Per Xavier Calafat
El 19 de maig es van celebrar eleccions legislatives a Portugal. Com el que passa en el país veí sempre té un efecte en la política dels nostres països, és important prestar una mínima atenció als resultats que es van produir a les urnes el maig passat.
Cal començar per entendre que aquestes eleccions són les terceres en 3 anys. Des de les eleccions del 2022, Portugal no havia aconseguit generar un govern estable. La geringonça, formada al calor de les manifestacions de la “generaçao a rasca”, el 15-M portuguès, va anticipar-se 4 anys al govern de coalició progressista de l’Estat Espanyol i va permetre a les esquerres lusitanes governar durant quasi 2 legislatures. La caiguda del govern al 2021 va ser producte de la retirada de la confiança del Bloco i el PCP al PS que governava en solitari i el bloqueig produït al no poder aprovar pressupostos.
En les eleccions del 2022 el PS obté la majoria absoluta però el 2023 el president Antonio Costa dimiteix entre acusacions de corrupció i el president de la República obliga a convocar eleccions anticipades, que el 2024 confirmen al centredreta (AD) com el primer partit del país i aconsegueix formar govern en solitari.
Al març del 2025, de nou per suposats escàndols de corrupció del primer ministre de la coalició de centredreta, Luis Montenegro, el govern cau en una moció de confiança i es convocaren eleccions pel 19 de maig. Aquestes confirmen a Montenegro i l’AD (la coalició que inclou a l’històric partit del centredreta portugués, el PSD) com al principal partit del país però a canvi és produeix una desfeta del bipartidisme portugués, sent la primera vegada que el centreesquerra i el centredreta no disposen de la majoria de dos terços.
La participació arriba a un nou màxim històric, confirmant la capacitat de mobilització i politització de les extremes-dretes:
Des de les primeres eleccions de la democràcia, Portugal feia temps que no vivia unes eleccions tan participatives. Amb una participació del 64,4%, l’increment respecte les eleccions del 2015 és del 8,5%. En aquest context, és l’extrema-dreta la que està aconseguint incorporar més votants. Uns votants amb més baixos estudis i que tradicionalment no anaven a votar. De fet, l’esquerra s’ha mostrat molt més competitiva en les competicions on la participació ha tendit a anar més a la baixa com el 2015 o el 2022 on el PS va obtenir la majoria absoluta. Tot i reduir-se respecte les anteriors eleccions, la participació és la més elevada dels darrers 30 anys, cal retrocedir fins al 1995 per trobar una xifra de participació més elevada que l’actual.
Gràfic 1: Evolució de la participació (1975-2025)
Chega! L’extrema-dreta populista fa el sorpasso als socialistes i es posiciona amb més del 20% dels vots. Un ascens imparable des del 2019 en el que ha incorporat més de 1 milió de vots:
Més vots en el sud de Portugal. L’avanç de la ultradreta ha estat més intens en el sud del país, fins ara un territori en mans del Partit Socialista. Si en 2024 Chega es va imposar a l’Algarve, on ha repetit victòria, en aquesta ocasió ha estat també la força més votada a les regions de Beja, Setúbal i Portalegre.
Beja, en concret, ha viscut un fet històric que no s’havia produït des de les primeres eleccions de 1975, després de la caiguda de la dictadura. Com recull l’anàlisi de Polígrafo, és la primera vegada que el partit amb més vots en aquest districte del Baix Alentejo no és el Partit Comunista o el Socialista.
Menys suports en regions amb estudis superiors. Segons Polígrafo, en els 11 municipis amb més del 50% de residents amb estudis superiors —gairebé tots a Lisboa—, Chega va aconseguir els percentatges de vots més baixos. En alguns ni tan sols va arribar al 10% dels suports. De nou el vot urbà i més format és la barrera front l’avanç de l’extrema-dreta. Per contra, el projecte de Ventura va obtenir gairebé el 30% dels vots en Logoa, el municipi de les Açores on en 2023 es va registrar la major taxa de fracàs o abandó de l’educació secundària (28,7%), segons dades d’una iniciativa de la Fundació Francisco Manuel dos Santos que se serveix de 60 entitats oficials d’informació, entre elles l’Eurostat.
