per Pablo Castaño
El passat 15 d’octubre, Catalunya va viure un dia de vagues i mobilitzacions per Palestina, coordinades amb la resta de l’estat. Malgrat el context difícil i la repressió brutal dels Mossos, la convocatòria de vaga de 24 hores per part de CGT i altres sindicats va permetre una jornada de mobilitzacions massives a Catalunya, que van demostrar que el moviment per Palestina segueix molt viu després del fràgil i desequilibrat alto el foc a Gaza. A més, el 15-O obre la porta a una reflexió sobre el paper de la vaga en una època de fragmentació del mercat laboral i de feblesa dels sindicats. Malgrat la dificultat de parar l’activitat econòmica, la vaga general ha demostrat continuar sent una eina clau de mobilització.
El 15-O va arribar en un moment difícil per a aconseguir una protesta massiva. La data va ser decidida setmanes abans per CCOO i UGT, que durant dos anys de genocidi han fet costat al moviment per Palestina, però sense convocatòries pròpies rellevants. La preparació de l’enorme manifestació del dia 4 a Barcelona havia exigit tota la capacitat organitzativa del moviment, per la qual cosa la propaganda per al 15 va ser menys intensa. A més, pocs dies abans del dia assenyalat per a la vaga es va signar l’acord d’alto el foc promogut per Donald Trump, que aparentment acabava amb el genocidi. I, malgrat tot, desenes de milers de persones van tornar a sortir als carrers a Barcelona i altres ciutats.
Els sindicats majoritaris van convocar només un atur de dues hores, en tres torns, mentre que la CGT, la IAC, la Intersindical-CSC i COS van convocar una vaga de 24 hores, sumant-se a la data marcada inicialment per CCOO i UGT. Només va haver-hi unitat sindical per a convocar la manifestació de la tarda a Barcelona, que va reunir entre 15.000 i 50.000 persones. Un número allunyat de la marxa de prop de 200.000 persones del passat 4 d’octubre, però molt considerable tenint en compte el context.
Les dificultats de la vaga general
La fragmentació del mercat laboral i la feblesa dels sindicats (en comparació amb dècades anteriors) fa molt difícil que la majoria dels treballadors i treballadores s’uneixin a una vaga general. La precarietat laboral, l’escassetat dels salaris en relació amb el cost de la vida (sobretot de l’habitatge), l’atomització del món del treball per les subcontractacions i la quantitat de persones forçades a fer-se autònomes són alguns dels obstacles més clars, als quals s’enfronten tots els sindicats. A aquests factors estructurals s’afegeix l’escassa presència sindical en bona part dels llocs de treball (especialment en el sector privat), la falta de confiança de part de la població en l’acció col·lectiva laboral i la cultura dels sindicats majoritaris, que prioritzen el pacte enfront de la confrontació directa amb les empreses. Per tot això, una vaga general massiva com les que va haver-hi en 2012 o 1988 en tot l’estat és molt difícil en el moment actual, per molt que s’esforcessin tots els sindicats. Encara més per a un tema no laboral com la defensa de Palestina i amb un govern estatal percebut com relativament favorable a la causa palestina. A Catalunya, l’última vaga general amb un seguiment massiu va ser el 3 d’octubre de 2017, en el context excepcional de la repressió del referèndum d’autodeterminació de l’1-O.
Queda oberta la pregunta de si val la pena convocar una vaga de 24h sabent que només una minoria de treballadors la seguirà. A Catalunya, la vaga del 15-O només va tenir un seguiment massiu en les universitats públiques, on els estudiants són el principal motor de l’agitació, amb la Universitat Autònoma de Barcelona totalment tancada i la majoria de les classes cancel·lades en moltes altres. La Generalitat ha ofert dades del seguiment en educació primària i secundària: un 0,33% de la vaga de 24 hores i un anecdòtic 0,02% de l’atur de dues hores. Són xifres poc fiables, ja que els sindicats no han ofert les seves pròpies per a poder contrastar-les, però mostren un seguiment major de la vaga de 24 hores que l’atur de 2, dinàmica que també es va donar a les illes Balears, d’acord amb les dades disponibles.
