i el suport a partits contraris a la República. Aquesta oposició va contribuir a alentir els canvis previstos i a augmentar la tensió social al camp, on les expectatives dels pagesos xocaven amb la resistència dels propietaris, amb episodis sanguinaris com la massacre de Casas Viejas. Sabem també que els terratinents tenien una altra eina per a enfrontar-se als jornalers organitzats: l’atur forçós. No recollir del tot el que es sembra per a matar de gana als treballadors del camp per a trencar la seva voluntat. “No volíeu República? Doncs mengeu República!”, es burlaven els senyorets així dels famolencs jornalers.

En aquest context, l’expressió “mengeu República” reflecteix no només el rebuig ideològic dels terratinents, sinó també la seva por de perdre el control econòmic i social que havien exercit durant dècades. La segona reforma agrària, promoguda pel govern del Front Popular, es va centrar no en l’expropiació de la titularitat de les propietats, sinó en l’ús social d’aquestes, facilitant legalment l’ocupació de terres no cultivades. Com a resposta a una reforma agrària més ambiciosa, els grans propietaris van decidir invertir. En aquest cas, la inversió financera més rendible tenia noms i cognoms: Francisco Franco Bahamonde. Sens dubte, l’atur forçós al camp andalús, extremeny o manxec va ser una eina de disciplinament social i de venjança de classe, equiparable al locaut industrial de Barcelona. Una part dels hereus d’aquells jornalers derrotats, per cert, van haver de reconstruir la seva vida agafant un tren que els portaria cap a Catalunya, aixecant barriades de barraquistes com la de Torre Baró.

La reforma urbana i el locaut immobiliari: cul-de-sac, reacció i possibilitats

Igual que el locaut va produir el conegut pacte de fam on durant diversos mesos els obrers de Barcelona van ser sotmesos a la gana per manca de salaris, aquest locaut pot tenir diverses conseqüències. Podem aventurar-ne algunes. En primer lloc, una Gran Expulsió on molts dels contractes de cinc anys que ara expiraran no siguin renovats i es visqui un (nou) desplaçament de població lluny de Barcelona per motius de preu. En segon lloc, un agreujament de la crisi social, on sumat a la inflació galopant en productes bàsics, s’hi sumi la dificultat habitacional que porti cada cop més a dibuixar un clima de desesperació social on el neofeixisme pesca normalment els suports. En tercer lloc, que els propietaris i rendistes aconsegueixin revertir les tímides legislacions regulatòries dels lloguers i aconsegueixin afavoriments i inclús lleis molt més liberalitzadores —com el 1920 la Patronal va demanar contractes laborals d’un dia— amb les perspectives en el marc d’un govern més a la dreta. Finalment, un clima de recruïment econòmic on s’accentuï i creixi la violència social davant la situació de cul-de-sac per a resoldre la qüestió. No es diu que hagi de passar igual que durant el gener de 1920 on, per culpa de la situació de setge de fam, es va produir un atemptat contra Fèlix Graupera, el president de la Federació Patronal. Però no seria gens estrany pensar en protestes amb un nivell més elevat de violència, en un creixement de l’ocupació per empobriment o amb una nova onada de desnonaments massius si es deixa de veure possible l’opció de solucionar el problema de l’habitatge per via política.

De moment, ja ens estem adonant de l’empobriment de la societat en relació amb l’article 47 de la Constitució. De moment, com indica la Fundació Arrels, cada any augmenten les persones sense llar Barcelona, un 43% més que en 2023. Els assentaments informals superen el centenar, en espais com la Zona Franca, el Poblenou o la muntanya de Montjuïc. Poden ser un avís del retorn d’un barraquisme? La criminalització de les persones vulnerables, migrants del B9, llogateres que ara són inquiokupes o el sensellarisme creixent, són més mostres d’aquesta tendència a més i a pitjor. També ho és el creixement rècord dels beneficis immobiliaris al tercer trimestre del 2025 en un 32,7%.

Quina podria ser la solució? Només caldria començar per aplicar les mesures mínimes que apliquen els països del nostre entorn. Sens dubte, la prohibició de les compres especulatives, aplicar una fiscalitat molt més agressiva als multipropietaris i propietaris de pisos buits o eliminar el règim especial de les SOCIMIS són part del camí a recórrer. Però també necessitem contractes de lloguer indefinits, només cancel·lables per motius taxats, que acabi amb la llibertat de tenir vides esclaves de la voluntat dels propietaris. En últim lloc, i com a desembocadura de totes les propostes, cal discutir d’una reforma urbana, tal com va ser la reforma agrària durant la II República o el Decret de Municipalització de finques urbanes aprovat per la Generalitat l’11 de juny de 1937⁷, en què es plantegi la distribució de la propietat en aquest país i el seu ús. Si és que es vol solucionar alguna cosa.