per Eloi Gummà i Roc Solà
Després de l’estiu, sembla que la situació política a França portarà canvis i turbulències, però també possibilitats, amb l’esquerra Insubmisa com a actor guia d’aquestes opcions de canvi. Malgrat que els mitjans macronistes s’obstinin a veure beneficis per a l’extrema dreta darrere tota agitació popular, la veritat és que els fets tant dels darrers mesos com del calendari per venir tenen en gran part a veure amb el rol jugat a la política nacional per La France Insoumise (LFI). Després de la caiguda del conservador Bayrou ahir 8 de setembre, el dimecres dia 10 hi ha convocada una vaga general —inicialment contra les retallades del pressupost proposat pel ja exprimer ministre républicain—, el partit de Jean-Luc Mélenchon ja ha plantejat que el dia 23 presentarà una moció de censura contra Macron. També ho farà a escala europea contra Von der Leyen. A més, el 2026 hi haurà eleccions municipals i finalment, en cas que Macron aconseguís esgotar la legislatura, presidencials el 2027.
En aquest article, però, ens plantegem desenvolupar les principals claus que han portat LFI a ser la primera força de la coalició del Nou Front Popular que va guanyar les darreres eleccions legislatives i a ser actualment, sense gaires dubtes, la força més dinàmica de l’esquerra europea, amb 450.000 militants inscrits. És per això que val la pena traçar un breu repàs de les idees que han portat el partit de Jean-Luc Mélenchon a situar-se actualment amb opcions reals de passar a segona volta a les presidencials i a poder esdevenir una alternativa de govern.
LFI es va crear al febrer de 2016 com el que era, en el fons, no més que una candidatura a les presidencials d’una personalitat amb molta presència mediàtica i un discurs contestatari com Jean-Luc Mélenchon, aspirant a trencar el sistema polític bipartidista de França. És el que van anomenar, per influència de Podemos, el “moment populista”. A partir de llavors, el partit es construiria realment, i evolucionaria influït per les lluites socials del període posterior a 2017. Des d’una protesta iniciada per una taxa als carburants com serien els gilets jaunes el 2018; passant per la manifestació contra la islamofòbia després de l’atac a la mesquita de Baiona el 2019; les mobilitzacions contra les violències policials el 2020; fins a arribar a les grans protestes contra la reforma de l’edat de jubilació, que Macron volia pujar el 2023; o el suport a les mobilitzacions antiracistes per la mort de Nahel Merzouk el 2023. Aquest procés del que anomenen «un cicle llarg de revolució ciutadana» ha sigut el detonant d’un aggiornamento (actualització) polític amb conseqüències en l’acció, l’estratègia i l’ideari de LFI. Seria, de fet, el 2019 que crearien també la seva fundació, L’Institut La Boétie, prenent el nom de l’humanista francès del segle XVI, Étienne de La Boétie, gran amic de Montaigne, fixant la indissolubilitat de l’humanisme amb l’anticapitalisme.
Així, l’aplicació de retallades i polítiques de l’elitisme neoliberal del Govern Macron —a qui anomenaven el 2017 alguns periodistes afins el Mozart de les finances—, junt amb l’ascens social de l’onada reaccionària, seran detonants, causa i motiu d’aquesta actualització. Centralment, adonar-se de l’ascens de la islamofòbia i el paper determinant que juga en la construcció ideològica de l’extrema dreta francesa els portaria a incorporar la lluita contra l’odi a l’islam com a part integral dels valors republicans. Si bé abans defensaven amb més èmfasi una interpretació estricta de la laïcitat, el seu enfocament ha evolucionat per incorporar una visió més inclusiva que considera la lluita contra la islamofòbia com a part integral dels valors republicans. Al seu torn, aquest posicionament, que respon a una voluntat de connectar amb les preocupacions de les classes populars racialitzades i musulmanes, ha tingut un alt cost: LFI ha estat objecte d’atacs constants per part de la dreta, que l’acusen d’“islamo-esquerranisme”, així com de tensions amb altres forces d’esquerra que no han assumit el mateix gir. A continuació desenvolupem alguns dels altres elements principals que constitueixen aquesta proposta política actualitzada.