Segons fonts de CCOO, l’atur parcial es va produir a més de 1000 centres de treball de diversos sectors. L’objectiu del sindicat amb més representació a Catalunya, d’acord amb les mateixes fonts, era que hi hagués mobilitzacions en els llocs de treball, no paralitzar la producció com es pretén quan es convoca una vaga de tot un dia. No sabem si la por al descrèdit per convocar un atur de tota la jornada que tingués un seguiment escàs també va jugar en la decisió de CCOO i UGT, però optar per un atur de 2 hores no va eliminar aquest risc. Si van pensar que la proposta de parar 2 hores seria seguida per més persones treballadores que fer-ho tota la jornada, es van equivocar.
La vaga general de 24h del 15-O no va aconseguir paralitzar la producció, però sí que va donar cobertura a piquets que van bloquejar durant hores accessos al port, la Zona Franca i Mercabarna, algunes de les principals carreteres de l’àrea metropolitana i vies de tren en diversos punts de Catalunya, pertorbant la normalitat i donant una gran visibilitat a la causa palestina. Sense el temps alliberat per la vaga, això no hauria estat possible. El piquet central convocat per organitzacions d’estudiants i treballadors, format per 8000 persones segons fonts de la CGT, va recórrer els carrers de Barcelona durant hores, tallant el trànsit i assenyalant empreses acusades de ser còmplices del genocidi, com Burger King, McDonald’s, Carrefour o Starbucks. Va ser molt més nombrós que la manifestació convocada al matí pels sindicats majoritaris, a la qual, segons fonts de CCOO, van acudir 1.500 persones.
La jornada del 15-O a Catalunya va recordar al succeït a França el passat 8 de setembre, quan les accions del moviment Bloquons tout! contra les retallades d’Emmanuel Macron es van veure emparades en part per preavisos de vagues sectorials per part de la CGT francesa (segon sindicat del país en representació i ideològicament pròxim a CCOO) i sindicats minoritaris com Solidaires. El moviment va aconseguir la dimissió del primer ministre François Bayrou i la retirada del seu pressupost de retallades fins i tot abans de sortir al carrer, ja que va provocar el pànic en l’elit política. A França, les vagues generals –molt més freqüents que a aquest costat dels Pirineus– també tenen un seguiment molt minoritari, però serveixen per a impulsar manifestacions massives. Davant la certesa de l’escàs impacte que aquestes mobilitzacions tenen en el poder polític, la CGT de Sophie Binet s’ha mostrat més oberta a anar de bracet d’un moviment assembleari com Bloquons tout!
Derivades del 15-O i l’exemple d’Itàlia
La jornada del 15-O va destacar per la participació destacada de joves, inclosos molts adolescents i una proporció de persones racialitzades molt major que en altres protestes. Un recordatori molt necessari de la dificultat que tenen les organitzacions d’esquerres (partits, sindicats i moviments socials) per a incloure en les seves files, en peus d’igualtat, a l’amplíssim sector de la classe treballadora format per migrants i persones racialitzades. A més, l’activisme juvenil per la causa palestina qüestiona les exageracions que pinten una joventut lliurant-se en massa a la ultradreta. S’està produint una disputa política en la joventut igual que en altres sectors socials i les protestes contra el genocidi a Gaza han contribuït a activar políticament a molts joves en un sentit progressista.
Les mobilitzacions del 15 d’octubre també van demostrar que el moviment català per Palestina, liderat per la Coalició Prou Complicitat amb Israel (CPCI) i la Comunitat Palestina de Catalunya, ha aconseguit transmetre a bona part de la població que el genocidi no és un crim aïllat, sinó la manifestació més brutal de l’ocupació i apartheid que pateix el poble palestí des de fa dècades. La continuació de les protestes –encara que de manera menys massiva– després de l’acord signat per Israel i Hamàs demostra que el compromís de la societat catalana (i espanyola) amb el poble palestí construït durant els dos últims anys va més enllà d’exigir la fi de la massacre iniciada a l’octubre de 2023: el que es demana als carrers és boicotejar i sancionar a Israel fins que Palestina sigui lliure, com es va fer amb Sud-àfrica fins que va caure l’apartheid.
