A la fotografia es poden veure uns joves Salvador Dalí i Jaume Miravitlles, tots dos alumnes de Gabriel Alomar a l’Institut de Figueres
per Ferran Wesselo
De l’any 1920 al 1935 van aparèixer, només a Catalunya, més de cinc manifestos artístics de signe diferent. Respecte aquests manifestos, la conferència El futurisme (1904) de Gabriel Alomar n’és un antecedent clar; un antecedent, però, ja gairebé oblidat per aquella generació dels 20. Prova d’això n’és una conversa privada entre Salvat-Papasseit i els seus amics, que ens descriu J.V. Foix:
Entre el Futurisme italià del Marinetti i els seus, la seva cartesiana interpretació parisenca i la versió maragalliana d’En Salvat, hi ha, dic tímidament a En Salvat, el futurisme dels vençuts, el dels victoriosos i el dels irredents. «Però n’hi ha un que els guanya a tots», respon En Salvat: «el d’En Gabriel Alomar, social i jacobí». Insegur i sense convicció; puix que el singular futurisme de l’Alomar és exclusivament polític però literàriament és parnassià i anacrònic.[1]
Fidel a la manca de transmissió entre generacions, tan característica de la cultura catalana, Salvat-Papasseit no explicarà el seu coneixement de l’obra d’Alomar en públic, i no tindrà gaires problemes a titular al seu manifest Primer Manifest Català Futurista, obviant, per tant, el discurs que s’havia pronunciat només setze anys abans a l’Ateneu Barcelonès.
Tot i la falta de diàleg entre generacions, amb aquella conferència de 1904 Alomar fa un seguit de gestos que després tota la resta de manifestos repetiran. En primer lloc, conscient de com els intel·lectuals poden canviar l’atmosfera de les nacions, Alomar té la intenció clara de produir un canvi cultural i polític. No n’hi ha prou amb oferir un argument discordant, sinó que el mallorquí busca modificar el terreny de joc de la conversa per apropar-la als debats que es fan a l’Europa d’aquell moment. Per aquesta raó, el discurs comença fent explícits els seus pressupòsits metafísics i estètics per, tot seguit, intentar-ne fer una traducció en el terreny de la cultura, la pedagogia i la política catalana. El segon gest que fa Alomar, i que després tota la resta de manifestos repetiran, és la de situar el problema de l’art com a problema històric, separant l’art que és viu, perquè s’anticipa al futur, i l’art que és mort, perquè segueix ancorat en un temps que ja ha passat.
A grans trets, tota la primera part de El futurisme ens relata la història de la humanitat com un progrés que busca deslliurar-nos de la tirania de la natura, sent la finalitat última de l’ésser humà el “modelar la terra a l’albir de l’home”. Aquest pressupòsit típicament il·lustrat de l’esdevenir de la història després s’utilitza per analitzar un cas particular: el catalanisme. Tota la segona part del discurs passa, amb continuïtat total, a exposar la necessitat d’una regeneració cultural i política que transformi l’elit catalana d’un agent passiu, proteccionista, que s’adapta a l’entorn que li ve donat, a un d’actiu, amb els ulls posats cap al futur, o en altres paraules, a la voluntat pròpia. Catalunya ha de ser capaç de ser sobirana del seu destí, futuritzar-se, és a dir, projectar-se cap al futur.
Per tant, a grans trets, la conferència d’Alomar defensa que: (a) la història es mou en un arc que té com a objectiu fer la natura a la mesura de l’home; (b) com a moderns que som, tenim consciència que l’etapa en la qual vivim no és la definitiva (“caminem en eterna epifania, a través d’un món treballat sordament per la febre de futures erupcions”), sinó que constantment ens trobem en un moment històric previ a un de nou; i (c) Alomar intenta traslladar als intel·lectuals i artistes catalans que acceptin aquest rol històric. És a dir, que la cultura catalana no deixi a altres nacions aquesta tasca fundadora i que persegueixi activament crear l’elit que pugui descriure i modificar les noves normes de conducta o ideals que guiaran la nova etapa històrica, el món del futur.
Per a ell, per tant, l’artista no és una persona qualsevol, sinó que forma part d’un petit grup d’individus que s’anticipen a l’esdevenir del món futur: “pocs comprenen els cataclismes que vindran”. Alomar veu l’Europa de principi de segle amb un optimisme fundador, preparat per a una transformació històrica. El rol històric d’aquesta transformació la deixa en mans dels intel·lectuals i artistes. Els artistes, per tant, han de guiar la Ciutat.