Nou poble, nova esquerra
La França Insubmisa s’entén a si mateixa en continuïtat explícita amb l’experiència del moviment obrer i la lluita pel socialisme dels segles XIX i XX. Les condicions pròpies del segle XXI, però, requereixen d’una actualització; aquest és l’objecte del segon llibre col·lectiu publicat per l’Institut La Boétie: Nouveau peuple, nouvelle gauche (2025). Segons explica Mélenchon en una conversa del llibre amb Nancy Fraser, “el capitalisme avui es recolza sobre les lògiques de la renda i els peatges més que en l’extracció de valor en la producció”; d’aquesta manera, “en les condicions del nostre segle, la percepció de l’existència de béns comuns inalienables produeix una motivació col·lectivista molt forta que pot contribuir més a l’eixamplament d’una consciència anticapitalista que altres experiències associades al món del treball”. Si això es refereix a les mutacions del capitalisme contemporani que generen nous llocs d’emergència de la consciència de classe, el món de les classes populars també s’ha vist profundament transformat, i l’homogeneïtat de la classe treballadora del segle XX ha donat pas a una realitat molt més heterogènia.
Segons la lectura de LFI, avui l’hegemonia capitalista se sustenta en gran mesura mitjançant la introducció d’oposicions aparentment irreconciliables al si de les classes populars: els nadius contra els immigrants, el camp contra la ciutat, els vells contra els joves, els homes contra les dones, l’ecologisme contra els llocs de feina, etc. Partint d’aquest context, la tasca política-ideològica que es plantegen els insubmisos consisteix a desmuntar aquestes falses oposicions al si del camp popular (clivatges horitzontals) i unificar els interessos d’aquests sectors, proclamats com a poble, contra l’oligarquia (clivatge vertical). Així doncs, en la seva definició, el poble engloba, a més de la classe obrera tradicional, el conjunt de la població que acompleix funcions dins la pròpia reproducció social. Així, el poble inclouria els estudiants, els aturats, els jubilats, o tothom qui fa que surti aigua d’una aixeta, mentre que per fora s’hi situen els sectors especuladors i dels jocs financers, rendistes, etc. Per això, en la línia d’un projecte d’emancipació i transformació radical de la societat, els portaveus de LFI poden plantejar obertament un trencament amb el capitalisme (“l’erradicació del capitalisme” en els termes del mateix Mélenchon) amb un vocabulari de regust de la pròpia Revolució Francesa. Igualment, els insubmisos reconeixen que la construcció d’un poble revolucionari no és només una tasca simbòlica o discursiva, consistent en invocar el poble o la nació, sinó que implica un gran esforç militant per construir un moviment de masses que s’activi mitjançant campanyes compartides, moments i espais, porta-a-portes i alhora conceben la pròpia acció política com un gran moviment d’«educació popular». Per això Mélenchon afirma en la seva conferència sobre El moment polític que “nosaltres no som un partit d’avantguarda. Som un moviment polític que ajuda les masses a autoorganitzar-se”.
Banlieues, quartiers populaires i estratègia del Quart Bloc
Com mencionen de forma recurrent a Nouveau peuple, nouvelle gauche (2025), “l’emancipació de les classes populars ha de ser obra de les mateixes classes populars”. Aquesta famosa proclama de Marx i Engels, reformulada substituint la noció de “classe obrera” per “classes populars”, és una de les màximes polítiques que travessen tota l’acció i el pensament insubmís, també sovint formulada com: “així són les classes populars; així ha de ser l’esquerra”. LFI parteix del reconeixement que, des dels anys vuitanta, a Europa, s’ha anat donant un divorci profund entre l’esquerra i els sectors més empobrits de la societat, fenomen que explica la llarga crisi de l’esquerra. Aquest divorci ha tingut efectes tant en la variació de la composició de classe dels militants, dirigents i representants de les forces d’esquerra, on les classes mitjanes i professionals qualificades es troben sobrerepresentades, com en la variació de la composició de classe del vot: l’abstenció és avui el principal partit dels sectors més empobrits de la societat, que voten sistemàticament un 25% menys que els més rics, mentre que fins als anys vuitanta votaven massivament a l’esquerra. Els insubmisos també identifiquen com un dels elements que ha contribuït a generar aquest divorci ha estat l’abandonament per part de l’esquerra d’un horitzó de transformació radical de la societat, com havia representat l’horitzó de construcció del socialisme. Partint d’aquestes constatacions, LFI es planteja una estratègia coordinada en dos fronts:
(1) Consolidar una presència estable del moviment insubmís a les banlieues i barris populars que els permeti generar militància i lideratges orgànics de manera coordinada amb els moviments existents a aquests barris i els referents comunitaris. Amb aquest objectiu organitzen tota mena d’activitats conegudes (caravanes populars, cafès populars, recollides d’aliments) i tenen plans de captació i formació política específics per als militants d’aquests barris per tal que puguin assolir posicions de lideratge al si del moviment insubmís. Seguint aquest criteri, la selecció dels participants al curs reforçat de l’Institut La Boétie (el curs anual intensiu de formació política avançada per als militants joves) intenta sobrerepresentar els militants provinents d’aquests barris (35% dels participants fins ara no tenien el batxillerat, mentre que molts militants provinents d’universitats d’elit n’han quedat fora). Aquesta estratègia ha començat a donar els primers resultats, amb diversos lideratges sorgits d’aquests barris consolidats al si del partit, o amb el fet que els insubmisos guanyessin a 9 de les 12 circumscripcions de les banlieues de París de Seine-Saint-Denis a les darreres eleccions legislatives de 2024. Així i tot, continuen sent autocrítics i reconeixent que, encara avui, LFI no s’assembla prou als sectors socials que aspira a representar.
(2) Activar electoralment l’abstenció -especialment concentrada en aquests barris- és el que anomenen l’estratègia del Quart Bloc (Quatrième Bloc). Aquesta estratègia parteix de la constatació que a la societat francesa hi ha avui tres blocs polítics i electorals ben definits: el bloc popular que s’agrupa al voltant del Nou Front Popular i LFI, el bloc liberal macronista, i el bloc de l’extrema dreta. Segons llegeixen, s’està donant una tendència a la confluència entre el bloc liberal i el de l’extrema dreta, i sostenen que en aquest context la tasca central del bloc popular no és evitar la dretanització macronista fent un gir cap a la moderació, sinó ampliar-se a través d’una aliança amb un «quart bloc», que és el bloc constituït per l’abstenció. L’activació política d’aquest bloc aniria lligada a la consolidació de LFI com una alternativa real i disponible de transformació radical de la societat francesa, així com del reforçament de la batalla ideològica en el camp de l’antiracisme i la lluita contra la islamofòbia i contra la violència policial. Segons extreuen dels darrers resultats electorals, una baixada de l’abstenció del 5 o 6% a aquests barris es tradueix en una pujada de més del 20% dels vots als insubmisos. Igualment, si s’observen els resultats de les presidencials de 2022, es veu com un 53% dels anteriorment abstencionistes que van votar ho van fer llavors per Mélenchon, xifra que arribava a l’espectacular 69% en el cas dels musulmans.
Els insubmisos tenen clar que les seves possibilitats de passar a segona volta a les presidencials demanen activar massivament l’abstenció, tot i que probablement això no seria suficient en una segona volta contra l’extrema dreta. Si més no, consideren que la moderació política que requeriria apropar-se a certes classes mitjanes o als “macronistes d’esquerra” seria un suïcidi polític que els impediria captar el vot del quart bloc. En tot cas, aposten per consolidar la seva base electoral a les banlieues i quartiers populaires i, a partir d’aquí, poder atraure part del vot d’aquests sectors indecisos en una hipotètica segona volta contra l’extrema dreta.
Créolisation (criollització)
Un dels elements destacats d’aquesta actualització política i d’ideari de LFI ha estat el treball amb el concepte de créolisation. Però què significa? D’on surt? Podem començar dient que partint de les reflexions de caràcter antropològic del poeta i assagista francès de Martinica, Edouard Glissant, LFI ha construÏt una comprensió de la societat i cultura francesa tal com realment és a mitjans de la tercera dècada del segle XXI. Mélenchon afirma que “la forma cultural concreta de la nostra era és el mecanisme de la criollització”, i diferencia aquesta dinàmica de la del mestissatge, ja que aquest és un procés ideològic primer —no existeixen diverses races humanes— i només després esdevé un procés cultural. Tampoc es tractaria del multiculturalisme, on existeixen diverses cultures ja “fetes” que es troben en un espai comú de contacte. Continuant amb la definició: “la criollització condueix els grups humans diferents, separats per les barreres de la llengua, dels rituals i dels costums, a produir de nou en comú per intercanviar i apropiar-se novament de les novetats i usos que esdevenen comuns”.