Un èxit de construcció política al qual ha contribuït la participació d’altres actors socials, com el Sindicat de Llogateres o la CGT. És un exemple d’aliança entre moviments que podria ser imitat amb altres temes i trenca la jerarquització entre demandes socials que tant de mal fa a les mobilitzacions socials. Aquesta és una de les lliçons polítiques que ens deixa el moviment per Palestina, que vaig analitzar amb més detall en aquest article per a Catalunya Plural.
D’altra banda, l’exemple d’Itàlia suggereix que la defensa del poble palestí pot servir per a canalitzar corrents polítics més amplis. Allí, l’onada de vagues i protestes contra el genocidi ha articulat l’oposició al govern ultradretà de Giorgia Meloni de manera més massiva i eficaç que qualsevol altre intent previ. La vaga del 22 de setembre va ser impulsada solament per sindicats minoritaris com la Unió Sindical de Base (USB) i el partit Potere al Popolo, però va ser tot un èxit, amb centenars de milers de treballadors als carrers i gran part de l’activitat econòmica paralitzada. Quan l’exèrcit israelià va interceptar la Global Summud Flotilla, el conjunt dels sindicats del país –inclosa la majoritària Confederació General Italiana del Treball (CGIL)– va convocar una altra vaga general per al 3 d’octubre, que va ser encara més massiva que l’anterior. Avui, Itàlia és l’epicentre del moviment global per Palestina i Meloni està més afeblida.
Algunes conclusions provisionals
L’atur de dues hores convocat per CCOO i UGT per al 15-O sens dubte va fomentar que es parlés més de Palestina en els centres de treball. No obstant això, sense la vaga general de 24 hores no hi hauria hagut piquets als carrers, ni assenyalament de les empreses còmplices, ni activació política de la joventut racialitzada, ni un assenyalament massiu del caràcter trampós de l’alto al foc imposat per Trump a punta de pistola, ni denúncia de l’increment de la despesa militar a costa de les polítiques socials (inclosa entre les demandes de la jornada). Una vaga general reeixida en termes econòmics és molt difícil en un context de fragmentació laboral i feblesa sindical, i gairebé impossible en l’actual conjuntura política catalana i espanyola, però ser conscients d’això no implica renunciar de manera indefinida al màxim instrument de mobilització que té la classe treballadora.
Els exemples de França i Itàlia –si bé amb situacions diferents; amb governs reaccionaris– suggereixen que és possible fer un ús estratègic de la vaga general, que doni cobertura a mobilitzacions que vagin més enllà de les típiques manifestacions puntuals i activin nous sectors socials als carrers. El 15-O ho confirma. La diferència és que, en tots dos països, els sindicats majoritaris s’han acabat unint a l’onada de protestes, posant la seva presència en els centres de treball i la seva capacitat organitzativa al servei d’un moviment més ampli que ells. No hauria de ser necessari que el PP i Vox arribin al poder perquè CCOO i UGT s’atreveixin a fer moviments similars. La possible por de les direccions d’aquests sindicats a perjudicar el govern de Pedro Sánchez amb una mobilització molt visible no justifica els titubejos; encara menys quan es tracta de defensar la causa palestina, amb la qual l’executiu diu identificar-se.
De fet, la vaga de 24 hores del 15-O també ha servit com a «gimnàstica mental»’» per a la militància que ha participat, provocant converses sobre el dret a la vaga i la seva utilitat, i recordant les pràctiques i ritus dels aturs generals. Uns hàbits activistes que els sindicats majoritaris necessitaran reactivar si, en un futur que podria no ser molt llunyà, han de plantar cara als retrocessos socials que sens dubte intentaria imposar un futur govern de la dreta i la ultradreta.