Dalí i el món republicà
L’any 1904, quan Alomar pronuncia la seva conferència, és l’abanderat d’un canvi dintre de la cultura catalana, d’un catalanisme que es modernitza i es torna cada cop més polític. L’any 1927, quan es publica el Manifest Groc, per Dalí el mallorquí ja forma part de la generació dels pares: del món catalanista i republicà que l’ha criat, del qual ha arribat a participar però en el qual mai s’ha sentit del tot còmode.
Tot i que mai en parla, la relació de Dalí amb Alomar és directa. Va ser el seu professor de literatura a l’institut, introduint-lo en alguns dels interessos que el perseguiran tota la vida, com ara Ramon Llull. Alhora, el mallorquí es va fer gran amic del també republicà federal Salvador Dalí Cusí, pare del pintor. Tal com apunta Tomeu L’amo[2], el de Palma va convèncer el pare de les possibilitats artístiques del jove Dalí, aconseguint que fes la seva primera exposició. Més enllà de la part biogràfica, Alomar és un dels referents de la Figueres republicana en la qual Dalí creix i es forma. En aquests termes explica l’atmosfera un dels seus amics d’infància, Jaume Miravitlles:
Quan estudiàvem el batxillerat a Figueres, Gaudí era un dels nostres herois i el seu nom apareix sovint a les pàgines dels nostres escrits. Fou la nostra època romàntica de republicans federals, i els nostres ídols en Abdó Terrades, Monturiol, l’inventor del submarí, nascut a Figueres, i Pi i Margall. Gabriel Alomar, el gran poeta mallorquí, era el nostre mestre de literatura a l’Institut.[3]
Per Dalí, Alomar forma part del món ple de promeses del pare, des d’on es començarà a socialitzar políticament, amb iniciatives com Front Social, i és l’espai des d’on adquireix algunes de les primeres idees sobre art, que veiem reflectides a Studium (1919). Però a poc a poc, el trencament amb aquest món serà evident en tota la seva generació. El trencament entre Alomar i Dalí no serà només generacional, sinó que mostra tot un canvi en el signe dels temps. Només cal fixar-se en els estudiants figuerencs de la seva edat per trobar-hi un patró i una necessitat d’evolució clara: Miravitlles passarà de la política d’individus a la de masses[4], Xirau passarà de la pedagogia humanista a una de crítica[5], i Dalí intentarà integrar-se a la cultura de masses que s’estén per Europa, i explicar l’art d’avantguarda.
En aquest punt, el salt conceptual és clar: tots trenquen, a la seva manera, amb els pressupòsits liberals dels pares i intenten explicar el nou món que veuen néixer. El continent, en aquest moment d’entreguerres, agafa velocitat, la violència retorna al discurs oficial de la política i l’art proposa noves formes. Tot es revoluciona, i la cultura oficial catalana —senten aquests joves inquiets— no està sabent reaccionar. El pintor figuerenc analitzarà el context cultural català com un espai mort, putrefacte, i acabarà fent el diagnòstic més radical: la necessitat d’assassinar l’art per tal que aparegui alguna cosa nova. Retorna aquí, de manera indirecta, la polèmica que havia iniciat Alomar entre una intel·lectualitat viva i una intel·lectualitat morta. Ara, però, la polèmica es torna contra ell.