Així, aquesta capacitat de creació cultural —simbòlica, si es vol— seria precisament allò que ens fa humans. Mélenchon, citant el llibre de l’humanista Giovanni Pico della Mirandola, De la dignitat de l’home, explica que “allò que ens fa humans és la capacitat de construir la nostra pròpia realitat, a diferència dels animals que només reprodueixen el que són, no creen res nou”. Al seu torn, la créolisation com explicació de la dinàmica de la creació cultural humana parteix de la diferència com un fet essencial —no circumstancial— i de la socialització com a dinàmica determinant de l’autocreació de l’espècie humana. Allà on hi ha hagut comunitats humanes més heterogènies s’ha tendit a accentuar l’element innovador. Per això, la migració passa de ser un element extern a ser quelcom definitori del que és directament humà, un fet positiu per a tota comunitat, i la socialització el factor que permet el sorgiment cultural. D’alguna manera, la cultura criolla que generaria la França antillana —amb orígens en l’esclavisme, és clar— no seria totalment africana o francesa, o només Martinica, sinó que donaria lloc al que avui en dia entenem per cultura créol.
Aquestes reflexions antropològiques són aplicades al mateix debat sobre la nació francesa. Aquí, per les particularitats de la identitat nacional, una construcció cultural moderna que es planteja com a element compartit de forma universal dins una comunitat anomenada nació, la dinàmica criolla revela algunes claus en la dinàmica entre l’universalisme, la diferència i la identificació. Mélenchon planteja que l’esquerra ha de defensar l’universalisme, però no com a negació de la diferència sinó com una integració de la mateixa en un objectiu comú. Especialment, quan els adversaris polítics reaccionaris recalquen la diferència amb l’objectiu de la divisió, i en darrer propòsit, de la subjecció. El cas del gènere i de la raça és molt evident. I avui, l’element de la “cultura” o el concepte de civilització han agafat centralitat política prenent la idea del llibre de gran èxit al seu moment, El Xoc de Civilitzacions, del membre de la reaccionària Trilateral, Samuel Huntington.
Per altra banda, LFI opta per defensar al seu programa polític la Nouvelle France (Nova França), posant èmfasi en una construcció nacional que situa l’accent en el futur, amb una matriu cultural oberta que Mélenchon exemplifica amb una conferència de Jean Jaurés a l’Argentina el 1911 on ell com a socialista proposava als treballadors d’aquell país, vinguts tots de llocs diversos, ajuntar-se no per l’origen comú (que és normal) sinó fer-ho al costat de les reivindicacions i esperances comunes i, precisament, aquesta unió de les lluites comunes de canvi és el que havia de ser la nova nació, la Nouvelle France.
D’aquesta manera, aquest diferencialisme de reacció, en el fons el que fa és situar la diferència com a pretext per a la diferència de drets. És per això que enfront d’un racisme que justifica la vulneració de drets, els diputats de LFI afirmen que França és un sol poble on ningú ha de tenir més drets que altres, i que els orígens d’algú són sovint la justificació per a fer treballar sense contracte, impedir anar al metge o accedir a beques. Quan Le Pen afirma que Rima Hassan (eurodiputada d’origen sirià de LFI) és una “francesa de paper”, el que està fent realment és posar en dubte la legitimitat dels drets com a eurodiputada d’algú amb presència internacional en la denúncia del genocidi palestí.
