Per Albert Portillo
Ahir es complien deu anys del referèndum grec convocat pel govern de SYRIZA. Aquest referèndum guanyat a les urnes amb el vot popular i obrer, amb més d’un 61% dels sufragis, va ser perdut però en la lluita de poder europea. La llavors denominada Troika (el Banc Central Europeu, la Comissió Europea i l’FMI) va imposar-se per mitjà de tàctiques de terror financer tot obligant al govern del primer ministre Alexis Tsipras a acceptar les draconianes condicions d’un tercer memoràndum que suposava una derrota sense pal·liatius per a la classe obrera grega, llavors punta de llança de la contestació democràtica europea a les oligarquies.
Per què tornar doncs a reflexionar sobre aquesta derrota? Ja s’ha escrit molt, i amb acritud, per part dels principals protagonistes. En l’àmbit de l’esquerra grega, Costas Lapavitsas, Yanis Varoufakis, Stathis Kouvelakis o Éric Toussaint, resumeixen en bona mesura les principals posicions. Però diria que el principal motiu és que l’autodeterminació grega va evidenciar d’una manera roent el caràcter imperial de la Unió Europea, la deriva autoritària i la predisposició de la seva oligarquia a adoptar mètodes dictatorials per a la defensa del règim. Justament, per la fi de Tsipras com una mena d’Alexander Dubček del bloc occidental en acceptar el tercer memoràndum.
De totes maneres, les lluites de la classe obrera grega, i del seu govern, il·lustraven un concepte de l’autodeterminació fonamentalment diferent del llaurat en el procés sobiranista català, motiu pel qual pot ser d’interès observar-ne les diferències. Ja que, d’aquesta manera, potser podem veure amb més claredat les nostres pròpies mancances i, alhora, els enormes reptes pendents.
La Troika externa: l’imperialisme europeu
Seria un error veure el referèndum grec simplement com el resultat de les tibantors institucionals entre el govern de Syriza i la Troika. El 5 de juliol de 2015 va venir precedit d’una maratoniana i absurda ronda de negociacions on la Troika simplement pretenia desgastar al govern grec fins a que aquest esgotés la seva liquidesa financera i es trobés més dèbil, de tal manera que no tingués més remei que acceptar les condicions més humiliants.
La guerra econòmica de la Troika va començar des del primer minut en que Syriza va guanyar les eleccions el 25 de gener de 2015. Syriza —el líder del qual, Tsipras, va ser titllat de boig tres vegades en un editorial de El País en aquell gener— era l’expressió majoritària de la classe obrera grega i n’expressava no només les esperances i la identitat sinó que havia codificat les seves demandes en un programa en l’anomenat Congrés de Salònica —celebrat a finals de 2014. Un programa que d’implementar-se suposava una contestació sense precedents en el jardí europeu. El programa, el partit i la popularitat del seu líder eren el resultat de més de 4 anys de lluita brutal contra el primer i el segon memoràndum imposats per la Troika per a obligar als grecs al pagament del deute extern. Entre el primer memoràndum, 2010, i el segon, 2012, es van dur a terme més de 30 vaga generals, arribant en alguns moments a una vaga general cada tres setmanes. La lluita de classes va arribar a uns nivells inèdits pel que fa al paradís europeu del segle XXI: la utilització de l’exèrcit contra els vaguistes va produir-se de nou i el neofeixisme en forma d’Alba Daurada va irrompre en un motlle absolutament neoclàssic —amb el xovinisme racial per bandera, el suport directe de l’oligarquia naviliera grega i la militància de policies, soldats i membres dels serveis secrets en les seves files. Quan el juny de 2012 el portaveu d’Alba Daurada, Ilias Kasidiaris —un pòtol ex membre de l’elit de l’exèrcit de terra i net d’un col·laboracionista amb els ocupants nazis—, va colpejar en directe a la diputada comunista Liana Kanelli, simplement es consagrava en els platós la virulència de la lluita de classes: amb els nazis rebentant les vagues dels sindicats tot agredint als i les seves militants, els atacs contra la classe obrera racialitzada al port del Pireu i en les plantacions agrícoles del Peloponès (com al poble de Manolada en tirotejar contra les jornaleres sense papers) o el miserable assassinat del raper d’esquerres, Pavlos Fyssas, per ordre directe del líder d’Alba Daurada, Nikolaos Michaloliakos.
Els imperialistes tenien a Grècia els seus col·laboracionistes en el país, els neonazis simplement en representaven el braç armat i violent, mentre que els partits tradicionals —Nova Democràcia i el Pasok— representaven un col·laboracionisme encorbatat i civil. Contra l’imperialisme europeu la lluita de classes en el seu epítom va prendre un biaix clar en el sentit d’esdevenir una lluita d’alliberament nacional —de fet, les negociacions més dures del ministre de finances grec, Varoufakis, van ser amb el ministre de finances alemany, Wolfgang Schäuble. Però aquesta lluita d’alliberament nacional venia mediada per la presència activa de la classe obrera per mitjà de les més de 30 vagues generals. En conseqüència, l’alliberament nacional prenia des del principi a l’anomenada Troika interna com a un objectiu immediat.