Si el mallorquí, parlant des del cor de l’Ateneu Barcelonès, havia demanat als artistes i intel·lectuals que estiguessin al capdavant de la història, que fessin un art viu que servís per anticipar-se al futur, al Manifest Groc els sotasignants ja constaten que els artistes de la generació modernista i noucentista fan art mort. Els artistes, que havien de guiar la Ciutat, són ara els últims a la cua. El món cultural no només no ha sabut posar-se al capdavant de la societat en la qual viuen, argumenten Gasch, Dalí i Muntanyà, sinó que li han girat l’esquena. Les posicions antiartístiques, per tant, són una resposta a un món cultural que no ha complert el seu rol històric. Ells, com a avantguardistes, tindran la funció no només d’allunyar-se d’aquests cercles i denunciar l’engany, sinó també d’assassinar l’art, ja que els artistes formen part de la farsa. En paraules de Sebastià Gasch:
Resumim: a totes les èpoques els artistes han estat els conductors de llur temps. Han anat a l’avantguarda. Ara —fetes les poques excepcions que calgui— es troben a la reraguarda. Davant la impossibilitat de crear una cosa que no superi precisament, sinó que simplement iguali els clars productes del nostre temps, que humilment, pacientment, [l’artista] es posi a remolc de les creacions de l’època, que esdevingui llur humil subordinat.[6]
A l’inici del segle XX, Alomar veu en l’artista la figura que s’anticipa a la història, que escriu les veritats i els ideals del futur: és el geni creador que abandera d’aquest camí de la humanitat cap a “modelar la terra a l’albir de l’home”. Amb el Manifest Groc, per contra, la cultura oficial ha esdevingut un tap per entendre l’època. Apareix, fora dels cercles oficials de l’art, una cultura viva: la que entenen “els nens i el pescador de Cadaqués”, una forma d’expressió vertaderament popular: la que trobem en el cinema, el jazz o les avantguardes. La cultura oficial de Catalunya veu la societat de masses amb horror i no entén que la tècnica, lluny de ser un impediment, connecta amb un substrat dels individus amb l’època. El geni, l’artista, és vist com un element putrefacte, un equívoc més dintre d’una història que comença amb l’arribada de Giotto —és a dir, el pare de l’art modern—, al qual acusa de posar “massa individu i massa poc univers”[7] a les obres. En contra del geni, Dalí tindrà interès, per contra, els productes anònims de la massa que fabriquem els de l’enginyer o l’industrial –que retornen l’essencialitat i la simplicitat a l’art–, o en eines com la fotografia. L’única posició legítima és, per tant, declarar-se antiartístics i separar-se dels circuits oficials de la cultura.
En resum, a partir del segle XX els intel·lectuals són plenament conscients del seu potencial per canviar la conversa pública: saben que els pensadors no només observen la realitat sinó que poden transformar el món. La seva eina d’intervenció seran els manifestos. Però la reforma que proposa Alomar, que condensa les idees més avançades del seu moment, menys d’un quart de segle després ha envellit prematurament. Dalí, amb el Manifest Groc, revoluciona una vegada més la conversa pública catalana. Certifica la mort de la cultura oficial i busca respostes en la cultura de masses que la generació modernista i noucentista havia menyspreat. Amb ell, la cultura catalana tanca el cicle obert per Alomar: l’artista deixa de ser el profeta del futur per esdevenir una càrrega. L’avantguarda no només anticipa la història, sinó que se’n desmarca per poder-la començar de nou.
[1] J.V. Foix, Catalans de 1918, 1965.
[2] Tomeu L’amo, DALÍ – LLULL y su TEATRO, 2017.
[3] Jaume Miravitlles, Gent que he conegut, 1980.
[4] Miravitlles, el futur líder del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, és de tots ells el qui més va sentir l’empremta d’Alomar. Es referirà al mallorquí com la seva principal influència política. Tot i això, Miravitlles no seguirà Alomar en tot, ja tindrà en ment la formació d’un partit plenament marxista. Una de les divergències és el pensar que la política ha d’organitzar les masses: “Hi ha un fet innegable contra el qual res no resistirà. Les masses pugen a la vida, decideixen sobre l’ordre nou.” (MIRAVITLLES, Jaume, Anglaterra I, l’Opinió, 1928.)
[5] Això ha estat analitzat per Gabriel Janer, a L’ideari pedagògic de Gabriel Alomar. D’aquí en surt la cita següent de Xirau: «La pedagogia del siglo XIX halla su plena satisfacción en la realización del perfecto ciudadaño, del buen ciudadano indiferenciado, apto para el ejercicio de las virtudes medias ineludibles en toda sociedad «moderna” bien constituida. Este tipo de educación «burguesa» halla, en fin, las más acerbas críticas en las formas extremas del doctrinarismo obrerista. No hay que formar en el hombre la conciencia general humana ni la vaga conciencia ciudadaña propugnada por la democracia, sino que es preciso darle una severay clara «conciencia de clase”. No hay en realidad un hombre. El ideal humanista es el peor engaño inventado por el capitalismo democrático que bajo la capa de la paz social y de la igualdad de derechos acoge todas las injusticias y todas las crueldades» (XIRAU, Joaquim. La Pedagogía y la vida. «Revista de Pedagogia». Any XII, n.° 133. Madrid, gener de 1933.)
[6] Sebastià Gasch, L’Amic de les Arts, agost del 1927.
[7] Salvador Dalí, L’Amic de les Arts, febrer del 1928.