Així i tot, la criollització no és una solució, és un procés de formació de les societats i les cultures humanes. Tal com explica Mélenchon a la seva conferència de la Universitat d’Estiu de LFI, al llarg de la història gran part de les societats que han existit han estat formades per processos de criollització, mentre que des del present a voltes es tendeix a veure més el seu resultat que la seva formació. Podríem parlar de la criollització de les societats antillanes, del cas d’Amèrica Llatina, més enrere en el temps, el cas àrab en la història catalana i hispana, fins a arribar a la pròpia identitat i llengua franceses. Només pensem que en el moment d’oficialització del francès per a la burocràcia de l’Estat, el provençal tenia més paraules; fins a la Primera Guerra Mundial, els bretons parlaven bretó i actualment dels 35.000 mots utilitzats usualment en francès, 4.192 (12%) tenen origen estranger. La novetat històrica del nostre segle és l’abast global i fins ara inusitat d’aquesta dinàmica de conformació de les cultures humanes.
L’evitable ascens de l’extrema dreta
A la segona volta de les eleccions legislatives de 2024, 27 dels 27 sondejos publicats situaven l’extrema dreta com la gran vencedora. Així i tot, La France Insoumise va sortir d’aquelles eleccions essent la força més gran dins l’aliança que va guanyar aquells comicis, el Nou Front Popular. L’any passat el mateix Institut La Boétie publicava un llibre col·lectiu on pretenia sintetitzar com havien combatut (i derrotat) a la dreta lepenista: Extrême droite: la résistible ascension (2024). Segons diuen, “cal ser intransigents en el fons i en les formes […] no es combat el Reagrupament Nacional o la persona de Marine Le Pen, es combat un fenomen social: l’extrema-dretanització”. La diputada i co-presidenta de l’Institut La Boétie Clemence Guetté també afirma: “la batalla contra l’extrema dreta exigeix un rigor de fons. Cal combatre absolutament una temptació: no guanyarem mai aproximant-nos a les seves posicions. Els partits que adopten retòriques de l’extrema dreta simplement contribueixen a augmentar el vot pels partits d’extrema dreta. Concedir victòries considerades parcials en certes qüestions introduïdes al debat públic és participar del procés d’extrema-dretanització i contribuir al seu ascens”. Finalment, els insubmisos identifiquen que l’extrema dreta té tres febleses principals que cal saber explotar:
- En intentar construir un bloc que uneixi un component popular i almenys una part de les elits econòmiques i patronals, l’extrema dreta està subjecta a importants contradiccions en les qüestions socials que li resten credibilitat. El Reagrupament Nacional va canviar substancialment les mesures socials del seu programa durant les últimes setmanes de la campanya de les legislatives de 2024 (supressió de la pujada de l’edat de jubilació, rebaixa de l’IVA als béns de primera necessitat, etc.).
- L’extrema dreta és incapaç de construir un partit de masses. És essencialment un fenomen mediàtic amb poc ancoratge local i poca força militant.
- L’extrema dreta no pot construir relacions perdurables amb el món intel·lectual i universitari. El seu apropament a intel·lectuals i l’intent de construir la seva pròpia fundació de pensament han estat un fracàs estrepitós.
Amb tot, aquestes primeres setmanes de setembre són una rentrée política moguda i en les dates per venir sembla que el pendent accelerarà els fets. Caldrà veure l’evolució i el seguiment de la vaga general convocada el dia 10 i la moció de censura que LFI interposarà a Macron el dia 23. El programa de mesures de LFI està detallat i ja va tenir els seus efectes victoriosos i demostratius a les eleccions legislatives del Nou Front Popular (planificació ecològica, jubilació als seixanta, bloqueig de preus dels aprovisionaments bàsics, impostos a les grans fortunes, etc.), i l’horitzó que planteja el partit de Mélenchon des de fa ja molts anys és, encara que pugui resultar estrany vist des dels ulls envejosos dels que vivim sota una monarquia, republicà. El símbol que condensa totes aquestes aspiracions és el que ells anomenen la Sisena República. En va seria exercir la tasca d’oracle; aquest article només pretén explicar una breu història de com arriba l’esquerra francesa a un escenari on l’esgotament de l’extrem centre macronista sembla que portarà efectes sísmics considerables. I mentrestant seguirà la mobilització:
On est là, on est là, même si Macron (ne) le veut pas, nous on est là! Pour l’honneur des travailleurs et pour un monde meilleur, même si Macron (ne) le veut pas, nous on est là!
[Som aquí, som aquí, encara que Macron (no) ho vulgui, som aquí! Per l’honor dels treballadors i per un món millor, encara que Macron (no) ho vulgui, som aquí!]