La Troika interna: el col·laboracionisme de la burgesia nacional
L’establishment de partits, el circ mediàtic finançat per l’oligarquia naviliera i el funcionariat estatal grec, conformaven l’esquelet d’un bloc col·laboracionista amb l’imperialisme europeu ja que n’extreia les seves pròpies rendes. Els jocs olímpics de 2004 van suposar el pròleg d’aquest domini corruptor del que s’havia beneficiat la burgesia grega —i el maquillar els comptes d’aquest desastre financer especulatiu l’inici, en part, de l’enorme endeutament grec—. Les empreses alemanys i franceses subornaven ministres del PASOK o de Nova Democràcia amb total impunitat per a enjoncar-se tota mena d’adjudicacions, concursos públics i empreses privatitzades; l’oligarquia naviliera en tenia prou amb el control dels ports estratègics grecs i el funcionariat civil obtenia de la corrupció la seva pròpia renda.
Tot aquest bloc mostrava l’estreta connexió entre les elits locals i l’oligarquia europea, de manera que l’alliberament nacional, liderat per la classe obrera, atacava al mateix temps imperialistes europeus i burgesia nacional. La lluita contra les privatitzacions durant el primer i el segon memoràndum eren la concreció practica d’aquesta orientació de la classe obrera. Ja que mentre la burgesia d’estat no tenia cap problema en privatitzar-ho tot i obtenir una part de l’excedent o alguna mena de participació accionarial, per ínfima que fos, la classe obrera era la única classe nacional disposada a defensar l’estat del benestar. D’aquí que quan l’oposició activa vaguística prengué una forma política en Syriza, i el programa de Salònica, en tant que afirmació es concretés en un vast i ambiciós programa de reconstrucció que en l’aspecte fiscal atacava de manera directe el frau de l’oligarquia naviliera.
En definitiva, l’autodeterminació grega mostrava des del 2010 una lluita per la sobirania encapçalada per la classe obrera, per això en l’aspecte nacional apostava de manera immediata per la redistribució de la riquesa mentre que en l’àmbit internacional prenia un impuls antiimperialista. Recordo que en el 2015, en el transcurs de les maratonianes reunions a Brussel·les entre el govern grec i la Troika, una diputada grega va expressar l’esperança de que si Grècia guanyava, podria esdevenir la Veneçuela d’Europa.
Val a dir, per això que el procés sobiranista grec pren unes diferències més que notables amb la gestació, la direcció i els objectius, del procés sobiranista català.
Dos conceptes de l’autodeterminació
Així doncs, malgrat que el referèndum de 2015 és consumés amb una derrota, cercada per tots els poders imperials, ofereix alhora una nítida definició de classe de l’autodeterminació. El procés sobiranista català també coincideix en aquest aspecte: en el primer, perquè la repressió de l’u d’octubre va comptar amb l’aquiescència dels poders imperials europeus —i dels padrins ianquis—i, de segon, perquè també va il·lustrar una nítida definició de classe, només que d’una classe diferent a la classe obrera. La petita burgesia —i la no tant petita burgesia— va dirigir el procés sobiranista català, els seus objectius i en conseqüència el seu programa. D’aquí la fervent adhesió dels seus líders a la Unió Europea, la OTAN i els Estats Units —recordem a Puigdemont visitant de manera servil els EEUU l’estiu del 2017 per aconseguir el beneplàcit de l’imperi.
Així, mentre el procés sobiranista català convivia sense problemes amb l’aplicació servil de l’austeritat i l’enriquiment descarat de tota mena de lumpenburgesos —com el germà d’Artur Mas, com a executiu d’una empresa, Panrico, en que les seves treballadores van protagonitzar la vaga més llarga de la història de Catalunya— i la pràctica de formes d’acció desganades i sovint tacades amb un notable xovinisme de classe: com en aquell moment inicial en que l’andalusofobia i l’antixarneguisme marcaven el to tant del conservadorisme independentista com de la socialdemocràcia republicana independentista. Tot i que posteriorment aquests elements es van diluir una mica i, certament, va produir-se la participació de sectors de la classe obrera sempre va ser d’una manera humiliant i subordinada.
És a dir, la petita burgesia marcava el to de l’alliberament nacional i hi traslladava els seus confusos objectius: trencar amb Espanya per a aixoplugar-se millor al jou europeu i, fins i tot, al mandat imperial ianqui —en aquest sentit el sospir enfervorit per la OTAN representa l’acte de fe més inqüestionat per part de la dreta catalanista, i l’oligarquia nostrada, sigui convergent o independentista.
És evident que de tenir èxit la petita burgesia només hauria aconseguit una balcanització, bàsicament favorable als poders imperials amatents al que ocorre a la península ibèrica, per la seva posició geogràfica estratègica en les rutes comercials, energètiques i militars —si pensem en el corredor indispensable que suposa l’estret de Gibraltar per a la marina estat-unidenca en el seu suport a Israel, per exemple.
Per contra, l’exemple grec revifa la necessitat de la construcció d’un bloc internacional per a derrotar amb èxit l’oligarquia nadiua i els poders imperials. No per casualitat el 25 de gener de 2015 als carrers d’Atenes se sentia aquella cançó de Leonard Cohen: «first we take Manhattan, then we take Berlin».