Chega, capitalitza la revolta dels “llocs que no importen”. Tant Beja com l’Algarve son regions amb menys inversions, llocs oblidats amb dèficits en hospitals públics, carreteres, etc. En les últimes dues dècades, els partits protesta han tingut els millors resultats a l’Algarve. Ara li ha arribat el torn a Chega.
D’aquesta forma la Chega estaria mobilitzant una sèrie de votants que fins ara no s’havien apropat al col·legi electoral. Podem veure al següent gràfic, realitzat pels analistes del diari Expresso, com a mesura que s’incrementa la participació, incrementa també el vot del partit de l’extrema-dreta.
Gràfic 2: Correlació entre la participació i el vot a Chega!
Com deia Oriol Bartomeus, “aquests votants havien passat desapercebuts pels partits tradicionals, eren invisibles. L’extrema dreta, en canvi, ha sabut recollir-los, interpretar-los, reconèixer-los. Simplement, els ha vist. Ha sabut que hi eren, més enllà dels murs del sistema. Era un vot que volia existir, que se sentia exclòs, abandonat per la política, fins i tot menyspreat per partits i institucions.” Aquest tipus de vot ha estat determinant en altres contextos europeus i internacionals. Com apunta Bartomeus, una part substancial del vot a Le Pen a França respon al mateix sentiment: el rebuig d’un sistema polític percebut com endogàmic i autista, incapaç d’entendre la realitat de les perifèries, vegis per exemple les mobilitzacions dels "gilets jaunes" [1].
És també el que va empènyer molts votants blancs de les zones desindustrialitzades dels Estats Units a donar suport a Donald Trump. Un vot que Hillary Clinton va desdenyar anomenant-los "basket of deplorables" i que els demòcrates solen anomenar “white trash”, i que va acabar sent decisiu per a la seva derrota.
També la participació electoral d’aquest grup s’ha disparat des de que Trump va guanyar per primer cop al 2016, com recorda Roger Senserich, ara mateix als Estats Units l'augment de la participació electoral afavoreix a la dreta, no a l'esquerra. Els demòcrates perden els votants irregulars; la gent que passa de la política i només vota de tant en tant és molt més propensa a votar als republicans que en cicles anteriors.[2]
Aquest "soroll de fons", aquest malestar social soterrat, també ressona a Portugal. Chega no només arrela en l’electorat tradicionalment conservador; ho fa, sobretot, entre aquells que se senten fora del repartiment, exclosos, ignorats. La seva força neix de saber llegir aquest desencaix, d’oferir una plataforma simbòlica a qui no s’hi havia sentit mai representat. I si bé és cert que sovint aquestes persones no s’identifiquen plenament amb el programa d’ultradreta, el que Chega els ofereix és visibilitat i reconeixement, una identitat política construïda des del ressentiment i la reclamació de dignitat.
El discurs populista de Chega en un context anti-polític (repetició d’eleccions, incapacitat de les elits polítiques per arribar a acord, divisió de l’esquerra, casos de corrupció...) ha connectat decididament amb amplis sectors de la població: la gent abandona les forces d’esquerres per la seva incapacitat de desenvolupar una agenda de transformació social profunda. I s’enrola al discurs més anti-sistèmic que hi ha al mercat electoral: el líder de Chega critica el bipartidisme portuguès i equipara al PSD i el PS (“tots son iguals”) la seva síntesis de la democràcia portuguesa es resumeix en l’eslògan “50 anys de corrupció”.
Gràfic 3: Evolució dels resultats electorals de Chega!
Les forces del bloc de les esquerres a l’esquerra del PS cauen a un mínim històric, mentre LIVRE avança posicions:
La suma de Bloco de Esquerda (una mena d’IU portuguesa), CDU/PCP (comunistes més ortodoxos) i LIVRE (esquerra ecologista a l’estil Sumar) arriba sols a un 9,2%. En una dècada s’han deixat pel camí més de la meitat del seu vot. El 2015 entre el BE, els comunistes i el recent nascut LIVRE (que disposava sols d’un 0,7% del vot) sumaven un 19,2% del vot.
El Bloco es queda sols amb un escó per Lisboa. Els Comunistes es queden amb 3 i LIVRE obté 6 escons (3 per Lisboa, 2 en Oporto i 1 a Setúbal). L’únic partit del bloc que creix és LIVRE que ha optat per un discurs d’una esquerra més moderna. El que ha oferit el partit de l’històric dirigent Rui Tavares és quelcom més que simplement un discurs europeista i verd diferenciat de l’euroescepticisme del PCP o el criticisme del Bloco, ha oferit un horitzó d’esperança. Com ell mateix explicava en declaracions al diari Expresso la gent va veure que la vida empitjorava, mentre “els partits s'estancaven en les seves tàctiques o en el seu antic sectarisme, i es van desil·lusionar. Afortunadament, Livre va aconseguir que algunes persones tornessin a sentir un cert encant per l'esquerra”[1]. És a dir, mentre el Bloco i el PCP es barallaven mútuament i contra el PS, Livre optava per no caure en la picabaralla partidista i anar explicant el seu missatge en positiu. Com també va fer Die Linke des de coordenades molt diferents en les eleccions alemanyes i ja vam explicar aquí en una altra ocasió[2].
LIVRE avança posicions davant de la caiguda del Bloco i del PCP. Tot i que l’avanç és modest i els resultats no conviden a l’optimisme s’ha de fer notar que els rojiverds aconsegueixen créixer en un context de desmobilització total de l’esquerra i es converteixen en el principal partit del bloc. Aprofitant la mobilització del vot urbà i format i el desgast del Bloco i la CDU, Livre ha aconseguit millorar els seus resultats en les grans ciutats com Lisboa o Oporto. Ha passat dels 71.196 vots del 2024 als quasi 200.000 del 2025 (4,6%).
Es un creixement gens menyspreable però que sembla que simplement s’ha menjat els votants de classe mitja i europeistes del Bloco. Un joc de suma 0 que ha impedit a aquest partits créixer on ho ha fet l’extrema-dreta: entre els abstencionistes, joves i gent sense estudis.
Els estudis posteriors a les eleccions apunten en aquesta direcció a l’assenyalar que Livre va créixer particularment entre els joves amb educació superior i entre les dones. Aquest últim electorat recau en el PS i el BE, la qual cosa apunta a un possible transvasament de vots.
Gràfic 4: Evolució del vot als partits de l’esquerra radical portuguesa
La unitat de l’esquerra portuguesa. Impossible en el passat, necessària ara mateix:
A Portugal, com a mínim des del 1999 amb el naixement del Bloco de Esquerda, no hi ha una única candidatura de l’esquerra radical portuguesa, tot i que sempre han existit diversos corrents ideològics d'arrel comunista que s'han presentat a les eleccions el PCP podia presentar-se com l'actor hegemònic de l'esquerra alternativa. Hegemonia que a partir dels anys 90 va començar a posar-se en discussió i que en el 2009 es confirmaria finalment un canvi dins del bloc esquerranista, amb el BE superant al PCP en els comicis d'aquell any a la calor dels efectes de la crisi econòmica del 2008. Des d'aleshores, sols en l'any 2014 el Bloco va aprovar una resolució en la seva novena Convenció, que promovia una política d'unitat de les diverses esquerres per a construir una alternativa a l'anomenat "Bloco Central" (PS i PSD). Aquesta orientació, denominada "Esquerda Grande", buscava establir una convergència basada en l'abandó de l'austeritat, la reestructuració del deute i la nacionalització del sistema bancari.
Aquesta iniciativa no va prosperar i el mateix 2014, naixia un nou partit, LIVRE. La seva fundació està íntimament vinculada a una sortida crítica d’una figura destacada del Bloco (Rui Tavares), i representava una altra via dins de l’esquerra portuguesa —més institucionalista, més europeista, i amb un estil menys confrontatiu.
El darrer moviment abans de les eleccions legislatives del 2025 que va intentar fomentar una candidatura unitària , fou a la capital del país, Lisboa, on membres del moviment Renovação Comunista, inclosos exdirigents del PCP, van signar un manifest al febrer de 2025 que demanava una coalició d'esquerra en la Cambra Municipal de Lisboa. El manifest instava el PCP a unir-se al PS, BE, Livre i PAN (animalistes) per a presentar una candidatura unificada. No obstant això, el PCP va optar per presentar-se en solitari amb João Ferreira com a candidat.
Però ara el context és diferent, l’ascens de l’extrema-dreta i la caiguda del mur socialdemòcrata del PS i el PCP en el sud, obliguen a les esquerres portugueses a plantejar-se seriosament una estratègia d’aliances diferents, que torni a mobilitzar al vot progressista. La desmobilització afecta fins i tot als socialistes que han vist com l’increment de la participació els expulsava de la segona plaça. De nou ho podem comprovar creuant l’increment de la participació per la difèrencia del vot al PS per municipis. El gràfic del diari Expresso és molt clar al respecte.
Gràfic 5: Correlació entre l’increment de participació i la caiguda del vot del PS
Malgrat les reticències del PS i del PCP, Rui Tavares està demanant una unió de l'esquerra, advertint dels riscos de que l'extrema dreta aconsegueixi arribar al poder local en les pròximes eleccions municipals. La proposta de Livre és que l'esquerra presenti llistes conjuntes el més amplies possibles amb una “alternativa clara” en els 60 municipis on Chega va aconseguir quedar primer en les eleccions legislatives.
D'ells, centren totes les seves forces en els 49 municipis en els quals “les forces progressistes en el seu conjunt tenen més vots que l'extrema dreta”. D'aquesta manera, l'esquerra no sols tindria més possibilitats de llevar-li vots a Chega, sinó que també mostraria el pragmatisme dels temps de la gerigonça en presentar una alternativa estable.
Rui Tavares espera que aquesta amenaça desperti al PS i al PCP, els únics que encara aspiren a guanyar ajuntaments sense necessitar aliats i que competeixen entre si en districtes com Setúbal o Évora. “És important que deixesin enrere el passat i s'adonin que tindria sentit comprometre's amb un nou tipus de governança”. Si no entenen el “perill” de l'extrema dreta, Livre comptarà amb BE i buscarà altres aliances.[1]
És a dir el cicle que ve estarà condicionat sí o sí per l’extrema-dreta. Front a això, l’esquerra no pot acudir a les cites presentant 3 o 4 paperetes diferents a l’esquerra dels partits socialdemòcrates clàssics. El camí el marcava França l’estiu passat quan inesperadament la coalició del Nou Front Popular aconseguia barrar el pas al Reagrupament Nacional de Le Pen i va produir una gran mobilització, també, del vot abstencionista i migrant de les grans ciutats.
Alemanya primer i Portugal després han sigut laboratoris del cicle polític que ve. També França, sols que allà la història escrita es va poder canviar al ser l’únic país europeu on es va produir un front únic de les esquerres que s’ha demostrat completament exitós. Espanya en 2027 te l’oportunitat de trastocar el destí que ja han escrit els sondejos: les dues opcions estan obertes, pot decidir seguir el camí d’Alemanya o Portugal, o el de França. Si finalitza d’una vegada l’absurda guerra entre Sumar i Podemos, i es conforma un nou front democràtic de marcat caràcter plurinacional, una nova victòria de les esquerres encara seria possible.
És l’hora dels fronts populars. Cal formar una coalició de classe entre el vot urbà format i progressista i el vot desencantat i sense estudis de les perifèries. Ens hi van possiblement els nostres drets.
[1] https://expresso.pt/politica/2025-05-29-livre-quer-influenciar-estrategias-a-esquerda-e-a-direita-e-indicar-nomes-para-o-tribunal-constitucional-9369cf6a
[1] https://expresso.pt/politica/2025-05-29-livre-quer-influenciar-estrategias-a-esquerda-e-a-direita-e-indicar-nomes-para-o-tribunal-constitucional-9369cf6a
[2] https://debatspeldema.org/die-linke-un-exemple-i-un-avis-per-lesquerra-espanyola/
[1] Bartomeus, O. (2025) “Dadme a vuestros olvidados” a El País https://elpais.com/opinion/2024-09-06/dadme-a-vuestros-abandonados.html
[2] Senserich, R. (2025) “¿Qué sucedió el 2024? Una actualización a los sondeos post electorales de las presidenciales, con datos más precisos” a Four Freedoms https://www.4freedoms.es/p/que-sucedio-el-2024
